EL CRIT

 

La poeta i periodista de Vila-real (la Plana Baixa) Susanna Lliberós entén el crit com la veu de la consciència, com el fil tens en el pont que uneix la vida i la mort, com la pròpia supervivència. El crit és l’interruptor de la llum del far que il·lumina la nostra navegació.

Però el crit també és el seu darrer llibre de poesia, editat per Onada edicions després d’haver obtingut el XXV Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Ciutat de Sagunt.

El llibre està dividit en dos apartats amb títols ben explícits, Intempèrie, amb 23 poemes, i El crit de la realitat, amb 16, tots els quals de vers lliure, d’extensió diversa i amb un ritme intern tan marcat que alguns, com ara Oficis, s’emparenten d’una manera natural amb la lletra d’una cançó, encara que també n’hi ha que, com ara Víric, estarien més a prop de la família dels aforismes.

Susanna Lliberós ens condueix amb naturalitat cap al seu univers personal, un espai marcat per la incertesa, que no pel pessimisme, oferint-nos una mirada descomplexada sobre el moment que viu i la societat en què està immersa, una mirada desencantada per la decepció constant produïda per la mediocritat i la hipocresia que ens enganyen i retallen les ales de la nostra llibertat.

El seu és el crit d’una dona inconformista, rebel. «La rebel·lió com una manera de ser al món». Rebel i lúcida, honesta i coherent. Sé sap una persona fràgil, però reivindica la força d’aquesta fragilitat que dona enteresa al seu crit, electricitat a la llum que il·lumina el seu camí.

Hi ha en els seus poemes una reivindicació de la vida i d’aquella cosa meravellosa que és la bellesa. Una bellesa que no es troba en els moments grandiloqüents i en la monumentalitat, sinó en els petits detalls com ara el joc innocent d’una mare i una filla, en la corrua d’unes notes musicals sobre un pentagrama, o en dos versos d’un poema de dues línies.

El crit és una col·lecció de poemes que ens parlen d’una realitat íntima, una navegació en la nit entre esculls capaços de fer-nos naufragar i que només la llum del far, el nostre ànim i la nostra destresa com a navegants faran possible que en trencar l’alba continuem avançant.

Però també té moments per a la reflexió sobre el temps històric que ens ha tocat viure, com ara en el poema Europa: «Hi ha la immoralitat palplantada als portals de les cases decents».

El crit és una aposta clara per la vida, pel combat pel nostre dret a eixir cada dia a la recerca de la felicitat. Ell és el poema, el seu batec intern, la lucidesa balancejant-se entre línies. És la necessitat d’escriure i de fer memòria des de la innocència, que no des de la ingenuïtat. És la veu profunda de qui reclama la llum de l’esperança.

LES PUCES

 

Sovint, quan es parla del segle XIX apareix, just al seu costat, el qualificatiu de convuls, com si la resta de segles hagueren sigut basses d’oli. Al llarg de la història no hi ha hagut un segle sencer de pau que no es basara en el poder d’una tirania. La gallina de dalt ha cagat tota la vida sobre la de baix, ho diu el poble, i el poble en qüestions com aquestes poques vegades s’equivoca. El segle XIX comença amb la invasió de les tropes de Napoleó, es perden totes les colònies espanyoles d’ultramar, hi ha diversos canvis dinàstics, Borbons, Bonapartes, Savoies, es proclama una república que acaba sent efímera, diversos alçaments militars, diverses guerres civils, revoltes civils... La inestabilitat política, social i econòmica empobrix la societat i en especial les classes populars. És, però, també el segle en què es desenvolupen ideologies com ara el socialisme, l’anarquisme i el nacionalisme, vehicles amb els quals construir una societat més justa i igualitària, o aglutinar la societat al voltant de la paraula pàtria. El País Valencià pren un cert protagonisme a l’Estat Espanyol amb les diverses revoltes contra el poder bonapartista, la revolució del petroli a Alcoi, la revolució del 68 a València, la proclamació a Sagunt d’Alfons XII...

En cada bugada es perd un llençol i vides que naixen amb un destí marcat veuen canviat el seu rumb amb un inesperat colp de timó.

És també el temps de la Renaixença, de la posada de les primeres pedres en la recuperació de la llengua i la literatura pròpies del País Valencià.

Les gallines de dalt veuen les de baix com a paràsits que viuen gràcies al treball en les seues terres o a la inversió econòmica que han fet en les seues fàbriques. Són com puces que els trauen la seua sang i que de tant en tant els piquen i els importunen, i quan ho fan les han d’esclafar. Les de baix pensen que els paràsits són les de dalt, les riques i poderoses que es caguen en la seua dignitat com a éssers humans.

L’escriptor de Bonrepòs i Mirambell (Horta Nord) Manel Hurtado, en la novel·la amb la qual va obtindre el Premi Isabel de Villena-Premis Ciutat de València, Les puces (Bromera) se situa al País Valencià en el darrer terç del segle XIX per a oferir-nos el relat de les vides de diversos personatges d’origen humil. Gent que ve de les comarques de Castelló, de les ciutats d’Alacant, Xàtiva i València. Un home i dues dones, puces, paràsits els diuen, que no accepten el lloc que el destí els ha reservat en la societat i acaben inventant-se l’oportunitat de canviar-lo. No es tracta d’anar pegant bacs, acatxar el cap i humiliar-se davant del cacic o del ric prepotent per tal de sobreviure, sinó de construir, encara que siga robant i fent trampes, la circumstància adequada per a eixir del fang, burlar el destí i agafar les regnes de la pròpia vida.

Els diversos personatges acabaran coincidint a la ciutat de València i junts uniran els seus esforços per aconseguir el seu objectiu.

Manel Hurtado deixa que aquests personatges s’apropien de la veu narrativa per a relatar-nos la vida i circumstàncies dels uns i dels altres. Recrea una ciutat de València revolucionària, assetjada per l’exèrcit en algun moment, amb figures de ficció i altres històriques. Reivindica els valencianistes d’aleshores, Jacint Labaila, Constantí Llombart, Manuela Agnés Raussell i fins i tot Teodor Llorente, i ens dona l’oportunitat de llegir els seus versos, així com els d’un jove poeta de Folgueroles, Jacint Verdaguer.

La novel·la té la flaire del fulletó literari del segle XIX, però està escrita amb força i agilitat descriptives, tant de llocs com de personatges del segle XXI. És un cant a l’inconformisme, però també a la importància de l’accés a l’educació i a la cultura en la formació i en el futur d’una persona. És una reivindicació subtil dels poetes de la Renaixença.

Amb Les puces Manel Hurtado assolix la seua maduresa com a narrador i nosaltres, els seus lectors, ho celebrem.

AURÈLIA OCULTA

 

La mallorquina Moll Nova Editorial ens oferix el llibre Aurèlia oculta, amb el qual debuta com a novel·lista l’escriptora de Cocentaina (el Comtat) Éncar Reig Oltra. Es tracta d’un relat situat en una pensió del barri valencià de Russafa que conté elements del realisme màgic.

Éncar Reig Oltra és una escriptora que ha anat madurant lentament, l’any 1997 va obtindre el Premi Relats Sara Llorens de Pineda de Mar i des d’aleshores ha anat oferint-nos pausadament la seua obra poètica i narrativa. L’any 2014, en col·laboració amb la ballarina Lorenza Di Calogero, va crear un espectacle de poesia, dansa i música basat en el seu Llibre de l’ànima i de les coses salvatges.

En Aurèlia oculta trobem, per una banda, una galeria de personatges d’allò més peculiars: ballarines, titellaires, músics, fotògrafs, dentistes amb un trastorn obsessiu convulsiu, no sols humans sinó també animals, dos gats i un gos que atén al nom de Perquè?, que viuen en una vella pensió, que és també veu narrativa i personatge cabdal del relat.

La història comença amb la fugida del poble on residix d’una dona jove que afirma haver enverinat la seua parella, per a convertir-se posteriorment en una narració on els traços fantàstics es combinen amb els psicològics i en els quals també tenen una gran importància mites i símbols, amb un cert protagonisme del mateix dimoni. No el dimoni que ens pinta l’Església, sinó com una mena de missatger o intermediari entre la realitat i el desig.

El temps és un invent del dimoni. Éncar Reig Oltra sap que som temps i que aquest ens acabarà devorant, però, tot i això i gràcies a la literatura, una mateixa persona en dos edats diferents de la seua existència conviu i es relaciona en aquesta pensió.

A mesura que avancem en la lectura, ens preguntem per què aquesta dona que s’oculta sota el nom d’Aurèlia ha matat la seua parella. Ella ens en dona un motiu: perquè no ha respectat el seu espai, perquè ha envaït i qüestionat l’univers íntim on guarda els seus secrets. Un univers que s’ha creat i que ha fet engelosir la parella per les hores i l’energia que li dedicava. Un espai propi de llibertat creativa on poder realitzar-se, un petit santuari que ell, a pesar de la seua promesa, no ha respectat.

Mentre Éncar Reig Oltra ens proporciona les diverses peces d’aquest trencaclosques una mica esbojarrat i fantasiós, també ens regala, juganera, tot un seguit de referències literàries i una llarga llista de cançons que venen a subratllar diversos passatges de la trama. Així, el lector té entre mans una novel·la amb banda sonora pròpia.

L’orde temporal s’ha trencat, alguns personatges s’han desdoblat amb el seu jo infant i el seu jo adult i es relacionen entre ells per acabar reconeixent-se. I trobem la figura del dimoni, capaç d’aturar el temps, expert en la manipulació, així com la pensió encantada on els propietaris i els hostes conformen una estranya família. Una pensió que posseïx els secrets que tots guarden i que té la clau del relat.