PERSONATGES QUE EM FAN POR

La Borsa de València

De menut jo era un xiquet espantadís, tenia por dels morts, dels bous i de tota eixa llarga llista de personatges que primer les rondalles i en bona part després les pel·lícules han creat i que van des del dimoni emplomat i el saginer fins els vampirs i els homes llop, però m’arribaven a causar més paüra si això és possible quan saltaven del món oral, del paper o del cel·luloide i penetraven amb sigil en els meus somnis, allí em sentia atrapat, ja que era impossible fer-los front o fugir-ne. Sovint em despertava suat i de vegades cridant. Després em negava a adormir-me, perquè no volia tornar a trobar-me’ls.

El meu pare em deia que s’ha de tindre més por dels vius que dels morts i dels personatges de rondalla, però jo mai no acabava d’entendre les seues paraules.

M’he fet gran i els he de confessar, no sense una mica de vergonya, que algunes d’aquelles pors encara perduren, però també els he de dir que amb els anys he aconseguit saber el que volia dir-me mon pare, bona part de la resposta l’he trobada en els noticiaris.

El sistema econòmic en el qual estem immersos és capaç de generar un seguit de monstres, voraços en el seu egoisme i la seua avarícia, als quals no els importa enfonsar l’economia de països sencers, amb tota la repercussió social que això té, per tal de fer-se una mica més rics. No els importa que els més dèbils de la societat queden indefensos, que esclaten conflictes socials violents que com una espiral poden créixer i portar-nos cap als escorxadors que ja envaïren el nostre continent el segle passat. Ells se senten segurs darrere de la seua pantalla d’ordinador d’última generació, tot especulant amb el futur de milers d’éssers humans, esperant que una nova recessió aparega. I els Estats es mostren dèbils davant d’aquesta gent i no aconseguixen fer-los front i decapitar-los com els xuclasangs que són, potser perquè fa temps que els governs que nosaltres triem democràticament ja no governen, són només simples gestors de la borumballa burocràtica i qui realment talla el bacallà són els grans grups d’inversió, la crisi actual s’acabarà quan ells decidisquen que ja n’hi ha prou, quan hagen munyit i deixat ben escurades les butxaques dels Estats i de la gent.

Els personatges que ara em fan por ja no tenen banyes, ni problemes capil·lars, ni els ullals llargs, són gent vestida amb corbata i jaqueta, ben pentinats, amb una educació exquisida, no alcen mai la veu si no és necessari, tenen mirada de bona persona, però en el fons són d’una crueltat infinita, no sols volen els nostres diners, han vingut a arrabassar-nos tots els nostres drets, ells són els mercenaris dels nous amos i nosaltres no som res.

Són els vius que deia el meu pare, aquells que mai no en tenen prou.

(Publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu el 29 de setembre de 2011)

ALGÚ EN TÉ LA CULPA, D'AQUESTA CRISI?

Ja comence a estar fart d’escoltar contínuament que els ciutadans d’aquest Estat ens hem de resignar a ser més pobres, al fet que els nostres fills no podran gaudir de les oportunitats i drets de què nosaltres fins ara hem gaudit, a posar-nos en el cap que hem estat vivint per damunt de les nostres possibilitats i que ja ha arribat l’hora de donar per acabada la festa i obrir amb resignació la porta a una nova manera de viure més austera i ajustada a la nostra realitat. I ací és on trobe jo el problema, algú durant aquests darrers anys ha estat ocultant-nos la realitat i inventant-se’n una altra en la qual, volguérem o no, vivíem tots junts i aparentment feliços. Qui és eixe algú? No sóc partidari de les teories de les conspiracions que tants seguidors tenen en internet, però els he de confessar que després de donar-li un munt de voltes al tema he arribat a la conclusió que eixe algú no és cap ens abstracte, eixe algú és la classe dirigent d’aquest país: financers, empresaris, polítics, etc. La seua ceguesa, la seua avarícia, la seua mala gestió ens han portat a una situació on es retalla l’estat del benestar sense cap mirament, on la ciutadania paga més impostos a l’Estat per a després rebre menys i pitjors servicis.

Aquesta crisi, no és cap novetat, l’anem a pagar les classes mitjanes i populars mentre que les classes dirigents a penes la van a notar: m’equivoque jo i ho pagues tu.

La veritat és que sóc partidari d’encetar un període seriós de canvis, que s’obliden dels pots de maquillatge amb els quals des de fa dècades van eixint del pas. Senyores, cavallers, els nostres polítics ens ixen massa cars quan estan en actiu i fins i tot quan es retiren, la seua gestió no ha estat en cap moment a l’altura del que la ciutadania necessitava. No podem tampoc pagar jubilacions magnífiques a corruptes i fills de mala mare.

Han estat els nostres gestors públics uns jugadors que en el joc de la política han actuat com a màgics de fira més preocupats pel rèdit electoral de les seues accions que per fer una bona gestió que ens assegurara un futur millor per a tots. La ciutadania té la sensació que ens demanen el vot per a després servir uns altres interessos que no són els de tots. Han convertit en trenta anys la democràcia en una partitocràcia que fa pudor al resclosit de la fal·làcia i del cabdillisme d’ineptes i irresponsables. Han sobreprotegit els darrers temps bancs i caixes, i les famílies les estan deixant literalment desemparades.

La societat necessita una nova classe política que faça de l’honestedat, de l’eficàcia, de l’excel·lència en la gestió dels recursos públics la seua bandera, un nova classe política que estiga menys preocupada pels seus ingressos econòmics personals i més pel benestar de la gent. Si no es cobrix aquesta necessitat i continuem amb la mateixa classe política, estem condemnats, els seus vicis i defectes ens han portat on som.

(Publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu el 22 de setembre de 2011)

LA MORT I LA SOCIETAT

Disculpeu que guaite per aquesta finestra per a escriure sobre una qüestió la qual la societat pareix voler ocultar sota una estora. Com a justificació vos diré que durant els darrers dies m’he sentit envoltat per la mort, fins a tres veïns han faltat en poc menys de vint dies. Durant aquestes setmanes he pogut veure com ha canviat la manera amb què la societat valenciana s’enfronta a la mort i m’he sentit decebut.

Durant les primeres tres dècades de la meua existència un difunt al veïnat era igual a tindre a casa la ràdio i la televisió apagades en senyal de respecte, els xiquets i les xiquetes, fent cas de les advertències dels adults, deixaven de jugar en aquell rotgle (ara no fan cas de res, entren en les converses dels adults com el cavall d’Àtila i al seu pas no deixen ni una frase dreta), els familiars vestien de negre. Una mort en la família podia donar lloc a l’ajornament durant un llarg temps d’un casament. El ritual de la mort es feia a la casa del difunt. A l’entrada es posava el taüt i la gent entrava i eixia per a donar el condol a la família. U sabia que s’havia mort algú perquè a la porta d’una casa s’aplegaven, seriosos, un grapat d’homes.

Aquests dies en què la mort s’ha passejat d’una manera tan descarada pel meu curt i estret carrer he pogut comprovar com han canviat els costums. El mort no sols l’hem tret de casa, sinó fins i tot del casc urbà, i l’hem dut a un edifici funcional que porta el pretensiós nom de tanatori, ens assabentem que s’ha mort un veí perquè a missa ho ha dit el capellà. El veïnat no sols posa la tele o la ràdio, sinó, com en el cas del que he pogut ser testimoni, fins i tot instal·la una improvisada discoteca en un baix (era un dia de bous al carrer) i els joves i adolescents que hi participen envaïxen sorollosos i ebris el carrer. Els xiquets i les xiquetes juguen amb una gran cridòria a la porta del difunt i se’n riuen, amb la complicitat dels seus progenitors, de l’adult que els demana una mica de respecte. El recent traspàs fa que ni tan sols s’ajorne un sopar festiu, ningú va de dol. I jo no sé si és que m’he fet vell i conservador, o què dimonis em passa, però la veritat és que aquests nous costums em fan sentir incòmode.

Què dimonis li ha passat a la societat valenciana els darrers anys? Primer vam traure els ancians amb les seues xacres i la seua decrepitud del poble i els recloguérem a residències, després li ha tocat a la mort i el ritual que l’acompanya. Intentem evitar els enderrocs que causa el pas del temps en les nostres vides i ens centrem en allò que és nou. Volem evitar el dolor a qualsevol preu, quan el dolor forma part del viure. Realment, crec que som una societat malalta.

(Publicat el 15 de setembre de 2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu)

LA TRANSPARÈNCIA

U és una persona a qui li agrada en política la transparència, pensa que, si la classe política d’aquesta partitocràcia que patim haguera gestionat amb rigor i transparència els recursos que els contribuents vam deixar tan ingènuament en les seues mans, ara estaríem encarant aquesta crisi (que quan creus que acabava torna a començar) d’una manera més distesa.

De colp i volta, després d’haver deixat la caixa buida i en números rojos el compte corrent de l’Estat, la classe política, per art d’encanteri, es trau de la mànega la transparència en la gestió i decidix informar el ciutadà del que costa cada servici sanitari que l’administració li presta.

Una nit el timbre el desperta al nostre protagonista, l’avi s’ha posat malalt i amb els pantalons a mig cordar se l’emporta a l’hospital esperitat. L’ancià ha patit un ataquet que no el matarà, almenys de moment, però necessitarà prendre un medicament mentre visca. U, alleugerit, dóna gràcies a Déu perquè l’home s’ha salvat. Però, quan tot torna al seu lloc, sota el nas l’administració li posa un simulacre de factura on s’especifica amb tot luxe de detalls el que li costarà a les arques de l’administració que el iaio encara puga continuar un temps entre nosaltres.

I u, que no va tindre una educació perfecta, que peca un poc de malparlat i també de vehement, es caga en els progenitors del polític de torn per l’amabilitat i la consideració que ha tingut amb ell.

Com que no en tenia prou amb la que està caient amb l’escassetat de faena que ha provocat la crisi que ha colpejat amb duresa tota la família, ara ve i li estampen el paperet que faltava per al xavo.

A mesura que passen els dies, u es va sentint que és membre d’una família egoista i miserable que vol retindre al món dels vius un vellet que ja no cotitza, i ho vol fer això a càrrec de l’erari públic, un erari que necessita eixos diners per a pagar deutes, per a organitzar grans esdeveniments (incloent-hi papistes), per alimentar eixe monstre voraç anomenat mercat i que se’ns està menjat pel garró l’anomenat estat del benestar.

I u, que té una mica de memòria i que llig la premsa cada dia, es pregunta si això de la transparència no l’haurien d’haver aplicat a altres apartats de la gestió pública, com ara el tema dels sous que reben exalts càrrecs públics, que a més han fet una mala gestió i damunt ens han deixat amb el dubte de si no ens deuen haver robat la cartera.

Certa transparència fa pudor d’hipocresia.

(Publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu  http://www.linformatiu.com/ el dia 8 de setembre de 2011)