Hi ha qui mira i no veu, diu la vox populi. Hi ha qui ho fa amb la morbositat d’un tafaner de
llengua viperina. Hi ha qui en mirar es queda només en l’epidermis sense
profunditzar. Però hi ha qui, pel contrari, mira cap enfora amb els ulls i la
ment oberts, amb un cert esperit crític, però també ho fa cap endins on són els
camps ubèrrims de la memòria, dels sentiments i de les emocions, i ho fa
buscant respostes a velles preguntes o gaudint amb la presència de la bellesa o
evocant-la i recreant-la.
No som una illa, no som sols i fins i tot en els moments
de soledat, en les situacions més intranscendents i anònimes, hi ha sempre algú
que mira.
L’escriptor Rafa Gomar és d’aquelles persones que miren
amb atenció i curiositat cap al món que ens envolta i que alhora passeja la
seua mirada pels viaranys de la memòria. Mira i pren nota en el seu dietari.
Cada entrada és una reflexió, una ressenya, una posició de l’autor davant de la
vida i de la societat de la qual forma part.
Sempre hi ha qui
mira, el seu
darrer llibre editat per Editorial Afers, recull textos suggerents, crítiques
encertades i evocacions de Rafa Gomar durant un període de temps, que no
assenyala però que podem endevinar.
Són textos d’un home madur que viu entre la ciutat de
naixement, Gandia, la ciutat de València on viu i la comarca de la Marina on
passa els períodes de vacances. És un home senzill que gaudix mirant la llarga
galeria d’individus amb els quals es troba en la seua vida quotidiana. Un amant
de les arts plàstiques, un lector intel·ligent i un escriptor experimentat en
plena etapa de maduresa.
Rafa Gomar és un escriptor que ha destacat pel conreu del
conte, la novel·la curta i allò que se’n diu la literatura fragmentada, entre
la qual se situa el dietarisme.
En Sempre hi ha
algú que mira reflexiona sobre arts plàstiques, fotografia i ens descriu
paisatges urbans i la diversa fauna humana que els habiten, també els paisatges
naturals en un intent de retornar a la terra i a l’origen. Evoca el passat
personal, defugint un sentimentalisme enyoradís. Busca l’arrel dels conflictes
intergeneracional que va patir. Ens descriu la seua evolució vital i ens oferix
un autoretrat d’allò més honest. Encara que hem de ser conscients, com a
lectors, que el dietari és un espill que només reflectix allò que
interessadament vol el seu autor.
Rafa Gomar escriu sobre literatura, la seua passió és la
narrativa curta, i es reivindica com a pioner del conte modern al País Valencià
junt amb Tomàs Belaire i Josep Lozano, oblidant-se de Joan Francesc Mira, Josep
Franco o Toni Cucarella. Aquest és un país de memòria tan prima com el paper de
fumar i cal reivindicar-se. Els autors esmentats obriren un camí que han
transitat amb més o menys encert escriptors com ara Vicent Borràs, Ramon Guillem,
Vicent Penya, Antoni M. Bonet...
Sempre hi ha qui
mira és un
llibre dels que es fan de llegir. L’autor sap seduir el lector. Ens oferix un
puzle que, en unir-lo, ens dibuixa l’autoretrat d’un individu situat en un
temps i en un espai concrets. A Rafa Gomar, en els seus llargs passejos, res no
li és alié i tot allò que troba la seua mirada el porta a dir la seua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada