ANDANES DE RAFA XAMBÓ

La trajectòria musical del cantautor d’Algemesí Rafa Xambó s’inicia en la dècada dels setanta, amb cançons d’un marcat caràcter reivindicatiu i poemes musicats, i encara que no va deixar gravat cap treball en solitari es pot afirmar, malgrat el temps transcorregut, que la seua música i la seua manera d’interpretar-la d’aleshores tenia clares influències d’alguns autors provinents de la primera i de la segona fornada de la Nova Cançó, com ara Marian Albero, Carles Barranco, etc. Després d’un llarg parèntesi de silenci, reapareix en la primera dècada del nou segle amb un disc magnífic: 7 acústics (2002), enregistrat amb la banda La Fusteria. Però el seu disc pont és Dies oberts, aparegut l’any següent, on encara hi ha cançons provinents de la seua primera etapa, com també algun homenatge, i en el qual començarem a veure una lenta evolució cap a altres ritmes d’origen brasiler en alguns casos i anglosaxons en la majoria, en alguns d’aquests temes se senten també influències de músics com ara Lou Reed, de qui Xambó ja interpretà un tema el 1992 en el disc de Bustamente Ciutat magnètica.
El 2006 apareix el disc Cançons de la memòria trista, un treball en el qual els dos eixos que han marcat la carrera musical de Xambó (la crítica i la reivindicació social i la poesia a través la conversió en cançons de versos de diversos poetes, si en la seua primera etapa foren Miquel Martí i Pol i Guillem d’Efak ara ho són Marc Granell, Txema Martínez Inglés, etc.) continuen ben presents. En aquest cedé podem trobar cançons d’un gran nivell, com ara Caminant, Plou i, sobretot, Bales.
I el 2010 edita Andanes, un treball més íntim, més madur, producte d’un viatge que el va portar a residir durant prop d’un any a la ciutat escocesa de Glasgow. Però en aquest treball, no per intimista, deixa d’estar present la seua veu reivindicativa en temes com ara Assassins del sud, o s’oblida de la poesia d’altres poetes, en aquest cas d’Isabel Garcia Canet i de Manel Rodríguez-Castelló, que a més li prologuen el compacte.
Deia Josep Pla que el català és un animal que s’enyora. Rafa Xambó, a Glasgow, se sentia atrapat per l’enyorança, l’enyorança d’un clima en contraposició a la meteorologia que patix allí i del qual ens parla en Vestit de neu, d’un paisatge, d’una manera d’entendre la vida i de vegades aquest enyor el porta al record de vivències familiars (Aiguacels), a la memòria del pare de qui ja vam saber en Cançons de la memòria trista, a l’homenatge a antics companys de lluita per la llibertat i la dignitat d’aquest poble que és el nostre com ara L’eco del somni, que dedica a Ovidi Montllor. També reflexiona sobre els sentiments contradictoris que pot provocar el viatge en L’home a l’andana. I al final el retorn que Xambó viu amb l’alegria de l’animal mediterrani que deixa el nord gelat i alça el vol que el portarà a casa, això ho canta amb picades d’ull estellesianes en Cap a casa.
En Andanes podem trobar algunes de les millors cançons que ha escrit fins ara Rafa Xambó, com ara A Glasgow, L’home a l’andana o Cap a casa. També tenim l’oportunitat de tornar a sentir la veu trencada de Miquel Gil i les guitarres d’Albert Ortega, que en aquesta ocasió s’encarrega en exclusiva de la producció musical.

MUDANÇA: UNA REFLEXIÓ SOBRE EL DESARRELAMENT

Les polítiques urbanicides, de sistemàtica depredació del medi natural, però també del medi urbà, que s’han portat a terme en les darreres dècades al País Valencià en nom del progrés econòmic i social han creat una reacció contestatària per part de cineastes, músics, escriptors i artistes que han expressat el seu malestar, per una banda, davant la indiferència d’una societat apàtica i panxacontenta, i per una altra davant del drama i el dolor de la gent afectada, i ho han fet oferint-nos una reflexió lúcida, sovint brillant, del que han percebut tot utilitzant el llenguatge que els és propi, ja siga l’audiovisual, la cançó, el poema o alguna de les arts plàstiques. Així, hem vist aparéixer treballs com ara el documental d’Enric Peris i Miguel Castro Tornalloms, temes musicals com ara Per la Punta, d’Òscar Briz, l’antologia poètica For sale o 50 veus de la terra, i ara Mudança, una instal·lació de l’artista multidisciplinar Xavier Alcàcer.

El desarrelament a què sotmet el poder un seguit de ciutadans de diverses barriades de la ciutat de València (la Punta, el Carme, el Cabanyal), els quals es veuen arrancats, expulsats de l’espai on durant generacions han estat arrelats i que té conformada una personalitat pròpia, és la realitat que Xavier Alcàcer, en Mudança, analitza i sobre la qual reflexiona des d’una actitud compromesa i crítica davant de les agressions a la cultura i les tradicions del poble, tot exposant amb un llenguatge contemporani una instal·lació (en la qual l’audiovisual té una gran preeminència) un discurs que en realitat és atemporal: l’abús de poder i com aquest afecta una comunitat d’individus, i ho conta en clau d’actualitat en format periodístic.
La instal·lació pretén recrear l’atmosfera d’un espai com el d’un magatzem, un guardamobles, un lloc de trànsit en què tens aparcada la vida mentre t’enfrontes a la nova realitat intentant ordenar tot allò que t’ha conformat com a ésser humà, sabent que en totes les mudances, com en cada bugada, es perd un llençol.
Xavier Alcàcer recull l’experiència personal, la impotència del drama d’uns ciutadans que han sentit la bota del poder econòmic i polític capgirant d’un colp la seua vida, com també la incomprensió de la societat, egoista i conformista, de la qual també formaven part, i ens ho oferix narrat en primera persona i embalat en un seguit de caixes de fusta de pi.
Davant de Mudança un no queda indiferent, l’anàlisi que fa Xavier Alcàcer ens obliga a reflexionar sobre quin model de ciutat estem construint: una ciutat de rostres anònims i despersonalitzada, dirigida per una classe política insensible i amb tics autoritaris.
Mudança estarà oberta des del 24 de juny fins l’1 d’agost a Cal Gallo-Espai d’Art al carrer Pintor Gabriel Esteve 20 de Massalfassar.

EL PODER I L'INDIVIDU

El plor de l’algaravia (Editorial Marfil, Alcoi 2007) és la primera novel·la que va escriure i publicar l’escriptor d’Onil Vicent Bernabeu Gómez. Un gran nombre de novel·les iniciàtiques pequen d’un seguit de petites distorsions en la seua construcció, bona part de les quals producte de la manca d’ofici de l’autor. El cas que ens ocupa no n’és una excepció: algunes expectatives que crea en el lector i que no acaben de complir-se del tot, algun personatge amb moltes possibilitats que no ha estat ben explotat, però hem de dir a favor de Vicent Bernabeu que ha sabut reduir aquestes mancances amb imaginació i esforç fins a fer-les quasi imperceptibles.
El plor de l’algaravia és una novel·la històrica situada a Albatera (Baix Segura) durant el regnat de Felip III, un regnat marcat per la corrupció i la inoperància, el qual passarà a la història del nostre país pel drama de l’expulsió dels moriscos que va deixar despoblades amples extensions del Regne de València.
La novel·la té dos grans protagonistes. Onofre, un cristià vell nascut a Onil que, després d’haver lluitat en les guerres de Flandes i servit com a missatger reial, torna a les terres valencianes per acabar els seus dies al servei d’un noble senyor. I Ferran, un masover que conrea terres del senyor d’Albatera, fill de morisc i de cristiana vella i casat també amb una cristiana vella, que es veu obligat a abandonar la seua terra, la seua dona i la seua filla.
Un dels darrers serveis que com a correu reial farà Onofre serà el de portar al virrei de València el decret d’expulsió dels moriscos signat pel rei, conscient de com aquest afectarà l’escassa família que encara conserva, ja que la mare de Ferran és la seua germana.
Ferran, abans de ser embarcat al port d’Alacant per a iniciar el seu exili, aconseguirà amb l’ajuda del seu pare escapar i tornar d’amagat amb la seua dona i la seua filla. Descobert pel seu oncle, que treballa com a home de confiança del senyor d’Albatera, aquest decidix ajudar-lo en la mesura de les seues possibilitats. D’aquesta manera, Ferran inicia un nou període de la seua vida marcat per la por i la clandestinitat.
Però un afer alié a ell, producte de les lluites de poder entre els senyors, tornarà a afectar dramàticament la seua vida i trencarà els fràgils equilibris existents. De nou serà Onofre l’encarregat d’intervindre amb una decisió dura, difícil i fins i tot cruel, que a la fi farà possible que amb un altre nom, en un altre lloc i amb una altra identitat, Ferran puga reiniciar amb una certa normalitat la seua vida.
La novel·la està ben escrita i es fa de llegir, la trama està ben estructurada en catorze capítols, un pròleg i un epíleg. L’autor recorre a documents històrics per a consolidar els arguments que esgrimix i juga amb la mitologia grega per acabar d’arredonir l’obra, un fet que no està malament, encara que en algunes ocasions a mi m’ha paregut que l’aparició d’algun que altre passatge s’aguanta amb pinces. Potser hauria estat més interessant que l’autor haguera anat a buscar passatges de les rondalles tradicionals de les comarques del sud del País Valencià, o històries d’origen àrab, ja que aquell que se suposa que li les ha transmés a Ferran és un avantpassat andalusí originari del Regne de Granada.
Crec que el títol no acaba d’encaixar bé amb el que el lector trobarà en l’interior del llibre. Però, tot i aquestes petites puntualitzacions, producte possiblement de les meues dèries com a lector, pense que es tracta d’un llibre que té interés i que ens trobem davant d’un autor que estic segur que amb el pas del temps ens donarà grates sorpreses, ja que se li veu fusta de bon narrador.
Vicent Bernabeu, a El plor de l’algaravia, ens conta de quina manera les decisions que es prenen en els llunyans centres de poder afecten la vida de moltes persones, afirmant que nosaltres, com els protagonistes de la novel·la, som només peces insignificants en el gran tauler d’escacs on els poderosos mouen les peces.

EL DRAMA DE L'ASSETJAMENT ESCOLAR

(Mercé Climent, Francesc Mompó i Manel Alonso durant el sopar dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians celebrat a Castelló el 4 de juny de 2010)

Amable, el protagonista de la novel·la del mateix nom de Francesc Mompó, és un alumne de quart d’ESO, un adolescent tímid, solitari, bon estudiant i amb una vida interior torturada. Fill de mare soltera, no ha conegut el seu pare biològic, la seu progenitora d’una manera inconscient ha exercit una sobreprotecció amb ell. Des de menut, Amable Boix ha patit l’assetjament dels seus companys, un fet que ha marcat a ferro roent el seu caràcter, la seua personalitat.
Quan Amable coneix Teresa, una alumna que ve de fora i per tant no sap ben bé res d’ell, pareix com si el destí li donara una oportunitat per a ser feliç i eixir del tètric forat emocional on es troba, però, per una banda els malentesos, molts d’ells producte de l’ambient que han creat al seu voltant els companys de classe però també alguns dels seus professors, i per una altra la gran necessitat de sentir-se estimat i respectat que té Amable, qui d’una manera dissimulada cerca una amiga però també una segona mare en Teresa, fan que entre en una espiral depressiva que el portarà irremeiablement al drama del suïcidi.
Francesc Mompó en la novel·la Amable (Tabarca llibres, València 2006) retrata amb precisió psicològica la personalitat i els factors externs que han configurat un adolescent que té quasi tots els números per a ser víctima de l’assetjament a les aules. Reproduïx amb cruesa i defugint allò que és políticament correcte l’ambient d’un institut d’educació secundària, l’atmosfera del pati d’esplai, de l’aula, de la sala de professors, ens parla de l’actitud dels alumnes assetjadors i d’aquells que els riuen les gràcies, dels companys que s’inhibixen i fan ulls cecs, de com els professors s’enfronten cada dia a la seua tasca d’educar, de les tedioses reunions del professorat, de les discussions banals que allí s’efectuen que no porten enlloc, de l’estúpid costum humà de buscar falsos culpables per tal de traure’s del damunt responsabilitats.
Amable és el nom sota el qual s’oculten cada dia milers d’alumnes que viuen en silenci un drama terrible que només la comprensió i la solidaritat poden donar-li un final feliç, del qual Mompó ens informa en aquest llibre.

GREIXETS

El poeta i narrador Francesc Mompó, en la novel·la Els greixets (Tabarca llibres, 2005), crea amb elements provinents de la tradició popular, de la narrativa de terror i de la novel·la juvenil d’aventures una història versemblant i dinàmica on es reinventa el mite del Greixet, conegut en altres comarques amb el nom del Saginero.
La novel·la està escrita amb un lèxic ric i genuí, amb un llenguatge condimentat amb expressions i frases fetes que vénen a enriquir el model de llengua emprada. La narració té dues línies argumentals, la primera i principal la protagonitzen una colla de joves d’un poble menut de l’interior del País Valencià amb un riu proper i que jo, lector atrevit instintivament, he situat a la comarca d’on és originari l’autor, la Vall d’Albaida, però que Mompó no anomena en cap moment.
Aquesta colla d’amics, tot lluitant contra les seues pors i les seues limitacions, algunes pròpies de l’edat i altres del caràcter, intenten aclarir el misteri de diversos assassinats sense resoldre que s’han produït al llarg dels anys i dels quals la vox populi assenyala com a culpable un personatge real o imaginari anomenat el Greixet, perquè totes les víctimes han aparegut sense sagí en el cos.
La segona línia argumental està directament emparentada amb la narrativa anglosaxona de terror del segle xix, amb clares influències de Robert Louis Stevenson, a través de la qual descobrim la vida d’Estanislau Marau, un personatge de finals del segle XVIII, i els experiments científics que practica per tal de curar-se una epilèpsia, uns experiments que lluny de sanar-lo el portaran a transmetre als seus descendents una estranya malaltia.
Els greixets és una novel·la apta tant per a joves com per a adults, molt entretinguda, en què l’autor ha pretés recuperar alhora que reintegrar un mite de la cultura tradicional a la nostra cultura moderna, i ho ha fet amb la destresa i la naturalitat que li dóna l’ofici amb un resultat molt digne.

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

UN ESTRAÑO se acerca a los collados,
en la cima se abre una flor y se muestra ufana.
Silencio.
Tan sólo un reflejo leve en el atisbo
le denuncia furtivas voluntades de cosecha.
Silencio.
Hay un río oculto, más allá de la llanura,
donde fluyen líquidos espesos.
¡Calla!
Imperceptible, se escucha el murmullo
de la concupiscencia.

**** *****

UN ESTRANY s’acosta als tossals,
al cim una flor s’obri i es mostra ufana.
Silenci.
Només un lleu reflex a l’esguard
li denuncia furtives voluntats de collita.
Silenci.
Hi ha un riu ocult, més enllà de la plana,
on flueixen líquids espessos.
Calla!
Imperceptible, s’escolta la fressa
de la concupiscència.

**

(Del llibre Si em parles del desig. X Premi de Poesia Antonio Matutano, Vila d'Almassora. -Onada edicions. Benicarló, 2010. Traducció al castellà de David Jiménez i Cot (Sant Celoni, 1987) el qual ha publicat el llibre d'assaig Com escriure poesia (Rourich-Malhivern, Sant Cugat del Vallés, 2006) i el llibre de poesia Rellotge de sorra (Tarafa editora, 2007).

QUE SEMPRE TORNA

El poeta d’Alfàs del Pi Jaume Pérez Montaner, en el seu darrer llibre (Solatge, Perifèric edicions, Catarroja, 2009), amb el qual ha obtingut el Premi de Poesia Benvingut Oliver 2008 i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2010, té un poema que porta com a títol Que sempre torna, en el qual, com ho fa en alguns dels vint-i-nou poemes que conformen el llibre, dialoga alhora que pren prestats conceptes i idees d’altres artistes, en aquest cas un versos de Lawrence Ferlinghetti i una idea de Khalil Gibran. En aquest magnífic poema Jaume Pérez Montaner retrata un temps i un país en uns versos carregats de desencant, de tristesa, de crítica directa, mordaç i demolidora, però també d’una gran força lírica i de bellesa.
Escrit com si fóra una oda, en realitat és una antioda creada per un home que ha viscut i s’ha implicat en les qüestions de la polis, un home que al llarg dels anys s’ha encantat i desencantat però que mai no ha perdut l’esperança, un home atent a l’esdevindre del temps que sovint ha pres part per tal d’aconseguir una societat més justa, per reviscolar la identitat i la dignitat del seu poble derrotat i que ha vist atònit que amb el pas dels anys les coses han canviat però que no han millorat, que valors com ara l’honestedat o la solidaritat s’han deixat de banda i s’han entronitzat els diners, la corrupció i la mentida. El poeta es mostra lúcid, però també perplex davant de tot un seguit de situacions que juntes mostren un poble, una societat que ha perdut el nord, que s’ha deixat liderar per mentiders, que ha sucumbit davant de miratges i que d’una manera gregària es deixa conduir cap a l’esclavitud.
No tinc cap dubte: Que sempre torna és un dels poemes més interessants, que no l’únic, de Solatge, un llibre breu però intens del qual continuaré parlant-vos.

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

A Ramon Guillem autor de la novela A foc lent

ROSA ESCARLATA del deseo soy,
fui acariciada con pétalos de terciopelo,
enardecida por un cirio de llama intensa,
y abandonada al estallar el clímax
vegetal de una tierna primavera.
Desde la rosa de los vocablos evoco solitaria,
con deleite y en silencio, el combate,
para volver a sentir
el inconmensurable latido de la sangre
en la sien y la entrepierna.

*** **** ****

A Ramon Guillem autor de la novel·la A foc lent

ROSA VERMELLA del desig sóc,
vaig ser acariciada amb pètals de vellut,
abrusada per un ciri d’intensa flama,
i abandonada en esclatar el clímax
vegetal d’una novella primavera.
Des de la rosa dels mots evoque solitària,
amb delit i en silenci, el combat,
per a tornar a sentir
l’incommensurable batec de la sang
a les temples i l’entrecuix.

(Del llibre Si em parles del desig. X Premi de Poesia Antonio Matutano, Vila d'Almassora. -Onada edicions. Benicarló, 2010. Traducció al castellà de David Jiménez i Cot (Sant Celoni, 1987) el qual ha publicat el llibre d'assaig Com escriure poesia (Rourich-Malhivern, Sant Cugat del Vallés, 2006) i el llibre de poesia Rellotge de sorra (Tarafa editora, 2007).