RÀBIA

 

Ràbia, de l’escriptor de Llucmajor Sebastià Alzamora, ha obtingut recentment el Premi Òmnium a la Millor Novel·la publicada l’any 2022.

Es tracta d’un relat existencialista en el qual Alzamora cedix la veu narrativa al protagonista, qui té escasses dots per a socialitzar i que es considera a ell mateix com un escriptor fracassat que ha renunciat a escriure. Un individu que viu amb una gossa, Taylor, en un adossat d’una ciutat envaïda pels turistes. Una ciutat d’una illa de la Mediterrània, de la qual no es diu el nom, però que qualsevol lector endevina que es tracta de Mallorca.

El nucli d’amistats del protagonista és reduït, la seua vida també. El seu màxim al·licient, allò que li atorga una mica de color a la seua vida grisa, són les llargues passejades que fa per diversos espais de la ciutat amb la Taylor.

La ciutat i el seu extraradi pels quals transiten aquests dos personatges és un lloc on la corrupció provocada per l’especulació immobiliària l’ha anat degradant, també ho ha fet el descontrol consentit per les autoritats que mimen i consenten en excés la seua gallina d’ous d’or, l’allau de turistes que hi arriben en massa.

Hi ha la ràbia cega provocada per les expectatives vitals no complides, que acaba enfonsant els individus en el pou obscur de la desesperació. Una desesperació que els fa transitar per la línia que delimita la raó i la demència. Quan un és conscient que és un perdedor, que la seua vida és fosca i insignificant, i que els únics consols que li resten són la botella i la violència verbal o física, la ràbia el pren i l’empeny cap a l’autodestrucció o la dels altres que l’envolten. La ràbia ens fa avançar en el nostre camí brutalment cecs, emportant-nos pel davant tot aquell que es creua amb nosaltres. Hem de repartir la nostra amargor entre propis i estranys. No suportem l’alegria en aquells que ens envolten i, si cal, destruirem la font de la seua felicitat.

El nostre protagonista és feliç amb la seua gossa, ella li apaivaga l’amargor de la soledat, l’obliga a eixir de casa, li facilita noves coneixences, i hi ha qui no ho pot tolerar i enverina l’animal. El dolor és insuportable. I encara augmenta uns graus més quan un dels seus coneguts és assassinat. Tots dos són crims sense sentit, provocats per individus violents que s’han deixat dur per la ràbia i han fugit per uns instants d’una vida de merda avançant en línia recta i malferint tot aquell que se’ls havia posat davant.

El protagonista de Ràbia, tot passejant per racons de l’extraradi de la ciutat, descobrint escenaris d’un passat tràgic, reflexiona sobre diversos aspectes de la mort, i ho fa amb una gran lucidesa, la mateixa amb la qual jutja la realitat que l’envolta.

PUNTS DE FUGA

 

L’any 2022 Enric Balaguer ens oferia el recull de contes El llibreter Mendel i altres relats (Neopàtria), una col·lecció de narracions curtes extretes de la seua realitat més pròxima, filles de la seua experiència vital, on trobàvem les preocupacions d’un home crític amb el devenir de la societat de la qual forma part. Aquest 2023, Balaguer ens oferix un altre recull, en aquesta ocasió de petits assajos, Punts de fuga (Lletra Impresa), en el qual aprofundix en les problemàtiques socials que l’interpel·len, que l’obliguen a pensar i expressar el seu punt de vista.

Punts de fuga, encapçalat per un encertat pròleg d’Enric Sòria, reunix vint-i-un assajos. Porta com a subtítol un lema: Pensar, crear, resistir que m’ha fet pensar en el d’altres il·lustres, com el de Nicolau Primitiu Treballar, persistir, esperar o el de Xavi Sarrià Lluitar, crear, construir. Tots tres tenen en comú l’allunyament d’una posició passiva davant de la vida.

A Enric Balaguer l’art, la literatura, la filosofia, la televisió, la realitat que imposen les xarxes socials el convida a reflexionar i a dialogar, a dissentir, a dir la seua pròpia visió de les coses. Ho fa des del coneixement amb arguments contrastats i coherents. Som en un temps en què qualsevol persona es veu bombardejada per un excés d’informació, bona part de la qual és tendenciosa i falsa. Hi ha una tendència clara des dels mitjans de comunicació a la banalització fins i tot de les tragèdies més desoladores, a la superficialitat i la vulgaritat. L’ésser humà es veu arrossegat cap a la indigència intel·lectual i l’orfandat espiritual. S’ofega en l’oceà de la veritat líquida.

Balaguer proposa un reencontre amb la natura, que eixim a la recerca del nostre jo interior, que gaudim de la força de la raó i de la bellesa. Que busquem una espiritualitat allunyada del dogmatismes sectari, ell mira cap a Orient en aquest sentit, sense allunyar-se dels grans filòsofs d’Occident.

Reclama Balaguer que ens allunyem de l’exhibicionisme banal que ens imposen els mitjans de comunicació i les xarxes socials, que aprenguem a ser més crítics i també més creatius.

La globalització i l’aparició de les anomenades xarxes socials ens han portat cap al perillós vedat de caça de la mediocritat intel·lectual. Som víctimes d’aquells que, emprant paranys fal·laços, colonitzen perillosament els nostres pensaments i les nostres accions.

Enric Balaguer reivindica l’ésser humà com una entitat lliure, racional, però també espiritual, obert i amb connexió amb la natura, una connexió que hem de desintoxicar i recuperar.

Ja ho déiem quan escrivíem sobre El llibreter Mendel i altres relats, Balaguer té una prosa diàfana i convincent, que atrapa i acompanya el lector sense embafar-lo ni fer-lo ensopegar. Una prosa i una manera de plantejar les seues reflexions, les seues digressions, aparentment senzilles, ben argumentades, directes i sobretot amenes.

Punts de fuga és una arma intel·ligent contra la vulgaritat i la superficialitat que ens ofega.

PROEJANT EL TEMPS

 

El professor de la Universitat de València Rafael Roca publica, en l’engrescadora i necessària col·lecció Moments. Memorialística de l’IVEI Alfons el Magnànim, el dietari Proejant el temps. Proejar és un verb mariner, que ve a significar remar contra el corrent o la força del vent que envestix l’embarcació per la proa. Així, els corrents dels temps actuals ens obliguen a navegar en la seua contra dedicant-los esforços i energies addicionals. Sempre hem navegat proejant, però ara sembla que els embats són més intensos.

Des de l’1 d’abril del 2019 al 7 de desembre del mateix any, i amb l’afegit d’un epíleg escrit en març del 2020, just quan s’inicia el confinament pel covid-19, Rafael Roca reflexiona, investiga, viatja i escriu amb una prosa diàfana.

Aquest no és el dietari d’un novel·lista, ni d’un poeta, ni tan sols d’un assagista, és el d’un filòleg, un estudiós, un divulgador, un apassionat de la història i la cultura popular.

En aquest llibre Rafael Roca escriu sobre els paisatges geogràfics i literaris del nord d’Itàlia, amb epicentre a la ciutat de Verona, Itàlia li interessa, l’apassiona; i el País Valencià, amb epicentre a Alaquàs (Horta Sud) i la ciutat de València. Així, durant aquests mesos del 2019 en els quals viu entre Verona i Alaquàs reflexiona sobre diversos aspectes vinculats a la investigació filològica, la literatura, la docència universitària i la divulgació. Investiga sobre el passat de la seua ciutat i les connexions que aquesta ha tingut històricament amb Itàlia a través dels senyors de la localitat. I escriu sobre literatura i en especial sobre la Renaixença valenciana, reivindicant un seguit de dones escriptores com ara Manuela Inés Rausell (1839-1918) i la figura del nomenat patriarca de les lletres valencianes, l’escriptor i polític conservador Teodor Llorente Olivares (1836-1911), de la vida i obra del qual Rafael Roca és un dels màxims especialistes, fins i tot en un moment determinat s’atrevix a posar-se en la seua pell i ens en fa un retrat convincent. De la família de Llorente, els seus fills Pasqual i Teodor Llorente Falcó, del darrer del qual cita passatges de les seues Memorias de un setentón, i també ens parla del seu besnet Joan Teodor Corbín Llorente, el familiar que més atenció va prestar a l’obra del patriarca i amb qui Roca va mantindre una amistat fins a la seua mort. En parlar de Llorente, ho fa també sobre l’escriptor i polític republicà Vicent Blasco Ibáñez, sobre les complicades relacions que mantenien i com aquest darrer es desenganxa del valencianisme cultural d’aleshores. Escriu, també, sobre el sainetista Eduard Escalante (1834-1895), el poeta, polític i animador cultural Constantí Llombart (1848-1843) i els seu gran amor, Nelina, i la centenària associació cultural Lo Rat Penat.

Personalment, he gaudit d’una manera especial d’aquest apartat.

Un dietari on el seu autor ens oferix una mirada sobre el present i el passat de la nostra literatura, mentre navega en el seu quefer diari.

POETES & CIA 2022

 

Ser petit sovint és sinònim de precarietat, però també d’independència i de llibertat en relació amb els capritxos d’aquest monstre que tothom tem i que tothom vol que l’estime: el mercat. La precarietat és un ocell que sobrevola quasi tota la indústria editorial valenciana. Ser minúscul t’allunya de la professionalitat i t’acosta a la generositat i l’entrega al voluntarisme. No hi ha cadenes, però sí unes quantes mancances com ara l’escassa difusió i la nul·la distribució.

Trencatimons editors és una d’aquestes editorials nuclears i independents que exercixen amb valentia i intel·ligència la llibertat creativa. Darrere d’aquest nom, que ens evoca una força rebel, brutal, hi ha l’escriptor Nel·lo Navarro.

Cada any Trencatimons editors convoca una festa poètica: Poetes&cia. Una celebració on, a més de poetes, participen artistes plàstics i visuals. Prenen els carrers de la Vall d’Uixó, hi exposen el seu treball i reciten els seus poemes. Cada trobada té una temàtica diversa i sobre aquesta es treballa. El resultat és un llibre col·lectiu de poesia i imatge, de mirades que es completaran amb la mirada del lector.

El 2022 el tema elegit fou el silenci. Trenta-huit fotografies, trenta-huit poemes. Cada poema l’acompanya una imatge, dues visions, dues reinterpretacions subjectives del silenci. El silenci com a element important de la música, com a element fonamental d’un text literari. El silenci com una invitació a la introspecció, a la calma i el gaudi de la bellesa. Silenci sinònim de tantes i tantes coses, del buit, de l’absència.

Atenent la convocatòria de Jesús Girón i Mar i Nel·lo Navarro s’han aplegat diversos poetes del País Valencià, com ara Francesc Collado, Lluís Roda, Manuel Roig, Josep Lluís Abad, Manuel Bellver, Victòria Cremades o Alba Fluixà. Però també d’altres provinents de Mali, Portugal, Polònia, Cuba o França, traduïts al català.

Magnífiques fotografies en blanc i negre i en color, ben reproduïdes, estils personals on els autors han lluitat per construir la seua idea del silenci, que no és poca cosa.

En les darreres pàgines, i com un joc dels coordinadors d’aquesta edició, ens brinden un poema fet amb un vers de cadascun dels poetes participants.

PARADISOS SUPORTABLES

 

La conca mediterrània compta amb una gran varietat d’ecosistemes i de racons fabulosos. El clima benigne, la llum, la mar, la varietat de llengües i de cultures, la diversitat gastronòmica i la gent la convertixen en un paradís, si no és que la força de la seua bellesa no ens acaba aclaparant. Un espai per a viure’l, un espai per a crear o recrear-lo i un lloc fins i tot on fixar la residència i arrelar. Així, trobem que al llarg de la Mediterrània s’han instal·lat creadors d’altres contrades com ara la família dels escriptors anglesos Lawrence i Gerald Durrell, que passaren un temps a l’illa grega de Corfú, Juan Goytisolo, que elegí Marràqueix, o Camilo José Cela, que trià Mallorca.

L’escriptor de Ses Salines Sebastià Portell deixa per uns instants la seua tasca com a narrador de ficcions per a escriure justament d’un seguit d’escriptors i escriptores, del país i forans, que van fixar, encara que només fora per un hivern, la seua residència a Mallorca. El llibre porta com a títol Paradisos suportables, seguit d’un subtítol aclaridor, Cases d’escriptors a Mallorca, i ha estat publicat per la barcelonina Viena edicions.

Com a còmplice, Sebastià Portell ha comptat amb la fotògrafa Laura Rosselló, qui ens oferix una col·lecció de fotografies on prima el detall, la força del color i les suggerències de la llum.

Portell és un magnífic comunicador que sap contagiar al lector la seua passió. El lector mai no és un adversari, ni un espectador passiu, que espera a ser seduït, sinó el company necessari en el camí del relat.

Paradisos suportables està escrit amb la prosa engrescadora que li és pròpia a Portell. És un recorregut personal a través de l’experiència mallorquina de set escriptors: George Sand, Joan Alcover, Llorenç Villalonga, Maria Antònia Salva, Robert Graves, Antònia Vicens i Blai Bonet. Escrit entre la crònica i la biografia dels autors, posa una atenció especial als espais i el temps en els quals els va tocar viure. Al llarg dels darrers segles, no hi ha hagut una única Mallorca, sinó diverses. També trobem la mirada atenta a l’obra dels autors, en què destaquen els moments que dediquen aquests set escriptors a l’illa i a l’espai elegit com a residència.

Cadascun dels escriptors elegits per Sebastià Portell té la seua experiència mallorquina, cadascun ha destil·lat d’una manera subjectiva el seu amor o el seu odi.

Un llibre que es fa de llegir i que està ple de detalls interessants, on Portell ens acosta als espais íntims dels escriptors, allà on visqueren, estimaren, patiren i sembraren la llavor que feu créixer l’arbre de la seua obra.

Paradisos suportables funciona també com una guia, ja que algunes d’aquestes residències són visitables en l’actualitat.

OBJECTIU HIMLER!!!

 

El VII Premi de Narrativa Ciutat de Carlet fou per a una novel·la que ens porta a una Catalunya derrotada, atemorida i per on, a l’ombra de la clandestinitat, es mouen personatges que oculten la seua vertadera identitat. Es tracta de Barcelona 1940. Objectiu: Himmler!!, primera novel·la per a adults de l’autor barceloní Alfred Sala.

Fins ara havíem tingut notícies de Sala com a traductor de còmic, Lucky Luke, Astèrix, Garfield... i com a autor de diverses novel·les juvenils, Una hora al cretaci i Expedició al Congo Bwana Nyani.

Barcelona 1940. Objectiu: Himmler!! és un thriller emparentat amb la novel·la negra i en alguns moments amb el relat bèl·lic. Situat geogràficament a la ciutat de Barcelona i les terres de l’Ebre, i temporalment en el moment històric en què el règim franquista intenta de totes totes crear llaços ferms amb la Itàlia feixista de Mussolini i l’Alemanya nacionalsocialista de Hitler.

Ha començat la segona guerra mundial, estem en plena Batalla d’Anglaterra, els nazis porten les de guanyar, ja han dissenyat un pla per a envair l’illa de la Gran Bretanya. Lluís Companys és pres i posteriorment afusellat a Montjuic, Himmler visita Espanya fent una parada a Barcelona.

En l’ombra, un espia britànic treballa en un pla per a robar uns documents a Himmler, també hi ha dos membres dels desaparegut Serveis d’Informació de la Generalitat que en un principi volen alliberar Companys, i després un excombatent republicà i la seua dona que viuen amb un nom fals. Els tres grups acaben unint les seues forces amb dos objectius; el primer, robar els documents a Himmler, i el segon, assassinar-lo.

Alfred Sala construïx una trama sòlida i personatges versemblants, herois de carn i ossos, éssers humans als quals el decurs de la història els ha canviat radicalment la vida. Perdedors que en el seu interior encara conserven l’espurna del combat, de la lluita, de l’esperança del final del malson que suposa el règim franquista.

El protagonista, Brions, té l’enteresa, la força d’un heroi de còmic o de cinema. De fet, i és la meua modesta opinió, ell i la dona són una bona troballa que es mereixen viure més aventures.

La novel·la manté en tot moment la tensió narrativa, és trepidant, amena, atrapa i es fa de llegir. Obliga el lector a prendre partit. Els escenaris estan ben descrits, es recuperen el paisatge de la ciutat en plena postguerra i aquella atmosfera gris, ombrívola, que s’hi respirava, com també els vencedors de la contesa passejant-s’hi com galls desafiants i prepotents.

MATER

 

L’escriptor valencià Martí Domínguez publicà el passat novembre, en Edicions Proa, la novel·la amb la qual va obtindre el Premi Proa, Mater, un llarg relat on recrea un món en què la ciència ha aconseguit crear éssers humans modificats genèticament amb la idea inicial que siguen resistents a tota mena de malalties. Aquest món acaba sent regit per unes lleis que emanen de la lògica, el coneixement i la raó. El nou ésser humà ha ocupat el lloc de Déu, no hi ha espiritualitat... Aquesta nova espècie modificada ha aconseguit recuperar l’equilibri ecològic. La fecundació, la gestació i el part han deixat de produir-se dins del cos humà, ara es fan en laboratoris que gestionen empreses especialitzades. A la Terra aquesta nova espècie humana conviu amb cíborgs i es disputa l’espai vital amb els éssers humans no modificats. Com en la conquesta de l’oest nord-americà en la qual l’exèrcit netejava grans extensions del territori d’indígenes americans, per a després donar la terra i la seua explotació a colons d’origen europeu, l’exèrcit format en la seua majoria per cíborgs neteja el territori d’humans no modificats, esclavitza dones joves i assassina la resta alhora que esborra les seues petjades.

Una jove biòloga és infectada per un bacteri que, com a cert tipus d’insectes, fa que les femelles queden prenyades sense intervenció d’un mascle. Una qüestió que sorprén el poder i la ciència i que obri noves vies a la colonització espacial. Aquesta dona, i un jove inconformista, una mica llunàtic i rebel, decidixen fugir i refugiar-se als boscos habitats per l’altra espècie d’humans. Però allí troben un ressentiment, un odi, un desconeixement de l’altre, un fanatisme religiós que els sobrepassa. Només els resta l’esperança d’una ciutat on conviuen en harmonia elements provinents de les dues espècies. Mentrestant, la seua vida es convertirà en una lluita contra els elements i en una eterna fugida. Els perseguix un assassí implacable que va deixant al seu pas un rastre de destrucció i mort.

Martí Domínguez aconseguix atrapar des de les primeres pàgines de Mater el lector amb una prosa diàfana i àgil. Construïx un relat versemblant, dinàmic, amé i amb una gran tensió narrativa. Ens obliga a reflexionar sobre el poder, els seus còmplices i els ressorts que aquest empra per a mantindre el control sobre la societat,  a pensar, però, també sobre el camí pel qual ens portaria una ciència allunyada de l’ètica i de l’espiritualitat. Mater va fins i tot més enllà i té una projecció crítica en el present que és com a mínim inquietant.

Una novel·la d’una gran amenitat, emparentada amb grans obres de la literatura i del cinema de ciència ficció.