LA VIDA COM UN CARROUSEL

L’editorial de la Ribera Alta Sembra Llibres ens fa una proposta literària d’allò més interessant amb l’edició del llibre Carroussel, on ha estat encarregada d’acomboiar cinc dels millors novel·listes catalans del moment, Josep Maria Fonalleras, Imma Monsó, Marta Rojals, Francesc Serés i Màrius Serra, perquè cadascun escriga un petit text teatral la trama del qual transcorre en l’interior d’un cotxe.

Cinc peces teatrals àgils que el lector llegirà com si foren cinc relats, uns relats que ens parlen de la vida i de la mort, del gust de la venjança, del cinisme, de la hipocresia, dels colps de timó inesperats que en un moment determinat pot donar la vida, i una mirada crítica, aparentment absurda i carregada d’humor negre, sobre una ciutat pensada per a ser punt de destinació turística en detriment de la qualitat de vida dels seus ciutadans.

El cotxe simbolitza en l’obra molt més que un simple mitjà de transport. La seua aparició va canviar el disseny de les nostres ciutats, de la geografia del país. Dalt del cotxe passem una part important de les nostres vides, ens comuniquem, ens aïllem, ens enfandem, ens informem, escoltem música, veiem cinema, fins i tot mengem i fem l’amor i alguns arriben a nàixer i a altres els provoca la desgràcia o la mort. El cotxe és una prolongació de nosaltres, com en un altre temps fou el cavall que convertí l’ésser humà en una mena de centaure. De fet, i des de fa quasi un segle, som centaures mecanitzats.

Partint d’aquesta base, cadascun dels cinc autors, utilitzant o bé el diàleg o el monòleg, ens oferix una escena que no és sinó un relat els protagonistes del qual han decidit deixar de banda la veu narrativa i explicar-nos la seua història sense intermediaris.

Cada escena és filla del seu autor i de les seues dèries. Un autor que ens oferix alguna peça interessant de la fauna existent darrere dels volants dels automòbils que transiten per les nostres ciutats.

Hi ha qui és víctima de la incontinència verbal, una incontinència que oculta, sens dubte, una gran soledat. Hi ha qui ha construït una relació de domini i aquesta ha anat covant en l’altre membre de la parella un odi que el portarà a idear una venjança cruel. Hi ha qui es morirà i no se’n donarà ni compte i haurà de lluitar per acceptar-ho. Hi ha qui oferix els seus productes davant d’un semàfor i hi ha qui els compra. I fins i tot hi ha qui usa la hipnosi com una arma de defensa contra un món amb unes regles estúpides.

Al voltant del carrousel que conformen els cinc textos giren l’amor i el desamor, la vida i la mort, la frustració i la soledat.

Estem davant d’un llibre amé on els seus cinc autors no renuncien en cap moment a sorprendre i sacsejar la consciència dels lectors.

"HAKONE"

Sempre he tingut una certa debilitat per la gent anomenada tot terreny, vull dir aquells individus capaços d’enfrontar-se a diferents disciplines i eixir-se’n ben parat. No sé si aquesta petita dèria meua afectarà d’una manera negativa la meua capacitat crítica, si és que alguna vegada l’he tingut, per a jutjar el segon disc del cantautor valencià Daniel Rosell, que porta per títol Hakone. Ja que Daniel s’ha encarregat d’escriure les lletres i la música, fer els arranjaments, de tocar tots els instruments, bàsicament teclats i guitarres acústiques, de l’enregistrament, fet entre Picassent i Calafell, de la producció i la mescla, així com de les fotografies de la catarula i el llibret que acompanya al cedé. I ha estat també dissenyador del disck pack en col·laboració amb Abel del Castillo. De la masterització s’han encarregat Yves Rousell. Tota una proesa que ha donat com a resultat una treball que és un reflex nítid, diàfan d’aquest artista polièdric.

Hakone, però, també, és el nom d’una petita ciutat japonesa propera al mont del mateix nom. Un destí turístic on la gent va a relaxar-se en els banys termals d’origen volcànic. Hakone és un punt de desconnexió amb una realitat antinatural que sovint convertix l’individu en massa, en una unitat que es deixa insconscientment arrossegar a la velocitat i al ritme que li imposa un sistema inhumà. L’individu necessita aturar-se durant un temps, trobar-se amb la natura, orientar-se de nou per tal de retrobar-se i després agafar de la mà la seua vida i adreçar-se pels camins per els que li porte la seua vida viscuda en llibertat.

Daniel Rosell combina la tradició dels cantautora que s’acompanya amb una guitarra, una guitarra rica en sonoritats i matisos, amb l’utilització d’efectes sonors a través de teclats i sintetitzadors que l’acosten per moments a propostes més avaguardistes, amb les que pretén dotar a les seues cançons d’una profunditat d’una solidesa, d’una atmosfera capaç d’esbossar uns paisatges sonors que ens transporten a la geografia muntanyosa de l’àrea de Hakone.

El disc el conformen nou cançons de marcat caràcter intimista que ens parlen de la soledat, de les ferides que sofertes, del pas del temps i l’experiència que ens regala i que podem convertir en la nostra guia, de l’amor,…, en resum de la condició humana.

És un disc intens d’aquells que ens va a reclamar tota la nostra atenció. Un disc compacte on no hi ha cap tema que desequilibre el conjunt. Cançons algunes realment delicioses com ara l’apegalisa “I mentrestant”, “Vint anys” en la que parla del record d’un vell amor, “Altra volta” en el fa una petita reflexió sobre el dret a equivocar-se i a rectificar.

Hakone és un treball en el que el seu autor ha posat tota la carn en la graella i jo crec, que se n’ha sortit amb molt bona nota.

"SENSE FI"

L’escriptor nascut a la ciutat de València Salvador Company, creador del poble imaginari de Benborser, un lloc on ha ambientat bona part de la seua obra narrativa, ha publicat recentment en Angle Editorial la novel·la Sense fi, amb la qual va obtindre el XXV Premi Ciutat de Tarragona de Novel·la Pin Soler.

Salvador Company empra en aquest cas tres veus narratives, dos d’home i una de dona, i ho fa per a contar-nos sota diversos punts de vista un relat aparentment fragmentat amb un alt voltatge de sexe, corrupció i unes quantes dosis d’humor. Un relat tòrrid amb components del thriller.

La primera part ens la conta una ànima en pena, la de Toni Sanchis, en vida un entrenador de tenis i que ha acabat assassinat en estranyes circumstàncies. Toni ens explicarà la seua vida i la de la gent que l’ha envoltat, i assistirem atònits als tripijocs del món de l’esport d’elit.

Després serem privilegiats testimonis de la confessió, amb capellà i confessionari inclosos, d’un futur polític, professor universitari i tertulià televisiu fins aleshores, Joseví, que una vesprada de tempesta li explica amb tot luxe de detalls al vell rector del seu poble la seua addicció a la pornografia. Aquest apartat de la novel·la és realment divertit i està molt ben construït, amb tècniques dels millors textos teatrals. Ací ens trobem un personatge que fa un llarg monòleg i on n’intuïm un segon que ni sentim ni veiem en cap moment.

Joseví no sols es retrata amb la història tòrrida que relata, també ho fa amb la seua actitud i les seues eixides de to. Com l’anterior personatge, va posant llum sobre diversos aspectes de la part fosca d’una societat hipòcrita i decadent que bull amb més o menys discreció en el caldo de la descomposició. Un país on l’ascensor social ha funcionat sobretot per als pocavergonyes, els malànimes i la gent sense cap mena d’escrúpols.

La història que ens conta Verònica, al seu torn, és una barreja d’amor i pornografia, de moments iniciàtics i d’altres térbols on la mou un desig de venjança. El seu és un relat dolgut, tendre i molt humà, en alguns moments, en altres ple de frustració i de ràbia.

Només la lectura del darrer capítol, que Salvador Company ens oferix en forma d’epíleg, ens farà veure el lligam existent entre els protagonistes i els relats que ens narren.

Tot allò que apareix en la novel·la Sense fi és fictici, no es basa en cap de les notícies més escatològiques que la corrupció patida les darreres dècades al País Valencià ens ha oferit, però el lector, per més cec que siga, podrà llegir entre línies el retrat d’una societat i d’una classe social ben recognoscibles.

LA COLLA DELS PANTAIX

A principis de la dècada dels huitanta del segle passat arriba la socialdemocràcia de Felipe González al govern de la majoria de les institucions públiques espanyoles, tot inaugurant una etapa d’il·lusió que no tardaria massa temps a donar pas a una de desencant. Mentrestant, a la capital del Regne d’Espanya es produïx un fenomen musical sense precedents, la movida madrileña, un batibull de grups influenciats en bona mesura per l’after-punk, el tecno-pop, la new-wave, new-romantics, el pop-rock i fins i tot el rockabilly, amb grans dosis de frescor, molta barra i un amateurisme ingenu. Amb poc de temps, aquest moviment va eclipsant-ne altres, com ara el de la cançó d’autor, i fa que des de ciutats com ara Vigo (amb el grup Siniestro Total, al capdavant) o Barcelona (amb Loquillo y Los Trogloritats o Rebeldes) es produïsquen moviments musicals pareguts però sense la força i la projecció dels de la capital.

Són mals temps per a la música en valencià, que passa a ser ignorada en les emissores de ràdio i de televisió i pels programadors, els quals s’apunten al carro de la movida o aposten directament per grups i intèrprets habituals de les llistes d’èxit. El pop valencià, que a finals dels setanta havia creat fins i tot un so propi, el rock mediterrani amb grups com ara Pep Laguarda i Tapineria, Infraganti o solistes com Juli Bustamante o Remigi Palmero, perd pistonada. Durant la dècada dels huitanta apareixen Els Dropos, Carles Enguix, Joan Amèric, l’únic que fou capaç durant aquell temps d’omplir teatres, i Pantaix.

Pantaix fou un grup nascut a la comarca de la Ribera, del qual formaren part músics com ara Josep Maravilla o el cantant Eduard Joanes. Joanes havia gravat el 1982 un ep amb quatre cançons, entre les quals hi era la popular Cassalla. Pantaix, constituït en un principi com un trio, enregistra el 1983 Gastronomia radioactiva i dos anys més tard, ja en format de quartet, Secretament.

El 2015, quan de la movida madrileña només ens resten ecos i una certa nostàlgia, tornen alguns dels membres del grup Pantaix, més vells però també més savis i amb més ofici, a tancar-se en un estudi de gravació i, sota el nom de Joanes i la Colla dels Pantaix, ens oferixen un disc amb tretze temes en els quals revisiten el seu passat i que ha editat i distribuix la bona gent de Mésdemil.

La veu cantant continua sent la d’Eduard Joanes, qui també s’ha encarregat de les guitarres elèctriques i acústiques, una responsabilitat que compartix amb Josep Maravilla el qual s’encarrega així mateix del guitarró, el baix i la producció. Les bateries i les percussions han estat a càrrec de Carles Llidó. El disc ha comptat amb la col·laboració als cors de les membres del grup Carraixet.

Pop-rock amb uns bons arranjaments i amb una bona interpretació, amb tocs de blues i amb unes guitarres cristal·lines i suggeridores.

En les lletres trobem cants d’amor, com ara la bellíssima Si no estàs tu, cants de festa com ara Carnestoltes per tot l’any, Cassalla o Nit de Sant Joan, cants d’estima a la terra com ara A poc a poc, Potser, identitaris com El valencià mai s’apagarà i fins i tot una protesta contra les polítiques austericides feta des de l’humor en La murga de les retallades.

Un disc de bona factura, fet per uns músics experimentats, i que ve a fer-nos memòria d’uns herois que continuaren creient en la música en valencià quan quasi ningú no en feia cas.

RERA LA PARAULA

No sé si en un article on intente reflectir la meua opinió sobre un llibre és lícit que parle sobre la meua família. No ho sé, i com tampoc no sé si hi ha alguna norma acadèmica que ho impedisca, si n’hi ha cap em la saltaré amb una certa satisfacció d’àcrata de cap de setmana. El meu avi va morir jove, el drama de la seua mort i sobretot la seua absència definitiva va deixar en els seus fills en procés de formació un buit terrible que cadascú intentà omplir a la seua manera. Cap d’ells no el va poder oblidar mai i el seu record els va quedar com un referent i un refugi. Seixanta-cinc anys després de la seua mort la seua memòria no sols continua en els seus fills que encara viuen, sinó que perdura fins i tot en els néts.

Hi ha alguns escriptors valencians que de ben joves o infants perderen el seu pare, pense ara en Manel Joan i Arinyó, en Santi Cortés, Vicent Penya o Ramon Guillem, i que d’una manera o altra aquella tragèdia personal marcà les seues vides i en part la seua obra. Com ara també ha estat el cas de la poeta de Castelló de la Plana Aina Garcia Carbó, la qual en el seu primer llibre, Rere la paraula (Onada edicions, 2015), ens parla de la mort del seu pare, del terrible colp que va suposar per a ella i la seua germana petita, del record del pare que l’acompanyarà sempre, de com aquest record l’agombola en les hores baixes i de com ha estat capaç de trobar de nou l’alegria de viure.

Rere la paraula està format per tres apartats, tres moments del dia: Alba, amb huit poemes, Migdia, amb tres, i Crepuscle, amb huit. L’acompanya un pròleg del poeta de Catarroja Ramon Guillem, però no en la seua condició de l’orfe que fou, sinó com una mena de padrí que ve a ocupar el lloc del pare absent.

Estem davant d’un llibre breu però intens, amb poemes escrits en vers lliure i concebut en part també com un homenatge al magnífic poeta que fou el seu pare, Manuel Garcia i Grau.

Aina ens diu que escriu per necessitat, una necessitat d’expressar tot allò que porta dins, de parlar-nos de la seua experiència davant d’un fet que l’ha colpida terriblement. Sent, també, com una crida interna en la qual se la invita a agafar el relleu de la generació anterior, amb alguns membres de la qual està lligada per un sentiment d’estima i ho fa per a continuar aportant el seu gra d’arena a la cultura, a l’ànima d’un poble que no claudicarà mai.

Trobem en la seua poesia dolor, però també molta esperança, l’esperança fins i tot que un dia es trobarà amb la persona estimada i podrà a la fi omplir el buit que han anat ocupant l’enyor i l’absència.

Hi ha moments, i així ens ho confessa Aina, que té sentiments i emocions tan intenses que creu que en el diccionari no hi ha paraules per a elles.

El pare que va faltar és alhora el pare-poeta, el pare-lector, aquella persona amable, culta, enamorada del seu país i de la seua llengua, que li va saber transmetre el gust per la lectura, pel llibre com a objecte, i li va deixar com a herència una actitud valenta i decidida i una ètica insubornable.

En el llibre també trobem, com no podia ser d’una altra manera, el record d’unes escenes que van quedar marcades a ferro roent en el seu cervell.

La veritat és que no volia llegir aquest llibre, però sabia que tard o d’hora acabaria caient en les meues mans. Sabia que hauria d’escriure sobre ell, i la veritat és que m’ha costat molt fer-ho, no per la dificultat de la seua lectura, són els d’Aina poemes diàfans, oberts de bat a bat al lector, amb un ritme marcat, atractiu; m’ho ha fet difícil el fet de trobar-me amb els escenaris que la tragèdia de la mort d’un company de generació, a qui apreciava com a escriptor i ésser humà, deixà en el seu àmbit familiar. Comprovar la refeta plena d’esperança d’aquells que patiren el colp terrible i que Aina confirma en els seus darrers versos m’ha fet sentir una mica més feliç. Ara no puc fer sinó recomanar la lectura d’un llibre carregat de sentiment i d’emoció, d’uns versos ben construïts carregats de llum que ens parlen d’una poeta que ha vingut per a quedar-se.

"A RITME DE BLUES"

Blues és un mot anglés que literalment significat blau, però que pren també el significat de tristesa. Com tothom sap, el blues és un gènere musical creat als EUA entre la comunitat afroamericana i que al llarg del segle xx ha evolucionat i ha influït d’una manera notable en altres gèneres musicals posteriors.

El blues ha estat un gènere que tradicionalment al País Valencià s’ha conreat poc, per no dir gens, vull dir entre els músics valencians que canten en valencià. Pot haver aparegut, en algun moment determinat, en el seu repertori com una nota de color, com ara en Carles Pastor, Doctor Dropo, Bajoqueta Rock; o com una pinzellada dins d’alguna cançó. No sé si és perquè aquest és un país atrapat pel tòpic de l’alegria, mentre que el blues, com ja he dit, és aparentment sinònim de tristesa.

Bona part dels músics valencians, les darreres dècades, s’han vist seduïts pel ska, el reggae, el hard-core, la música balcànica, els ritmes llatins, la música electrònica, el hip-hop, que barregen al seu gust tot conformant el so personal de cada banda.

De colp i volta veure que algú al País Valencià publica un treball discogràfic amb dotze blues, doncs, com a mínim sorprén, i si a més el so del blues servix per a embolcallar els versos de dos clàssics de la poesia escrita durant el segle xx a Castelló de la Plana, com ara Bernat Artola i Miquel Peris i Segarra, la sorpresa ja és majúscula. El disc és A ritme de blues i el seu autor Artur Àlvarez, qui a la tristesa aparent del blues li ha sabut afegir gotes del blau de la nostra Mediterrània.

En A ritme de blues Artur Àlvarez s’ha envoltat d’una bona colla de músics experimentats, però també de cantants amb els quals ens oferix diversos duets.

Àlvarez ha volgut anar més enllà i ha creat amb aquestes cançons un espectacle amb el qual pretén recórrer el país alhora que fa créixer el treball, afegint-li nous temes de diversos poetes valencians contemporanis, la qual cosa, si les circumstàncies li són propícies, podria donar pas a un segon disc.

Artur Àlvarez i els seus amics, entre els quals trobem el seu fill Carlos, que s’ha encarregat dels arranjaments, el baixos Diego Barberà i David Mascaró, el guitarra Àngel Belinchón, amb qui fa un duet amb els temes que obrin i tanquen el disc, Mai sabré i Flor vermella, el bateria Sergi Bisbal, l’harmònica Ferran Bosch amb qui fa un duet en el tema A l’altra pinyol, el saxo Juanjo Carratalà, Paco Ibáñez a la guitarra acústica, Carlos Colom a les escombretes, Sara García a la flauta travessera, FJ Silvestre a la guitarra elèctrica i acústica i amb qui també participa en un duet en el tema La clau, Joan Villalonga, del grup TanStuPits, al piano i al hammond i qui amb la seua veu personal fa un duet amb Artur en el tema Presoners, músics als quals s’afegixen les veus de Muntsa en el tema Xiula el vent i Ferran Bellido En la nit quieta, tots junts, s’ha de reconéixer que han fet un treball magnífic. Han sabut seleccionar i acoblar a la música els dotze poemes de Peris i Segarra i d’Artola, l’obra dels quals aparentment està tan allunyada de l’univers blues nord-americana. Els arranjaments musicals, la interpretació instrumental, la producció han estat molt correctes. No ens trobem davant d’uns joves músics diletants, cadascun d’ells té una llarga trajectòria i passió pel gènere que interpreta.

A ritme de blues és un treball que no deixa indiferent ningú, a contracorrent, amb una gran capacitat de seducció des de la qualitat. Un disc capaç de crear-li a aquell que el sent una atmosfera que l’embolcalla i el fa moure atrapat pel seu ritme.

M’ha interessat descobrir com Artur Àlvarez i els seus amics han sabut dotar cada tema d’una gran personalitat, sense perdre de vista en cap moment el conjunt, un conjunt ric en textures i en tasts sonors.

Artur Àlvarez, músic i poeta incombustible, veterà treballador, ha fet una aposta arriscada i jo crec que guanyadora (encara que perda fins i tot la samarreta), perquè en realitat qui ha acabat guanyant som nosaltres que podem gaudir d’un treball musical amb una gran força lírica.