CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

IDENTIDADES

Dragones y bellos palacios sin princesas.
Molinos de agua y de viento. Las eras.

Camino del cementerio triste y polvoriento
donde fuman y esperan mis muertos.

Los marjales, la huerta y las montañas,
el mar, los tejados y las terrazas.

Las campanas, la pólvora, la música,
la reja, las acequias y la lluvia.

Soy quien soy, soy de donde soy: voz y cante
y una larga cadena de amantes.

****

IDENTITATS

Dracs i vells palaus sense princeses./Molins d'aigua i de vent. Les eres./Camí del cementeri trist i polsós/on fumen i esperen els meus morts.//La muntanya, l'horta, les marjals,/la mar, les teulades i els terrats.//Les campanes,la pólvora, la música,/la rella, les séquies i la pluja.//Sóc qui sóc. Sóc d'on sóc: paraules i mans,/

i una llarga cadena d'amants.

Del libro Un gest de la memòria (Edicions de la Vorera, 1999) traducción de Arnau Alonso i Santos

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

DETRÁS DE UN GENOCIDIO
hay un poeta ciego

con la psiquis resquebrajada
ensalzando la nación pura,
la sociedad sin máculas,
construyendo con imágenes
presuntamente sublimes
la justificación del totalitarismo,
del alud de violencia,
del aniquilamiento del espíritu de la libertad
y la imposición de la esclavitud del alma.

Detrás de la liberación
hay un poeta lúcido
dispuesto a levantar los estandartes de la palabra
contra la sombra de la bestia que proyectamos
en las cámaras de tortura,
sobre los muros de los fusilados,
en las tumbas de los muertos.

**

Darrere d’un genocidi
hi ha un poeta orb
amb la psiquis esquerdada
exalçant la nació pura
la societat sense macules,
bastint amb imatges
pretesament sublims
la justificació del totalitarisme,
de l’allau de violència,
de l’anihilament de l’esperit de la llibertat
i l’imposició de l’esclavitut de l’ànima.

Darrere de l’alliberament
hi ha un poeta lúcid
disposat alçar els estendards de la paraula
contra l’ombra de la bèstia que projectem
en les cambres de tortura,
sobre els murs dels afusellats,
en les tombes dels occits.

***

Del libro Correspondència de Guerra de Manel Alonso (Premi de Poesia Paco Mollà. Editorial Aguaclara. Alacant, 2009). Traducción de María Carmen Sáez (Millars -La canal de Navarrés-, 1958). Actriu i escriptora, i membre fundador del Grup Poètic Argila de l'Aire, ha publicado entre otros los libros de poesia Illa retrobada (2010) i Cercant ocells d'aigua (2009).

MULLER

Muller, o garrido e afable cabaleiro que queres

e o dragón de pensamento retorto e torturado que temes

é un monstro bicéfalo capaz das caricias máis tenras

xerador tamén dunha violencia súbita e cruel.

Muller, o teu lar é unha cova con hipoteca,

un antro sombrío e amargo de lúas eclipsadas,

onde estás atada a unha cadea de elos invisibles,

difícil de arrastrar, imposible de romper.

Muller, o amor é o odio, o medo é o desencanto

fornican enchéndoche a testa de entolecidas volvoretas,

namentres que o acedo refugallo do querer colma

coas charqueiras do rancor o chan por o que camiñas.

Muller, o paraíso é a fuxida soñada, inalcanzable,

o purgatorio o habitáculo onde rillas a pena,

o limbo o suco húmido onde é asasinada a xoia,

o inferno o morado infrinxido sobre a túa epiderme.

Tradución Galega: Roberto Pérez Pardo.

Versión francesa http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html

Versión en español http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html

Versión italiana http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/donna.html

ALGUNS LLIBRES SÓN EXTREMADAMENT PERILLOSOS

Segons el Llibre de l’Apocalipsi, hi ha un indret terrible que Déu ha reservat per a desfer-se, el dia del juí final, de tot allò que esborrarà del llibre de la vida. Aquell lloc terrible és l’estany de foc. Es dóna l’estranya circumstància que de la Bíblia de fra Bonifaci Ferrer, editada als tallers de Lambert Palmart l’any 1478, només es conserva un únic full, concretament la darrera part del Llibre de l’Apocalipsi i el colofó.
Aprofitant aquesta casualitat, l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana ha escrit una novel·la sota el títol L’estany de foc (Premi Blai Bellver de Narrativa, Bromera edicions, 2010), que situa cap als darrers anys del segle xv en una claustrofòbica i fosca ciutat de València on un seguit de personatges intenten salvar de les mans de la Inquisició el darrer exemplar de la Bíblia Valenciana. Una acció que donarà lloc a una lluita terrible entre l’obsessió del Sant Ofici, encarnada en la figura de Juan Monasterio, per destruir un llibre que considera herètic i l’encís i la passió que prenen en aquell que es convertix en el guardià, en el protector del llibre. Aquesta lluita desencadenarà una persecució de la qual seran víctimes no sols els posseïdors del llibre, sinó tot un seguit d’individus que d’una manera o altra cauran víctimes del clima de terror i delació que Monasterio, ajudat per una passa de pesta, crearà a la ciutat.
El relat va saltant d’un personatge a un altre amb dinamisme, alhora que d’una manera intel·ligent l’autor crea uns escenaris on es mouen els personatges, una societat hipòcrita, plena de calaixos secrets, de trampes parades a l’espera d’una víctima. On les pugnes pel poder entre l’Església i l’aristocràcia són constants, on el fanatisme religiós ho justifica tot. On l’ésser humà no té cap dret i la presumpció d’innocència no existix.
De la lectura que he fet de L’estany de foc destacaria, per una banda, la magnífica galeria de personatges que Silvestre Vilaplana ens oferix, personatges tots ells, fins el darrer, sòlids, amb una personalitat i un físic ben definits, dels quals no ens estalvia virtuts i menys encara misèries. També destacaria Juan Monasterio, el seu esbirro, el contrafet Castor, el vell inquisidor Gualbes, impressionant contrapunt a Monasterio, i el metge Pere Torrella i Daniel Vives, guardians de la bíblia.
D’altra banda, l’atmosfera que crea l’autor, una atmosfera claustrofòbica, miserable, on aconseguix submergir-nos per a mostrar-nos el pitjor i de vegades el millor de què és capaç l’ésser humà davant dels diners, la por al dolor i a la mort. I finalment, la capacitat per a mantindre la tensió del relat i l’interés del lector al llarg de 393 pàgines. Una novel·la que ens confirma l’existència d’un autor sòlid, d’una generació de novel·listes com no n’hi havia hagut mai en les lletres valencianes.

DONNA

Donna, il galante e gentile cavaliere che tu ami
e il drago di pensiero sinuoso e torturante che temi
è il mostro bicefalo capace delle più tenere carezze
ma pure, generatore di una violenza subita e crudele.


Donna, la tua casa è una grotta con l´ipoteca
una tana cupa e amara di lune ecclissate
dove sei legata ad una catena d'invisibili anelli,
dificili da trascinare ed impossibili da rompere.


Donna, l'amore e l´odio, la paura e la delusione
fornicano e ti farciscono la testa di farfalle in follia,
mentre gli sgoccioli acerbi dell´amore riempiono
con le pozze del rancore la terra che calpesti.


Donna, il paradiso è la scappata sognata e irraggiungibile
il purgatorio, è l´abitacolo dove mastichi la pena
il limbo, è il solco umido, dove s´uccide la gioia
l'inferno è il blu infranto sulla tua epidermide.

Traduzione italiana Empar Claramunt

Puzzoli 3/12/2010

Dal libro Correspondència de guerra (2009)´

Versione francese http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html

Versione spagnola e l'originale http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html

ENTRER

Entrer, s'accrocher, remuer le bas ventre avec volonté de se rompre ou de rompre, avec la tête pleine d'images, avec la bouche pleine de mots, pris pour un vent qui t'arrache des viscères et il te sort de la gorge à des bouffées épaisses. Lever, comme une vengeance, l'étendard de la furie jusqu'à ce que la force t'abandonne i la chimie des sens te surgit du corps comme un feu blanc d’artifice.

Ne pense pas qu'alors tu as laiseé d'être mer, passée l’emportement vient le calme.

Un bouquet de lis indique un naufrage.

(Traduction: Manuel Bellver)

Du recueil de poemès Si em parles del desig (Onada edicions, 2010)

DE L’AMOR I DEL VIATGE

Va haver-hi un temps en què el conreu de la seda fou un dels secrets millor guardats del món. Un secret que l’aïllament de les diverses comunitats humanes convertia en enigmes i misteris als quals se’ls trobaven solucions sorprenents i fantasioses.
La geografia, la distància i els forts peatges que l’imperi persa imposava al comerç de la seda en destinació a Bizanci la convertien en un producte car i a l’abast de poques butxaques. L’escriptora reusenca Coia Valls ha situat en aquella època la novel·la La Princesa de Jade (Columna edicions, 2010), amb la qual va obtindre el Premi Nèstor Lujan de Novel·la Històrica, una obra que esdevé un relat sòlid on el viatge, la història, l’aventura i l’amor són les matèries primeres.
A meitat del segle vi l’emperadriu Teodora, en el seu llit de mort, li fa prometre al seu marit, l’emperador Justinià, que organitze una expedició a la Xina per tal d’aconseguir el secret de la producció de la seda i eludir d’aquesta manera el peatge dels perses.
Justinià, un home intel·ligent i una mica pusil·lànime, més preocupat per la religió i la filosofia que per les lluites de poder que ha mantingut gràcies a l’astúcia i valentia de la seua dona i el coratge dels seus generals, es veu obligat a recórrer a l’ajuda d’uns monjos nestorians per tal que aquests guien l’expedició.
La novel·la està dividida en tres parts i un epíleg, en les quals d’una manera o altra tres dones diferents marquen la vida de la resta de protagonistes.
En la primera part es l’emperadriu Teodora, una antiga prostituta que governa de facto junt amb el seu home. Ací Coia Valls ens situa amb destresa en un espai, l’Imperi de Bizanci, en un temps concret, l’any 551, fent-nos partícips de les lluites de poder a la cort i les divergències que hi ha entre les diferents maneres d’entendre el cristianisme, però també ens parla de la situació del comerç internacional, dels intents per part de Bizanci de recompondre l’antic imperi romà...
En la segona part són el viatge i els expedicionaris els que porten la narració. Una expedició aparentment comercial guiada pel monjo Rashnaw, en la qual participen un teixidor de Corint, el seu fill i un amic i un escamot de soldats sota les ordres d’un iber. Coia Valls ens parla del viatge com a aventura col·lectiva a través de deserts, muntanyes, enfrontant-se al perill de la mort, però també ens parla del viatge en clau personal centrant-se sobretot en dos personatges, el jove monjo nestorià Tistrya, que aprofita l’aventura per a trobar el seu pare, i Úrian, fill del teixidor, qui busca respostes sobre la vida i la mort. En aquesta segona part s’unix a l’expedició Najaah, una dona d’una tribu nòmada del desert d’Aràbia que fuig del seu obscur destí i que marcarà aquesta part del relat.
La tercera part ens parla de l’arribada al regne del sud de la Xina, allí descobriran el secret de la seda i tramaran la manera d’endur-se’l a Occident, també assistiran atònits a les lluites de poder entre els diversos membres de la família governant. Per a bona part dels expedicionaris aquest serà el final del seu viatge, per a altres l’inici del camí de tornada.
Aquesta tercera part està marcada per l’aparició de la princesa Yu, amb qui Úrian, convertit ja en el vertader protagonista de la novel·la, iniciarà una relació d’amor que els esdeveniments convertiran en impossible.
Però si d’alguna cosa ens ha parlat en realitat Coia Valls en tota la novel·la és que ens cal molt poc d’equipatge per a viatjar, res no ens pertany, només la vida i la mort que en forma part, que s’ha d’assumir el risc i que només hem de ser coratjosos en la nostra lluita personal per a llaurar-nos el nostre destí, per a marcar el ritme del nostre viatge. Així, en l’epíleg sabrem que Úrian tornarà de nou a Xina per a estar a prop de la Princesa de Jade.
Una història ben construïda, de lectura amena que ens descobreix una autora que de segur que ens continuarà sorprenent amb nous i bons relats.

FEMME

Femme, le galant et aimable chevalier que tu aimes

et le dragon a pensée sinueuse et tourmentée que tu craignes

est un monstre a deux têtes capables de les caresses les plus tendres,

générateur également d’une violence soudaine et cruelle.

Femme, ta maison est une caverne avec une hypothèque,

une caverne sombre et amère de lunes éclipsées

où tu es attachée à une chaîne avec des maillons invisibles

difficile à traîner, impossible à briser.

Femme, l'estime et la haine, la peur et la déception

forniquent remplissant ta tête avec enfolies papillons

tandis que les miettes aigries de l'amour remplissen

tavec les flaques du ressentiment le sol où tu marches.

Femme, le paradis est la fuite rêvée, inaccessible,

le purgatoire l’habitacle où tu mâches la peine.

les limbes le sillon où est tuée la joie,

l'enfer le bleu infligé sur ta épiderme.

Traduction: Germán Vigo García

Vous pouvez lire la version originale et la traduction en espagnol sur le lien ci-dessous http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html

D'ESTIUS SENSE HORARIS NI OBLIGACIONS

L’estiu és un temps en el qual aconseguim deslliurar-nos de les cadenes, dels peatges a què ens obliga el viure i reestrenem una llibertat, sovint fictícia, que ens fa retrobar-nos amb nosaltres mateixos, amb la natura, amb els amics. Un període que, malgrat la intensa activitat a la qual ens obliguem, també compta amb un espai per a la reflexió i per a la memòria. El record de l’estiu va aparellat, quasi conformant un tot, amb el record del paradís perdut de la infantesa i de la joventut. Quan arriba l’estiu ens envaïx el desig que amb ell retorne la capacitat que teníem per a encantar-nos de la vida, per a enamorar-nos d’un somriure, per a establir llaços fraternals, per a gaudir dels petits detalls que al cap i a la fi són els que li donen color a la vida. L’estiu s’acomiada de sobte de nosaltres quan som reclamats de nou per la rutina, però aquells que encara gaudixen de la llibertat poden gaudir de la bellesa de la seua fi quan el blau del cel s’ompli de traços grisos i el bosc queda negat de perles transparents, mentre el silenci es convertix en company del caminant.
L’estiu és també, però, el darrer disc d’Òscar Briz, un pomell de cançons en les lletres de les quals trobem un autor sensible, reflexiu, preocupat per l’individu i la seua fragilitat, i esperançat en la seua força interior. Un home que creu en la llibertat individual, en la fraternitat, en el poder de la música, de la paraula i de la bellesa.

Briz forma part d’una generació de cantautors que no beuen de la cançó francesa i italiana. És un home que ve del camp del pop-rock, la seua música forma part d’aquesta tradició. Briz xucla de les fonts de cantautors com ara James Taylor, a qui dedica el tema JT, o de músics nostrats com ara l’incombustible Remigi Palmero o Pep Laguarda i Tapineria, banda de la qual en la cançó Baixant del cim de les boires he sentit ecos. M’ha sobtat gratament el so intimista del disc i en especial l’adaptació musical que ha fet de dos poemes de Vicent Andrés Estellés: Llibertat I i Llibertat II, que ell ha unit amb una cançó sota el títol Font Serena de la Llibertat, m’agrada el marcat ritme que té.
L’estiu és un treball en el qual les guitarres acústiques prenen un gran protagonisme, on les veus estan molt ben tractades i l’acompanyament de teclats, violí, contrabaix i bateria empara amb cura el puntejat i els arpegis de les guitarres. Un disc en el qual el ritme és més pausat que en els anteriors, on Briz va cantant i relatant-nos a cau d’orella la seua visió de la vida i del món, una visió d’un home realista que creu que davant del desencant hi ha vies alternatives i totes estan encara al nostre abast.
Un recull de molt bones cançons, que cal escoltar amb atenció, descobrint la sonoritat de cada acord, atenent a les lletres, gaudint d’un so fresc i aparentment senzill. Una mostra magnífica del saber fer d’un músic honest amb molts escenaris trepitjats, que ha fet de la música ofici i passió.