divendres, 31 de maig de 2019

ELS CAMINS DE DULCAMARA




En els Premis de la Crítica, almenys en els que jo he estat membre del jurat, hi ha una llei no escrita que fa molt difícil, quan no impossible, que una obra provinent de l’autoedició s’emporte el guardó. En els Premis Anuals de la Crítica dels Escriptors Valencians només un autor i la seua obra ho han aconseguit, va ser l’any 2010, i l’autor Andreu Sevilla amb la seua primera novel·la, La penombra de la coloma, un relat històric amb tocs de novel·la detectivesca, en el qual la trama gira al voltant de la recerca d’un manuscrit del Tirant lo Blanch.
Andreu Sevilla és un out-sider de les lletres valencianes, un escriptor molt autoexigent, els interessos literaris del qual l’allunyen d’una narrativa que té en el lector anomenat captiu la seua raó de ser. Un home que només fa concessions als seus interessos ètics i estètics. La seua segona novel·la, Camins de dulcamara, a diferència del que seria normal, tampoc no ha estat publicada per una empresa editorial, sinó per l’Associació d’Amics Cristòfor Aguado.
Camins de dulcamara, com l’anterior, és un relat extens (té 267 pàgines), però a diferència de l’altra novel·la aquesta s’allunya dels esquemes del gènere històric i detectivesc per a oferir-nos, amb l’aparença d’una novel·la juvenil d’aventures, un relat sobre la capacitat de recordar a través de l’escriptura, un fet del qual fins i tot el protagonista, que també fa de veu narrativa, ben prompte s’adona i ho diu: «... vivíem unes vides estranyes, com personatges de llibres, en llocs i paisatges desfigurats per l’al·lucinació però alhora nítids, com el que es veu a la llum del dia. En eixe estat febril, sentia com si a través de mi algú estiguera ajustant comptes amb el destí».
Andreu Sevilla ens narra l’aventura d’un grup de preadolescents de finals de la dècada dels seixanta del segle passat. Són xiquets bruts, malparlats, endurits pels colps baixos que la vida els ha donat i ha donat a les seues famílies. Xiquets allunyats dels esquemes de colla literària de la narrativa juvenil, que parlen de sexe, practiquen la violència verbal i física, són lladres i cruels i, a pesar de tot, en cap moment no deixen de ser infants.
Un estrany afer amb una colla del poble del costat (ja se sap, la rivalitat gairebé mítica entre els pobles valencians), el poble de l’altra banda del barranc que dividix fins i tot les famílies, serà l’excusa que els farà prendre la decisió de fugir de casa un fred 28 de desembre del 1969. El dia no ha estat elegit per Andreu a l’atzar, és el Dia dels Innocents, però, amb tot i això, ningú no seria capaç de negar la innocència d’aquests xiquets, fills d’aquells que patiren la repressió d’una postguerra i d’una dictadura cruentes que malaguanyà tantes vides i que assenyalà amb ferro roent els fills i els néts dels perdedors.
Els protagonistes gelats i famèlics recorren els camins, els barrancs, els racons de l’Horta Sud, un territori sentenciat que amb el pas dels anys desapareixerà sota l’asfalt i el ciment. Ho faran també immersos, en una al·lucinació, al bell mig d’escenes amb un toc surrealista o en un somni, enfebrats, o presos per la febre de la memòria que pren ara al seu autor.
La prosa d’Andreu Sevilla –dura, contundent, capaç de crear, d’esculpir imatges sòlides en la ment del lector– acompanya la veu dels protagonistes, que se’ns mostra en forma de constants diàlegs. Diàlegs sovint irats, perquè hi ha ràbia, desencant i por en les seues ànimes.
Camins de dulcamara és una novel·la intensa, no recomanable per als habituals a una literatura de best-seller, que ens mostra una nova vessant d’aquest autor que va per lliure i que cerca en la literatura un espai de creació i recreació en plena llibertat.

Cap comentari: