EL BES DE L'AIGUA

 

 L’editorial valenciana Edicions del Bullent ha complit quaranta anys. Quatre dècades que els seus responsables han volgut celebrar amb la reedició d’obres del seu catàleg que consideren emblemàtiques, entre les quals destaca la novel·la d’Elvira Cambrils El bes de l’aigua. Aquesta oportunitat de reedició ha estat aprofitada per l’escriptora de Pego (Marina Alta) per a revisar a fons la novel·la sense alterar-ne l’estructura, el to narratiu, els personatges i les diverses trames. Elvira Cambrils ha polit el llenguatge emprat en la primera edició i els personatges històrics, abans ocults sota noms falsos, els ha fet aparéixer amb el seu nom real.

El bes de l’aigua, tretze anys després de la seua primera edició, continua mantenint tota la seua força i l’interés d’aleshores, potser pel to honest, terriblement humà, que ha emprat l’autora. Potser perquè tendim a estimar els herois anònims, els individus que entre la multitud somnolenta desperten, veuen els desequilibris socials i les injustícies generades per un poder avariciós, depredador i cruel i decidixen combatre’ls amb les armes que tenen al seu abast: la paraula, l’actitud, el compromís, la solidaritat.

Elvira Cambrils es posa en la pell d’una escriptora actual, que recupera personatges i moments dels anys trenta del segle xx a Uixola, un poble de la Marina Alta, clar transsumpte de Pego.

L’escriptora busca informació sobre un personatge en concret, l’escriptora feminista Maria Cambrils, però cap ésser humà no és una illa i acaba parlant-nos de tota una galeria de personatges, que com a fills del temps que els ha tocat viure la porten als esdeveniments que van passar a Uixola durant el període republicà.

Paral·lelament, anirem descobrint diversos aspectes biogràfics del personatge que porta la veu narrativa, una dona que es veu obligada a sotmetre’s a una intervenció quirúrgica, que patix una depressió postoperatòria, que es queixa de la desmemòria de la societat, que reflexiona sobre les relacions amoroses, que s’interessa pel feminisme i la seua història. Una dona que es preocupa i pren una actitud valenta davant de l’avarícia dels depredadors immobiliaris que amenacen el territori.

Hi ha el paisatge urbà en el qual el paisanatge ocupa l’espai central. El paisatge natural amenaçat és descrit amb una gran càrrega lírica. Un paisatge l’atmosfera del qual és solcada per les orenetes, amb el seu vol incessant, incapaces d’alterar cap dels esdeveniments. Volen i en passar sobre els bassals d’aigua clara, amb el seu bec, pareix que besen la superfície de l’aigua.

Una novel·la coral, en dos espais temporals allunyats en el temps, però amb una cosa en comú, la necessitat d’estar alerta davant d’aquells que treballen a favor del descrèdit de la política, de l’afebliment de la democràcia i de convertir els drets aconseguits per la ciutadania en paper mullat.

Elvira Cambrils, com la mateixa protagonista, escriu contra la mort, contra l’oblit i a favor de tots aquells que aspiren o han aspirat a una societat més lliure, justa, culta, igualitària i feliç.

 

CERCLES (EX)CÈNTRICS

 

La poeta Noèlia Díaz Vicedo ha publicat aquest mes d’abril passat el que és el seu segon llibre de poesia, Cercles (ex)cèntrics, en l’editorial gironina Edicions Tremendes. El seu primer llibre, Bloody Roots/Arrels sagnants, aparegué l’any 2017 en edició bilingüe anglés-català en l’editorial londinenca Francis Boutle Publishers. Noèlia Díaz, que és nascuda a Agost (l’Alacantí), és un dels secrets literaris més ben guardats del País Valencià, a pesar d’haver estat culpable, junt amb Sandra D. Roig, de l’edició de Donzelles de l’any 2000. Antologia de dones poetes dels Països Catalans (2014).

Cercles (ex)cèntrics és una col·lecció de poemes escrits entre els anys 2011 i 2016. No és un llibre de poemes independents, encara que poden tindre i de fet tenen també una lectura en solitari. Però l’objectiu de Noèlia Díaz Vicedo ha estat que conformen una unitat dividida en quatre apartats o cercles: La llei, Els espills, La paor i El món.

És la poesia d’una dona conscient de la condició de dona que a l’hora d’escriure, a més de transmetre emocions i sentiments, o d’evocar espais físics i temporals, té la necessitat de preguntar-se el perquè de tot plegat per tal que una experiència personal supere els seus límits.

Noèlia Díaz Vicedo és una poeta que com a dona reivindica la literatura escrita per dones. Que coneix la tradició literària de la qual prové i la utilitza, la manipula i la transgredix, la posa al dia per tal de superar les fronteres i comprendre la realitat i la capacitat que té el llenguatge per a descriure-la.

El llibre compta amb un prefaci en el qual la poeta ens marca la lectura que vol que fem del llibre, o almenys que coneguem l’itinerari que ens ha reservat, començant per la norma que imposa l’orde al caos, per a continuar a través de les imatges que reflectixen els espills, unes imatges on apareix la tensió entre la llei i l’experiència de la realitat. Per a després donar un altre pas on ens prega que explorem la realitat de la dona, de l’ésser humà que crea vida i que sovint s’ha vist arraconat, i per últim ens revela la possibilitat d’inaugurar a través de l’escriptura el nostre univers.

Tanca el llibre un encertat postfaci de la poeta de Gandia Teresa Pascual, qui entre altres coses assenyala: «Els nexes de l’antic i del present configuren aquest mapa de cercles-poema que Noèlia Díaz Vicedo ens presenta com uns camins que ens convida a transitar cap al coneixement o, si més no, cap a noves preguntes».

Un llibre que reclama diverses lectures, amb un grapat de poemes brillants com ara Casa, La impostora o Pèrdua, que tenen una força que va més enllà del conjunt. Un llibre per a la reflexió.

 

LLUNY D'AMÈRICA

 

L’any 2019 vam tindre l’oportunitat de llegir Amèrica endins (Bromera), una obra on l’escriptora i periodista de la ciutat de València Lourdes Toledo ens contava la seua experiència americana. Toledo va viure durant tres anys a l’estat de New Mèxic, on va exercir com a mestra de primària. Amèrica endins li va valdre el XX Premi d’Assaig de la Mancomunitat de la Ribera Alta.

Quatre anys més tard, publica un nou llibre, Lluny d’Amèrica (Edicions del Bullent), a través del qual amplia i aprofundix la seua mirada crítica i apassionada sobre els Estats Units, fent petites incursions en països veïns com ara Mèxic, Nicaragua i el Canadà. Un llibre amb el qual va obtindre el Premi Josep Vicent Marqués dels XL Premis Ciutat de València.

Lluny d’Amèrica és una col·lecció de petits assajos emparentats, per una banda, amb la literatura de la memòria, i per l’altra, amb el periodisme. La mirada, així com la ploma de Lourdes Toledo, és afilada, crítica, penetrant. Trobem en les pàgines d’aquest nou lliurament reflexions encertades, palpitants, que partixen de la seua experiència, comparacions ben perfilades sobre la manera d’entendre el treball, l’oci, les relacions humanes, la creació audiovisual o la literatura entre els Estats Units i l’Europa mediterrània, i en especial el País Valencià. Trobem la crònica dels diversos viatges, l’encontre amb els americans originaris, que per sort encara en tenen. Trobem una mirada sobre una societat diversa, excessiva en molts aspectes, puritana almenys de portes cap enfora, individualista, obsessionada amb la productivitat.

Lourdes Toledo ens parla dels escriptors americans que l’han seduïda, ens detalla com i on els va descobrir, ens oferix quatre ratlles sobre la seua biografia i dissecciona d’una manera crítica la seua obra. Fa una reflexió sobre l’audiovisual americà, el cinema, però sobretot les sèries televisives, i compara les maneres de construir-les i de narrar en imatges dels nord-americans i dels europeus.

En tot moment, es mostra incisiva, irònica i aguda, i ho fa amb una prosa clara i directa.

Lluny d’Amèrica és el resultat d’una observació tenaç, des de la primera fila de la pròpia vivència, d’una societat en la qual sovint ens emmirallem i de qui acabem agafant prestats bons i mals costums. 

OTRANTO

 

Al sud de la península itàlica, a la costa est de la península de Salento, en un canal que connecta la mar Adriàtica i la mar Jònica, hi és el poble d’Otranto. En els anys trenta de segle passat, un soldat feixista italià, Fredo, partix des d’una estació de ferrocarril camí d’una Espanya en guerra, l’acomiada la seua estimada, que com a regal d’acomiadament li regala un camafeu d’ònix amb la seua imatge. El soldat no tornarà mai més, ens ho assegura ja en la segona pàgina de la novel·la Otranto (Tabarca Llibres, 2022) la seua autora, Magda Añon Espert (Alginet).

A la península ibèrica hi ha un poble en el qual els seus habitants tenen nom de vegetals. És una localitat de gent humil, senzilla i amable que guarda un secret, en forma de conte, que Rosella anirà revelant amb amor, tacte i tendresa al seu fill, Om. És el relat d’una història sòrdida, crua, d’una duresa vil, que parla de la guerra, de com va morir Fredo pel tret d’una arma que disparà Alessio, un altre italià nascut a Otranto, voluntari de les brigades internacionals. Parla del pes de la culpa, de la deserció i fugida que protagonitzen Alessio i el fuster militar Roure, cadascun en una direcció, cadascun amb un objecte de Fredo en les mans. També de la por, de l’amor, capaç d’arrelar en qualsevol lloc i en qualsevol moment, de la tràgica mort d’un infant, de com els membres d’una societat de gent bona es transformen en bèsties i linxen i assassinen un presumpte culpable que el temps acaba demostrant que és innocent, Alessio.

No som davant d’una altra novel·la sobre la guerra civil espanyola. La guerra que apareix ací podia ser qualsevol guerra, les escenes i els sentiments descrits són d’allò que es diu universals.

Magda Añon Espert, en la seua primera novel·la, juga amb un realisme fantàstic de sabor mediterrani, que conté una immensa força tel·lúrica i humana. Escriu amb una prosa acurada, un lèxic ric que no defuig les sentències, les frases fetes i les cançons populars, un llenguatge confortable en el qual es troba còmoda i fa sentir-se ben acollit el lector, però també els seus personatges. Magda Añon Espert té una capacitat descriptiva i evocativa destacable.

El relat va creixent en diferents espais temporals, la guerra, la postguerra, els temps de la infantesa d’Om i el de la seua joventut en el capítol final. El reguitzell de tragèdies i de casualitats acaba lligat per un obsequi d’amor, el camafeu d’ònix i la idea de tornada a Otranto, el lloc on limiten dues mars, una al·legoria de la frontera invisible que separa la vida i la mort, l’amor i l’odi, l’esperança i la desesperança. Només la llum del cel d’Otranto guia la vida de Rosella i d’Om.

Amb Otranto, Magda Añon Espert va obtindre el XIX Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Torrent, però crec que la seua lectura supera el límit que imposa una etiqueta com aquesta i des d’ací la recomane als adults i les adultes que tinguen ganes de descobrir una veu intensa i plena de matisos com la de l’autora d’Alginet.

MIREIA

La cinquena edició del Premi Lletraferit de Novel·la, que edita Llibres de la Drassana, aquest 2022 ha estat ex-aquo per a Els inútils, d’Andreu Sevilla, i Mireia, de Purificació Mascarell.

Avui escriuré sobre Mireia, que en el títol ens porta ecos del famós poema de Fréderic Mistral, una obra de l’escriptora i professora de la Universitat de València Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985).

Mireia és una novel·la breu, dividida en una petita introducció i cinc apartats subdividits en altres d’extensió curta, però concisos, que ens porten d’un temps i d’uns escenaris a altres: el segle XIX, Xàtiva, Paris... El segle XXI i, sobretot, Xàtiva, el casc urbà, la seua horta i el cementeri. Però també ens parla de personatges importants, com ara el neuròleg francés Jean-Martin Charcot (1825-1893), pare de la neurologia moderna i gran especialista en la histèria femenina, el premi Nobel i pare de la neurociència Santiago Ramón y Cajal (1852-1934), el pintor Josep Ribera (1591-1652) i els seus quadres, o Lluís Simarro Lacabra (1851-1921), que fou el primer professor universitari de psicologia de l’Estat Espanyol, un metge brillant i d’alguna manera oblidat, fill del malaguanyat pintor Ramon Simarro Oltra.

Lluís Simarro va conéixer Jean-Martin Charcot, va presenciar com treballava aquest i va assistir a alguna de les seues xarrades.

Mireia ha trobat uns escrits inèdits de Simarro i junt amb el professor que li porta la tesi doctoral els estudia alhora que mantenen una relació amorosa d’una gran intensitat eròtica. Tots dos es confabulen i posen en marxa un pla per tal de manipular els sentiments i les emocions de Neus.

Neus, una jove pintora, que des de menuda s’ha sentit atreta per la intel·ligència i el físic de Mireia, entra en el joc sense ni tan sols adonar-se’n. Ella ha estat elegida per Purificació Mascarell perquè exercisca de veu narrativa. Neus és una dona atreta pel romanticisme i a la qual el sentit de la vista li és fonamental en la vida i el treball. Mireia ho sap i, com un mag, juga amb les imatges i amb els escenaris per a crear-li falses realitats.

La novel·la ens oferix dues mirades sobre la condició de dona. La del segle XIX, on trobem els homes obsessionats amb l’anomenada femme fatal i l’estudi de la histèria femenina. I l’època actual, de reacció davant dels avanços que va aconseguint la lluita per la igualtat entre gèneres. Dues èpoques que tenen en comú la por a la llibertat femenina. Una por que ve de segles.

La dona lliure, forta, davant de la dona submisa, l’una representada per Lilith, l’altra per Eva, la primera i segona muller respectivament del pare Adam. Lilith, un ésser mitològic que algunes tradicions dibuixen com un dimoni, altres com una vampira, altres com una furtacries que desfà les famílies i fa perdre amb la seua bellesa el seny als homes. Una dona bella, seductora, intel·ligent, capaç de parlar-li de tu a tu al mascle tot exigint-li respecte i igualtat, com ho fa la mateixa Mireia.

En el relat, escrit amb una prosa cuidada amb alguna brillant concessió a la poesia: «El foc parlava la seua llengua antiga feta de vent i de secrets», apareixen conceptes i idees com ara el de la vampirització intel·lectual, el de la dualitat humana, o el de la perversió. Purificació, a través del seu personatge, es pregunta quin és l’origen del mal, una pregunta tan antiga com l’ésser humà. Ens mostra, també, aquelles dones a les quals convertiren en víctimes del progrés científic, un progrés contaminat per velles i errònies concepcions ideològiques producte d’una tradició marcada a ferro roent per la por.

Mireia, un passeig pel laberint obscur de l’ànima humana.

 

EL DIT DE DÉU

L’escriptora de Bétera (Camp de Túria) Raquel Ricart és una de les narradores valencianes més versàtils. Una autora prolífica, l’obra de la qual ha estat reconeguda per la crítica amb premis com el de Creació Literària de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana o el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

L’any 2022 va publicar un llibre, dins de la col·lecció A tot Vent de l’editorial barcelonina Proa, que és possiblement la seua novel·la més personal: El dit de Déu.

El dit índex és aquell que assenyala, aquell amb el qual Déu escrigué sobre les taules de pedra els seus manaments, el que marca el destí de la nostra vida, el que ens acusa... Aquest dit omnipresent el convertix Raquel Ricart en un símbol i alhora en una metàfora del camí seguit al llarg de la seua vida per les protagonistes de la seua novel·la.

Raquel Ricart ens acosta dos relats protagonitzats i narrats en primera persona per dues dones: Nora, una dona de fer faenes òrfena de pares però també de fill, que acaba patint un càncer; i l’Escriptora, una dona amb problemes amb l’alcohol i amb un passat marcat per l’abús sexual a què fou sotmesa pel seu pare quan era una xiqueta. I un tercer relat suposadament de la mateixa autora que, des de fora, observa com l’Escriptora construïx el seu relat i s’inventa el de Nora. Dos relats on troba macerades per la fantasia de l’Escriptora les vivències íntimes de l’Autora, així com alguns dels personatges de la seua vida. Qualsevol experiència pròpia o aliena és matèria primera per a la literatura.

Raquel Ricart és una magnífica creadora de personatges. Els seus no són de cartó pedra, sinó de carn i ossos, tenen les seues virtuts i les seues misèries, no tenen fusta d’heroïnes, són dones que han patit al llarg de la seua vida per la seua condició de dones. Amb una prosa diàfana i una gran claredat expositiva, construïx una estructura narrativa en forma de trena en què una història es lliga a l’altra sense barrejar-se, però conformant un tot realment atractiu.

Ens parla de la vida, de les grans i petites tragèdies personals, del desemparament, la innocència, la culpa, el perdó, el desig, la malaltia, l’amor, l’odi, la solidaritat, el desencantament, les mil formes que pren el dolor... i de quina manera s’enfronten les protagonistes al destí marcat pel dit de Déu.

També trobem la literatura dins de la literatura, mitjançant les diverses lectures de les tres protagonistes, Jean Rhys, Lucia Berlin, Selma Lagerlöf o Agatha Christie, i a través de les quals ens oferix altres mirades sobre les mateixes qüestions.

Una novel·la que va creixent en intensitat, en drama i en bellesa a mesura que avancem en la seua lectura.