dilluns, 14 de maig del 2012

CONTE DE L'IBÉRIE ORIENTALE



Lorsque la fontaine des libertés a éclatée,
en brisant la nuit en mille pétales d’aube,
les sbires des roitelets du couchant
ont monté sur la bête corrompue
l’essence de mon peuple.
D’éperons d’ignorance,
de coups de la presse et de statistiques,
magnifiques récoltes des fruits
des urnes et de la démagogie.
La bête, bien nourrie, chevauche toute-puissante
vers la grotte et leurs abîmes.
De temps en temps, dans une clairière de la forêt,
elle s’arrête et nous sodomise.
Elle me sodomise et barbouille mes mots
avec de la haine.

Les raisons de mon État
sont la croix de ma nation.
Toutefois, on ne doit jamais perdre l’espoir.


Conte de la Ibèria oriental

Quan va esclatar la font de les llibertats,
trencant la nit en mil pètals d’alba,
esbirros dels reietons de ponent
muntaren sobre la bèstia corrupta
l’essència del meu poble.
Esperons d’ignorància,
cops de premsa i estadística,
magnífiques collites dels fruits
de les urnes i la demagògia.
Ben nodrida la bèstia, cavalca prepotent
vers la caverna i els seus abismes.
De tant en tant, en una clariana del bosc,
s’atura i ens sodomitza.
Em sodomitza i empastra els meus mots
de molt mala llet.

Les raons del meu Estat
són la creu de la meva nació.
Així i tot, mai no cal perdre l’esperança.

****
(Traduction: Emili Gil i Pedreño. Du recueil Com una òliba de Manel Alonso i Català-editorial Aguaclara, Alacant, 2002-)

1 comentari:

GLÒRIA ha dit...

Manel,
Faig meu aquest poema emprenyat. I amb molta raó.
Una abraçada!