Des dels inicis de la dècada dels
huitanta del segle passat, amb la publicació de Crim de Germania, Josep Lozano és considerat per molts com un dels
referents de la narrativa valenciana actual. I això encara que el veterà escriptor
d’Alginet també s’ha dedicat a l’articulisme, a l’estudi local i comarcal, a la
traducció, i a idear o participar en propostes tan emblemàtiques d’agitació
sociocultural com la Trobada
d’Escriptors de la Ribera
o els sopars Estellés. La vessant menys coneguda de Lozano pel públic lector és
la de poeta, per escassa i poc difosa. La seua poesia fou considerada a la
dècada dels setanta del segle passat per alguns crítics com a realista, sense
cap adjectiu més, com ara podria ser social o intimista.
Enguany Bromera, que està fent
una aposta clara per aquest autor obrint una sèrie en la seua col·lecció
Biblioteca dels Nostres Autors, on reedita la seua obra, acaba de publicar un nou
llibre de poesia de Josep Lozano, L’Albufera.
Palaus Naccararum (que ve a significar estany de nacre).
L’Albufera de València ha estat
un espai en el qual un gran nombre d’autors han fet parada literària al llarg
dels segles, des de Rufus Fastus Avienus, una referència del qual obri el
llibre de Lozano, fins poetes i narradors valencians com ara Ramon Guillem,
Berna Blanch, Albert Hernàndez i Xulvi o Francesc Baixauli i Mena, sense
oblidar Vicente Blasco Ibáñez o Joan Fuster. Ara que parle del savi de Sueca,
recordar que en el seu moment va encunyar el terme paisatgisme sentimental per a referir-se a un tipus concret de poesia
que va tindre el seu millor moment en la primera meitat del segle xx, en el qual el paisatge era la font
d’inspiració i l’espai on el poeta projectava les seues emocions i sentiments.
Aquest terme durant anys fou entés i usat per molts d’una manera pejorativa, la
qual cosa ha fet que un gran nombre de poetes defugiren el paisatge com a motiu
dels seus poemes. Josep Lozano, un home amb una àmplia cultura, no tan sols
literària, ha estat valent i ha decidit retornar al paisatge, però no a
qualsevol paisatge, sinó a un de concret que considera un dels referents dels
valencians, per tal de mitificar-lo. Poca broma, Lozano és conscient de la
força dels mites i els símbols en les societats humanes.
En el llibre trobem un autor amb
una gran capacitat d’observació i d’estudi, un individu sensible, lúcid, intel·ligent,
amic del detall que és buscat amb paciència de pescador d’imatges, un artesà de
la mètrica i la rima, encara que no defuig per això el vers lliure, un home constant
i treballador que intenta posar ordre en un món aparentment desordenat. Lozano
és capaç de convertir allò que capta la seua mirada en cant, de recollir la
bellesa i els sentiments que li genera i recrear-los en versos diàfans,
entenedors, capaços de seduir qualsevol individu per molt allunyat que se senta
de la poesia. Perquè en la poesia de Josep Lozano hi ha una voluntat de
connectar amb el lector, de fer-se entendre, de defugir les barreres de
l’hermetisme que agrada tant a altres poetes.
Hi ha en la seua poesia una
necessitat de crear complicitats, d’agafar amigablement de la mà el lector i
anar descobrint-li el llac i les atmosferes i instants de gran bellesa que s’hi
generen al llarg del dia i de l’any, de mussitar-li el nom de cada ocell per petit
que aquest siga. El poemari també ens parla de sentiments, un home és el seu
bagatge emocional i cultural, un bagatge que de vegades projecta sobre el món
que l’envolta. La seua ànima és un mirall sobre el qual es reflectix la força
de la bellesa, tot generant sota la superfície nacrada un seguit d’emocions.
Josep Lozano ens oferix en aquest
segon llibre de poesia de la seua llarga carrera com a escriptor un pomell de
poemes senzills, ben treballats, on ix a la recerca de la bellesa i reivindica
la capacitat del paisatge per a commoure’ns fins i tot en els detalls més
intranscendents, per a fer-nos reflexionar sobre la vida, que al cap i a la fi
és el més valuós que posseïm.
