LA TERRA I LA PARAULA

 

Juli Capilla, escriptor i editor nascut a la ciutat de València, acaba de publicar l’obra amb la qual va obtindre el 2023 el Premi d’Assaig Josep Vicent Marqués, dins dels XLI Premis Ciutat de València, La terra i la paraula (Edicions del Bullent). Un llibre que se situa al bell mig de la frontera que delimita les memòries i el dietari. Literatura del jo on la mirada personal sobre el món que envoltava l’autor en la seua infantesa i joventut és protagonista i força inspiradora en la reconstrucció literària d’un temps i una geografia.

La terra i la paraula és un llibre en el qual, amb una prosa carregada de lirisme, Juli Capilla evoca el seu passat i ho fa des de l’emoció continguda i la intensitat dels sentiments i sensacions que el van impactar d’allò més i es quedaren gravats entre els plecs del seu cervell.

Juli Capilla fou un xiquet de ciutat que va tindre la sort de gaudir d’una segona residència en un poble dels Serrans valencians, Pedralba, on passava les vacances. Un poble culturalment de frontera on es barregen herències aragoneses, catalanes i castellanes. Un poble de muntanya a la vora del riu Túria amb un passat vitivinícola.

El llibre es conforma com una col·lecció d’articles, les entrades d’un possible dietari. S’obri amb l’aparició sobtada de la mort. La mort d’un amic que deixa profundament ferit l’autor, la presència/absència d’aquest amic serà una constant fins al darrer paràgraf.

L’autor ens fa la crònica social i política dels darrers anys del segle xx d’un poble petit però que no és sinó la mostra de tot un país. Però també és el retrat d’una família, així com l’inventari de les experiències vitals que conformaren en part la personalitat de l’home que ara les escriu. Capilla ens parla de la mort, del dolor que ens produïx, de l’amor fraternal, de l’amor filial, del despertar a la sexualitat, de les absències, del naixement dels fills, del joc de pilota que tant l’apassiona, de la transformació d’un paisatge provocat per l’abandonament dels conreus de secà i la imposició dels regadius.

Textos assagístics amb una gran força poètica.

En aquest llibre Juli Capilla ens oferix el millor de si mateix, tant com a escriptor en plena maduresa, que ha sabut crear-se un estil propi, i com a ésser humà, deixant-nos al descobert les seues experiències i emocions, fins i tot les seues febleses.

Juli Capilla, un home que mai no ha estat sol, al seu voltant sempre ha tingut amics i familiars que l’han estimat i ell ha estimat.

 

HAN TORNAT LES ROSELLES

 

Amb Han tornat les roselles (Perifèric Edicions), la traductora i poeta Isabel Robles va obtindre l’any 2023 el Premi Benvingut Oliver de Poesia que atorga l’Ajuntament de Catarroja. Es tracta d’un llibre conformat per vint-i-cinc poemes organitzat en quatre apartats: The way we were, títol que ens porta a la memòria la pel·lícula dirigida l’any 1973 per Sydney Pollack i protagonitzada per Barbra Streisand i Robert Redford, Tal com érem; D’un temps; Presències i En el camí. Poemes de vers lliure exceptuant-ne un: Una dona sense un home, escrit com a lletra d’una riberenca amb estrofes de cinc versos i set síl·labes típiques del cant d’estil valencià.

En la primera part Isabel evoca un temps que comença amb un viatge amb tren, i ens hi parla de la seua pròpia biografia, ella va nàixer a Alhambra, província de Ciudad Real, i es va instal·lar a la ciutat de València. Així ens narra un viatge des de l’altiplà fins a la mar que «era llum de primavera» i la ciutat grisa, «bruta i franquista, com la resta». Escriu sobre un temps i un país tot evocant la infantesa, el contes que l’acompanyaren, els jocs que va practicar, el somnis que la nodriren d’il·lusions. El canvi de vida i de paisatge sintetitzat en aquests dos versos senzills: «vaig canviar l’olla i el trespeus / per la cassola al forn».

En la segona part, D’un temps, la més breu de tot el llibre, la poeta escriu amb una gran tendresa de i per al seu company de vida. Un company amb el qual ha compartit anhels, exilis, somnis i la passió per la poesia. M’ha emocionat d’una manera especial el poema Ignorant, no sabia... on se’ns descriu un atac cardíac que pareix acabar amb la vida de l’estimat. Ho fa amb una gran precisió i una impressionant càrrega lírica. Isabel va construint l’escena en la qual la fortalesa interna i l’esperit rebel del company aconseguixen véncer, en aquesta ocasió, la mort.

Presències, al seu torn, ens parla de les absències de tot un seguit d’amics que ens han deixat, petits homenatges a la seua gran humanitat i a una obra que els absents han convertit en presències vives. Versos per a la titellaire Rosa Navarro, per a una jove romanesa assassinada a les marjals dels voltants de València que representa d’alguna manera totes les dones maltractades, explotades, assassinades; per als poetes Manel Marí o Fina Cardona.

Isabel Robles escriu una veritat de l’altura d’un campanar: «La darrera mort / remou totes les morts / que la precediren».

Tanca el llibre En el camí, un títol que és sinònim d’anar navegant per la vida. Ací ens parla del pas del temps que ens porta a la maduresa, però també a comprovar com el dolor acumulat es va suavitzant; de l’esperança, de veure tornar a florir noves il·lusions com roselles al camp, de la condició de dona, de la defensa davant dels depredadors de ciment dels nostres barris, de la nostra horta.

Isabel Robles és una dona de profundes conviccions que estima la vida i la poesia amb la qual sempre paga la pena conversar i llegir.

ROGLES

 

 

La poeta de Nules (la Plana Baixa) Marisol González Felip va obtindre l’any passat el XIV Premi de Poesia Ciutat de Torrent amb el llibre Rogles, que ha editat enguany Tabarca Llibres.

Marisol apareix en el panorama poètic en llengua catalana l’any 1988 amb la publicació del llibre Les hores breus. Durant la dècada dels noranta, sens dubte la més productiva de la seua carrera, publica nou llibres de poesia dels quals acabarà fent una selecció en Paraula del retorn. Tria personal, publicat el 2002 per Brosquil Edicions. Per diverses circumstàncies de caràcter personal i laboral, que ara no venen al cas, el seu ritme de producció s’alentix notablement i en dues dècades només ens oferix quatre llibres, comptant-hi Rogles i una nova tria, Antologia cordial (2022). Marisol ha tingut la mala sort que molts dels seus llibres han aparegut en edicions municipals i altres s’han publicat en editorials que ja han passat a la història, això ha fet que la seua obra no haja arribat al lector com caldria i com es mereixeria.

La poeta de Nules, des dels primers llibres, ha anat construint-se un llenguatge poètic propi amb una gran riquesa expressiva i metafòrica que en aquest cas l’acosta a un cert surrealisme: «Balenes sense rostre alenen / a les avingudes de xàfecs». En la seua poesia trobem ecos de grans poetes, com ara Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol. És una poesia que entra dins de l’anomenat realisme intimista, sense acabar-ho de ser del tot.

Rogles compta amb un pròleg del poeta i rapsode Vicent Camps, qui afirma que Marisol «ens entrega un llibre construït sobre el dolor». Recull trenta-set poemes i està dividit en dos grans apartats: Infàncies i Baladres, precedits per un pòrtic, el poema L’escola era un salze ocult: «L’escola era un salze ocult, / un quadern d’aire i de febra, / un trànsit de negres coloms / en la vesprada de cireres».

Marisol González evoca des del present el passat, la infantesa, vull dir les diverses etapes que componen la infantesa: «Tenia nou anys i a punt el crit ofegat de la carn». Una infantesa poc amable. De l’adolescència i de l’etapa de maduresa.

L’ésser humà és un animal social, necessita d’un entorn en el qual desenvolupar-se i compartir amb els qui l’envolten anhels, penes i alegries, un espai conformat per diversos rogles, el de la família, el veïnat, l’escola, els amics. Rogles que sovint no triem. Rogles de vegades problemàtics i on de vegades no acabes d’encaixar, i aquesta falta d’encaix ens produïx frustració, desencant, dolor, tristesa i soledat. En aquesta lluita entre el jo i el nosaltres en la qual ens veiem immersos, un refugi és la lectura, la recerca de la bellesa i la creació poètica, amb la qual ara la poeta intenta calmar els traumes patits.

No és casual la cita inicial de Federico García Lorca «... y yo oigo el canto de la lombriz / en el corazón de muchas niñas», xiquetes com la que fou la nostra poeta, que encara patixen el dolor de les tempestes emocionals passades.

PUNXA DE TEMPS

 

 Abans d’escriure una paraula més, he de dir que soc un ferm partidari de l’obra de Raimon. He assistit al llarg dels anys a l’evolució del personatge i la seua obra, des del cantant protesta de la seua primera època, al de l’autor capaç de convertir en cançó la música de Frederic Mompou, passant per les adaptacions musicals dels clàssics de la nostra literatura, en especial d’Ausiàs March, gràcies a la seua mà aprenc a estimar-los, i d’autors del segle XX com ara Salvador Espriu. He llegit el seu llibre de poemes D’aquest viure insistent (1986). No seré jo qui parle dels seus mèrits, la seua trajectòria ha estat reconeguda amb un munt de premis.

L’any 2023, aprofitant l’aparició del dietari Personal i transferible, em vaig capbussar en els seus dietaris i vaig llegir també l’anterior, Les hores guanyades (1983), i aquest mes de maig el que és el seu tercer dietari: Punxa de temps, editat per Empúries.

Són, els tres, llibres extensos, de lectura àgil i amena, que en cap moment decau. En cap gènere literari com en el dietarisme el temps marca el ritme de l’escriptura. El pas de les hores, de la llum, tot allò inesperat que altera la nostra rutina, la nostra vida és la matèria de la qual es nodrix el gènere.

Raimon ha deixat escrit que tenia l’objectiu d’escriure un dietari de la dècada dels huitanta del segle passat, un moment en què intenta deixar enrere la imatge de cantant protesta que té el públic d’ell i oferir-ne una altra. És una etapa de grans canvis en la indústria musical i dels gustos de la gent. És un temps plens de dubte per a l’autor. He fet números i, almenys, encara li’n quedaria un altre volum per a publicar. Personalment, frise per llegir-lo.

En Punxa de temps trobem el creador, vull dir el poeta i el compositor de cançons preocupat per bona part de la seua obra. L’intèrpret que s’inventa cada dia la possibilitat de sobreviure sense haver de trair-se, se sent sovint incomprés, una qüestió que el porta a sospesar una vegada i una altra la idea de deixar-ho córrer. Trobem el lector d’assaig i poesia, de periòdics, un home crític i amb una gran curiositat intel·lectual. L’amic dels seus amics que gaudix de les seues trobades i amb la conversa intel·ligent.

Exigència, coherència i perseverança són els cognoms que més s’adiuen a Raimon.

Hi ha en el dietari la part humana, la part tràgica de la vida, el fill que assistix al deteriorament físic i mental de la seua mare que acabarà morint. L’home enamorat que ha convertit l’estimada en el pilar sobre el qual se sosté la seua existència i que, de colp i volta, es troba davant de la possibilitat de perdre-la per a sempre per culpa d’una greu i cruel malaltia. La mort d’un gran amic i gran escriptor, Salvador Espriu.

Hi trobem reflexions, alegries, preocupacions, tristesa en les més de cinc-centes pàgines del llibre, i també paisatges naturals i urbans. En aquest dietari més que en els altres dos, Raimon es recrea en alguns moments en el paisatge i el clima, en la bellesa sublim, ja siga a Xàbia o al bell mig del desert d’Algèria. Hi ha les ciutats: Barcelona, Roma, París, València, Sueca, Madrid, Xàtiva i Xàbia.

Escriu i reflexiona sobre música i la indústria musical, sobre literatura, escultura, pintura, sobre la situació política catalana, valenciana, espanyola, italiana i mundial.

Raimon ha estat un personatge privilegiat, ha tingut grans amics, que com ell mateix han estat protagonistes d’un temps i d’un país.

En Punxa de temps hi ha l’home Ramon Pelegero Sanchis i el seu personatge Raimon, amb els seus dubtes i les seues obsessions.

Soc de l’opinió que l’aparició de Raimon ha estat una de les millors coses que li ha passat al País Valencià durant el segle XX, junt amb Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Manuel Sanchis Guarner.

ESTELLES SOTA LES UNGLES

 

El sociòleg, assagista i poeta de la ciutat de Castelló de la Plana Josep J. Conill ha publicat aquest mes de febrer un recull d’aforismes, dins de l’editorial Afers, agrupats sota el títol Estelles sota les ungles.

Un, com a espectador del moviment lector, té la sensació que en aquest país els aforismes se citen més que es lligen, convertint d’aquesta manera l’edició de reculls en un risc empresarial. Per aquesta i per altres raons, com ara l’important aposta per la qualitat, és d’agrair la tasca que fa l’editorial Afers.

Les estelles en el cos incomoden, torturen i ens obliguen d’una manera o altra a actuar per tal d’apaivagar el dolor que ens causen. Les estelles de Josep J. Conill són clarament metafòriques, però no per això inofensives, són situacions i idees que l’han incomodat intel·lectualment, i contra les quals s’ha vist obligat a plantejar una estratègia per a construir una resposta o un contraatac.

L’aforisme per a Josep J. Conill és una invitació a eixir de la nostra zona de confort i enfrontar-nos amb intel·ligència a una realitat que no ens agrada i ens deixa sovint perplexos. No trobarem en Estelles sota les ungles un autor complaent i complagut, sinó un escriptor amb ganes d’alterar la comoditat del lector, de llançar obusos per tal de sacsejar els fonaments sobre els quals s’han construït les grans veritats que sostenen els discursos socials.

La seua és una posició de crítica permanent, una aposta per l’heterodòxia davant d’un món que tendix a santificar els dogmes.

Josep J Conill és un escriptor que domina a la perfecció la claredat expositiva, els jocs del llenguatge, que modela amb traça la intensitat àcida de l’humor, del sarcasme i de la ironia, acoblant-los als seus interessos. Sap jugar amb l’energia del lirisme i és conscient que un aforisme que no encerta en la diana és una excrescència del tedi.

En Estelles sota les ungles trobem vertaderes troballes poètiques: «La justícia poètica, que poques vegades s’aplica als poetes!»; acudits: «El botxí humanista, partidari de l’execució personalitzada»; drama: «Per què hauria de tenir la història un desenllaç feliç si tots aquells que la protagonitzen tenen un destí irremeiablement tràgic?»; l’estocada verbal: «L’esperit olímpic és la variant biopolítica de la comunió nacionalista»; el sarcasme: «Gent que porten dins un llibre imprès, però no es rebaixen a manuscriure’l»; jocs del llenguatge: «Plaer amagat és plaer cobejat».

Un llibre que, si volem dormir tranquil·lament, no podem tindre en la tauleta de nit, sinó en aquell espai que ens reservem per a la reflexió. Que no en tenen cap? Doncs eixe és el seu problema.

ENTRE AMICS

 

Després d’oferir-nos dos llibres de relats, Mala sort per a la fusta si naix violí i D’amor res, l’escriptor de la ciutat de Carlet (Ribera Alta) Antoni Martínez Bonet publica en Onada edicions la novel·la Entre amics.

Entre amics és una narració que partix de la mort inesperada del seu protagonista que alhora és la veu narrativa, l’escriptor Bernat Benavent. Traslladades les seues restes mortals al tanatori, aniran desfilant per davant d’ell amics, parents i coneguts.

Antoni Martínez Bonet, amb una prosa tocada per un cert lirisme, afila el seu humor, la seua ironia i amb un to sarcàstic ens mostra una galeria de personatges amb una idea de l’amistat un tant esbiaixada. Individus que ens podem trobar un dissabte a la nit sopant en qualsevol restaurant, que es diuen amics però que en realitat no ho són i no ho han sabut ser mai, si és que alguna vegada ho intentaren. Personatges amb els quals es compartixen hores de lleure, que saps de les seues grans i petites deslleialtats i traïdories, i que continues enganxat a ells per inèrcia, per por a no tindre ningú o per simple mandra, com passa amb algunes parelles. Relacions de suposada amistat que suportes millor després de prendre’t unes copes.

Antoni Martínez Bonet ens els presenta un, d’una manera fragmentària, com si foren les seues històries narracions independents, però en realitat són peces del gran trencaclosques en el qual s’ha convertit la vida de Bernat Benavent.

El relat és un exercici de memòria, passat per la veu d’aquell que ja no té res a perdre, perquè ja ho ha perdut tot, però que abans d’anar-se’n definitivament necessita passar comptes. Hi ha també com una voluntat per part de l’autor de construir amb aquest material el possible futur de cadascun dels personatges.

Hi ha amargura i tristesa en el relat, el protagonista s’ha adonat de les diverses mentides sobre les quals ha bastit la seua vida i ha basat unes relacions socials buides, superficials i enganyoses. Hi ha en la seua veu narrativa altes dosis de desencant i un cert to de revenja que li donen al relat un toc d’humor.

La majoria dels personatges, en un grau o altre, són pocavergonyes plens de misèries, fins i tot el mateix Bernat Benavent.

Entre amics és una sàtira de les relacions humanes, una denúncia de la falsedat d’aquells que ens diuen que ens estimen mentre ens van traint. De tota aquesta desfeta salva uns pocs amics que sí que ho foren, i això al lector li dona un punt d’esperança.

FOC DE MAGRANES

La magrana és un fruit que per la seua composició interna es dona a ser emprada com a metàfora d’una col·lecció de textos més o menys breus que s’organitzen o no en diversos apartats. El seu color roig ens porta a pensar en la passió i si li sumem el groc de les seues membranes ens recorda el foc. La seua textura evoca algunes gemmes i pedres precioses.

El foc, amics i amigues, ens dona caliu i refugi davant de la intempèrie que regna en la societat i el suc de les magranes ens nodrix i ens fa forts.

El poeta Ramon Guillem, al qual aquest mes l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana li ha retut un homenatge per la seua trajectòria literària i també pel seu treball constant i perseverant com a agitador cultural, publica un nou llibre dins de l’editorial Vincle: Foc de magranes. Una vegada més, el poeta de Catarroja demostra que és sense cap mena de dubte també un bon prosista.

Foc de magranes és una col·lecció de textos breus en forma de dietari. Notes personals sobre música, art i, sobretot, literatura. Pensaments i reflexions sobre la creativitat humana, opinions de lector sobre els llibres gaudits i anècdotes i històries sobre llibres, escriptors i biblioteques.

He trobat en les pàgines d’aquest llibre la millor versió de Ramon Guillem, l’home apassionat, intel·ligent, sensible, irònic de vegades, un escriptor que domina a la perfecció el seu ofici; un prosista al qual el poeta enriquix la prosa. Hi ha poetes que quan escriuen narrativa resulten embafosos, pedants, laberíntics i pesats. Ramon Guillem no ho és, tot el contrari, narra amb eficàcia, amb agilitat, sense defugir la seua eterna recerca de la bellesa. Mai no es queda en la superfície, sinó que li agrada capbussar-se en cerca de les arrels de tot plegat.

Foc de magranes conté reflexions que obliguen el lector a fer una pausa i a respondre-li, iniciant d’aquesta manera un diàleg amb l’autor que aquest esperava que fora fructífer.

Ramon sap que el difícil camí de l’escriptor no és altre que el d’il·luminar la vida, de fer front a les grans i petites catàstrofes quotidianes que ens fan naufragar en la desolació i trobar un punt d’esperança que albira en la bellesa i en la capacitat de l’ésser humà per a recrear-la.

Foc de magranes, un llibre de maduresa d’un gran poeta i un bon narrador, un home que ha estimat els llibres com un refugi davant l’adversitat, però també com una trinxera contra el desamor i la barbàrie. Un llibre que es gaudix per allò que ens conta l’autor i, sobretot, com ho conta.