El poeta i narrador Francesc Mompó, en la novel·la Els greixets (Tabarca llibres, 2005), crea amb elements provinents de la tradició popular, de la narrativa de terror i de la novel·la juvenil d’aventures una història versemblant i dinàmica on es reinventa el mite del Greixet, conegut en altres comarques amb el nom del Saginero.
La novel·la està escrita amb un lèxic ric i genuí, amb un llenguatge condimentat amb expressions i frases fetes que vénen a enriquir el model de llengua emprada. La narració té dues línies argumentals, la primera i principal la protagonitzen una colla de joves d’un poble menut de l’interior del País Valencià amb un riu proper i que jo, lector atrevit instintivament, he situat a la comarca d’on és originari l’autor, la Vall d’Albaida, però que Mompó no anomena en cap moment.
Aquesta colla d’amics, tot lluitant contra les seues pors i les seues limitacions, algunes pròpies de l’edat i altres del caràcter, intenten aclarir el misteri de diversos assassinats sense resoldre que s’han produït al llarg dels anys i dels quals la vox populi assenyala com a culpable un personatge real o imaginari anomenat el Greixet, perquè totes les víctimes han aparegut sense sagí en el cos.
La segona línia argumental està directament emparentada amb la narrativa anglosaxona de terror del segle xix, amb clares influències de Robert Louis Stevenson, a través de la qual descobrim la vida d’Estanislau Marau, un personatge de finals del segle XVIII, i els experiments científics que practica per tal de curar-se una epilèpsia, uns experiments que lluny de sanar-lo el portaran a transmetre als seus descendents una estranya malaltia.
Els greixets és una novel·la apta tant per a joves com per a adults, molt entretinguda, en què l’autor ha pretés recuperar alhora que reintegrar un mite de la cultura tradicional a la nostra cultura moderna, i ho ha fet amb la destresa i la naturalitat que li dóna l’ofici amb un resultat molt digne.
La novel·la està escrita amb un lèxic ric i genuí, amb un llenguatge condimentat amb expressions i frases fetes que vénen a enriquir el model de llengua emprada. La narració té dues línies argumentals, la primera i principal la protagonitzen una colla de joves d’un poble menut de l’interior del País Valencià amb un riu proper i que jo, lector atrevit instintivament, he situat a la comarca d’on és originari l’autor, la Vall d’Albaida, però que Mompó no anomena en cap moment.
Aquesta colla d’amics, tot lluitant contra les seues pors i les seues limitacions, algunes pròpies de l’edat i altres del caràcter, intenten aclarir el misteri de diversos assassinats sense resoldre que s’han produït al llarg dels anys i dels quals la vox populi assenyala com a culpable un personatge real o imaginari anomenat el Greixet, perquè totes les víctimes han aparegut sense sagí en el cos.
La segona línia argumental està directament emparentada amb la narrativa anglosaxona de terror del segle xix, amb clares influències de Robert Louis Stevenson, a través de la qual descobrim la vida d’Estanislau Marau, un personatge de finals del segle XVIII, i els experiments científics que practica per tal de curar-se una epilèpsia, uns experiments que lluny de sanar-lo el portaran a transmetre als seus descendents una estranya malaltia.
Els greixets és una novel·la apta tant per a joves com per a adults, molt entretinguda, en què l’autor ha pretés recuperar alhora que reintegrar un mite de la cultura tradicional a la nostra cultura moderna, i ho ha fet amb la destresa i la naturalitat que li dóna l’ofici amb un resultat molt digne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada