Encara que des de les emissores
de ràdio i televisió privades que inunden els aparells que tenim a casa no ens n’informen
gens ni mica, la veritat és que la música en valencià passa per un dels seus
millors moments. Mai com ara no hem tingut tan bona i variada oferta, tant en
grups com en solistes, tant en música tradicional com en moderna, a la qual
cosa cal sumar l’aparició de grans músics d’acompanyament i d’estudi, i de
tècnics que entre bambolines fan uns arranjaments o una producció musical d’una
alta qualitat.
Malgrat la crisi econòmica, malgrat
tots els embats que patix la indústria musical amb tant de pirata com hi ha
solt, malgrat els programadors de concerts i els encarregats dels programes de
ràdio que ignoren els nostres creadors, crec que els temps juguen a favor de la
música en valencià, i d’això, entre altres, tenen la culpa les xarxes socials
digitals.
L’any 2011 van aparéixer treballs
discogràfics més que ressenyables, com ara «Coratge», d’Obrint Pas, amb la seua
barreja de ska, hard-rork i músiques del món on la dolçaina pren un
protagonisme i una dimensió noves; «Per marcianes», de Miquel Gil, amb el
mestissatge musical que caracteritza el veterà músic de l’Horta Sud; «El
paradís de les paraules», del gandià Carles Dénia, una joieta de música
tradicional valenciana amb tocs de jazz i flamenc, on Dénia canta els versos
mil·lenaris dels poetes àrabs valencians; o el roquer també de Gandia Carles
Pastor i el seu disc «Els ulls de Bob», el qual ha posat música a onze poetes
valencians vius.
Però entre tots hi ha un disc que,
sense menystindre ni un pèl els ja esmentats, a mi, personalment, m’ha
enamorat. Es tracta de «Música i lletra», del xativí Feliu Ventura, un treball
on es recullen onze magnífiques cançons. Els arranjaments musicals i la
producció han estat a càrrec de Borja Penalva, un músic, compositor i arreglista
valencià que ha treballat entre altres amb Lluís Llach i que cal tindre ben
present. Penalva ha sabut potenciar les millors qualitats interpretatives de Ventura,
així com vestir les cançons amb un so fresc, cristal·lí, amb les gotes justes
d’artificiositat.
El disc està gravat amb un
predomini dels instruments acústics, com ara la viola, el violí, el violoncel,
la guitarra espanyola o l’acordió, la qual cosa no vol dir que «Música i lletra»
no continga cançons amb un ritme trepidant o contundent, que en té.
He trobat Feliu Ventura en aquest
nou treball, el sisé de la seua carrera, més madur com a cantant, més crescut
com a compositor musical i lletrista, capaç de la ironia més fina per tal de
denunciar les baixeses morals dels nostres governants en cançons com ara «El
nus de la corbata», líric, tendre, enyoradís, amb «Història d’un sofà», o
exigent en el clam i en la denúncia com en «Torn de preguntes».
Cada cançó de «Música i lletra»
funciona d’una manera individual, no hi ha cap tema que algú puga definir com a
material que ha vingut a completar o reomplir, no. En conjunt, el disc és redó
en molts sentits, guarda un bon nombre d’equilibris que fan que l’oient no es
canse de descobrir nous matisos, noves imatges, nous significats en la música i
en les lletres.
Hi ha també una cosa fonamental
que vull dir i amb la qual tancaré aquest article: en el disc ni la música està
al servici de la lletra, ni la lletra al servici de la música, el tàndem Ventura-Penalva
ha aconseguit la conjunció quasi perfecta de música i lletra que, en resum i
d’una manera senzilla, els assegure que no és altra cosa que una bona cançó.
Article publicat al diari digital Morvedre.info.
Foto 1: Feliu Ventura.
Foto 2: Feliu Ventura i Borja Penalva.
La foto 2 és de Juan Miguel Morales López
