SOPA DE PROZAK PER AL IMBÈCILS

El músic i compositor de Bellreguard Josep Palomares, que temps enrere va formar junt amb Josep Nadal (La Gossa Sorda) el grup Vertigen i que a més compta amb una interessant trajectòria en solitari amb tres treballs en el mercat, s’ha embarcat en un nou projecte musical, Prozak Soup, amb el qual ha gravat un disc, Imbècil (Mésdemil). Nou cançons més un tema instrumental, Abcdef, en què seguint la línia d’experimentació encetada en Vertigen juga amb el post-hardcore, l’electrònica i el hip hop crític.

Prozak Soup en aquest primer treball ens oferixen lletres contundents farcides de desencant, de frustració, d’ironia, de violència continguda; un so sòlid, curull de matisos, amb grans dosis d’electricitat i que invita a dansar de manera convulsiva en diferents tempos; una veu que és capaç d’anar des de registres més propis del pop i el tecno-pop fins als del hip hop i aquells que contenen la ràbia hilarant del hardcore; especial atenció m’han merescut els cors de cada tema, capaços de suggerir-nos ecos d’un munt de gèneres musicals; i tot junt conformant un còctel només apte per a addictes als quilovats convertits en cançó.

Per als Prozak Soup l’imbècil és aquell que es deixa dur com un titella cap als paradisos artificials creient que allí no sols serà feliç sinó que serà algú especial, quan en realitat no és més que una baldufa que gira al voltant del seu estúpid egoisme. Perquè la llibertat de l’individu necessita d’una consciència clara, d’una mirada diàfana per a distingir la veritat de l’engany amb el qual ens pretén atrapar el sistema.

Imbècil és un disc que invita a ballar, però no com a simples autòmats del ritme, demana persones lliures que dansen lliures, gent que siga capaç de pensar i d’arribar a construir una opinió pròpia sobre el món que l’envolta. Imbècil és tota una provocació i un colp directe a la mandíbula del poder, una puntada de peu al cul dels indiferents, dels dèbils d’esperit que passen les hores mortes davant de les noves joguines que la tecnologia els oferix per alienar-los i assimilar-los. Una invitació a la dissidència i al Carpem diem.

Prozak Soup és una d’aquestes noves bandes valencianes sense manies que situen la música popular en la nostra llengua en l’avantguarda internacional.

LA SET DEL POETA

La vida obliga l’ésser humà a anar traspassant les fronteres de l’edat, obrint i tancant etapes, acumulant experiències, guanyant o perdent energia. En travessar la frontera intangible de les cinc dècades, després d’haver-se acomiadat d’alguns companys de viatge, el poeta, encara dalt d’un petit turó, veu que el camí és ja de baixada cap a la vellesa, que les forces i els reflexos li van minvant lentament i que la por a la incertesa de la mort, a l’aparició de malalties que acaben amb la seua qualitat de vida, el convertirà en l’ombra d’aquell que fou.

Mentrestant, el poeta conserva la set intacta, la set insadollable del desig i de l’amor, la necessitat d’alçar-se cada dia per a eixir a la recerca de la bellesa, del batec de la vida amb què continuarà alçant els seus poemes, entre els quals sempre acabarà escolant-se la veritat més pregona. Uns poemes que naixen d’un foc, d’una llum inextingible, i que tenen la raó de ser en l’existència d’algú que siga capaç de copsar la seua força.

Aquesta set de vida, de felicitat, d’amor, de bellesa, de la paraula, de desig és la set de la qual ens parla el poeta catarrogí Ramon Guillem en el seu darrer llibre, La set intacta (Pagés editors), amb el qual va obtindre el XVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal. Un llibre treballat al llarg de cinc anys, amb una gran unitat i on l’autor mostra preferència pels vers lliure i per un llenguatge i una tècnica aparentment senzills. El poemari està dividit en dues part, i encapçalat per un poema que fa d’exordi, d’introducció literària on el de Catarroja, com té el costum, orienta el lector sobre el que es trobarà en passar les pàgines.

Durant la lectura de La set intacta ens trobem un home madur preocupat per les incerteses que li puga guardar el destí, per la fragilitat i la fugacitat del goig de viure, per la presència de la mort, per l’aparició d’una malaltia que negue les seues hores, per la por a la soledat, a la tristesa i el dolor. I enfront tenim el desig, l’amor, els instants de goig com una set que ha mantingut intacta en travessar les fronteres de l’edat i que l’obliga a continuar avançant, buscant les fonts on apaivagar-la encara que siga durant uns breus instants.

En la segona part Ramon Guillem, encara que continua amb el mateix tema, incidix en altres aspectes com ara la força del foc i de la llum, el desig de bellesa ( sempre present en la poètica d’un autor que ja en el seu segon llibre va jurar consagrar-li la vida), la passió per la literatura, i la vulnerabilitat de la joia de viure, la qual no és més que un petit ocell que es posa durant uns instants i s’alimenta en la nostra mà i després se’n va, perquè no ens pertany. L’ofici de poeta, un ofici que estima, que coneix i al qual li ha dedicat bona part de la seua vida, hi és també present. El seu és un ofici de solitud on no haurien de tindre cabuda els covards que són incapaços d’enfrontar-se al dolor propi i alié amb l’escut i la llança de les paraules convertides en poesia.

La set intacta recull la passió d’un home enamorat de la vida i de la literatura, que no vol ser pastura de la indiferència, de la superficialitat, de l’oblit.

LA GOSSA SORDA AL BELL MIG DE LA POLSEGUERA

Després d’una aturada provisional d’un any i mig, la veterana banda de Pego La Gossa Sorda torna amb un nou treball discogràfic sota el braç, La Polseguera, que ha produït Jaume Faraig i ha publicat Maldito Records.

En La Polseguera La Gossa Sorda continua amb el seu so característic, reggae, ska amb dolçaina, punk-rock amb sonoritats mediterrànies i llatines. El tema amb què s’obri el disc és una barreja de folk provinent de la música tradicional valenciana i ritmes amb ecos balcànics, on Josep Nadal, cantant del grup, deixa protagonisme a una de les diverses col·laboracions de luxe amb què compta aquest nou disc, Carles Dénia, qui amb la seua veu personal i el seu bon ofici aporta intensitat, sensibilitat i lirisme a una que per a mi és la millor cançó de tot el disc. Altres col·laboracions són les de Paula Bam Bam i Fran Rodrigueza, del grup Ki Sap, Pau Barberà i Joan Major, de Taskemi, l’escriptor i rapsode Tomàs Llopis i el cor infantil de Pepa Àlvarez, que amb la seua veu o els seus instruments reforcen unes cançons ja carregades d’energia. El cor infantil atorga un aire màgic a la cançó Dona d’aigua, en la qual la banda, aprofitant el mite de les dones d’aigua, fa un cant a favor de les fèmines valentes, insubmises, perseguides pels fanàtics de la fe i de les cadenes.

La Polseguera és una al·legoria a través de la qual La Gossa Sorda ens parla de com s’ha anat construint la crisi econòmica (una crisi que va més enllà de l’economia i sobre la qual recauen sospites d’haver estat dissenyada des d’alguns despatxos), com ha anat creixent fins a convertir-se en una gran tempesta de pols que ens impedix veure amb claredat i ens arrossega cap a la catàstrofe social.

La Gossa Sorda continua amb el seu gust pel mestissatge sonor, per unes lletres combatives. L’estendard de la seua lluita s’alça contra totes les formes d’injustícia que ens solen aparéixer sota una disfressa o una altra en una societat estupiditzada com ara la nostra, component unes cançons solidàries amb aquells que alcen la veu contra un sistema de valors negatius que no fan més que erosionar i destruir totes les conquestes socials. El seu és un crit d’alerta contra el neofeixisme, la xenofòbia, la intolerància i l’autoritarisme  com ara a  De cara a la paret. Un al·legat també contra la violència organitzada i la injustícia en cançons com ara Viatge al centre de la terra. Com als anteriors treballs, el grup no oblida la realitat més pròxima, la realitat socioeconòmica i cultural del País Valencià, en temes com ara Pecat original, Esbarzers o Fa tres anys, que ens parlen d’una comunitat humana en l’abisme, a un pas del concurs de creditors, que obliga a l’exili econòmic els seus joves i on la llum al final del túnel només és un miratge inventat per les agències de publicitat (o si voleu pels mitjans de comunicació afins al règim).

La Polseguera és un disc madur, d’una banda experimentada i amb una personalitat ben definida en el qual el lirisme de les lletres està al servei d’un missatge rebel, dissident, combatiu.

La Gossa Sorda, des que va publicar el seu primer disc l’any 2000, La gossa està que bossa, ha sigut una banda bel·ligerant, amb un so personal producte del mestissatge i autora d’un pomell de cançons que s’han convertit en himnes generacionals i que sens dubte passaran a la història de la música popular valenciana, com ara Camals mullats, Batiste Ceba, Senyor pirotècnic, Farem saó o Cassalla paradise. Cançons que pesen en la trajectòria d’un grup i que poden eclipsar els seus nous treballs. La gossa a més de sorda és valenta i assumix el repte, i en la meua humil opinió l’aposta en La Polseguera li ha eixit guanyadora.

"TRES", DE NÈSTOR MONT

‘

Si u llig el currículum vitae del músic i cantant d’Algemesí Néstor Mont s’adona de seguida de tres o quatre qüestions bàsiques en la seua vida professional. La primera és que musicalment ha estat un home basculant entre el pop-rock i el folk d’arrel tradicional valenciana; la segona, que té passió per la poesia, no debades ha participat d’una manera activa en diversos muntatges poètic musicals; la tercera, que ha estat peça clau d’un bon grapat de projectes musicals com ara el grup Cendraires o Aljub, del qual fou cantant; i la quarta, que ha acompanyat amb la seua guitarra alguns dels grups i veus més importants de l’escena folk valenciana, com ara Carraixet, Mara Aranda, Josep Gimeno el Botifarra, Carles Dénia, Xavier de Bétera, etc., però possiblement la vessant que menys coneix el públic sobre Néstor és la de cantautor, la qual cosa és una llàstima perquè té una manera de compondre i d’interpretar les cançons molt personal, rica i lliure.

L’any 2004 va publicar el seu primer disc en solitari, Sentit, en el qual agafava el repertori tradicional de grups de dansa per alliberar-lo del ball i experimentar amb ell. Aquest disc, d’alguna manera, ha marcat l’evolució que han tingut en els següents treballs en solitari, els quals ha espaiat, des del meu punt de vista, en excés al llarg del temps perjudicant així la seua carrera en solitari. L’any 2010 publicà Amor de terra, on, tal com ens anunciava en el títol, intenta recollir el batec de la bellesa del paisatge que l’envolta i estima (Algemesí, la Ribera del Xúquer...).

I ara, quatre anys després, publica Tres, el seu tercer treball discogràfic en solitari. Ací Néstor deixa sentir menys el so d’arrel tradicional valenciana en les cançons per acostar-se a altres ritmes i sons, que com he assenyalat amb anterioritat no li són aliens. En Tres trobem un cantautor que fa valdre tota la seua experiència, que és molta, com a músic, com a guitarrista, de fet la guitarra clàssica amara d’una manera brillant tot el disc. La seua passió per la poesia hi torna a estar present, i ho fa oferint-nos amb un nou arranjament el poema Burjassot, de Vicent Andrés Estellés, que ja va aparèixer en Amor de terra, així com musicant dos poemes de Marc Granell, Palmera i Hi ha vesprades (George Grosz), aquest darrer ja el va convertir en cançó Feliu Ventura amb un ritme més trepidant i una interpretació descaradament histriònica, Néstor per la seua part ens el canta amb un ritme més pausat i melòdic sense perdre per això el to irònic que caracteritza el poema de Granell.

Com en Amor de terra, en aquest treball també ens oferix una nova mirada sobre la Muixeranga d’Algemesí, però en aquesta ocasió ho fa afegint-li una lletra combativa, amb ecos raimonians.

Hi ha un tema cantant en castellà, Me quiero ir, la lletra del qual és de Rúben Mont, on el lletrista expressa la voluntat de fugir a un món sense hipocresia on es puga viure la vida amb senzillesa i naturalitat. La resta de lletres i de músiques són de Néstor Mont.

Tres ha estat gravat en directe a l’estudi La Casella per Tony García i mesclat i masteritzat per Josep Pérez. Han acompanyat la veu i la guitarra de Néstor Mont dos músic amb els quals s’entén molt bé, Josep Pérez, que s’ha encarregat de la bateria, les percussions i els cors, i Pere Rodenas, que ho ha fet al baix.

Tres és un disc amb un so acústic, net, clar, amb molt de ritme en alguns moments, un ritme que transmet alegria i ganes de viure, i en els més pausats es mostra suggerent alhora que ens fa una proposta de reflexió individual sobre el món que ens envolta.

Sense menysprear els anteriors treballs de Néstor Mont (és més, recomane escoltar-los amb deteniment), he trobat en Tres un Néstor més sòlid i alliberat creativament parlant, l’he vist àgil i capaç de saltar d’un gènere musical a un altre d’una manera natural, sense que el resultat del conjunt final perda coherència i personalitat.

Néstor Mont es consolida d’aquesta manera com un cantautor amb una gran sensibilitat i ofici, la seua és una veu que no defuig el combat per la defensa de la dignitat, la felicitat i la llibertat de l’ésser humà, però ho fa sense oblidar la recerca en els petits detalls quotidians de la bellesa necessària per a sobreviure en un món ple de llum però també d’ombres funestes.