CRONACHE DALL'INFERNO

L’allegria nel paese dove regna la

procura una strana cecità nei suoi cittadini.

Mentre cadono le scintille

dai fuochi d’artificio il pensiero critico va in esilio,

e i predicatori laici

smettono di scrivere sermoni della ragione

e adesso riescono soltanto a gridare dal pulpito dei mass media

il playback del discorso dominante

fornito dalle agenzie del potere.

I sorrisi e le risate della gente

in mezzo all'orgia della superficialità

sono la smorfia apatica

di una comunità insensibile che ha permesso

che i ladri facciano il loro covo nei palazzi del governo.

Scrivi per il silenzio, pensando a un tempo

in cui ci sia tornata la speranza.

Scrivi la cronaca di un carnevale di spropositi

dall'inferno che abiti.

****

Traduzione in italiano Antoni Rovira. Poema de Manel Alonso i Català.

"GEOGRAFIES" DE PERE ANTONI CANO

Diu Pere Antoni Cano en un dels seus poemes: «... la paraula en canvi és un pou infinit carregat de sorpreses». I tant, la primera sorpresa és que amb les paraules podem crear i recrear imatges que s’alcen sobre geografies reals o imaginades.

El món és des que naix el verb i l’ésser humà posa nom a totes les coses. La força dels mots evoca i convoca les imatges, i en el poema, amb l’ajuda dels adjectius, es modelen al gust sempre subjectiu del poeta. Pere Antoni Cano en sap d’aquesta força quasi màgica i l’empra per a bastir l’orografia del seu nou llibre de poesia, Geografies, (Editorial Germania, 2013) un recull de trenta poemes de vers lliure i d’extensió diversa, en el qual el seu autor esbossa un mapa en relleu del seu món.

Així, en els seus versos podem trobar la geografia que és la del seu paisatge més pròxim, el de la població on residix, per on passen trens sorollosos i dones que s’afanyen pel carril bici, on hi ha una gran ciutat pròxima amb la qual es manté una difícil relació i una mar present però sovint oblidada. De vegades aquesta geografia li servix com a excusa per a parlar-nos de qüestions com ara el nàixer i el morir, o el pas inefable del temps, altres pareixen el retrat d’un home que bada i se sap part del paisatge. Hi ha també la geografia del cos i els mapes ocults que conté i que vol desxifrar.

Al llarg de tot el llibre hi ha un cant a l’amistat, als petits instants de felicitat compartida. Tinc la sensació que la felicitat per a Cano és un fet necessàriament compartit o no és.

Hi ha la geografia del dolor i la tristesa, produïts pel buit d’una absència, el drama d’un accident o el testimoniatge de com la mort assalta un ésser humà i acaba amb la seua vida.

Hi ha un espai per a la reflexió sobre l’art, les idees, la política que va més enllà dels afers domèstics en què els valencians sovint incidim reiteradament d’una manera patològica, de vegades s’enfronta a això amb una certa ràbia i en altres amb ironia.

Hi ha, però, també, la geografia de la fantasia, que oferix com un regal als infants i que oculta el desig d’un nou temps on ens siga retornada l’esperança que els pirates de les finances i de la política ens han robat.

Pere Antoni Cano ha escrit alguns poemes amb el sabor d’una rondalla, una rondalla de vegades onírica, surrealista, es tracta dels poemes més llargs, aquells que fluïxen com un riu entre les terres de la poesia i la narrativa i que d’alguna manera les emparenta amb el seu llibre anterior per la necessitat de recerca de respostes a través del viatge o l’ús d’elements mítics.

Geografies és una invitació a passejar per l’univers personal d’un home que encara creu en la paraula.

‘EVEREST’, DE CARLES ENGUIX

Fa uns anys, llegint un d’eixos llibres de viatges sobre l’Himàlaia, em vaig quedar sobtat quan l’autor ens informava que l’edat mitjana dels membres que formaven les diverses expedicions de muntanyismes que hi havia al camp base de l’Everest era entre 45 i 55 anys, una edat que a molts ens pot sorprendre, ja que per a un esport tan dur com aquest creiem que potser necessitaríem les forces físiques d’una persona més jove. Per a pujar a l’Everest és cert que fan falta forces físiques, però també psíquiques i, sobretot, la voluntat, la necessitat de fer-ho, que potser no tenim, que ja no sentim a una certa edat, l’edat que té en l’actualitat el músic i escriptor Carles Enguix, que ens oferix en un recull de poemes, L'Everest (Editorial Germania. Alzira 2013), la seua experiència a l’Himàlaia 

Per a Enguix, l’Everest és la metàfora d’un viatge de fugida de la ciutat, la ciutat dels tòpics en mans d’una oligarquia urbanicida a la qual poc li interessen les vertaderes necessitats dels ciutadans. D’una vida encaixada entre les parets de la mediocritat i la insatisfacció; una vida de somnis oblidats. La necessitat del viatge naix de la pressura per desplegar les ales i desitjar emprendre un vol de llarg recorregut i no el trist vol gallinaci del constant autoengany quotidià. Un viatge a la recerca de la felicitat, eixe sentiment abstracte que cadascú entenem d’una manera. De la innocència que el pas del temps, com un tràiler, ens ha robat amb els seus enganys, amb els seus paranys.

El poeta Enguix, com tot creador, té la pretensió de buscar a través de la paraula i de la cançó la bellesa, una bellesa que a la ciutat no troba. La frustració per no trobar la bellesa li crea una necessitat espiritual i aquesta alhora li crea la necessitat física d’iniciar camí cap a paratges d’amples horitzons, més diàfans que el cau urbà on habita, per tal de descobrir un nou ritme vital.

A Carles en el seu viatge l’acompanya la memòria: una vella i gastada maleta on són els seus records, que l’ajudaran a repensar-se, a saber, amb més o menys exactitud, qui és i de quin llast li agradaria desprendre’s.

El camí de l’Everest també és l’espai per al descobriment. Encara que pareix que no ens queden continents, països, gents per descobrir, hi són i potser estaven tan a prop que no els véiem i hem hagut de distanciar-nos per a veure’ls. L’Everest també és l’espai per a mesurar les nostres forces, per a gaudir de nou del sabor de l’aventura, de la pau d’esperit, amb comunió amb la natura.

El camí cap a Ítaca de Carles és una fugida del personatge que som o ens han construït les circumstàncies i l’entorn per a retrobar-nos amb la persona que resta oculta sota la fotografia de carnet.