Puçol

Com passerell en el cel roig de l’horta,

com la dolçor de la fruita, com mar.

Com vers, cançó, aigua, poal i corda.

Com la lluna plena, vigilant, solar

sobre l’espill lleu de l’estany invicte.

Pou, fonament i pedra foguera

damunt la llosa vermella dels dies.

Roll ple, bancals florits i pols a l’era.

LA DANSA DEL VETLATORI

Després dels aplaudiments, i fins i tot d’algunes rialles produïdes pels darrers comentaris del cantant, es fa el silenci a la sala. Des de l’escenari la seua veu diàfana i robusta, com l’aigua que entra pel portell d’una séquia i nega tot el camp sadollant una set vegetal, primària, ompli l’auditori amb la melodia que oferix i desgrana. Només l’acompanya la mínima percussió que produïx Juanjo Blanco en colpejar rítmicament la bandúrria i unes notes gairebé improvisades del contrabaix del Pere Rodenas.

Són versos senzills, populars, els que canta. Versos escrits, com la música, per a un ritual que ja ha oblidat el poble que durant segles el va complir. Així i tot, són estrofes amb un missatge d’allò més emotiu i universal capaç de superar les fronteres que alça el pas del temps. Un missatge que la veritat del cantant sap transmetre com ningú.

Ell és un home senzill de les terrers d’interior, un home que coneix i gaudix amb el seu ofici de cantaor. Un comunicador nat, que arriba amb gràcia i senzillesa a connectar amb individus de diverses generacions.

La platea resta en un silenci que evoluciona del simple respecte pel treball dels artistes a un silenci que no és sinó una gran emoció continguda.

La veu i allò que diu ho dominen tot. Sent, espectador com sóc, em pren la cançó i m’emociona profundament.

Fan l’entrada Paco Lucas, Nèstor Mont, Juanjo Blanco i Pere Rodenas amb el llaüt, la bandúrria, la guitarra i el baix i la melodia creix, s’enriquix, i amb ella es creix el cantant.

És tal l’emoció que és capaç de crear aquest home amb la seua veu que no sóc capaç de contindre una llàgrima davant d’aquesta “Dansa del vetlatori”. Fa alguns anys, a la sala d’un hospital, també vaig sentir el dolor d’un pare que està a punt de perdre un fill. Un fill molt petit, un albaet. A hores d’ara pocs saben qui eren els albats. Els albats eren aquelles criatures que es morien abans de tindre ús de raó i que el poble, en la seua bona fe, creia que estaven lliures del pecat original i per tant es convertien en petits angelets que anaven directament al cel. Esperits benèfics que protegien els membres de la seua família. Durant segles els soterraven a l’entrada de la casa, un costum que ja apareix documentat en jaciments ibèrics.

El vetlatori a l’albat era una tradició valenciana en què amb cançons de joia i alegria es narra la pujada d’un angelet al cel. En un temps, com el nostre, en què hem tret la mort primer de les cases i després dels pobles, i en el que ens morim en residències o en hospitals i després els familiars ens vetlen en funcionals tanatoris, una dansa, una cançó com aquesta ens queda molt llunyana. Així i tot, allò que diuen els flamencs del “duende” ha pres la veu del cantant i ens ha traslladat a tots al costat de la vetla d’un albat.

De sobte emmudixen els instruments de corda i el cantant, Josep Gimeno «el Botifarra», es convertix en rapsode i recita les darreres estrofes mentre mira amb els seus ulls foscos la platea. Calla i aleshores el tro dels aplaudiments nega la sala.

PASSANT L'ESTIU

Fent recompte sil·làbic de l’estiu he vist que em falten les tòniques que tanquen cada vers. Al bell mig d’una cesura he trobat asseguts Joan Femenia i Francesc Mompó fotent-se uns gintònics i l’ombra de la sospita ha caigut sobre ells. Vicent Penya, que no beu, ha vist que a la darrera nit de la canícula em grinyola una rima. He desfet i he tornat a fer tota una estrofa, després me n'anat a pixar i en tornar he trobat Carles Pastor que se'n duia atrapat en la teranyina d’un pentagrama tot l’estiu, tot el poema. Li he pregat que me’l torne i ho ha fet en forma de cançó. Ara balle abraçat a una metàfora que em proposa fugir aquesta nit al país dels sonets sonats on Joan Carles Martí Casanova guarda la llengua de les tempestes de la mar i Pere Bessó fa de torsimany de la poesia romanesa.

UNA VELLA POSTAL DEL MEU POBLE

S’alçava per damunt de les teulades

el càntic estrident de la sirena,

tots els obrers deixaven la faena,

i tenyien de blau el cast paisatge.

Hi havia qui portava arròs al forn,

qui estenia la roba i qui cantava,

qui obria el portell i d’un colp d’aixada

tancava en ferm les parpelles del jorn.

Corria el minotaure al laberint.

Torxes de foc la testa coronaven.

Es deixava, confós, dur per l’instint

defensant-se de tots els que el reptaven.

La vida ens era com un vers senzill,

una metàfora, dues paraules.

UN POEMA PER A CANTAR

Al puny tinc la infantesa,

els records lligats d’un fil

i en estirar pren en mi

el somriure i la pena

i plore i també me’n ric.

LES DONES I ELS DONS D'UN TÀNDEM DE LUXE

El cantautor valencià Tomàs de los Santos, de qui no sabíem res fins que l’any 2011 va obtindre el IV Premi Miquel Martí i Pol per haver musicat el poema Homenatge anònim XV de Vicent Andrés Estellés, ha fet societat amb un dels músics valencians de més llarga, intensa i variada trajectòria: Borja Penalba. Penalba, que és arranjador, productor, compositor i músic, s’ha convertit en la darrera dècada en sinònim de qualitat, les seues aportacions als treballs discogràfics de cantautors com ara Feliu Ventura, Joan Amèric o Andreu Valor així ho certifiquen.

La societat Penalba-De los Santos ha donat com a primer fruit Dones i dons, un disc que vol ser un homenatge a la dona i als valors positius, alguns lligats a la feminitat, que l’ésser humà, com a individu social, aporta en la seua lluita quotidiana en defensa de la dignitat de la vida, de la justícia i la llibertat individual i col·lectiva.

El disc el conformen tretze temes, quatre dels quals són poemes de Vicent Andrés Estellés. Tant Tomàs com Borja han tingut els darrers temps, a través de diversos espectacles i homenatges, un contacte viu i directe amb l’obra del poeta de Burjassot. La composició de la resta de les cançons ha estat a càrrec de Tomàs De los Santos, mentre que els arranjaments i les propostes musicals són de Borja Penalba.

La primera sorpresa que tenim en escoltar el disc és la de trobar alguns temes en un Borja Penalba en primer pla; estem acostumats, almenys jo, a veure’l acompanyant en un segon pla la veu cantant amb la seua guitarra, l’acordió o el piano. Ací pren la veu i ens canta. Penalba compartix amb De los Santos una veu càlida, potser una mica més fosca, però totes dues capaces de esgarrar-se o ser contundents arribat l’instant precís, sense impostures ni artificiositats.

La seua música xucla del pop, del rock, de la balada, amb ecos dels solistes més reputats i de les bandes irlandeses, britàniques i nord-americanes més sòlides. Les seues lletres, carregades de lirisme, no són ni fredes ni ingènues, hi ha una posició crítica davant dels camins pels quals es veu empesa a anar la societat.

La cançó que més m’ha sobtat és la versió musical que fan del poema Postmorten, al qual ja li posà musica en el seu moment Paco Muñoz. La mirada d’un i dels altres sobre aquest poema d’Estellés és radicalment oposada. Mentre que en la de Muñoz hi ha una certa acceptació d’allò que ens diu la lletra i una alegria melodiosa en la música que abriga el vers, en el tàndem De los Santos-Penalba hi ha una ràbia continguda.

Dones i dons és un disc darrere del qual es veu dos artistes que alhora són dos artesans apassionats del seu ofici, un ofici que, a pesar de tots els entrebancs, s’ha convertit en el seu modus vivendi. Són conscients que en cada cançó es juguen la pell, a més del prestigi, i han dotat cadascuna d’elles d’una personalitat que fa que cap no estiga de més en el disc.

Espere que aquest no siga l’únic treball d’aquest tàndem de luxe. Ells almenys ens diuen que no en la cançó que tanca el disc: Tornarem, espere que tornen, però no entre la pols.