"Costumari de records" de Sergi Durbà

D’un temps ençà estem assistint a un fenomen interessant: textos literaris o no que han anat generant-se en l’immens oceà digital, ja siguen contes, articles, poemes o receptes culinàries, que fan, de colp i volta, el salt a l’espai físic, un altre oceà que també sembla inesgotable, vull dir el món del paper imprés. Qualifique el fenomen d’interessant perquè els proselitistes de tota mena d’aparells lectors que preconitzaven la desaparició del llibre en paper no havien vist vindre la jugada. Fa uns pocs mesos a València fins i tot hem pogut assistir perplexos i a un mateix temps esperançats, a l’aparició del primer número en paper d’una revista musical, el públic de la qual és majoritàriament jove, Sons de Xaloc, una revista que fins aleshores només podíem llegir en pantalla.

Entre els diversos artefactes literaris provinents de l’oceà digital que ens ha portat la primavera en format de paper està el llibre Costumari de records (Editorial 3i4, València 2015), de l’escriptor morvedrí Sergi Durbà. Es tracta d’un recull d’articles provinents del seu blog Costumari Durbà on l’autor, des d’una òptica valencianista, antiglobalitzadora i conservacionista, reflexiona sobre allò que els nous (que no bons) temps s’estan emportant. Sergi Durbà ha organitzat aquest segon llibre seu com si d’un diccionari es tractara. Els seus articles són deutors en part del Costumari valencià de Bernat Capó (Edicions Bullent), però també dels escrits de Joan Fuster i Josep Pla.

La mirada de Sergi Durbà està tocada per un cert romanticisme i per una voluntat expressa d’atrapar el passat que se’ns escapa. L’autor, sense tremolar-li ni la veu ni les cames, manté una posició ferma, combativa, davant la voracitat d’un present que ens porta cap a la pèrdua estúpida de tot allò que conforma la nostra idiosincràsia com a poble i que ens fa assumir, no sé si massa alegrement, modes i valors superficials, aliens i uniformitzadors.

Els articles naixen de la memòria individual i familiar, de l’observació de la realitat circumdant, de la reflexió sincera d’un home honest i preocupat davant la desaparició d’una manera de viure i d’entendre el món. La seua és una posició arriscada, independent, però necessària. Durbà és un individu que de vegades se sent incomprés, sol davant d’una societat feble, manipulable i enlluernada amb els nous productes que ens pretén vendre el capitalisme globalitzador. Una societat a la qual, malgrat tot, encara li resten algunes engrunes de dignitat i elements que la mantenen amb unes poques arrels enfonsades en la terra que habita.

Estem davant d’un autor enamorat i indignat al mateix temps, en la prosa del qual trobem tendresa i ironia, estima i enuig. La lectura del llibre és amena, àgil, fins i tot diria que didàctica. El seu llenguatge es veu apuntalat per girs i frases fetes, així com per un munt d’informació sobre nosaltres mateixos que com l’arena de la platja se’ns havia escapat d’entre les mans sense ni tan sols adonar-nos-en. Sort de llibres com aquest.

"LES FLORS QUE CREIXEN ALS MARGES"

En l’aparent opulència de la gran ciutat, entre l’asfalt desgastat d’alguns dels seus carrers, sota els monumentals ponts, entre els contenidors de residus sòlids, en els caixers automàtics, als polígons industrials de les rodalies, als pisets atrotinats de ciutat vella, a les aules prefabricades dels col·legis d’extraradi, a tot arreu també creixen flors, són flors menudes, silvestres, belles a la seua manera, de les quals no tenen cura els jardiners del sistema. Flors que ens oculten en les targetes postals, en els vídeos de promoció turística. Flors els colors de les quals ens parlen d’una tragèdia individual i compartida. Flors que no volem veure en les nostres corredisses diàries de casa al treball, o del treball a l’espai d’oci. Flors invisibles per a aquells que no tenen més pretensió que sobreviure dins d’un sistema injust, però no per a aquells altres que encara creuen en la justícia social.

El poeta Vicent Nàcher, un individu no sols ferit per les lletres, sinó amb un esguard hipersensible per a la realitat que l’envolta, ha sabut trobar i recollir per a fer un ram de poemes les flors que naixen als marges dels discursos dominants en la societat, allò políticament correcte o incorrecte, assenyalant-nos l’espai on arrelen, de quina llavor vénen, quin és el dolor que patixen.

Un ram de poemes que conforma el seu nou llibre, Les flors que creixen als marges. Cinquanta poemes de vers lliure, amb els quals d’una manera directa, sense excés de pirotècnia, ens assenyala els diversos drames individuals que succeeixen, sense que ens n’adonem, als carrers i places de la ciutat, vides que un dia es convertixen en un breu en la pàgina de successos dels diaris; vides de prostitutes, captaires, rodamons, emigrants, homosexuals...

Però el llibre té una evolució que sorprén, ja que arranca de la denúncia social, de fet la primera part del poemari és una col·lecció de poemes dins dels paràmetres del realisme social amb tocs d’ingenuïtat i bonisme. El poeta fill de la tradició cristiana es posa sempre al costat de la víctima del sistema, se sap també víctima i és a partir del moment en què ens confessa que és una víctima més que deixa de parlar-nos dels altres per a fer-ho d’ell mateix, despullant-se i mostrant-nos les cicatrius que la vida li ha deixat per tot el cos.

Vicent Nàcher, tanmateix, no és un pessimista, un home recaragolat, amargat i amargant, obscur, sinó un individu que té la pretensió de ser feliç, de buscar una felicitat que per a ell no és sinó és compartida, és un enamorat de la llum, un individu solidari, generós, amic dels seus amics. Un home arrelat a una ciutat, Algemesí, a un paisatge, la Ribera del Xúquer, a una llengua que estima i conrea amb passió, i que necessita transmetre mitjançant aquesta poesia seua que té tant de dietari, de confessionari, allò que li dóna color i sabor a la seua vida: la literatura, la relació amb els amics, amb el paisatge..., i en un sentit homenatge dóna les gràcies a tots aquells que d’una manera conscient o inconscient li han oferit el millor d’ells mateixos.

En Les flors que creixen als marges trobem de nou el poeta que narra amb honestedat, fluïdesa i grans dosis de sentiment i lirisme allò que passa al seu voltant, però també en el seu interior.

LIUARD, UN NOU CANTAUTOR QUE EMERGIX AMB FORÇA

Eduard Banyuls, un saforenc polifacètic, compositor i cantant del grup King Kong Boy, periodista musical, col·laborador habitual de la revista Sons de Xaloc, i moltes coses més en les quals posa cor i ànima, sota el nom de Liuard acaba de publicar el seu primer treball discogràfic en solitari, SIS. Es tracta d’un disc enregistrat, mesclat i masteritzat als estudis Disfressa i registrat per Andreu Todolí i Sergio Fuster, amb la col·laboració als teclats de Clara Calvo.

Cinc de les sis cançons que conformen el disc són del mateix Eduard Banyuls, el sisé, Jo vull, és una adaptació de Je veux, de Kerredine Soltai i Tryss que ha popularitzat la cantant francesa Zaz, un tema deliciós que Liuard ha sabut fer seu dotant-lo d’un so que sense trair la versió original em recorda el millor pop-rock hispà de finals dels seixanta i primers setanta.

Eduard Banyuls se’ns oferix com un cantautor clarament pop-rock, amb un gran coneixement de la rica tradició musical de la qual es nodrix. Trobem en els seus temes ecos de les dècades dels cinquanta, seixanta i huitanta, en un petit ventall de temes rítmics i balades realment saboroses, interpretats amb una veu càlida, dúctil i personal. Una veu recolzada per uns cors que aconseguixen realçar la cançó i projectar-la directament al cor de l’oient.

El títol del disc, encara que pot semblar massa explícit i relacionat amb el nombre de temes que hi apareixen, té una segona lectura, més personal, ja que estem davant del sisé projecte musical d’Eduard Banyuls.

En Sis trobem mitja dotzena de temes construïts amb una gran sensibilitat, cançons que ens parlen de les grans qüestions: les diverses vessants de l’amor, la recerca de la llibertat i de la felicitat que partix de la necessitat de voler sentir-se viu, el desig sexual, sensual o simplement una ànsia de tendresa, etc.

Em costa dir-ho, però en aquest treball cap cançó no està de sobra, són cançons que funcionen, vull dir que tenen una gran capacitat per arribar amb facilitat i atrapar l’atenció d’aquell que les escolta. No em malentenguen, no estem davant de temes excessivament comercials, superficials i buits amb tornades matxucadores, no. Són cançons deliberadament senzilles, sense excés de pirotècnia sonora i verbal. Una senzillesa premeditada que ací és sinònim de bellesa i de saber fer. Liuard s’ha sabut envoltar de grans professionals, ha tingut molt clar el projecte i l’ha dut a bon port amb la saviesa que li dóna un ofici que domina i l’apassiona.

Eixa senzillesa de què els parle apareix pertot arreu, és com el segell d’aquest treball, no sols és present en la música i en les lletres, sinó que es troba fins i tot en la imatge del mateix disc.

Estem davant de l’inici de la carrera en solitari d’un músic, d’un cantautor valencià, sensible i intel·ligent i amb moltes coses a dir, que sap dir-les d’una manera molt personal.

L'ALEGRIA DEL DILUVI

El grup de l’Alcoià El Diluvi s’ha tornat a tancar a l’estudi de gravació El Sótano de Castalla amb el resultat del disc Alegria, conformat per sis cançons carregades bones vibracions i optimisme. L’enregistrament ha estat a càrrec de David Rossell, qui també col·labora en la cançó I tu, el teu sols.

El Diluvi és una banda que es caracteritza per un so molt personal construït majoritàriament amb instruments acústics i amb una fabulosa combinació de veus, així com el mestissatge musical que, partint del folk mediterrani, fan amb ritmes caribenys, ska, reggae, llatins com ara la cúmbia i el pop-rock.

La seua música és lluminosa, amable, acollidora, convida a deixar-se dur per les seues melodies de ritmes càlids, suggeridors, festius.

El Diluvi considera que la música és alegria, alegria de viure, l’alegria de descobrir que cada dia paga la pena alçar-se del llit i enfrontar-se a la realitat, per més dura que aquesta siga, i fer-ho amb un somriure d’esperança, que no és el somriure dels idiotes, dels amargats que es deixen arrossegar pel corrent de resignació i pessimisme que no nega tot.

L’alegria és un camí obert que travessa un paisatge de colors, un camí capaç de sorprendre’t a cada pas que fas. L’alegria és l’amor, la llibertat, els grans i petits plaers quotidians, la felicitat generosa i compartida.

L’alegria és conéixer-se un mateix, estimar-se i estimar la gent que t’envolta.

Aquest nou treball discogràfic del grup, encara que curt, compta amb un nombre important de col·laboradors. S’obri amb un valset, que va conformant un llit musical sobre el qual el cantautor de Xàtiva Feliu Ventura ens oferix la seua vessant de rapsode, i ho fa amb una declaració de principis vitals, el tema, encara que breu, és un magnífic pròleg a l’obra que ens trobarem tot seguit i que arriba a un dels moments més brillants i apoteòsics amb la cançó Alacant, bandera clara, un tema amb ritmes jamaicans en què cada estrofa la canta un convidat, l’obri Francesc Ribera «Titot», seguit per Marcel Pich del grup mallorquí Taverners, Xavi Sarrià, Feliu Ventura i Cesck Freixas, una cançó interpretada amb bona part dels accents de la nostra llengua i en la qual El Diluvi reivindica una ciutat d’Alacant alegre, plena de llum, mediterrània, amant de la llibertat i del país i de la cultura dels quals forma part. Un cant d’amor al que fou el darrer reducte de la República.

Tanca el disc Un altre dia, que és com un epíleg on la banda ens avisa que aquest no és el final, que en realitat el final és un principi, i que la història, la trajectòria d’aquest grup de músics, continua en un viatge que els portarà a través dels mars sonors del planeta.

LA FRÀGIL ARQUITECTURA DELS TEUS GESTOS

Amb els nostres gestos som capaços de dissenyar signes amb els quals conformem un llenguatge propi, elements abstractes per a una arquitectura amb la qual construir una arma defensiva contra aquells que ens disgusten o una llar d’acollença per als qui estimem i ens estimen. Aquesta arquitectura la sentim, la vivim d’una manera inconscient. Passem pel costat de tanta gent sense ni tan sols fixar-nos en el color de les seues llàgrimes que intuïm que són incolores, però no ho són, tenen el color de la joia o del dolor.

Hi ha un moment en què de sobte ens descobrim atrets per un altre ésser humà i el convertim en el nostre estimat o en la nostra estimada, aleshores descobrim que és capaç de bastir amb els seus gestos un llenguatge imperceptible, personal, i ens adonem que no ens cal cap diccionari per a entendre els seus significats. Són uns gestos com pinzellades amb les quals esbossa un univers que voldries teu. Sents que el seu cos és una casa que tu voldries habitar. T’adones que al bell mig del teu naufragi qualsevol traç d’aquest ésser estimat es convertix en la llum d’un far que assenyala esculls en el teu camí.

El poeta Josep Manel Vidal coneix aquest llenguatge dels gestos, de les mirades, i el sap fràgil però alhora intens. Des de la força que li dóna el sentiment que el pren per la persona estimada, escriu sobre les emocions, de vegades contradictòries, que és incapaç de contindre però sí d’estructurar en forma de poesia. Una poesia que defuig cadenes mètriques i opta, per tant, per la prosa poètica, la qual li deixa més llibertat de moviments.

En La fràgil arquitectura dels teus gestos, obra amb la qual va obtindre el XVII Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol i que publica Onada edicions, el poeta de l’Alcúdia de Crespins ens oferix trenta-set proses poètiques escrites des d’un jo inflamat pel ferro roent de l’amor, destinades a un tu a qui li detalla estats d’ànim, li fa preguntes sobre quina opció ha de prendre, li suggerix instants, li proposa consumir els desitjos comuns.

Trenta-set proses amb una força lírica notable, de la qual ja sabíem que era capaç a través del seu primer llibre, El teu nom és un ésser viu (Germania, 2011), i que ara ens l’oferix amb més contundència, amb més ofici. Aquesta força lírica se sosté en el llenguatge, en la capacitat que l’autor té per a construir imatges, per a crear des de la primera línia del llibre una atmosfera amb la qual atrapa el lector fins la darrera paraula; en una manera personal de dir amb la qual intenta arrabassar-li el títol a Ausiàs March que es considerava el més gran amador; fins i tot amb expressions poètiques d’altres, que sens dubte li són referents i mestres, sense que res grinyole en el poema: «Assumiràs, si vols, el patrimoni de la pena».

Josep Manel Vidal és un poeta que m’estime i per qui m’agrada apostar. Un autor que amb aquest segon llibre comença a consolidar-se en el panorama poètic valencià, al qual va arribar en plena maduresa no tan sols vital sinó literària.

TRES POETES DEL SEGLE D'OR

No és la primera vegada que ho dic: “Els nostre autors”, de Bromera edicions, és una de les col·leccions més interessants del panorama literari valencià. Les raons que tinc per a fer aquesta afirmació són de caràcter objectiu, ja que al llarg dels setanta-cinc títols publicats hi trobem una gran quantitat de textos literaris de tots els temps, a cura d’especialistes solvents amb introduccions completes i aclaridores que situen l’obra i el seu autor en un temps i un espai determinats.

També en tinc altres, de raons, de caràcter subjectiu lligades al meu ofici d’escriptor i a la meua passió per la literatura en general i per la catalana en particular. Sóc d’una generació que no ha tingut l’oportunitat que li ensenyaren a l’escola o a l’institut la seu pròpia tradició literària i a la qual, a més, li van fer creure que la dels veïns era la seua. Els meus primers contactes amb els clàssics valencians van ser a través de la cançó, de Raimon en concret. Comptar amb una col·lecció com “Els nostres autors”, pensada en un principi per a l’ensenyament (que poc escapa en el món editorial valencià d’aquest sector del mercat, els altres més que sectors són sectorets) i per tant amb un fort component didàctic, supose que per a un escriptor i ressenyista autodidacte com ara jo és tot un luxe. A través d’aquesta col·lecció he aconseguit introduir-me amb bons guies i a fons en l’obra dels nostres clàssics de sempre i en els del segle xx, i he aconseguit un coneixement i un gaudi que d’una altra manera no haurien estat mai al meu abast.

Bromera acaba de publicar en aquesta col·lecció i a cura de Rosa i Vicent Borràs un nou títol molt recomanable: Tres poetes del Segle d’Or, on ens oferixen una mostra de l’obra d’Ausiàs March, Roís de Corella i Jordi de Sant Jordi. Un recull en el qual l’amor és el tema de la majoria dels versos seleccionats.

El nostre Segle d’Or és el segle xv, un temps convuls, on la ciutat de València exercix d’alguna manera la capitalitat de la Corona d’Aragó i on es construïxen alguns dels edificis més importants de la ciutat que arriben als nostres dies convertits en símbols identitaris.

El segle xv no és sols el segle dels poetes esmentats, també ho és de Joanot Martorell, Sor Isabel de Villena, l’Escola Satírica Valenciana, etcètera. Autors que tenen el seu espai dins d’aquesta col·lecció.

Tres poetes del Segle d’Or l’obri una introducció que de cap de les maneres ens podem saltar. Gràcies a ella sabrem dels antecedents de la lírica valenciana, situats en la poesia trobadoresca occitana, de la importància del Segle d’Or en la nostra tradició cultural, de les fonts d’on beuen els nostres poetes i alguns detalls fonamentals de la seua biografia. També assistirem a l’evolució de la poesia valenciana d’un Jordi de Sant Jordi, hereu directe de la poesia trobadoresca amb un llenguatge ple d’occitanismes i una concepció medieval del món que evoluciona cap a la modernitat, després a Ausiàs March, molt marcat per la filosofia escolàstica, el qual ja es desmarca de la poesia trobadoresca per a dotar la pròpia d’una mirada i un llenguatge personals. I per últim Roís de Corella, que amb la seua mort tancarà el Segle d’Or, un autor amb un llenguatge brillant, més entenedor per als lectors actuals i on la biografia se’ns apareix clarament com una font que rega l’interlineat dels seus versos.

L’antologia mostra en les pàgines parelles el text original i en les imparelles una translació a la llengua actual, una translació en la qual es perden la musicalitat i el ritme de l’original però que al lector del segle xxi fa entenedors uns versos magnífics alhora que li fa gaudir d’una heretat que tenia oblidada.

HEYSEL O EL RELAT D'UNA TRAGÈDIA

Heysel és un nom que va lligat a una de les tragèdies esportives més grans que han succeït durant el segle xx al continent europeu. Una tragèdia que es va cobrar la mort de trenta-nou persones i va provocar sis-cents ferits. Heysel és el nom de l’estadi d’esports de la ciutat de Brussel·les on l’any 1985 es va jugar la final de la Copa d’Europa de Futbol entre el Liverpool i el Juventus,  i en l’organització de la qual es van succeir tota una sèrie d’errors humans que van acabar en un dels desastres més grans i tràgics produïts durant una competició esportiva: un estadi en males condicions, unes mesures de seguretat mal dissenyades, uns grups de seguidors ebris, incontrolats i amb massa violents en les seues files, etc.

Heysel també, però, és la novel·la que trenta anys després dels fets el narrador de Catarroja Armand Company ha publicat en l’editorial 3i4 de València, i en la qual, seguint la vida de dos dels personatges protagonistes reals de la tragèdia, la seguidora de dèsset anys de la Juventus Giuseppina Conti (un dels trenta-nou morts) i Gary Cooper, un dels hooligans anglesos condemnats pels fets, ens relata, seguint dues línies narratives, que acabaran confluint fatalment a l’estadi belga, dues maneres diferents de viure l’amor pels colors d’un club i per un esport que alça entre els aficionats vertaderes onades de passió. Armand Company, amb un llenguatge amé, àgil, directe (potser jo li recriminaria en la primera part del llibre un excés en les cues dels diàlegs d’informació que afegixen una indesitjada artificiositat a les frases), ens relata la realitat social que en la dècada dels huitanta, i a hores d’ara també, hi havia darrere de moltes penyes de seguidors en les quals el futbol és una manera de canalitzar les frustracions individuals i col·lectives. Pensem que el 1985 Margaret Thatcher és la primera ministra del Regne Unit, en la seua etapa de govern s’efectua una seriosa reconversió industrial i minera que fa que algunes ciutats abans pròsperes, com ara Liverpool, patisquen una crisi econòmica i d’ocupació important, la qual cosa suposa per a molts joves falta d’expectatives de futur.

El consum de drogues i d’alcohol fora i dins dels estadis, el culte a la violència, la infiltració de l’extrema dreta entre els seguidors més radicals, tot això és força habitual.

Armand Company situa perfectament en unes coordenades temporals, geogràfiques i socials els protagonistes de la novel·la, agafant de la mà el lector per a portar-lo a poc a poc cap a l’epicentre de la tragèdia. Encara que intenta ser objectiu, no ho aconseguix del tot, hi ha una tendresa que se li escapa entre línies, una ràbia continguda que li supura en alguns mots, i que, en els darrers capítols, es convertiran en una emoció que impregna el text aconseguint humitejar els ulls del lector.

La tragèdia de Heysel marca un abans i un després en la història del futbol europeu. Durant les tres dècades passades s’han millorat les mesures de seguretat, l’organització de la ubicació de les diverses aficions dins dels estadis..., però encara persistixen, entre alguns grups d’aficionats, el culte a la violència i la radicalitat de posicionaments ideològics que fan que encara siguen necessaris llibres com els d’Armand Company que ens recorden que l’ésser humà es pot convertir en qualsevol moment en una bèstia capaç de matar i de destrossar la vida de centenars de famílies.