(Urbà Lozano) Al llarg de la meua vida com a lector poques vegades he trobat un recull de narrativa curta tan compacte com Femení singular (Bromera, 2007), amb el qual Urbà Lozano va obtindre el Premi Vila de Teulada de Narrativa Breu 2006. La irregularitat, no sé si per sort o per desgràcia, sol ser la norma. No em referisc només a la irregularitat pel que fa a la qualitat, sinó en extensió, en la temàtica tractada, etc.
Femení singular recull vint-i-sis narracions d’extensió breu on el seu autor, a través de les seues respectives protagonistes, retrata vint-i-sis maneres diferents de ser, tot un exercici contra la dèria humana de generalitzar comportaments.
Lozano té una gran capacitat d’observació de la realitat que l’envolta i el que és més important: sap després plasmar sobre el paper tot allò que prèviament ha merescut la seua atenció. En aquest llibre ho demostra, oferint-nos des de retrats quasi fotogràfics a vertaderes caricatures.
Lozano complix en tots els seus textos una norma que alguns lletraferits obliden: l’escriptor s’ha de fer de llegir. La lectura dels seus relats és sempre amena, de vegades també és sorprenent, crítica, mordaç i divertida. La seua narrativa fuig de la pirotècnia verbal i dels falsos recaragolaments literaris, les seues frases són curtes, el seu lèxic ric i cuidat, la seua prosa àgil, coherent, entenedora i directa.
Cal destacar, per la manera com ha construït un text amb un llenguatge col·loquial ple de frases fetes i com les introduïx en un text literari, el relat Autèntica. També, per la crítica ferotge a un cert tipus d’escriptors que fan textos buits, amb un lèxic impossible de desxifrar si no és consultant mot a mot el diccionari, el relat Incompresa. I per la seua capacitat d’esbossar en quatre línies personatges diversos la narració Calculadora.
De tota manera, ja ho deia al principi, Femení singular és un llibre compacte i ben cohesionat i cap narració no grinyola dins del volum.
Femení singular recull vint-i-sis narracions d’extensió breu on el seu autor, a través de les seues respectives protagonistes, retrata vint-i-sis maneres diferents de ser, tot un exercici contra la dèria humana de generalitzar comportaments.
Lozano té una gran capacitat d’observació de la realitat que l’envolta i el que és més important: sap després plasmar sobre el paper tot allò que prèviament ha merescut la seua atenció. En aquest llibre ho demostra, oferint-nos des de retrats quasi fotogràfics a vertaderes caricatures.
Lozano complix en tots els seus textos una norma que alguns lletraferits obliden: l’escriptor s’ha de fer de llegir. La lectura dels seus relats és sempre amena, de vegades també és sorprenent, crítica, mordaç i divertida. La seua narrativa fuig de la pirotècnia verbal i dels falsos recaragolaments literaris, les seues frases són curtes, el seu lèxic ric i cuidat, la seua prosa àgil, coherent, entenedora i directa.
Cal destacar, per la manera com ha construït un text amb un llenguatge col·loquial ple de frases fetes i com les introduïx en un text literari, el relat Autèntica. També, per la crítica ferotge a un cert tipus d’escriptors que fan textos buits, amb un lèxic impossible de desxifrar si no és consultant mot a mot el diccionari, el relat Incompresa. I per la seua capacitat d’esbossar en quatre línies personatges diversos la narració Calculadora.
De tota manera, ja ho deia al principi, Femení singular és un llibre compacte i ben cohesionat i cap narració no grinyola dins del volum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada