QUI DE CASA SE'N VA

 

Ho va anunciar fa una dècada a través de les xarxes socials, deixava de publicar nous llibres, el desencant havia fet forat en el seu ànim i Toni Cucarella, a qui molts consideràvem el narrador valencià amb un llenguatge més personal, guardà silenci. Fa uns mesos, de nou a través de les xarxes, l’escriptor de Xàtiva (la Costera) anunciava que tornava de la mà d’Amsterdam Llibres amb una altra novel·la sota el braç: Qui de casa se’n va.

Qui de casa se’n va a casa torna i la llar d’un escriptor de raça com és Toni Cucarella és la literatura.

Cucarella en aquesta novel·la ens oferix la seua millor versió, la del narrador que amb gran ofici s’ha construït un llenguatge propi amb elements de la llengua popular. Llegir les pàgines d’aquest llibre és assistir a una classe de llengua, d’una llengua viva, vibrant, gens ni mica ortopèdica, que et fa gaudir com un infant.

Ha sabut construir personatges que són una gran troballa, com ara Miquel, el protagonista, nòmada, desarrelat, sense una identitat clara, o l’oncle Cep, un exfrare, germà de la mare de Miquel que guarda en un orinal els contes que va narrant per les tavernes a canvi de vi; així com tota una galeria de personatges secundaris ben esbossats.

Des de la mort de la mare del protagonista i la trobada amb el seu oncle Cep, Miquel es veu obligat a fugir de Xàtiva i rodar primer per Catalunya i després per França. És un home que passa bona part de la seua vida a París, que ha assumit que no té una identitat i es considera un home que no vol parella permanent, ni fundar una família. Sap que la mare i l’oncle guardaven un secret familiar i durant anys ha covat el desig d’aclarir-lo.

Després de la mort de la seua darrera amant, vell i cansat, torna a la seua ciutat natal on un conegut li començarà a revelar una part encara minsa del secret que només ens contarà el mateix Miquel després de mort.

La novel·la està narrada en primera persona pel protagonista, amb un llenguatge que amb el pas dels anys es va omplint de gal·licismes. Ens descriu la Xàtiva fosca bruta de la postguerra habitada per personatges miserables i altres realment sinistres, la Xàtiva del boom immobiliari, l’emigració i la crisi. La França de l’exili, de l’emigració econòmica. El París de les cafeteries, les llibreries de vell i els bulevards, de Maig del 68. Hi ha una constant reflexió sobre qüestions com ara el sentiment de pertinença, els orígens i la identitat personal.

La novel·la és el relat de la vida d’un home sol que intenta cada dia sobreviure al present, però sobretot a un passat que abans de nàixer li va marcar el destí.

ATLES TEMPORAL

El Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, que convoca anualment el Consell Comarcal del Pla d’Urgell, en la seua vint-i-cinquena edició fou atorgat al llibre Atles temporal (Pagès editors, 2024), de l’escriptora de Llanera de Ranes (la Costera) Imma López Pavia.

López Pavia apareix en el panorama literari valencià l’any 2015, en plena maduresa vital, i des d’aleshores ha anat consolidant una obra tant poètica com narrativa que té en l’experiència vital la seua principal font d’inspiració.

Un atles és aquell llibre que conté una col·lecció de mapes en forma de làmines en els quals trobem representats una geografia física i política. L’atles amb el qual ens obsequia Imma López Pavia és una col·lecció de cinc làmines temporals més un poema inicial sobre l’origen de la seua vida: «El batec del cor l’estretor del canal / la pressió i l’ofec / travessia.../».

El llibre ens parla de les diverses edats per les quals ha passat una dona madura, però també de les diferents etapes que s’han viscut en una societat i un segle que tenen en paraules com ara revolució, crisi, evolució i canvi constant el seu ADN.

En Atles temporal, que compta amb un magnífic epíleg d’Àngels Marzo, l’autora ens oferix per una banda poemes amb una potent força discursiva que els acosta a la narrativa, versos plens de referents culturals i polítics amb una carrega simbòlica: «Quan Jules i Jim corrien pel París en blanc i negre, un altre món maldava per nàixer». Cinc cròniques que obrin cada apartat i que ens situen en un moment concret, seguides cadascuna per nou poemes breus on López Pavia ha concentrat al màxim l’escriptura per tal de suggerir més que imposar una lectura determinada.

El llibre és el resum de la vida d’una dona, una dona que com la poeta Maria Mercè Marçal, un dels seus referents, és de classe baixa, de nació oprimida i rebel, tres vegades rebel.

Les cròniques ens situen en un temps que va des de la dècada dels setanta fins a l’actualitat i que passa per la infantesa, l’adolescència, la joventut i l’etapa adulta. Els poemes breus ens suggeriran les diverses experiències i descobriments que li aniran modelant la personalitat, el seu pensament i la manera com al llarg del temps ha anat enfrontant-se als esculls que aquest ha posat al bell mig de la seua navegació, però també la manera amb què s’enfronta al fet literari. Imma López Pavia, abans que escriptora, ha estat una gran lectora que ha sabut formar-se.

Atles temporal, una col·lecció de mapes que ens parlen d’una vida concreta però, també, de tota una generació de dones valentes que s’han enfrontat amb determinació i intel·ligència a un sistema patriarcal i masclista que les oprimia.

 

 

VELES E VENTS

 

L’editorial Llibres de la Drassana, en col·laboració amb la Institució Alfons el Magnànim Centre Valencià d’Estudi i Investigació, publicà l’últim trimestre del 2022 l’estudi Veles i vents. El món de la mar en Ausiàs March, de Robert Archer i Tono Fornes, que comptaren en aquesta ocasió amb la col·laboració plàstica de l’il·lustrador Santiago Inocencio, que s’ha encarregat de les il·lustracions i els mapes  que apareixen en el llibre.

En Veles i vents hi ha una gran protagonista, la mar Mediterrània. El filòleg anglés Robert Archer i el mariner i poeta valencià Tono Fornes se situen temporalment en el segle XV, fent colps d’ull al passat, però també a segles posteriors i en particular a aquells en els quals es van produir els grans canvis en la navegació.

La Mediterrània, i en especial la seua part occidental, els corrents marítims, els vents, els diferents tipus de vaixells existents en l’època, les diverses rutes de navegació i els instruments emprats pels mariners són descrits amb precisió, per a tot seguit assenyalar-los no sols en l’obra poètica d’Ausiàs March, sinó també en passatges de la Bíblia, del Tirant lo Blanc, de L’Espill o en l’obra de Ramon Llull, Andreu Febrer i en alguns clàssics llatins i de les literatures romances. D’aquesta manera, els autors oferixen als lectors del segle XXI eines per aconseguir interpretar correctament les imatges marineres en l’obra marquiana.

També ens descriuen el temps d’Ausiàs March, la relació dels diversos estaments socials amb el rei Alfons el Magnànim, la lluita de la Corona d’Aragó per controlar la Mediterrània i expandir els seus dominis per Sardenya, la península itàlica i Sicília. Les dues expedicions en les quals va participar el jove Ausiàs March, una experiència quasi iniciàtica d’on extrauria els seus vastos coneixements de la mar i la navegació, que després li servirien per a escriure poemes tan bells com el popular Veles e vents. Un poema que acabaran disseccionant en la tercera part del llibre, just abans d’oferir-nos una relació dels passatges marins en l’obra d’Ausiàs March.

Un llibre que té una lectura amena, a més de ser una obra imprescindible per als amants de la poesia del senyor de Beniarjó, ja que ens ajuda per una banda a entendre millors els seus poemes i per una altra a aprofundir en el temps, el món i la biografia del que és el millor poeta valencià de tots els temps.

UMBILICAL

El poeta de Ferreries (Menorca) Damià Rotger Miró, en el seu darrer llibre de poesia, Umbilical (Nova Editorial Moll, 2023), ens parla de la figura mítica dels portadors d’estrelles, uns individus que «en una barca a rems i vela, acompanyen en el traspàs i porten la llum d’aquestes vides finides fins al lloc que el destí els ha procurat». Una figura en contraposició a la de Caront, que s’encarregava de portar les ànimes fins al món dels morts. El poeta assumix el paper de portador alhora que diu: «Que es foti Caront, la Mare la porte jo».

Damià Rotger Miró, davant de la malaltia, el maleït càncer, i la posterior mort de la seua mare es convertix per iniciativa pròpia en barquer, portador del cos sense vida de la mare, tot travessant la immensitat de l’univers, un cos que a poc a poc es convertix en llum, en estrella.

El poeta és el portador, el protagonista d’aquest viatge d’anada i tornada, un viatge intens cap a l’interior, ferit pel dolor que li causa la pèrdua i l’absència d’aquella a qui va estar lligat físicament a través d’un cordó umbilical, que el nodria en un ventre que fou llar i espai de creixement. En eixir al món i tallar el cordó físic, els va tornar a unir un altre cordó umbilical que ni la mateixa mort trencarà, el de l’amor.

Però el portador també és el cronista d’aquesta epopeia, ell és Ulisses i al mateix temps Homer, escriu en primera persona i la seua matèria primera són els seus sentiments i emocions.

Hi ha un trajecte d’anada i un altre de tornada, que comença amb la malaltia de la mare, continua amb la pèrdua i després amb el dol. El poeta assumix amb dolor l’absència. Té por que el pas del temps esborre o diluïsca en la boira de l’oblit l’ésser estimat.

Aquest viatge és un acte d’amor humil, senzill, un reconeixement a qui tant ha estimat. Un trajecte cap a la immensitat universal del seu interior, tot acceptant les diverses fases del procés del dol, el qual, com el mateix viatge, el farà madurar com a ésser humà.

Una Odissea on Menorca, la llar de tots dos, serà la seua Ítaca i a la qual el poeta retornarà sol i més savi, després d’haver situat la llum de la mare en el firmament.

Damià Rotger Miró ha escrit Umbilical contra la mort, en defensa de la memòria com a baluard de la vida, a favor de l’amor. Evoca una navegació plena d’esculls i de foscor, on l’enteresa pròpia i la llum del record de la mare el guien fins a bon port. Una llum que conservarà en el seu univers personal mentre visca. Ha mort el cos de la mare, però no la seua estima, ni pot morir l’amor, és un cordó impossible de trencar.