ELS CAMINS DE DULCAMARA

En els Premis de la Crítica, almenys en els que jo he estat membre del jurat, hi ha una llei no escrita que fa molt difícil, quan no impossible, que una obra provinent de l’autoedició s’emporte el guardó. En els Premis Anuals de la Crítica dels Escriptors Valencians només un autor i la seua obra ho han aconseguit, va ser l’any 2010, i l’autor Andreu Sevilla amb la seua primera novel·la, La penombra de la coloma, un relat històric amb tocs de novel·la detectivesca, en el qual la trama gira al voltant de la recerca d’un manuscrit del Tirant lo Blanch.

Andreu Sevilla és un out-sider de les lletres valencianes, un escriptor molt autoexigent, els interessos literaris del qual l’allunyen d’una narrativa que té en el lector anomenat captiu la seua raó de ser. Un home que només fa concessions als seus interessos ètics i estètics. La seua segona novel·la, Camins de dulcamara, a diferència del que seria normal, tampoc no ha estat publicada per una empresa editorial, sinó per l’Associació d’Amics Cristòfor Aguado.

Camins de dulcamara, com l’anterior, és un relat extens (té 267 pàgines), però a diferència de l’altra novel·la aquesta s’allunya dels esquemes del gènere històric i detectivesc per a oferir-nos, amb l’aparença d’una novel·la juvenil d’aventures, un relat sobre la capacitat de recordar a través de l’escriptura, un fet del qual fins i tot el protagonista, que també fa de veu narrativa, ben prompte s’adona i ho diu: «... vivíem unes vides estranyes, com personatges de llibres, en llocs i paisatges desfigurats per l’al·lucinació però alhora nítids, com el que es veu a la llum del dia. En eixe estat febril, sentia com si a través de mi algú estiguera ajustant comptes amb el destí».

Andreu Sevilla ens narra l’aventura d’un grup de preadolescents de finals de la dècada dels seixanta del segle passat. Són xiquets bruts, malparlats, endurits pels colps baixos que la vida els ha donat i ha donat a les seues famílies. Xiquets allunyats dels esquemes de colla literària de la narrativa juvenil, que parlen de sexe, practiquen la violència verbal i física, són lladres i cruels i, a pesar de tot, en cap moment no deixen de ser infants.

Un estrany afer amb una colla del poble del costat (ja se sap, la rivalitat gairebé mítica entre els pobles valencians), el poble de l’altra banda del barranc que dividix fins i tot les famílies, serà l’excusa que els farà prendre la decisió de fugir de casa un fred 28 de desembre del 1969. El dia no ha estat elegit per Andreu a l’atzar, és el Dia dels Innocents, però, amb tot i això, ningú no seria capaç de negar la innocència d’aquests xiquets, fills d’aquells que patiren la repressió d’una postguerra i d’una dictadura cruentes que malaguanyà tantes vides i que assenyalà amb ferro roent els fills i els néts dels perdedors.

Els protagonistes gelats i famèlics recorren els camins, els barrancs, els racons de l’Horta Sud, un territori sentenciat que amb el pas dels anys desapareixerà sota l’asfalt i el ciment. Ho faran també immersos, en una al·lucinació, al bell mig d’escenes amb un toc surrealista o en un somni, enfebrats, o presos per la febre de la memòria que pren ara al seu autor.

La prosa d’Andreu Sevilla –dura, contundent, capaç de crear, d’esculpir imatges sòlides en la ment del lector– acompanya la veu dels protagonistes, que se’ns mostra en forma de constants diàlegs. Diàlegs sovint irats, perquè hi ha ràbia, desencant i por en les seues ànimes.

Camins de dulcamara és una novel·la intensa, no recomanable per als habituals a una literatura de best-seller, que ens mostra una nova vessant d’aquest autor que va per lliure i que cerca en la literatura un espai de creació i recreació en plena llibertat.

ABANS DE CALLAR

Andreu Sevilla ho ha tornat a fer, ha tornat a emprar la fórmula de l’autoedició per tal d’oferir-nos un nou treball literari, Abans de callar. Un dia algú haurà d’estudiar i després explicar-nos per què un grapat dels millors escriptors valencians, com ara el poeta castellonenc Josep Porcar o el xativí Toni Cucarella, estan emprant aquesta fórmula, ja siga en la seua vessant en paper ja en format digital, per a oferir al públic lector les seues darreres creacions, totes elles amb una notable qualitat.

L’elecció d’Andreu Sevilla no és nova, ja que ha estat la manera com sempre ens ha oferit la seua obra des de l’aparició de la seua primera novel·la, La penombra de la coloma, amb la qual va obrindre l’any 2010 el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

En Abans de callar, Sevilla després de dues novel·les, la segona és Camins de Dulcamara (2012), s’estrena com a contista, amb un recull de nou relats d’extensió diversa, alguns dels quals podien haver estat l’embrió d’una nova novel·la per la força de la història narrada i el caràcter i personalitat de la galeria de personatges que hi apareixen. Els nous relats que conformen aquest volum tenen en comú que són històries contades per un dels personatges a l’autor que apareix amb el seu propi nom i cognom i no com un alter ego, i que acabarà en alguns moments formant part del mateix relat.

Algunes d’aquestes narracions són d’aquells relats que un bon narrador, un narrador experimentat que va sempre amb l’antena posada, capta al vol i tenen la frescor i la força que els dóna la senzillesa, però anem amb compte, només són petits diamants en brut que després cal que un destre tallador sàpiga donar-los forma i descobrir la intensitat de la seua bellesa, en aquest apartat entrarien els contes La mamma mia o Amor de mare. I altres més elaborats i amb una intensitat aclaparadora aconseguida gràcies al fet que l’autor ha estat capaç de crear una atmosfera densa on transcorre el drama del viure (omnipresent en tot el volum), com ara en Germà silenci o Suni Grey.

Tanca el llibre un llarg relat que dona títol al recull, on l’autor fa un exercici de metaliteratura i on un dels personatges, una dona desconeguda, culta, viscuda i carregada d’enigmes, reflexiona en veu alta sobre el fet creatiu i sobre la postura ètica i estètica del mateix autor, fent una crítica dura, de vegades injusta sobre la seua obra anterior.

Estem davant d’un llibre dels que no trobarem en les prestatgeries de la nostra llibreria habitual. Un llibre que als bons lectors ens obligarà a eixir a buscar-lo (i aquesta i no altra és la pretensió de l’article que escric). Un llibre que després ens demanarà tindre una actitud activa, ja que ens farà reflexionar sobre la condició humana.

AMOR I FUM

Coincidint amb la publicació del disc 10 Poetes contemporanis, el cantautor de Castelló Artur Àlvarez edita el llibre de poesia Amor i fum. Un recull de cinquanta-quatre poemes, amb una tirada numerada i oferit com a recompensa a tota aquella gent que mitjançant el micromecenatge va fer possible el finançament del disc.

El volum compta amb un pròleg del poeta de Vila-real Manel Pitarch, el qual d’una manera aguda i brillant posa el lector en antecedents sobre allò que es va trobar en travessar el Pòrtic i entrar de ple en el gruix del poemari: «El text d’aquestes pàgines ens presenta el contrast entre dos escenaris vitals: l’amor, que satisfà els objectius del desig, contra el fum, la marca negativa que representa la vilesa i la boira que contamina el camí del futur». Res més a afegir.

La poesia d’Artur Àlvarez defuig l’hermenèutica i l’hermetisme, és una poesia clara, vinculada al realisme intimista, una poesia que reflectix la seua experiència vital, la qual en plena maduresa es mostra lúcida i sense la candidesa, la ingenuïtat de la joventut.

Artur té una propensió al vers lliure, un vers sempre amb un ritme interior nítid. A diferència de molts poetes actuals que travessen amb més o menys gràcia la fina línia que actualment hi ha entre poesia i prosa (una prosa on s’inclou la narrativa de ficció, l’apunt filosòfic, la nota biogràfica o el minúscul assaig), la seua poesia s’acosta a la lletra de cançó. No debades apareixen citats, junt amb Pablo Neruda i Vicent Andrés Estellés, cançons d’alguns dels cantautors que l’han influenciat al llarg de la seua trajectòria com a intèrpret i compositor: Joan Manuel Serrat, Joan Isaac, Leonard Cohen, Raimon, Ovidi Montllor i, sobretot, Luis Eduardo Aute, que li ha inspirat el títol del llibre mitjançant aquest versos «... l’única raó que encara assumisc / és l’improcedent desraó / d’estimar i estimar i estimar.../ i només estimar, la resta és fum».

El llibre l’acompanyen diverses il·lustracions del mateix autor, que suma la vessant de pintor a la de músic i escriptor.

Tenim moltes raons per a la desesperança, només cal obrir les pàgines d’un periòdic per adonar-nos-en. Costa veure el camí i el paisatge que l’envolta entre aquesta boira espessa, que en realitat no és més que fum, un fum que no hem d’aspirar per a no intoxicar-nos i caure malalts de tristesa. Però només és fum que el vent s’emportarà.

Davant de tant falsedat, avarícia i egoisme, hem d’apuntalar la bastida de l’amor per a superar l’asfíxia que vol acabar amb tot.