dijous, 15 de novembre de 2018

CREUAR L'INSTANT



Mislata és una ciutat encaixonada entre el llit vell del riu Túria i l’avinguda del Cid de la ciutat de València. Un territori amb una de les majors densitats de població per quilòmetre quadrat del País Valencià. Des de fa unes dècades, l’ajuntament organitza un certamen de literatura breu en les modalitats de poesia i narrativa, les obres guardonades del qual són publicades en una cuidada col·lecció de quaderns. El certamen compta amb un cert prestigi, entre els que han rebut el guardó hi ha algunes de les millors plomes del país.
L’edició de quaderns o plaquets literàries ha tingut una certa tradició a terres valencianes, pense ara en l’extraordinària col·lecció de La Forest d’Arana, la fantàstica de la revista Tuacte a les comarques del sud o la més humil de Quaderns de Rafalell a l’Horta Nord. Actualment només Edicions 96 manté una col·lecció de plaquets de poesia.
Però tornem a Mislata. L’any passat el premi de poesia va recaure en l’obra Creuar l’instant, del poeta Josep Micó Conejero. Micó és un home que ha començat a oferir a l’escàs públic lector les seues col·leccions de poesia a una edat madura, després d’una profunda reflexió i d’haver buscat el mestratge no sols en els llibres sinó també a través dels pocs tallers de creació poètica que han oferit i oferixen les dues universitats públiques del cap i casal.
Creuar l’instant és una col·lecció de dèsset poemes, dividida en dos apartats, Frontera I, que encapçala una cita de Joan Fuster, on fa una definició sobre l’amor i una altra sobre la vida, i Frontera II, amb una cita del mallorquí Blai Bonet que ens parla sobre l’amor. No són cites elegides a la babalà, són pistes precises d’allò que ens trobarem tot seguit.
Estem davant d’un pomell de versos lliures d’extensió diversa acompanyats d’un grapat de proses poètiques.
El món és ple de fronteres, fronteres físiques i fronteres mentals. Barreres que ens impedixen avançar i també trobar-nos amb nosaltres mateixos i els altres. Davant de les quals tenim poques opcions, aturar-nos i aprendre a conviure amb elles o enfrontar-s’hi, apamar-les per a tot seguit superar-les. Creuar a l’altra banda tot destruint-les i inaugurar un nou temps per abandonar els moments terribles en què el temor ens impedia gaudir de la llibertat, de la felicitat, de l’amor i de la vida.
En Creuar l’instant he trobat un Josep Micó amb una poètica més personal que s’alça en aquesta ocasió sostinguda sobre els pilars que construïx amb un ritme intern sosegat i la imatge, una imatge concisa, continguda en uns versos allunyats d’una certa narrativitat. Una poesia amb una certa tendència al simbolisme i a l’hermetisme que l’allunya de treballs anteriors.
Un poemari breu però intens, que invita constantment a la lectura i a la reflexió. Un poemari que esperem que no passe desapercebut.