LES PUCES

 

Sovint, quan es parla del segle XIX apareix, just al seu costat, el qualificatiu de convuls, com si la resta de segles hagueren sigut basses d’oli. Al llarg de la història no hi ha hagut un segle sencer de pau que no es basara en el poder d’una tirania. La gallina de dalt ha cagat tota la vida sobre la de baix, ho diu el poble, i el poble en qüestions com aquestes poques vegades s’equivoca. El segle XIX comença amb la invasió de les tropes de Napoleó, es perden totes les colònies espanyoles d’ultramar, hi ha diversos canvis dinàstics, Borbons, Bonapartes, Savoies, es proclama una república que acaba sent efímera, diversos alçaments militars, diverses guerres civils, revoltes civils... La inestabilitat política, social i econòmica empobrix la societat i en especial les classes populars. És, però, també el segle en què es desenvolupen ideologies com ara el socialisme, l’anarquisme i el nacionalisme, vehicles amb els quals construir una societat més justa i igualitària, o aglutinar la societat al voltant de la paraula pàtria. El País Valencià pren un cert protagonisme a l’Estat Espanyol amb les diverses revoltes contra el poder bonapartista, la revolució del petroli a Alcoi, la revolució del 68 a València, la proclamació a Sagunt d’Alfons XII...

En cada bugada es perd un llençol i vides que naixen amb un destí marcat veuen canviat el seu rumb amb un inesperat colp de timó.

És també el temps de la Renaixença, de la posada de les primeres pedres en la recuperació de la llengua i la literatura pròpies del País Valencià.

Les gallines de dalt veuen les de baix com a paràsits que viuen gràcies al treball en les seues terres o a la inversió econòmica que han fet en les seues fàbriques. Són com puces que els trauen la seua sang i que de tant en tant els piquen i els importunen, i quan ho fan les han d’esclafar. Les de baix pensen que els paràsits són les de dalt, les riques i poderoses que es caguen en la seua dignitat com a éssers humans.

L’escriptor de Bonrepòs i Mirambell (Horta Nord) Manel Hurtado, en la novel·la amb la qual va obtindre el Premi Isabel de Villena-Premis Ciutat de València, Les puces (Bromera) se situa al País Valencià en el darrer terç del segle XIX per a oferir-nos el relat de les vides de diversos personatges d’origen humil. Gent que ve de les comarques de Castelló, de les ciutats d’Alacant, Xàtiva i València. Un home i dues dones, puces, paràsits els diuen, que no accepten el lloc que el destí els ha reservat en la societat i acaben inventant-se l’oportunitat de canviar-lo. No es tracta d’anar pegant bacs, acatxar el cap i humiliar-se davant del cacic o del ric prepotent per tal de sobreviure, sinó de construir, encara que siga robant i fent trampes, la circumstància adequada per a eixir del fang, burlar el destí i agafar les regnes de la pròpia vida.

Els diversos personatges acabaran coincidint a la ciutat de València i junts uniran els seus esforços per aconseguir el seu objectiu.

Manel Hurtado deixa que aquests personatges s’apropien de la veu narrativa per a relatar-nos la vida i circumstàncies dels uns i dels altres. Recrea una ciutat de València revolucionària, assetjada per l’exèrcit en algun moment, amb figures de ficció i altres històriques. Reivindica els valencianistes d’aleshores, Jacint Labaila, Constantí Llombart, Manuela Agnés Raussell i fins i tot Teodor Llorente, i ens dona l’oportunitat de llegir els seus versos, així com els d’un jove poeta de Folgueroles, Jacint Verdaguer.

La novel·la té la flaire del fulletó literari del segle XIX, però està escrita amb força i agilitat descriptives, tant de llocs com de personatges del segle XXI. És un cant a l’inconformisme, però també a la importància de l’accés a l’educació i a la cultura en la formació i en el futur d’una persona. És una reivindicació subtil dels poetes de la Renaixença.

Amb Les puces Manel Hurtado assolix la seua maduresa com a narrador i nosaltres, els seus lectors, ho celebrem.