dilluns, 19 de desembre del 2011

POEMES DE LA RESISTÈNCIA CHICANA



La professora de literatura nord-americana a la Universitat de València Carme Manuel Cuenca acaba de publicar en edició bilingüe, dins de la col·lecció Plaerdemavida de l’editorial Germania, el llibre de Nephtalí de León Poemes de la resistència chicana, del qual a més ha fet la versió en valencià dels poemes i ha escrit una extensa i aclaridora introducció.
Carme Manuel s’està convertint en una peça fonamental en el trasllat de textos d’altres literatures a la nostra per raons de tant de pes com ara la seua capacitat d’investigació, la seua valentia, que li fa arriscar sense por per veus de fora d’allò que anomenem el cànon, així com per la seua gran capacitat de treball i el fet de saber ubicar en un temps i un espai un autor i la seua obra i explicar-lo d'una manera entendible al lector. Una de les diverses vessants del seu treball és la de descobrir-nos les literatures ocultes dins del gran continent de la cultura anglosaxona, com ha estat el cas de la literatura gal·lesa actual o de la literatura afroamericana.
Amb l’aparició de Poemes de la resistència chicana, en primer lloc, Carme Manuel ens informa de l’existència d’una subcultura situada al sud-oest dels Estat Units, just aquell territori que un dia va pertànyer a Mèxic, d’una subcultura mestissa i bilingüe que té en el mite indígena d’Atzlán un pilar identitari. Després ens descobrix un home a qui la vida li ha donat un bon grapat de colps baixos, que és pintor, narrador, poeta, rodamón i un activista pels drets civils de les minories als EUA.
Tot seguit la poesia de Nephtalí de León ens apareix escrita en un anglés barrejat de castellanismes i elements lingüístics de sabor indígena, i també de gerga, uns pocs poemes, aquells que parlen de l’amor o amb déu, ho fan en castellà. La tasca de traductora de Carme Manuel ha estat difícil, ja que ella tractava d’impregnar la versió del poema en català de la barreja lingüística dels originals i jo crec que ho ha aconseguit.
La poesia de León té la força en la paraula més que en les imatges, en el missatge més que en l’estètica. Per a endinsar-nos en el seu univers, els lectors d’aquesta part del món tenim la sort de comptar amb la guia excepcional de Carme Manuel, que ens explica la realitat quotidiana dels chicanos, la seua lluita pels drets civils en uns estats fronterers on les autoritats estan obsessionades amb l’emigració i on el color de la pell d’un ciutadà és un valor en alça (o en baixa, segons com).
Els poemes d’aquest llibre estan escrits amb la tinta vermella dels perdedors al país dels campions, de la gent que s’alça del terra després d’haver caigut mil vegades, de la gent que té l’enteresa i l’energia per a la lluita, la passió i la rauxa, però també per a la tendresa, l’amor i la poesia.
Aquest és un llibre d’un inconformista, d’una persona indignada amb el sistema que exigix canvis, dècades abans que es parlara dels indignats, d’un individu que assumix la veu d’un poble al qual se li han negat bona part dels seus drets.

dilluns, 12 de desembre del 2011

LA PASSIÓ PER LA MÚSICA




S’està dient, i jo no em canse d’escoltar-ho i de repetir-ho amb satisfacció, que la música en valencià passa per un dels seus millors moments des que un xicot de Xàtiva va agafar la guitarra i compongué la cançó Al vent.
Però si ens aturem una mica i girem la vista enrere, veurem que entre l’esclafit musical dels setanta i l’actual hi ha un temps que no va ser massa propici per a la música en valencià. Entre els músics dels setanta i els del segle xxi aparegueren altres que ho van tindre molt difícil. Cantar en valencià d’una manera més o menys professional sempre ha estat complicat, però aparéixer en escena en aquells moments i intentar fer-se un lloc fou una tasca digna d’herois, quan no de simples kamikazes, només cal escoltar el testimoni de gent com ara Carles Enguix o Joan Amèric, tot dos encara en actiu. Amèric, a pesar de totes les dificultats, va aconseguir publicar uns quants cedés amb un pomell de bones cançons i a més va ser capaç d’omplir recintes amb un aforament notable.
Entre les generacions dels seixanta i dels setanta i les actuals hi ha un personatge que fa de baula tot intereconnectant-les, em referisc a Miquel Gil. L’exmembre del grup Al Tall va viure tota l’efervescència de la transició quan els concerts s’omplien de joves que reclamaven l’autonomia i l’autodeterminació del País Valencià. Va travessar el desert de meitat dels huitanta i dels noranta fent provatures de mestissatge sonor, amb projectes com ara el de Terminal Sur, per a després iniciar, amb l’aparició del cedé Orgànic, una trajectòria de les més brillants i sòlides d’aquests darrers anys.

Miquel Gil és, però, també un punt de contacte i d’unió entre músics provinents de diverses tradicions musicals, els de la música d’arrels anglosaxones, els de la música llatina i la música d’arrels mediterrànies. Ho és, també, entre Catalunya i el País Valencià, entre el sud de la península i les valls i muntanyes de més al nord.
La seua obertura de mires, la seua passió per la música, la seua empenta, la seua perseverança i la seua valentia a l’hora d’enfrontar-se a modalitats de cant i fins i tot a temes musicals que han estat profundament marcats per l’enorme personalitat dels seus creadors, com ara Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Joan Baptista Humet, etc., fan d’ell un intèrpret i un creador únic i original.
Però hi ha una altra tasca que Miquel Gil ha dut a terme amb èxit, donar a conéixer al gran públic l’obra de poetes valencians i catalans actuals, no ha estat l’únic en fer-ho però sí un dels més constants. El tractament musical que li ha donat aquests poemes va més enllà de la simple recreació musical, els ha fet seus i molts d’ells els ha acabat convertint en petites joies.
Quan u s’acosta a l’obra de Miquel Gil, el primer que li crida l’atenció és la seua veu trencada i potent, després va descobrint una sensibilitat, un saber fer, un saber envoltar-se de bons professionals i un gran respecte per un ofici que coneix, que gaudix i que ha convertit en la seua vida. Quan un s’acosta al verí de la seua música es converteix en un addicte.


(Publicat el 1 de desembre de 2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra" del diari digital l'Informatiu)

diumenge, 11 de desembre del 2011

EL CARRER DELS BONSAIS


SI LES PEDRES PARLAREN
I l’escriptor d’històries inventades, al bell mig d’una discussió bizantina, en un rampell exclamà:
–Si les pedres parlaren!
A la qual cosa el fuster histriònic va respondre:
–Quina llauna amb tant d’escàndol pertot arreu!
–El mateix renou que provoquen els demagogs.


RAONS ÈTIQUES
Víctima d’una estranya malaltia, li amputaren el cap. Els metges van pensar que no sobreviuria a tan dràstica intervenció. S’equivocaren. El pacient mai no havia tingut cervell. Als pocs mesos es van decidir a posar-li’n un ortopèdic. Els familiars exigiren que aquest realitzara les mateixes funcions que l’anterior.
L’equip mèdic s’hi va negar al·legant raons ètiques.



D'UN SILENCI
A l’home se li’n va anar el cap. Només ell sabia on. Ningú li va preguntar per on parava. I ell, feliç, s’ho va callar.

(Aquests tres petits contes inèdits  formen part d'una nova versió del llibre El carrer dels Bonsais de Manel Alonso i Català).
Podeu llegir un interessant article d'Agustí Peiró sobre el llibre El carrer dels Bonsais clicant ací


diumenge, 4 de desembre del 2011

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS


Entre paréntesis

       C

Entre bastidores la Noche, desnuda,
esconde bajo un velo de pantera
facciones de mujer gris.
De nada sirven los espejos
                    la música, la seda,
el tigre ha enterrado las garras
y se pierde entre luces de neón
rumiando una ausencia.

Se levanta el telón y en el escenario
una habitación en ruinas.


Entre parèntesi

             C

Entre bastidors la Nit, nua,
amaga sota un vel de pantera
unes faccions de dona grisa.
De res serveixen els miralls
                    la música, la seda,
el tigre ha soterrat les urpes
i es perd entre llums de neó
remugant una absència.

S'alça el teló i a l'escenari
una cambra en runes.

(Del llibre  Amb els plànols del record  de Manel Alonso i Català -Editorial Germania, Alzira,1994- traducció al castellà de Joan Navarro. Publicat a la revista digital Sèrie alfa)

dimarts, 29 de novembre del 2011

EL CARRER DELS BONSAIS


ATREVIT


Li van donar la paraula al poeta i li varen pregar que fos breu sense pensar que demanaven un impossible. Amb la paraula sota el braç va fugir de la sala per a fundar un llarg llinatge.

***
ATREVIT O COVARD?




Un dia es va atrevir a prendre una decisió, però, es va equivocar. Així i tot, mai no es va arriscar a rectificar. Es va agafar amb força a ella i es va erigir en el seu màxim defensor, en el paladí de la seua mentida.

(Aquests dos petits contes inèdits  formen part d'una nova versió del llibre El carrer dels Bonsais de Manel Alonso i Català).
Podeu llegir un interessant article d'Agustí Peiró sobre el llibre El carrer dels Bonsais clicant ací

dilluns, 21 de novembre del 2011

TEMPS DE TERTÚLIES


Pere Bessó, Manel J. Romero, Josep Vicent Galan i Manel Alonso a les tertúles "Les nits màgiques del Django's". Fotos J.M.Lorente i Vicent Salvador

En un temps, com l’actual, en què ens relacionem a través de les diferents xarxes socials i els lletraferits publiquen els seus versos i la seua prosa en internet, pareix que parlar de fanzines i revistes de creació literària o de tertúlies a bars i cafeteries siga una anacronisme. És cert que al País Valencià encara hi ha en funcionament revistes com ara la veterana L’Aiguadolç, editada a la Marina Alta, o Els Llibres de L’Aljamia, editada a l’Horta Nord, però no hi ha eixa profusió que hi havia en dècades passades, en les quals podies trobar una llarga llista fetes amb més o menys gràcia, amb més o menys mitjans. A la memòria em vénen capçaleres com ara Tac Carbònica, Llombriu, Tuacte, L’Horabaixa, Cairell, Passadís, Murice, La Factoria Valenciana, Abalorio, només per citar-ne algunes.
Els blogs personals i webs especialitzades en editar textos literaris han cobert aquest espai, un espai que cobrixen amb menys costos, amb més rapidesa i arribant a més gent.
Va haver-hi a la ciutat de València un temps gris en el qual un general colpista, damunt del seu cavall, presidia la plaça de l’Ajuntament i en el qual només els poetes i alguna cèl·lula clandestina d’un partit d’esquerres (de vegades la cosa coincidia en les mateixes persones) s’autoatorgaven el dret a reunió i el de llibertat d’expressió, tot donant color i llum a un cap i casal que havia deixat de ser-ho per a esdevindre una casposa capital de províncies.
L’excusa per a aquesta fauna era la nit, un café i una copa, i la seua matèria primera la paraula convertida en literatura.
La gent eixia de casa i es trobava en un local i parlava fins a la matinada imaginant una societat futura més lliure, més justa i més culta, cosa que es va quedar en un somni de poetes, ja que el país cauria en mans d’aquells que l’han convertit en un abocador de fem amb el disseny més aparent.
Tertúlies com ara les del cafés San Patricio, Madrid, Malva-rosa han passat al record.
També als pobles se’n feien, de tertúlies literàries, en el meu, Puçol, durant els anys noranta vam fer les del café Django’s.
Si n’hi ha una d’entre totes les tertúlies valencianes que cal destacar per diverses raons, com ara la seua duració en el temps, més de deu anys, la seua capacitat de convocatòria i fins i tot perquè va donar fruits tan interessants com ara els premis de poesia que organitzaven, la publicació d’una revista o l’edició de llibres i plaquets, és sense cap mena de dubte La Forest d’Arana.
Al capdavant de La Forest d’Arana es trobaven els poetes Pere Bessó i Francesc Collado, així com el manifasser Manel J. Romero.
Hui, de tot aquell moviment fa vint-i-cinc anys i per tal de celebrar-ho com cal han posat en marxa un blog on recuperen imatges i articles del passat i, a més, han organitzat un sopar d’encontre a la Societat Coral El Miquelet.
Sóc de l’opinió que en aquest país no se li ha reconegut la importància que van tindre per a tota una generació les tertúlies de La Forest d’Arana, sóc de l’opinió que des d’alguns àmbits s’ha silenciat la seua tasca, a la qual cosa se suma la capacitat que tenim els valencians per a l’oblit. Què hi farem!
No sé si en aquesta nova era digital serem capaços de fer un esforç i tornar a construir l’edifici que Collado, Romero i Bessó, en companyia de molts altres (Galan, Pérez Montaner, Mompó, Sant Celoni...) van ser capaços d’alçar, potser els temps no siguen els més propicis i els projectes siguen d’una altra espècie, el temps ens ho dirà.

(Publicat el 13 d’octubre de 2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra" del diari digital l'Informatiu)

dissabte, 19 de novembre del 2011

EL CARRER DELS BONSAIS


No sé sap en quin precís moment
         No sé sap en quin moment precís de la concepció o de la gestació va passar, els especialistes consultats no s’arribaren a posar mai d’acord. Alguns veïns afirmen que fou durant l’acte sexual, altres diuen que fou culpa d’aquells matins en què sa mare nua i eixarrancada prenia el sol a la terrassa de casa. La realitat és que amb certesa no se sap. El que sí que tothom pot constatar és que aquell fet va marcar Rafel de per vida.
         Malgrat les molèsties que li produïa, sobretot a partir de la primavera i fins a meitat de tardor, Rafel se sabia diferent i això li agradava. En una societat de masses, la diferència –malgrat els intolerants– i l’originalitat estan molt valorades.
       Des de menut –concretament des d’una vesprada en què era en classe de llenguatge i el mestre els parlava de refranys–, s’havia adonat que a més d’original era un transgressor.
         De major, després d’haver finalitzat la carrera de filosofia i lletres i d’haver assaborit, com tants altres llicenciats, l’amarg sabor de l’atur, va decidir traure-li partida a la seua originalitat i es va posar a treballar en un cabaret fent un número espectacular amb un màgic.
         Més endavant es va adonar que allò era poc per a ell i decidí canviar d’imatge i convertir-se en un artista d’avantguarda.
         Els seus happenings eren inigualables i aviat li caigueren contractes televisius que el feren famós i ric.
         Però, malgrat tot, els seus pares –els quals fins a última hora visqueren al carrer dels Bonsais i ara ho fan en un dels carrers del barri dels Arbustos– se solen preguntar en quin moment de la seua concepció i gestació fou quan una o diverses mosques posaren larves dins del cos del seu fillet barrejant l'adn humà amb el dels maleïts insectes.


(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)
PODEU LLEGIR UN INTERESSANT ARTICLE D'AGUSTÍ PEIRÓ SOBRE EL LLIBRE EL CARRER DELS BONSAIS CLICANT ACÍ


dilluns, 14 de novembre del 2011

EL REGAL EN LA MIRADA


Joan-Baptista Campos
Diuen que en realitat el que fa el viatger, quan inicia un nou viatge, és fugir d’ell mateix, perdre de vista el món i la societat que han forjat bona part de la seua personalitat i que regixen la seua rutina diària. El viatger assumix en una altra societat el paper d’espectador, de cronista que pretén passar desapercebut. Per a ell, a banda de satisfer la curiositat i el desig de xafar geografies que ha mitificat, el viatge és un espai invicte en la seua vida per on s’escola el risc i l’aventura. Hi ha viatgers que aconseguixen perdre’s però que sempre acaben retrobant-se en el camí, i ho fan potser en la mirada d’un ancià o en el somriure d’un infant, com ara és el cas d’un dels nostres escriptors més viatgers, Joan-Baptista Campos Cruañes, durant el viatge que féu al Perú seguint les petjades de l’imperi inca, i que transcriu amb gran luxe de detalls en el llibre editat per Onadaedicions El regal en la mirada.
Campos no es conforma a oferir en aquest nou llibre una mirada de turista que es posa en el paisatge i el paisanatge més tòpics, sinó que intenta oferir-nos un retrat incisiu de la societat peruana, diversa, marcada pel seu passat indígena i colonial. Per a informar-se’n no acudix a les guies oficials únicament, li agrada conversar amb la gent, de la qual també sap escoltar els seus silencis. Campos observa amb atenció la realitat que l’envolta i li pren el pols a l’actualitat. La seua veu, encara que ho voldria, no és totalment objectiva, està marcada per la cultura i per tant per la manera d’entendre el món del lloc d’on és originari.
L’objectiu del seu esguard, si em permeten fer un símil fotogràfic, cal dir que està sempre obert, alerta i disposat a capturar cada detall que transcriu amb aparent senzillesa. El cronista també es troba predisposat a ser sorprés per qualsevol imatge que reflectisca bellesa i humanitat. La seua gran capacitat d’observació va lligada a un clar intent de passar desapercebut, amb l’ànim de no trencar cap escena amb la seua presència aliena, també a una gran capacitat d’obrir parèntesis i fer-se preguntes mentre juga a endevinar la vida d’aquells amb els quals es troba.
Però Joan-Baptista Campos no viatja només amb el sentit de la vista,  amb tots cinc recull impressions que després convertirà en elements diversos que unirà per a recompondre literàriament un espai i un temps on viuen altres éssers humans.
Campos viatja amb la seua parella i altres parelles amb les quals es van trobant pel camí i de les quals també és un perspicaç observador, i recull i apunta part de les seues impressions. Però, a més, amb la maleta Campos també porta els altres viatges que ha fet i és capaç de trobar similituds entre gent i cultures tan distants com ara la de l’altiplà andí i les de l’Himàlaia. La seua passió per la poesia també l’acompanya, no sols com a creador, sinó com a lector que es veu empés a visitar llibreries per a trobar poetes dels llocs que visita.
El viatge de vegades és una mica accidentat pel soroche o mal d’altura, alguna descomposició intestinal, etc., però també és obert, fascinant, polièdric, humà, com el mateix autor.

dissabte, 12 de novembre del 2011

EL CARRER DELS BONSAIS



UN LLEU ECO
Miquel i Anna, els veïns del divuit cinquè, van tindre fills perquè aquests carregaren, quan el matrimoni desapareguera, amb el seu record. I els nens, sense adonar-se’n, van anar carregant també amb el record que els seus pares havien heretat dels seus avantpassats. Una llarga filera de generacions en la memòria.
Quan tots dos fills van morir en un espectacular accident de trànsit, al carrer es va poder sentir l'eco de moltes i successives morts.




(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

divendres, 11 de novembre del 2011

QUAN UN POETA MOR


Salvador Iborra
Fa uns quants anys, en una cafeteria de la ciutat de València on es feien unes tertúlies literàries, un narrador valencià, del qual no diré el nom, però sí que és conegut per la seua ironia i mordacitat, em va dir: “No torne a vindre a una tertúlia d’aquestes, tants poetes junts, en un espai tan reduït és un còctel explosiu d’ego i hipersensibilitat”. Uns anys més tard vaig llegir, no recorde on, que no hi ha poeta que parle bé d’un altre poeta, i si ho fa és per alguna raó oculta.
Potser que als dos individus que van fer aquestes afirmacions no els faltara la raó. Així i tot, crec fermament i més de vint-i-cinc anys fent versos ho avalen, que els poetes valencians, d’expressió valenciana, són com una família i no ho dic perquè siguen quatre gats, tot el contrari, són nombrosos els ciutadans que en aquest país practiquen l’art de la poesia.
Com en totes les famílies, la relació entre els seus membres és d’índole diversa. N’hi ha de ben avinguts i de mal avinguts.
Jo al seu favor he de dir unes quantes coses, aquesta gent amb l’ego pujat i hipersensibles, a més de construir amb més o menys solidesa una obra en soledat, són gent solidària, treballadora, preocupada per la seua llengua, la seua cultura i el seu país, són gent que es mulla, que s’implica en moviments cívics i culturals. Formen part d’eixe petit exèrcit de valencians que fan front a la mediocritat i la mala fe d’alguns dels gestors de la cosa pública, uns inconformistes que en les etapes més grises del nostre país han estat capaços de donar pinzellades de colors. Els seus llibres oblidats per una societat panxacontenta sovint dormiten durant anys a les prestatgeries de llibreries i biblioteques, tot esperant un lector que els òbriga les pàgines com ales d’una papallona i done vida als seus versos.
Escriure amb la sensació que es fa per al silenci no vol dir que es faça amb desgana, el poeta escriu perquè gaudix capbussant-se en la mar del llenguatge després d’haver estat colpit per una imatge, per un sentiment.
Quan es mor un poeta, s’apaga un cant al bosc de la paraula, encara que perdure la cançó.
Quan un poeta és assassinat brutalment, fins i tot la ciutat més sorollosa calla estupefacta i la tristesa pren cos i travessa grisa les nostres places i carrers preguntant qui ha mort el rossinyol.
El poeta té l’esperança i la fe posades en la paraula, per a ell és un estendard en la lluita contra la brutalitat humana.
Aquests darrers dies he sentit que m’han mort un germà, una membre de la gran família dels poetes, i he odiat profundament els seus botxins i fins i tot la seua raça, els he desitjat les tortures més cruels. Una espiral de rancúnia he vist créixer dins meu i apoderar-se del meu raciocini. Obrir un llibre de l’amic i germà Salvador Iborra i veure entre línies la seua passió per la vida i la poesia m’ha calmat i la tempesta s’ha convertit en un riu de llàgrimes.

(Publicat el 5 d’octubre de 2011 a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'informatiu)

dimecres, 2 de novembre del 2011

VSI SVETI


VSI SVETI
Ciprese so sprehajale svoje sence
po poti hiše, kjer prebivajo mrtvi,
razkrivajoč, da je tisoče rok
s pomladjo okrasilo vrata zime.




TOTS SANTS
Els xiprers passejaven la seua ombra
pel camí de la casa on habiten els morts,
descobrint que milers de mans
havien engalanat de primavera la porta de l'hivern

****
(Versió  en eslové de Vesna Crček del poema Tots Sants del llibre Un gest de la memòria. Vorera edicions, 1998)

dimarts, 1 de novembre del 2011

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES / QUADERN DELS TORSIMANYS



TODOS LOS SANTOS
Los cipreses paseaban su sombra
por el camino de la mansión donde habitan los muertos,
descubriendo que miles de manos
habían engalanado de primavera la puerta del invierno.



****
TOTS SANTS
Els xiprers passejaven la seua ombra
pel camí de la casa on habiten els morts,
descobrint que milers mans
havien engalanat de primavera la porta de l'hivern.


(Del llibre de poesia de Manel Alonso i Català  Un gest de la memòria -Vorera edicions, 1999-. Traducció al castellà del propi autor)

divendres, 28 d’octubre del 2011

PERSONATGES QUE EM FAN POR



La Borsa de València

De menut jo era un xiquet espantadís, tenia por dels morts, dels bous i de tota eixa llarga llista de personatges que primer les rondalles i en bona part després les pel·lícules han creat i que van des del dimoni emplomat i el saginer fins els vampirs i els homes llop, però m’arribaven a causar més paüra si això és possible quan saltaven del món oral, del paper o del cel·luloide i penetraven amb sigil en els meus somnis, allí em sentia atrapat, ja que era impossible fer-los front o fugir-ne. Sovint em despertava suat i de vegades cridant. Després em negava a adormir-me, perquè no volia tornar a trobar-me’ls.
El meu pare em deia que s’ha de tindre més por dels vius que dels morts i dels personatges de rondalla, però jo mai no acabava d’entendre les seues paraules.
M’he fet gran i els he de confessar, no sense una mica de vergonya, que algunes d’aquelles pors encara perduren, però també els he de dir que amb els anys he aconseguit saber el que volia dir-me mon pare, bona part de la resposta l’he trobada en els noticiaris.
El sistema econòmic en el qual estem immersos és capaç de generar un seguit de monstres, voraços en el seu egoisme i la seua avarícia, als quals no els importa enfonsar l’economia de països sencers, amb tota la repercussió social que això té, per tal de fer-se una mica més rics. No els importa que els més dèbils de la societat queden indefensos, que esclaten conflictes socials violents que com una espiral poden créixer i portar-nos cap als escorxadors que ja envaïren el nostre continent el segle passat. Ells se senten segurs darrere de la seua pantalla d’ordinador d’última generació, tot especulant amb el futur de milers d’éssers humans, esperant que una nova recessió aparega. I els Estats es mostren dèbils davant d’aquesta gent i no aconseguixen fer-los front i decapitar-los com els xuclasangs que són, potser perquè fa temps que els governs que nosaltres triem democràticament ja no governen, són només simples gestors de la borumballa burocràtica i qui realment talla el bacallà són els grans grups d’inversió, la crisi actual s’acabarà quan ells decidisquen que ja n’hi ha prou, quan hagen munyit i deixat ben escurades les butxaques dels Estats i de la gent.
Els personatges que ara em fan por ja no tenen banyes, ni problemes capil·lars, ni els ullals llargs, són gent vestida amb corbata i jaqueta, ben pentinats, amb una educació exquisida, no alcen mai la veu si no és necessari, tenen mirada de bona persona, però en el fons són d’una crueltat infinita, no sols volen els nostres diners, han vingut a arrabassar-nos tots els nostres drets, ells són els mercenaris dels nous amos i nosaltres no som res.
Són els vius que deia el meu pare, aquells que mai no en tenen prou.

(Publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu el 29 de setembre de 2011)

dissabte, 22 d’octubre del 2011

ALGÚ EN TÉ LA CULPA, D'AQUESTA CRISI?



Ja comence a estar fart d’escoltar contínuament que els ciutadans d’aquest Estat ens hem de resignar a ser més pobres, al fet que els nostres fills no podran gaudir de les oportunitats i drets de què nosaltres fins ara hem gaudit, a posar-nos en el cap que hem estat vivint per damunt de les nostres possibilitats i que ja ha arribat l’hora de donar per acabada la festa i obrir amb resignació la porta a una nova manera de viure més austera i ajustada a la nostra realitat. I ací és on trobe jo el problema, algú durant aquests darrers anys ha estat ocultant-nos la realitat i inventant-se’n una altra en la qual, volguérem o no, vivíem tots junts i aparentment feliços. Qui és eixe algú? No sóc partidari de les teories de les conspiracions que tants seguidors tenen en internet, però els he de confessar que després de donar-li un munt de voltes al tema he arribat a la conclusió que eixe algú no és cap ens abstracte, eixe algú és la classe dirigent d’aquest país: financers, empresaris, polítics, etc. La seua ceguesa, la seua avarícia, la seua mala gestió ens han portat a una situació on es retalla l’estat del benestar sense cap mirament, on la ciutadania paga més impostos a l’Estat per a després rebre menys i pitjors servicis.
Aquesta crisi, no és cap novetat, l’anem a pagar les classes mitjanes i populars mentre que les classes dirigents a penes la van a notar: m’equivoque jo i ho pagues tu.
La veritat és que sóc partidari d’encetar un període seriós de canvis, que s’obliden dels pots de maquillatge amb els quals des de fa dècades van eixint del pas. Senyores, cavallers, els nostres polítics ens ixen massa cars quan estan en actiu i fins i tot quan es retiren, la seua gestió no ha estat en cap moment a l’altura del que la ciutadania necessitava. No podem tampoc pagar jubilacions magnífiques a corruptes i fills de mala mare.
Han estat els nostres gestors públics uns jugadors que en el joc de la política han actuat com a màgics de fira més preocupats pel rèdit electoral de les seues accions que per fer una bona gestió que ens assegurara un futur millor per a tots. La ciutadania té la sensació que ens demanen el vot per a després servir uns altres interessos que no són els de tots. Han convertit en trenta anys la democràcia en una partitocràcia que fa pudor al resclosit de la fal·làcia i del cabdillisme d’ineptes i irresponsables. Han sobreprotegit els darrers temps bancs i caixes, i les famílies les estan deixant literalment desemparades.
La societat necessita una nova classe política que faça de l’honestedat, de l’eficàcia, de l’excel·lència en la gestió dels recursos públics la seua bandera, un nova classe política que estiga menys preocupada pels seus ingressos econòmics personals i més pel benestar de la gent. Si no es cobrix aquesta necessitat i continuem amb la mateixa classe política, estem condemnats, els seus vicis i defectes ens han portat on som.

(Publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu el 22 de setembre de 2011)

dissabte, 15 d’octubre del 2011

LA MORT I LA SOCIETAT



Disculpeu que guaite per aquesta finestra per a escriure sobre una qüestió la qual la societat pareix voler ocultar sota una estora. Com a justificació vos diré que durant els darrers dies m’he sentit envoltat per la mort, fins a tres veïns han faltat en poc menys de vint dies. Durant aquestes setmanes he pogut veure com ha canviat la manera amb què la societat valenciana s’enfronta a la mort i m’he sentit decebut.
Durant les primeres tres dècades de la meua existència un difunt al veïnat era igual a tindre a casa la ràdio i la televisió apagades en senyal de respecte, els xiquets i les xiquetes, fent cas de les advertències dels adults, deixaven de jugar en aquell rotgle (ara no fan cas de res, entren en les converses dels adults com el cavall d’Àtila i al seu pas no deixen ni una frase dreta), els familiars vestien de negre. Una mort en la família podia donar lloc a l’ajornament durant un llarg temps d’un casament. El ritual de la mort es feia a la casa del difunt. A l’entrada es posava el taüt i la gent entrava i eixia per a donar el condol a la família. U sabia que s’havia mort algú perquè a la porta d’una casa s’aplegaven, seriosos, un grapat d’homes.
Aquests dies en què la mort s’ha passejat d’una manera tan descarada pel meu curt i estret carrer he pogut comprovar com han canviat els costums. El mort no sols l’hem tret de casa, sinó fins i tot del casc urbà, i l’hem dut a un edifici funcional que porta el pretensiós nom de tanatori, ens assabentem que s’ha mort un veí perquè a missa ho ha dit el capellà. El veïnat no sols posa la tele o la ràdio, sinó, com en el cas del que he pogut ser testimoni, fins i tot instal·la una improvisada discoteca en un baix (era un dia de bous al carrer) i els joves i adolescents que hi participen envaïxen sorollosos i ebris el carrer. Els xiquets i les xiquetes juguen amb una gran cridòria a la porta del difunt i se’n riuen, amb la complicitat dels seus progenitors, de l’adult que els demana una mica de respecte. El recent traspàs fa que ni tan sols s’ajorne un sopar festiu, ningú va de dol. I jo no sé si és que m’he fet vell i conservador, o què dimonis em passa, però la veritat és que aquests nous costums em fan sentir incòmode.
Què dimonis li ha passat a la societat valenciana els darrers anys? Primer vam traure els ancians amb les seues xacres i la seua decrepitud del poble i els recloguérem a residències, després li ha tocat a la mort i el ritual que l’acompanya. Intentem evitar els enderrocs que causa el pas del temps en les nostres vides i ens centrem en allò que és nou. Volem evitar el dolor a qualsevol preu, quan el dolor forma part del viure. Realment, crec que som una societat malalta.

(Publicat el 15 de setembre de 2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu)

divendres, 7 d’octubre del 2011

LA TRANSPARÈNCIA



U és una persona a qui li agrada en política la transparència, pensa que, si la classe política d’aquesta partitocràcia que patim haguera gestionat amb rigor i transparència els recursos que els contribuents vam deixar tan ingènuament en les seues mans, ara estaríem encarant aquesta crisi (que quan creus que acabava torna a començar) d’una manera més distesa.
De colp i volta, després d’haver deixat la caixa buida i en números rojos el compte corrent de l’Estat, la classe política, per art d’encanteri, es trau de la mànega la transparència en la gestió i decidix informar el ciutadà del que costa cada servici sanitari que l’administració li presta.
Una nit el timbre el desperta al nostre protagonista, l’avi s’ha posat malalt i amb els pantalons a mig cordar se l’emporta a l’hospital esperitat. L’ancià ha patit un ataquet que no el matarà, almenys de moment, però necessitarà prendre un medicament mentre visca. U, alleugerit, dóna gràcies a Déu perquè l’home s’ha salvat. Però, quan tot torna al seu lloc, sota el nas l’administració li posa un simulacre de factura on s’especifica amb tot luxe de detalls el que li costarà a les arques de l’administració que el iaio encara puga continuar un temps entre nosaltres.
I u, que no va tindre una educació perfecta, que peca un poc de malparlat i també de vehement, es caga en els progenitors del polític de torn per l’amabilitat i la consideració que ha tingut amb ell.
Com que no en tenia prou amb la que està caient amb l’escassetat de faena que ha provocat la crisi que ha colpejat amb duresa tota la família, ara ve i li estampen el paperet que faltava per al xavo.
A mesura que passen els dies, u es va sentint que és membre d’una família egoista i miserable que vol retindre al món dels vius un vellet que ja no cotitza, i ho vol fer això a càrrec de l’erari públic, un erari que necessita eixos diners per a pagar deutes, per a organitzar grans esdeveniments (incloent-hi papistes), per alimentar eixe monstre voraç anomenat mercat i que se’ns està menjat pel garró l’anomenat estat del benestar.
I u, que té una mica de memòria i que llig la premsa cada dia, es pregunta si això de la transparència no l’haurien d’haver aplicat a altres apartats de la gestió pública, com ara el tema dels sous que reben exalts càrrecs públics, que a més han fet una mala gestió i damunt ens han deixat amb el dubte de si no ens deuen haver robat la cartera.
Certa transparència fa pudor d’hipocresia.

(Publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu  http://www.linformatiu.com/ el dia 8 de setembre de 2011)

divendres, 16 de setembre del 2011

TÒPICS D'ESTIU I DE TOT L'ANY


No descobrisc Catarroja quan dicque vivim en un món carregat de tòpics. Els valencians en portem penjats al’esquena, com ninots de paper, un bon grapat, alguns fins i tot d’autoriail·lustre. Hi ha qui els ha emprat fins i tot per a crear una obra artística oliterària, com ara Blasco Ibáñez i el seu remaleït costum de lligargenèticament els valencians de l’Horta amb els àrabs, però no els del cap icasal. L’Horta, una horta mitificada per aquells que mai no havien ni hanagafat en la seua vida una lligona, ha estat la base sobre la qual s’han creatalguns dels tòpics més suats, uns tòpics que els valencians hem sigut elsprimers en creure’ns i també els primers en traure’ls rendiment econòmic,sobretot en la indústria turística.
Els darrers anys han nascut noustòpics, però aquesta vegada no han vingut per l’Horta cada vegada mésdegradada, ni per les quasi ja inexistents barraques, sinó de Camps i la seuaacció de govern. L’altre dia vaig escoltar el discurs d’Alberto Fabra, elsuccessor, i vaig tindre la sensació de sentir en boca del castellonenc lesmateixes paraules, les mateixes expressions, el mateix to, els mateixos tòpicsque emprava Camps. No sé si això és degut a la forta personalitat del’expresident o que a Fabra li cal canviar urgentment de negre, vull dird’aquella persona o equip que es dediquen a redactar els discursos delpresident, ja que el fan paréixer un titella descafeïnat del presumpte pochonorable.
Però deixem la qüestió i tornemals tòpics. En els mitjans de comunicació també es publiquen una llarga llistade tòpics, com ara que a l’estiu hi ha una baixada considerable de notícies ical estirar d’una que de vegades acaba convertint-se en el culebró estival pertal de vendre alguns exemplars, i la realitat ha estat una altra, en aquestjuliol d’irregular i contradictori oratge només cal fer-li una ullada a lapremsa de la setmana passada: dimissió del president de la Generalitat després detot un seguit d’esdeveniments que com una traca acaben amb l’explosió del finalde la seua carrera política, massacre a Noruega, descarrilament d’un tren aXina, els diferents efectes de la crisi econòmica mundial (aquest sí que seràun culebró que s’allargarà un bon grapat de temporades i al qual, vulguem o no,estarem enganxats amb l’ai al cor), etc.
Així és que paciència, amics,aguantar amb resignació els tòpics i gaudir d’un estiu que per moments pareixuna primavera que no acaba.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu, el dia 28 de juliol de 2011)

dissabte, 3 de setembre del 2011

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS



Mujer, el galán y afable caballero que amas
y el dragón de mente sinuosa y torturada que temes
es un monstruo bicéfalo capaz de las caricias más tiernas,
generador también de una violencia inesperada y cruel.

Mujer, tu hogar es una caverna con hipoteca
un agujero lúgubre y amargo de lunas eclipsadas,
vives presa por una cadena de eslabones invisibles,
difícil de arrastrar, imposible de romper.

Mujer, el amor y el odio, el miedo y el desencanto
fornican inundando tu cabeza de enloquecidas mariposas,
mientras las últimas gotas envenenadas del amor llenan
con charcos de rencor el suelo por el que caminas.

Mujer, el paraíso es la huida soñada, inalcanzable,
el purgatorio, el habitáculo donde desmenuzas la pena,
el limbo, el surco húmedo donde muere la alegría,
el infierno, la moradura infligida sobre tu epidermis.


****

Dona, el galant i afable cavaller que estimes
i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems
és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres,
generador també d’una violència sobtada i cruel.

Dona, la teua llar és una caverna amb hipoteca,
un cau llòbrec i amarg de llunes eclipsades
on ets lligada a una cadena de baules invisibles,
difícil d’arrossegar, impossible de rompre.

Dona, l’estima i l’odi, la por i el desencant
forniquen farcint-te el cap d’enfollides papallones,
mentre les escorrialles enagrides de l’amor omplin
amb els bassals de la rancúnia el sòl per on camines.

Dona, el paradís és la fugida somniada, inabastable,
el purgatori l’habitacle on mastegues la pena,
els llimbs el solc humit on és occida la joia,
l’infern el blau infringit sobre la teua epidermis.

(Dona del llibre Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, 2009). Convertida en cançó per Carles Pastor el qual l'ha inclós dins del disc Els Ulls de Bob. Traducció al castellà de l'escriptora MERCÈ CLIMENT).

divendres, 2 de setembre del 2011

QUI HI HA DARRERE DELS MERCATS?

A un no li agrada pecar de pessimista, però té el vell i mal costum de dinar i sopar mirant el telenotícies, i la veritat és que la informació que li arriba no és per a posar-se a cantar i a ballar, o potser sí, si el que es canta és la dansa del vetlatori, el vetlatori del nostre futur.

Hem començat la setmana amb dues importants baixades de la borsa, dos tocs d’atenció a la nostra economia que no anuncien res de bo, aquest estiu tinc la sensació que, a pesar de la calor, un matí ens anem a quedar glaçats davant de la televisió en comprovar que eixe ullal voraç, que ens ha eixit al bell mig del pressupost de totes les institucions que conformen el nostre estat i que s’està engolint els nostres recursos i amb ells els nostres drets socials, s’ha convertit en un abisme quasi infranquejable d’on eixirà el terrible monstre de la pobresa que ens devorarà.

Des d’alguns àmbits es parla dels mercats, d’elements especulatius que atempten contra les economies dels estats, i el ciutadà té la impressió que darrere d’aquests ENS hi ha aliens que no són ni tan sols de la nostra galàxia, ja que amb les seues accions estan perjudicant milions d’éssers humans.

L’altre dia algú en el facebook (perdoneu, però no m’atrevisc a dir-li amic, valore massa aquesta paraula) penjava en el seu mur l’enllaç amb un article en el qual un especialista nord-americà parlava de la possibilitat que una gran quantitat de psicòpates hagen arribat a obtindre alts càrrecs en grans empreses multinacionals i financeres.

Els psicòpates no tenen sentiments, són incapaços de sentir alegria o tristesa, interactuen amb la resta dels éssers humans com si foren mers objectes i sovint els utilitzen per aconseguir els seus objectius, són terriblement egoistes.

Un, que no deixa de ser un ignorant, té la sensació que el destí econòmic, polític i social del món ha caigut en mans d’aquests desequilibrats que amb la seua sang freda, la seua avidesa i la seua avarícia pretenen enfonsar-nos en la misèria i fer-nos retrocedir, a nivell de drets socials, més de cent cinquanta anys i convertir-nos en esclaus dels mercats que ells governen.

Hauríem de fer un esforç col·lectiu d’imaginació i inventar-nos una nova eina per a desemmascarar-los amb eficàcia i tindre el mercat i els psicòpates controlats en benefici de tots. I si descobrim que són aliens, doncs caldrà enviar-los els homes de negre a posar una mica d’ordre.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu, el dia 14 de juliol de 2011)

dijous, 1 de setembre del 2011

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS


A Vicent Penya

Como Virgilio hizo con Dante,

hoy el poeta-amigo me ha guiado

por las abruptas sendas del infierno

y allí no hemos encontrado más que la sombra

oscura de los verdes intensos

que habitaron el paraíso.

Entre los negros esqueletos de los árboles,

los matojos como corales de azabaches

y las rocas y las peñas ahumadas,

he buscado la omnipotente presencia del maligno,

los espectros de los pecadores sufriendo calvario eterno,

y únicamente he tropezado con la mano voraz,

depredadora y criminal, del hombre.

***

A Vicent Penya.

Com Virgili ho féu amb el Dant,/ hui el poeta-amic m’ha guiat/ per les sendes abruptes de l’infern/ i allí no hem trobat més que l’ombra/ obscura dels verds intensos/ que habitaren el paradís./ Entre els esquelets negres dels arbres,/ els matolls com coralls d’atzabeja/ i els rocs i les penyes fumades,/ he buscat l’omnipotent presència del maligne,/ els espectres dels pecadors sofrint calvari etern,/ i només he ensopegat amb la mà voraç,/ depredadora i criminal, de l’home.


(Del libro Correspondència de Guerra de Manel Alonso (Premi de Poesia Paco Mollà. Editorial Aguaclara. Alacant, 2009). Traducción de Mercè Climent (Alcoi, 1981) autora del libro infantil Lina Pantxolina y coautora de la novela erótica Somiant amb d'Aleixa).