LA DESFETA DEL SISTEMA FINANCER VALENCIÀ

«Al amigo el favor, al enemigo la ley», aquesta sentència del vell caciquisme espanyol que alguns atribuïxen al comte de Romanones descriu a la perfecció no sols els darrers cent cinquanta anys de la política espanyola, també és la base per a entendre la versió del capitalisme a l’Estat Espanyol, anomenat capitalisme castís o capitalisme d’amiguets. Un capitalisme en el qual un seguit de famílies han parasitat els pressupostos generals, convertint-se en una càrrega i un fre per al progrés social de l’Estat i la seua economia.

Famílies que controlaven el poder local, provincial i estatal en un principi, i amb la creació de l’estat autonòmic, també els pressupostos de les diverses comunitats autònomes.

Aquesta forma de capitalisme ha estat un fre per al bon desenvolupament del sistema democràtic, el qual han acabat manotejant i pervertint a favor seu.

El País Valencià, els darrers vint-i-cinc anys, ha assistit a la desfeta del seu sistema financer i a la ruïna econòmica de la seua institució autonòmica que ha estat a punt de costar-li l’autogovern. El catedràtic d’Economia de la Empresa Joan Ramon Sanchis i Palacio publica en l’editorial El Vincle el llibre La desfeta del sistema financer valencià, un volum breu, escrit amb un llenguatge que els profans en economia poden entendre sense perdre’s en un laberint de xifres i de conceptes per a especialistes.

Sanchis explica el naixement de les caixes d’estalvis, de les caixes rurals i de les línies de crèdits de les diverses cooperatives agràries, quina funció van tindre en l’economia valenciana. Escriu també de les diverses fusions que al llarg de la història es van fer, de la pujança de les grans caixes d’estalvi valencianes. De la seua politització, del seu protagonisme en el finançament a constructors i promotors immobiliaris, i dels projectes faraònics i fracassats de la Generalitat Valenciana. De la seua mala gestió, del seu declivi i posterior venda a grans bancs forans.

També ens parla del saqueig de les institucions financeres valencianes, com ara l’Institut Valencià de Finances i la Societat de Garanties Recíproques.

Tot gran fracàs té noms i cognoms al seu darrere, en aquest cas el dels presidents de la Generalitat Valenciana Eduardo Zaplana, Francisco Camps i molt especialment el de José Luis Olivas, així com els seus diversos equips, però també els d’una oposició cega que en un principi els va deixar fer a canvi d’una part del pastís.

Sanchis no es conforma d’exposar la situació en què ha quedat el sistema financer valencià, també oferix tot un seguit de mesures que des del seu punt de vista podien ajudar a la seua recuperació.

Un llibre necessari per a qui vulga entendre què va passar-li a l’economia valenciana durant els vint anys de gestió del Partit Popular.

ESCRITS CONTRA EL SILENCI

Joan Fuster ha estat, sense cap mena de dubte, l’intel·lectual valencià més rellevant del segle xx, la seua obra fou una lluita constant contra el silenci. Hi va haver, en un principi, un Fuster poeta, després un Fuster assagista hereu de Montaigne, de Diderot, més tard un Fuster cívic el pensament del qual cristal·litzà en una proposta moderna i racional per al valencianisme, davant d’un valencianisme folklòric, conservador i regionalista.

L’assagista Toni Mollà, profund coneixedor de l’obra del mestre de Sueca, un fusterià ortodox, com a ell mateix li agrada definir-se (una mena d’oxímoron, ja que Joan Fuster fou un heterodox), edita en Vincle editorial el llibre Escrits contra el silenci (A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster). Es tracta d’un recull de textos de diferent origen: conferències, guions, articles d’opinió publicats en diversos mitjans, tots ells recollits, organitzats i enquadrats dins d’una estructura major. Un volum on el sociòleg i periodista Toni Mollà pega un colp damunt la taula, alça el mantell de pols que intencionadament uns i altres han deixat caure sobre l’obra de Fuster i assenyala amb dit acusatori aquells que, sense haver llegit un llibre de Fuster, la consideren obsoleta i superada. Mollà, tot seguit, alça la veu reivindicant i argumentant la seua vigència.

Toni Mollà sempre ha cregut que la societat necessita, per avançar, una utopia, sobre la qual reflexionar i aprofundir, una idea en construcció per a un país inexistent que hauríem de començar a construir.

Per a Mollà, Joan Fuster i un bon grapat d’intel·lectuals valencians que se’n senten hereus (Josep Vicent Marqués, Gustau Muñoz, Josep Iborra...), han posat els fonaments sobre els quals alçar el nou edifici.

Hi ha, des del seu punt de vista, qui pretén aturar l’obra, abandonar la revolució tranquil·la encetada per Fuster, tornar a la comoditat d’un valencianisme sense horitzó, que no pose en dubte res. Hi ha qui, des de la reacció, ho dinamita tot sense temor a deixar el país com un solar arrasat i en vint anys de govern quasi ho han aconseguit.

Toni Mollà és un intel·lectual amb les idees clares, un assagista valent que des de la trinxera de l’article d’opinió defén unes posicions i uns plantejaments nítids, sòlids. Un escriptor amb una prosa diàfana, directa i atractiva.

El de Toni Mollà no és només un crit contra el silenci, que ens condemna a l’ostracisme, és una reivindicació de la figura i obra de Joan Fuster. En el llibre trobem a més la crítica d’un temps i d’un país que haguérem volgut diferent.

CREUAR L'INSTANT

Mislata és una ciutat encaixonada entre el llit vell del riu Túria i l’avinguda del Cid de la ciutat de València. Un territori amb una de les majors densitats de població per quilòmetre quadrat del País Valencià. Des de fa unes dècades, l’ajuntament organitza un certamen de literatura breu en les modalitats de poesia i narrativa, les obres guardonades del qual són publicades en una cuidada col·lecció de quaderns. El certamen compta amb un cert prestigi, entre els que han rebut el guardó hi ha algunes de les millors plomes del país.

L’edició de quaderns o plaquets literàries ha tingut una certa tradició a terres valencianes, pense ara en l’extraordinària col·lecció de La Forest d’Arana, la fantàstica de la revista Tuacte a les comarques del sud o la més humil de Quaderns de Rafalell a l’Horta Nord. Actualment només Edicions 96 manté una col·lecció de plaquets de poesia.

Però tornem a Mislata. L’any passat el premi de poesia va recaure en l’obra Creuar l’instant, del poeta Josep Micó Conejero. Micó és un home que ha començat a oferir a l’escàs públic lector les seues col·leccions de poesia a una edat madura, després d’una profunda reflexió i d’haver buscat el mestratge no sols en els llibres sinó també a través dels pocs tallers de creació poètica que han oferit i oferixen les dues universitats públiques del cap i casal.

Creuar l’instant és una col·lecció de dèsset poemes, dividida en dos apartats, Frontera I, que encapçala una cita de Joan Fuster, on fa una definició sobre l’amor i una altra sobre la vida, i Frontera II, amb una cita del mallorquí Blai Bonet que ens parla sobre l’amor. No són cites elegides a la babalà, són pistes precises d’allò que ens trobarem tot seguit.

Estem davant d’un pomell de versos lliures d’extensió diversa acompanyats d’un grapat de proses poètiques.

El món és ple de fronteres, fronteres físiques i fronteres mentals. Barreres que ens impedixen avançar i també trobar-nos amb nosaltres mateixos i els altres. Davant de les quals tenim poques opcions, aturar-nos i aprendre a conviure amb elles o enfrontar-s’hi, apamar-les per a tot seguit superar-les. Creuar a l’altra banda tot destruint-les i inaugurar un nou temps per abandonar els moments terribles en què el temor ens impedia gaudir de la llibertat, de la felicitat, de l’amor i de la vida.

En Creuar l’instant he trobat un Josep Micó amb una poètica més personal que s’alça en aquesta ocasió sostinguda sobre els pilars que construïx amb un ritme intern sosegat i la imatge, una imatge concisa, continguda en uns versos allunyats d’una certa narrativitat. Una poesia amb una certa tendència al simbolisme i a l’hermetisme que l’allunya de treballs anteriors.

Un poemari breu però intens, que invita constantment a la lectura i a la reflexió. Un poemari que esperem que no passe desapercebut.

GEOGRAFIES DE L'ATZAR

La poeta d’Alzira (Ribera Alta) Alba Fluixà ha publicat aquest any 2018 el que és el seu segon llibre de poesia, Geografies de l’atzar, en l’editorial Bromera. El primer, En el camí de l’alba, aparegué fa cinc anys en l’editorial Germania. En fer un colp d’ull a la bibliografia d’Alba Fluixà, ens adonem que el seu és un cas atípic dins de la poesia valenciana, ja que fins ara i com és habitual no ha accedit a l’edició de cap dels seus llibres a través d’un certamen literari.

Alba Fluixà forma part d’un petit grup d’escriptors valencians de diverses generacions que provenen de les arts plàstiques, com ara Manuel Bellver, Anna Moner, Sebastià Carratalà, Jordi Colonques o Manuel Baixauli, autors tots ells amb un estil propi i una gran personalitat. Encara que caldria puntualitzar que en el cas d’Alba no sabem si abans va nàixer la pintora que l’escriptora, ja que des de menuda ha tingut una gran vinculació a la creació literària a través del seu pare, el també poeta Josep Antoni Fluixà. Com el seu progenitor, Alba també és una gran agitadora cultural, una tasca que ha realitzat amb èxit organitzant interessants activitats en les quals la poesia i les arts plàstiques anaven de la mà.

En Geografies de l’atzar trobem una poeta més madura i més segura que en el seu anterior llibre, una autora que comença a dominar amb certa solvència tots els recursos del llenguatge.

Alba es troba còmoda en el vers lliure. En la construcció dels seus poemes, la seua mirada és fonamental, una mirada femenina i feminista, però és a la vegada la mirada d’una pintora preocupada pels jocs de les formes i els colors. Hi ha molts dels seus poemes on el llenguatge pictòric es barreja amb el llenguatge poètic, i de vegades el poema s’ha convertit en un llenç pintat amb mots.

A més de la mirada, hi ha l’experiència íntima dels grans moments on l’amor, l’absència o la mort l’han colpejada, però també la dels petits instants, els petits i intranscendents detalls que ens oferix la vida i que ha sabut recollir i col·leccionar perquè no es perderen.

La seua és una poesia clara, la poeta ocupa el centre del poema i el batec del seu cor és el que marca el ritme del poema.

Alba sap qui és i amb quins autors té algun deute, quins són els seus objectius vitals, però també estètics. De tant en tant li agrada aturar-se, prendre aire i repensar el seu camí, l’atzar és important però sé que a Alba li agrada no dependre’n, sinó del seu treball.

La seua poesia s’emmarcaria dins del realisme intimista i està tocada per una certa narrativitat. La poeta sol situar-nos en un espai i en un moment concrets per a dotar d’una intensitat plàstica allò que diuen els versos.

Geografies de l’atzar és un llibre ben estructurat, conformat per versos oberts, plens de llum, aparentment senzills, que inviten el lector a entrar-hi amb una gran facilitat i per això mateix a retornar-hi les vegades que calga.

LA TORRE NEGRA

En un país on hi ha segurament més poetes (compte, no he dit bons) que lectors de poesia, és tremendament fàcil que un llibre solvent, diria més, que un magnífic llibre de poesia passe desapercebut al públic (si és que en té) i a la crítica especialitzada. Hi ha títols que per la seua nul·la distribució i/o difusió, a pesar del gran esforç que puga fer l’autor o autora en aquest sentit, tenen una aparició efímera en el mercat (si és que existix o és un mite com el Dorado), si és que realment l’editor l’ha enviat a les llibreries i, si ho ha fet, els llibreters s’han sentit magnànims i han decidit exposar-lo en les prestatgeries durant una setmana, aquests llibres acaben convertint-se en vertaders secrets dels quals només es té referència en llegir un dia la nota biogràfica del seu autor.

Aquest estiu ha caigut en les meues mans, d’una manera casual, La Torre negra. Cròniques perdudes. A pesar del que ens anuncia el títol, no estem davant d’una novel·la a l’estil de Les Cròniques de Nàrnia, sinó davant d’un llibre de poesia editat per l’Ajuntament de Burjassot (Horta Nord) i imprés i enquadernat als tallers de la Diputació de València.

L’autor de La Torre negra. Cròniques perdudes és Alfons Navarret, un poeta valencià que pertany a una generació d’autors nascuts al principi de la dècada dels setanta del segle passat, autors bona part dels quals amb una trajectòria ja sòlida i interessant com ara Josep Porcar, Alexandre Navarro, Susanna Lliberós o Ramon Ramon. El volum ha estat il·lustrat per l’artista plàstic i poeta d’origen cubà Abel Dávila.

La Torre negra. Cròniques perdudes és d’entrada un homenatge a la ciutat on durant un temps ha residit Alfons Navarret, Burjassot, ell és nascut a Alfara del Patriarca, però també és l’excusa i l’espurna inicial per a una col·lecció de poemes que ens acaba parlant de l’individu front al món. Aquesta excusa és l’encara discutida etimologia sobre l’origen del nom en àrab de Burjassot, torre negra, però també hi ha qui diu que podria ser la torre del bosc o la torre de l’assut.

Una excusa per a escriure una extensa col·lecció de poemes que l’autor ha dividit en nou apartats que va desenvolupant des de paisatges exteriors per camins que el porten a un paisatge interior on batega amb intensitat el foc roent de la vida.

La Torre negra. Cròniques perdudes és un llibre d’una intensitat lírica remarcable on Navarret dona exclusiva preeminència al vers lliure i empra com una eina més en la seua imagineria poètica personatges i situacions històrics en el marc d’un paisatge més o menys recognoscible.

El llibre compta amb dues engrescadores introduccions de dos narradors de la ciutat de Burjassot, Jordi Sebastià, que aleshores era l’alcalde, i Antoni Rovira, dos textos que han sabut captar a la perfecció l’esperit d’aquest nou treball d’Alfons Navarret.

Navarret és un dels poetes valencians a qui l’envolta un aire d’afectació d’un cert misticisme que té a veure amb l’espiritualitat que acompanya el fet poètic. Un misticisme que és una barreja entre l’ebullició creativa i la passió per la poesia, que és passió per la vida. Aquesta atmosfera també envolta els seus poemes i els dota d’un batec que atrapa el lector.