"LOW-COST"

El castellonenc Miquel Torres acaba de publicar en la col·lecció Jàssena de l’editorial de la ciutat de València Llibres de la Drassana el que és el seu tercer llibre de relats: Low-cost.

Low-cost, un terme al qual ens hem acostumat les darreres dècades, que ve lligat a un tipus concret d’ofertes de cost baix, preus reduïts i assequibles, aplicar-lo a la literatura la veritat és que fa una mica de por, ja que són massa els títols amb els quals ens trobem en les prestatgeries de les llibreries on el cost i la qualitat de la producció literària són baixos per no dir minsos. No és el cas d’aquest llibre, un volum amb el qual l’autor s’ha emprat a fons en inventiva i imaginació.

Miquel Torres, com una part important dels narradors valencians de les darreres generacions, s’ha deixat seduir per allò que anomenem el conte breu i el microconte, un subgènere aquest darrer transversal on l’extensió, la condensació narrativa i l’estalvi de recursos s’han de saber gestionar per tal d’impactar el lector amb força i intel·ligència.

Conscient que un llibre d’aquestes característiques es pot convertir en un cul de sac, Miquel Torres ha organitzat i dividit els trenta-sis relats que el conformen en quatre apartats, Promiscuïtat, Dejà Vu, Cròniques i Visitants. Apartats que podrien haver acabat creant quatre llibres diferents, ja que en cadascun d’ells ha aplegat els contes per temàtiques. Així, trobem textos que ens parlen d’un realisme brut, canalla, en els quals la nit, l’alcohol i el desig són protagonistes, com ara en Promiscuïtat, textos que enquadraríem dins del gènere fantàstic, com ara en Visitants, o relats que tenen en la recuperació de la memòria el seu eix i motiu, com ara en Cròniques.

Miquel Torres es mostra com un narrador versàtil, agosarat, obert, amb ganes d’explorar i que domina la forma i el contingut. El seu és un constant exercici d’estil, un exercici del qual se n’ix amb bona nota.

En Low-cost el lector trobarà textos realment brillants i un autor que pretén sorprendre’l i atrapar-lo en cada relat. Deixar-lo indiferent seria per a Torres un fracàs.

SEGONA MÀ

L’any 2011 Tomàs de los Santos, aleshores un cantautor desconegut de la ciutat de València, obtingué el IV Premi Miquel Martí i Pol a la Millor Musicació d’un Poema, Homenatge anònim XV, de Vicent Andrés Estellés. Des d’aleshores, tant dins de l’estudi de gravació com als escenaris i des de la generositat i la solidaritat, ha anat consolidant un projecte musical amb una personalitat forta i ben definida.

L’any 2014, formant equip amb Borja Penalba, edita el seu primer llarga durada, Dones i dons (Mésdemil), amb el qual obté el Premi Ovidi Montllor al Millor Disc de Cançó. En aquest primer treball trobem ja el seu gust per la musicació de poemes d’altres i la seua enorme sensibilitat per qüestions vinculades a la lluita per la llibertat, per la igualtat de gèneres i d’oportunitats i la justícia social. També la constant reivindicació de la figura de la dona forta que s’enfronta amb valentia a una situació vital extrema, no puc ara deixar de pensar en eixa magnífica cançó que és Leire Llei.

En aquest darrer tram de l’any torna Tomàs de los Santos amb un nou treball discogràfic, Segona mà (Mésdemil, 2016). Un treball enregistrat als estudis BeatGarden de Barcelona i en el qual ha comptat amb la col·laboració de Pau Romero i Maestre, que s’ha encarregat dels arranjaments musicals, la producció, les mescles i la masterització del disc, a banda de posar veus i tocar les guitarres acústiques i elèctriques, així com els teclats, les percussions, etc.

Segona mà recull tretze cançons, quatre de les quals tenen les lletres de poemes de Miquel Martí i Pol, Rosa Leveroni, Omar Khayyan i Manel Alonso i Català, als quals cal sumar el poema L’altre país, escrit a quatre mans, les pròpies i les del periodista i escriptor Francesc Viadel.

En aquest nou enregistrament ens retrobem amb la veu dolça i càlida de Tomàs de los Santos i la seua sensibilitat social. Un cantant molt ben acompanyat per les veus de l’actriu Silvia Bel i de la cantant Maria Amparo Hurtado, i per tot un seguit de músics. Un Tomàs de los Santos musicalment sense dèries, amb una gran capacitat per a comunicar, per a crear complicitat, per a esbossar i evocar espais i situacions com ara en Camí de Farinós o Balconades, alhora que ens invita a la reflexió, a dubtar dels discursos oficials i mantindre sempre una mirada crítica i compromesa amb el món que ens envolta des de la nostra pròpia quotidianitat.

Tomàs de los Santos torna a oferir-nos cançons sobre dones, dones compromeses com ara Matilde Landa, una històrica de la lluita feminista. Tinc la sensació que li agrada conrear el seu costat femení, oblidar-se de la testosterona, tindre una actitud antipatriarcal i intentar posar-se en la pell d’elles sense semblar un impostor, un ninot transvestit. Li interessen també les diverses mirades femenines sobre els milers d’universos quotidians existents. Així com també la mirada de l’altre, ja siga la de l’emigrant que viu a l’altra banda del replà de l’escala, ja siga la d’aquell que té una idea diferent del país o de la societat.

Segona mà és un disc que no deixa indiferent qui l’escolta. Un disc musicalment atractiu, amb grans cançons, un treball que ens obliga a oblidar-nos de ser espectadors en el gran teatre del món i que ens demana amb calidesa que siguem actors actius.

"SALIVA CANALLA"

Manuel Garrido, sota el pseudònim de Garri Campanillo, acaba de publicar en Comboi records el que és el seu primer treball discogràfic en solitari, Saliva canalla. Aquest treball ha aparegut al mercat en dos formats, el de cedé i el vinil.

Garri Campanillo és un músic amb una llarga trajectòria, amb un fum de concerts, en xicotets i grans escenaris. Començà a fer els seus primers passos en la dècada dels setanta, tot formant part de Pep Laguarda i Tapineria, amb els quals l’any 1977 publica el mític àlbum Brossa d’ahir. Posteriorment, junt amb Samuel Iborra i Josep Vicent Tallada, crea el grup Tapera.

Cantant i compositor, amic dels seus amics, home obert, músic honest i bona persona, Garri Campanillo ha rebut un gran nombre d’influències musicals al llarg de la seua vida, des del folk nord-americà fins el bolero, que ha sabut digerir i fer seues per acabar creant un estil propi amb una gran personalitat.

En Saliva canalla ha musicat dotze poemes de l’actor i poeta Ismael Carretero. Dotze lletres escrites sobre la barra d’un bar després de passar-se hores i hores servint copes i observant la fauna humana que entra i ix del local. Dotze lletres tocades per l’encant i el desencant, d’un individu amb una mirada escèptica i alhora sentimental.

La direcció artística de Saliva canalla ha estat a càrrec de Pau Garrido, mentre que la producció, enregistrament i mescles són de Manuel Vargas.

Garri Campanillo s’ha fet acompanyar pels seus bons amics Josep Vicent Tallada a la guitarra i Samuel Iborra a les percussions, acordió i harmònica.

El so resultant és eminentment acústic. La veu càlida de Garri Campanillo va desgranant amb la seua manera personal d’entendre les cançons les diverses històries de Carretero, i ho fa com un trobador savi a la porta d’un bar. Als poemes d’Ismael Carretero els put l’alé a carajillo, ginebra de garrafó i el fum dels desitjos inconfessables.

Al llarg de les dotze cançons, Garri fa diverses clucades d’ull a diversos músics que com ell s’han deixat seduir pels racons foscos de la nit entre llums de neó. Llocs on, per damunt del volum de la música, els individus aconseguixen comunicar-se a través de la mirada. Espais perillosos on fins i tot un colp de timó inesperat et pot canviar la vida o el color de la nit.

El resultat, un treball honest, digne, ple de color i el tast d’aquells que han passejat pel costat perillós de la vida i han sabut passar inadvertits.

ARA VE NADAL

L’especialista en cultura popular, manegador de realitats com ara el cant al ras i crític literari i musical Josep Vicent Frechina ha estat l’encarregat de seleccionar i compilar dotze nadales tradicionals valencianes, com també de seleccionar els diversos solistes i grups que han assumit la responsabilitat d’arranjar-les i interpretar-les amb un so actual, per acabar conformant un disc col·lectiu, Ara ve Nadal, marcadament eclèctic.

Josep Vicent Frechina no ho ha tingut fàcil, no per escassetat de cançons i d’intèrprets (tenim una tradició rica i estem en un dels millors moments de la música cantada en valencià), sinó perquè en el disc, a banda dels millors, aparegueren també representats els diversos estils musicals que es conreen en l’actualitat al País Valencià.

Podíem esmenar-li la plana afirmant que ha deixat fora gent com Òscar Briz, Joan Amèric, Tomàs de los Santos, Eva Dénia, Eva Gómez, Clara Andrés, Rafa Arnal, Carraixet, Verdcel, Sis veus per al poeta, Senior i el cor brutal, Deliri o els Acid Cookies, que junts donarien per a un nou enregistrament, però no ho farem.

La seua selecció ha estat acurada i el resultat, en línies generals, molt positiu.

En Ara ve Nadal trobem una reinterpretació personal d’una música popular que cadascú ha intentat fer seua amb més o menys èxit.

Així, hi trobem una lluita creativa que va entre la possibilitat d’adaptar al fet d’adaptar-se, entre aconseguir un so més acústic o més elèctric, sense perdre l’ADN de cadascú.

Les bandes Tardor o Arthur Caravan han convertit les seues respectives nadales en delicioses cançons pop-rock, altres han sonat més folk, com ara Feliu Ventura, Herba negra, a pesar de la base rítmica rapera, Mireia Vives i Borja Penalba o Lilith i Dionís acompanyats de Mark Dassousa.

Hi ha qui ha volgut dur totalment cap al seu terreny la nadala, potser perquè el mestissatge que practica habitualment li ho ha fet més fàcil, com és el cas de Mox, Gent del desert, El Diluvi o Sva-ters.

Andreu Valor, per la seua banda, ha aconseguit que sone com si fóra un tema totalment seu.

Hi ha qui se n’ha eixit una mica de la línia general, com ara Pau Alabajos.

El resultat final d’aquest disc editat per Mésdemil i llançat des de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València és atractiu, transmet tendresa, alegria, força i bon rotllo.

LA PARCA

Es passava el dia pendent del rellotge. Esperava amb una certa impaciència l'hora en que apareguera la Parca amb la dalla. Una dalla enorme amb la fulla ben afilada. Quan a la fi arribà la negra dama, portava a la mà un falçonet d'aquells que s'utilitzaven temps enrere a Pouet per a collir el moscatell. No li calia més, amb un colp precís li va tallar el primíssim fil que encara el lligava a la vida.

‘OH. GERMANES!’

Gener és una de les bandes de pop-rock valencianes més interessants de l’actual panorama musical. Una banda creativa que no es deixa arrossegar pels sons que imposen les modes del moment.

Carles Chiner, alma mater i fundador del grup, ha sabut crear un so amb un segell personal producte de la barreja intel·ligent de diferents gèneres musicals d’arrel anglosaxona, i els fa confluir en cançons pop. L’aparició l’any 2014 en el segell Mésdemil del seu primer treball discogràfic, El temps del llop, en el qual Carles s’encarregava de la composició i la interpretació vocal i instrumental de tots els temes, va sorprendre propis i estranys per la seua qualitat, sensibilitat i la maduresa interpretativa.

Conformada la banda i presentat el treball en públic, Gener ens va demostrar que en directe eren tan sòlids i sorprenents com a l’estudi. El seu directe és impressionant, no sacrifiquen la qualitat a canvi d’electricitat bronca i rítmica que només invita al salt adrenalític i al crit esgargamellat.

Carles Chiner, a més de bon músic i compositor, és un cantant amb una veu personal, educada i amb una potència i una riquesa de registre gens menyspreable.

Mentre que en El temps del llop Chiner havia treballat quasi sol agafant elements del rock, del blues i fins i tot del country amanint-los amb sonoritats mediterrànies, en el seu segon treball, Oh, germanes! (Mésdemil, 2016), enregistrat en directe a Paco Lobo estudios de Cádiz, ha treballat amb els quatre membres que conformen actualment Gener: Pasqual Rodrigo, Enric Alepuz, Vicent Todolí i Cèsar Castillo. Junts han decidit reinventar el so de la banda tot explorant altres geografies musicals sense deixar el pop-rock intens, ubèrrim, que practiquen. Aquests territoris són la nova psicodèlia i el soul. Treballant més encara les harmonies vocals i traient-li més suc a la veu de Chiner. Totes les cançons tornen a ser d’aquest, però els arranjaments han estat una faena col·lectiva de la banda. Als cors participen les membres del grup teatral Las reinas magas, format per les dues germanes de Carles Chiner, Paloma i Maria i  Ana Conca i María José Peris.

Oh, germanes! el conformen onze cançons, alguna de les quals dedicades a escriptors com ara Ray Bradbury o Sylvia Plath, o cantants com Nina Simone.

Les lletres estan cuidades i tenen una gran càrrega lírica: “Digues per què / hui els meus versos / travessen els fulls / mare de totes les coses ocultes als ulls / dóna’m la mà / caminem amb la lluna”. Lletres amb missatge però sense envair el camp dels cantautors.

Gener ens parla dels homes i de les dones, de la manera que tenen d’entendre la vida, de veure el món i de relacionar-se entre ells, les imposicions sobre la feminitat d’una societat patriarcal, la lluita de sexes... “Les dones –com l’oceà– sabeu el misteri. Els homes només anem, només anem, només anem nadant”. També ens parlen, des d’una òptica pacifista, de la guerra i d’aquells que viuen d’elles, del somni dels emigrants...

Oh, germanes! consolida una de les bandes més interessants de la segona meitat de la dècada. Una banda que es mereix no sols ser escoltada, sinó seguida amb interés per tots aquells que estimen la música popular.

NA DESCONEGUDA

L’any 1989 l’escriptor de Cullera (Ribera Baixa) Manel Joan i Arinyó obtenia el prestigiós Premi Sant Joan de Narrativa amb una deliciosa novel·la, Les nits perfumades. Una narració en la qual, com una aranya de la ribera del riu Xúquer, el nostre autor teixia amb el fil de la memòria una part fonamental de la seua història personal i familiar.

Les nits perfumades, que ha comptat amb diverses edicions i ha estat traduïda al castellà, inaugura per una banda una nova vessant dins de la variada obra d’Arinyó, la de la memorialística. Durant la seua llarga trajectòria l’escriptor de Cullera ha tocat diversos gèneres i subgèneres literaris erotisme, novel·la negra, narrativa infantil, gore,...; i per altra part també enceta amb ella una trilogia que continua amb la publicació l’any 1991 de Com la flor blanca i tanca amb Na Desconeguda. En aquestes tres novel·les l’autor recupera l’univers de la seua infantesa finalitzada d’una manera traumàtica amb la mort del seu pare.

Personalment, considere que és en aquesta trilogia on trobem l’Arinyó narrador més madur, segur, mesurat, sòlid i brillant.

Aquest 2016 l’editorial de Carcaixent El Petit Editor ha reeditat Na Desconeguda, el llibre menys conegut de l’antologia. Una obra amb la qual Manel Joan i Arinyó va obtindre el Premi de Narrativa Benvingut Oliver, però que va patir una edició de l’Ajuntament de Catarroja.

L’obra ha estat revisada per l’autor, que ha aconseguit millorar-la en alguns aspectes, sense perdre la frescor original.

En Na Desconeguda, obra d’obligada lectura, sobretot per al lector que ha llegit les dues anteriors, trobem una narració autobiogràfica on Manel Joan i Arinyó recupera l’atmosfera d’un temps, la dècada dels anys seixanta, en un poble del litoral valencià. Ens parla de les complicades relacions familiars, de la vida del veïnat amb una propensió a destacar alguns d’aquells personatges estrafolaris que acaben formant part del paisatge dels nostres pobles, també ens parla dels descobriments quasi diaris de la vida i del món que fa un infant sensible, però amb una mirada que ens delata l’adult que serà, un adult irònic, sarcàstic i amb tendència a caricaturitzar el seu entorn.

Arinyó aconseguix atrapar i seduir els lectors, els quals des del primer paràgraf es convertixen en els seus còmplices. Pinta amb ofici en la seua cara un somriure que de vegades esclata en rialla i que al final es trencarà abruptament amb l’aparició inesperada de Na Desconeguda, la qual s’emportarà sota el braç la infantesa del nostre autor i protagonista.

RETORNA A TU

El passat mes d’agost, una associació cultural em va invitar a participar en un recital de poesia que es feia a la platja de Nules (la Plana Baixa). Els assistents, d’una manera espontània, llegien textos dels seus poetes preferits. La falta d’un faristol i d’un peu de micròfon complicava les lectures. Així i tot, la gent aconseguia vèncer l’habitual por escènica i recitava amb més o menys histrionisme. De colp i volta va aparèixer a l’escenari un jove amb una guitarra (després vaig saber que atenia al nom de David Ortiz). No era cap diletant de foc de campament o de cor parroquial. Ens va demostrar que sabia perfectament el que tenia entre mans. Va tocar un parell de temes en solitari i després acompanyà un altre jove, Pau Díaz i Solano, que cantà i recità versos d’Amic e amat de Ramon Llull i l’Oda a Espanya de Joan Maragall. Tant l’un com l’altre, a pesar de l’estalvi de mitjans per part de l’organització, que complicava el fet d’eixir airosos dalt d’aquell inexistent escenari, em van sorprendre. Em van sorprendre per la seua joventut, pel repertori que portaven i pel domini dels seus respectius instruments, la veu i la guitarra. En finalitzar el recital, els vaig buscar i vam intercanviar impressions.

Pau Díaz i Solano és un jove rapsode i cantautor del barri (poble) de Benimaclet, que els darrers mesos del 2015, acompanyat per la guitarra de Max Lliso, va enregistrar a l’estudi Rule un disc, Retorna en tu (edició d’autor) amb huit cançons. Després d’una primera roda de concerts, Max Lliso deixà el seu lloc a David Ortiz.

Retorna en tu es mou sobre tres eixos: la guitarra acústica de Lliso, els magnífics textos literaris dels nostres clàssics antics i moderns (Ramon Llull, Anselm de Turmeda, Jordi de Sant Jordi, Joan Timoneda, Francesc Fontanella, Antoni Febrer, Joan Maragall i Joan Vinyoli) i la veu potent, masculina, personal i versàtil de Pau Díaz.

Aquest és un enregistrament aparentment cru sense concessions, on la veu cavalca o es deixa acompanyar per una guitarra amb molta personalitat que ens porta flaires de diversos ritmes, des del blues i el rhythm and blues al folk.

Per a ser el seu primer treball discogràfic, Pau Díaz ha fet una aposta arriscada, una mica contracorrent, que peca potser de falta d’ofici però que contraresta amb  talent, frescor i valentia. Pau Díaz, com diu la dita popular, s’ha jugat el bigot en aquest primer treball i, a pesar de tot, no ha perdut bous ni esquelles.

Retorna en tu no és cap obra mestra, però és una bona targeta de presentació, amb alguns moments brillants com ara la versió de Llibre de tres d’Anselm Turmeda o Flor d’enamorats de Joan de Timoneda, per a un cantautor que tot just comença i que pot oferir-nos tard o d’hora cançons de gran interés.

TREMOLE

L’any 2013, el poeta d’Aldaia (L’Horta Sud) Hèctor Serra, publicava a l’editorial Germania el llibre de poesia Trèmolo, en el que Serra emprava un terme musical per a descriure la variació periòdica en la intensitat del batec del seu viure.

Aquell mateix any, junt al músic d’Algemesí (Ribera Alta) Yeray Calvo posa en marxa l’espectacle poètic musical Trèmolo elèctric, amb el qual recorrerien diverses localitats al mateix temps que enfortien la seua relació d’amistat iniciada en la universitat.

Yeray Calvo és, però, també, l’alma mater del grup valenciano-madrileny Novembre elèctric, una banda que amb el seu primer disc Intacte (mésdemil, 2014) va obtindre el Premi Ovidi Montllor al millor disc de pop. Yeray seduït  per la poètica de Hèctor Serra, crea tot un seguit de cançons sobre els poemes d’aquest. Catorze temes que han acabat conformant el segon disc de Novembre elèctric Tremole (Mésdemil, 2016)

Tremole ha estat enregistrat  als estudis Allsrecords de Baeza pel Pachi García, del grup Supersubmarina, un home que ja s’encqarregà de la producció del seu anterior treball.

En aquesta nova proposta de Novembre elèctric Yeray Calvo i Novembre elèctric situa la poesia en el centre sobre el qual gira el disc, agafant amb sensibilitat i intel·ligència els poemes i portant-los cap al seu terreny sonor.

Tremole és un disc més acústic que l’anterior treball, un disc on pren un gran protagonisme la guitarra i sobretot la veu càlida i personal de Yeray. El so aconseguit és diàfan, cristal·lí, amb cançons que se’ns apareixen quasi bé nues i alhora seductores com ara Cal·ligraf, Habitacle III (Encorni del progrés) o la que obri el disc Trèmolo.

Yeray Calvo ha fet una aposta per un jove poeta, quasi bé un desconegut, però ja amb una veu poètica sòlida i personal, que de segur acabarà sent una aposta guanyadora.

EL resultat en conjunt és musicalment atractiu, seductor, una mica fet a contracorrent i en el que el temps el marca sempre el poema.

Yeray ha sabut digerir els poemes d’Hèctor i els ha sabut convertir en cançons que tenen tots els components que conformen el seu segell personal, afegint o subratllant moments a través de la música en que s’evoquen espais com ara a Mediterrània o la força dels sentiments.

Un treball que encaixa a la perfecció amb el so i la trajectòria del grup i amb la capacitat de seduir fins i tot a aquells als que no els diu res la poesia.

INVENTARI DE FRAGILITATS

El poeta Jesús Giron Araque (Calles, 1956) ha decidit fer un inventari de tot allò que hi ha en aquell espai que limita a l’est amb l’amor i a l’oest amb el desamor, una geografia que en el seu llistat ha dividit en quatre departaments, en cadascun dels quals ha situat el desengany, la ruptura, l’enyorament i el triomf de l’amor (Jesús és un optimista).

D’aquest inventari l’autor afirma que és de fragilitats, però, en realitat els sentiments de què ens parla no són, almenys aparentment, fràgils, sinó sòlids i contundents i sovint ferixen com un coltell. El que és realment fràgil és la vida humana, així com les relacions socials i, com no, les de caràcter amorós.

Jesús Giron en aquest que és el seu segon llibre, Inventari de fragilitats (Onada edicions, 2016), recordem que l’any 2013 va publicar en l’editorial Germania Llibre de contemplació, se’ns mostra com un autor que ha arribat a la maduresa no sols vital, sinó creativa. Giron ha estat i és un gran lector de poesia abans que poeta. Fins i tot és promotor de l’obra d’altres poetes a través del seu blog El cau de Calpurni.

Potser algú em title d’exagerat quan dic que algunes de les imatges que en aquest poemari ha estat capaç de crear Jesús Giron justifiquen per si soles l’edició del llibre i el premi amb què va ser reconegut, el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Ciutat de Sagunt 2015, com a mostra els oferisc unes quantes: «pausadament i inexorable/ el vol esbatanat de les hores/ passa rasant, a la caça/ dels desitjos. / Com un estol d’orenetes», «...com un mosquit aixafat/ sobre la portada d’un llibre de poesia amorosa», i la meua predilecta: «També sé que oblit i enyor/ són la mateixa paraula pronunciada/ per l’ignorat captaire que demana almoina/ a la porta de la catedral de la memòria».

Estem davant d’un poemari de versos lliures que descansen sobre un ben construït ritme intern i unes imatges poètiques efectives i belles.

Un llibre sense saturació verbal ni portes que barren el pas al lector, on l’autor navega amb destresa tot escoltant els ecos d’una llarga tradició poètica que va des dels clàssics antics als clàssics moderns i dels que el lector trobem rastre en molts dels seus poemes.

El seu inventari és una bella i intensa recreació poètica, una evocació de tot un seguit d’emocions i sentiments que florixen i es marcixen durant una relació amorosa.

Aquest inventari, més que un llarg llistat notarial, és la lectura d’un sismògraf capaç de recollir els moviments interns de l’ànima humana.

El volum l’obri un pròleg del poeta Alexandre Navarro, un autor capaç de donar a tots els seus textos un to que a mi, personalment, sempre m’ha delitat. També acompanyen els poemes les il·lustracions d’Alicia Renales Toboso, uns dibuixos elegants que combinen amb el text sense estridències notòries.

ZAINDU

 

El quartet de pop-rock de Gata de Gorgos (la Marina Alta) Tremp, dos anys després d’haver publicat el seu primer treball discogràfic, Jocs de miratge (Mésdemil, 2013), on apareixia aquella deliciosa balada pop Laila, torna a la càrrega amb la publicació d’un nou llarga durada, Zaindu (Mésdemil, 2016).

Zaindu és un recull d’onze cançons que es mouen sonorament entre els paràmetres del grunge, l’indie i el pop-rock, en aquesta ocasió el so resultant els acosta a les illes britàniques.

La lletra i la música de deu de les onze cançons han estat a càrrec del cantant i guitarra Paco Sirerol, un home amb una gran capacitat per a crear artefactes literaris capaços de suggerir sentiments i emocions. Sirerol domina els ressorts del llenguatge i és capaç de crear metàfores i imatges d’un gran valor literari, i com a mostra la següent: «En la nostra mirada naufraga el vaixell que portava l’esperança».

La cançó que resta està basada en els poemes del llibre Poeta morta, de l’escriptora Patricia Heras. Els arranjaments han estat un treball en equip de tota la banda. El disc s’ha enregistrat a Atomic Studio, produït per Mark Dasousa, i ha comptat amb la col·laboració especial d’Arnau Castell, membre de les bandes Cleptòmans de bancal i Physis, tot aportant energia a les guitarres de dues cançons: Tripijocs i la balada elèctrica i contundent En els dits del temps. Mentre que Remei Giner, vocalista de Skalissai, canta en la magnífica balada plena d’interrogants Per tornar a nàixer.

Zaindu és una paraula de la llengua basca que significa aproximadament cuidar, vigilar, custodiar, salvaguardar.

Salvaguardar l’amor, l’amistat, la vida de les anades i vingudes de les onades ferotges de la mar del temps que pretén erosionar-los, destruir-los.

Musicalment, la banda ha millorat, ha crescut i ha madurat respecte al seu anterior treball, amb unes cançons que van del pop-rock amb ecos de la new wave, com ara en el tema que dóna títol al disc, Zaindu, o en Poeta morta, a moments carregats d’electricitat i energia, sense oblidar els més tendres o altres que s’acosten a la psicodèlia com ara en Tripijocs.

Tremp, amb aquest nou treball, es posa a l’altura de bandes com Arthur Caravan, L’home brut, El trineu tanoka o Senior i el cor brutal, amb unes cançons sòlides, un so per moments cru i amb unes lletres que personalment recomane llegir-les amb deteniment, ja que funcionen molt bé per si mateixes. En la cançó tradicional improvisada diuen que el cantant salva un mal vers, en Zaindu el poema és un valor afegit a un bon i interessant treball musical.

AQUEST SO ENTRE EL NO-RES I L'INFINIT

Maria Carme Arnau i Orts és, sense cap mena de dubte, una de les poetes valencianes més constants i perseverants de les darreres dècades. Una dona amb una gran capacitat de treball i un fort compromís amb la paraula i amb l’ésser humà.

Des de l’aparició l’any 1996 del llibre Bri de vols ha publicat en diverses editorials nou poemaris, la majoria premiats en un certamen literari. L’últim ha estat Aquest so entre el no-res i l’infinit, editat en Periferics Edicions, amb el qual va obtindre el Premi Francesc Badenes Dalmau 2014 que organitza i patrocina l’Ajuntament d’Alberic. Es tracta d’un recull de trenta-huit poemes de vers lliure, on la poeta d’Alfara del Patriarca ens oferix les seues reflexions, els seus dubtes sobre la condició humana i la necessitat que tenim de creure en una força superior. El llibre l’obri un magnífic i aclaridor pròleg del poeta Eduard Verger.

El títol, Aquest so entre el no-res i l’infinit, ens anuncia des de la portada que estem davant d’un poemari que se situa a les portes de la filosofia i dins de l’espiritualitat. Les darreres generacions de poetes valencians no s’han destacat per haver creat una obra literària on Déu estiga present, tret del cas d’Antoni Ferrer Perales, la qual cosa convertix el nou llibre d’Arnau en una mena d’ave raris. La poeta mai no ha amagat que és una persona creient, catòlica practicant i que participa fins i tot en els afers de la parròquia. Una persona que des de la tolerància i la intel·ligència viu amb intensitat i sense dogmatismes la seua fe. Una dona que des del cristianisme ha tingut sempre present en els seus poemes la gent que patix les injustícies provocades per l’egoisme d’un món on primen els beneficis materials.

Mai com ara Arnau havia escrit un llibre tan marcadament religiós en el qual, d’una manera diàfana, ha construït uns artefactes poètics amb un gran ritme interior, on ha emprat elements del paisatge per a crear una atmosfera i un estat d’ànim en el lector per a després agafar-lo suaument de la mà, acompanyar-lo mentre li suggerix que mire més enllà de la realitat quotidiana mentre li explica allò tan sabut però que sovint oblidem que només som una filagarsa al bell mig de la immensitat de l’univers. Que som un instant de temps, un no-res, i que davant nostre és l’infinit, l’energia universal que si aprenem a escoltar-la també emana del nostre interior.

És aquest un llibre espiritual, que no místic, Eduard Verger ho explica molt bé en el pròleg, un text que de cap manera no hem de permetre’ns el luxe de saltar-nos. Un llibre gens sectari, en cap moment diu: «Heus ací la meua veritat, la veritat que esteu obligats a seguir», no obliga a res sinó que ens convida a aturar-nos un moment per a reflexionar i destriar allò que és realment important per al nostre benestar personal i la nostra relació amb els altres d’allò que la dinàmica social afirma que és necessari i urgent. Maria Carme Arnau ens parla d’un camí que cadascú ha de buscar i seguir voluntàriament.

Aquest so entre el no-res i l’infinit és la nostra veu interior, una veu que tenim el mal costum de no escoltar perquè hem perdut l’hàbit d’escoltar-nos.

"EL TEMPS DELS POBLES"

El temps dels pobles (Mésdemil, 2016) és el nou treball discogràfic de la banda de Pego (la Marina Alta) Lilit i Dionís, un treball amb el qual, després de cinc anys de silenci, tornen amb més força al panorama musical valencià. Durant aquest temps la banda ha anat per tot el món a la recerca de noves sonoritats. Els dotze components de Lilit i Dionís han construït al llarg del temps un so molt personal on el mestissatge musical és el seu segell. Són una gent sense manies i barregen el rock, el ska i el reggae amb ritmes i melodies provinents d’Àfrica, el Carib, la Mediterrània i Llatinoamèrica, amb un resultat com a mínim interessant, amb moments d’una intensitat impressionant que els han permés de crear una atmosfera ubèrrima en matisos.

El temps dels pobles s’ha enregistrat a Atomic Studio amb Mark Dassousa al capdavant de la producció.

Aquest és un disc en què la banda pren partit pels pobles indígenes d’arreu del món, pobles sacrificats pel capital en l’altar d’un fals progrés. Un crit contra les greus seqüeles del vell colonialisme i les noves formes en què s’ha reencarnat.

Un cant no sols a la seua lluita per ser, sinó per recuperar el millor de la seua cultura a la vegada que inicien una relació més intensa i agermanada amb el medi, a través d’una agricultura respectuosa amb la terra i els seus cicles naturals. Lilit i Dionís estan per un comerç just i de proximitat, per una relació solidària entre els pobles, estan contra l’avarícia dels mercats...

El disc el conformen tretze temes on trobem, intercalats, passatges en què la banda dóna la veu a representants d’aquests pobles perquè expressen quina és la seua lluita i les seues esperances. Trobem temes amb to exòtic, com ara Tunkasila, una cançó d’invocació als ancestres guardians de la tribu Lakota Oglala, o Pastor de llamas, una cançó andina, com d’estètica andina és la caràtula del disc. Tretze temes amb una gran varietat de matisos sonors i de ritmes, una varietat que ens acostarà a diverses realitats socials d’arreu del món, amb moments per a la denúncia, per a la reivindicació, per a la festa, per a l’esperança. Una barreja sonora ben amasada amb el rock i que cal escoltar atentament, ja que cada vegada que ho fem trobarem un eco nou.

Moments pausats, moments carregats d’un ritme trepidant, com ara en Camps de delícia, on hi ha gotes i passatges de música celta i de psicodèlica. O el ska personal de Montgolia.

Un treball on la llibertat creativa i l’obertura de mires dels components de Lilit i Dionís ens oferixen un so ric, divers i alternatiu, així com un missatge contundent i imaginatiu contra la uniformització cultural i econòmica a què ens porta la globalització que els mercats imposen com a discurs i realitat dominants.

"LA PASSEJADORA DE GOSSOS"

Manela, una jove estudianta de filosofia a la Universitat de València que per a guanyar-se la vida es dedica a passejar gossos, és la singular protagonista, la veu narrativa i el vincle d’enllaç entre tots els personatges de la darrera novel·la de Francesc Bodí, La passejadora de gossos. Un llibre amb el qual l’escriptor d’Agres va obtindre el Premi de Narrativa en Valencià Constantí Llombart Ciutat de València 2015, que ara publica en la col·lecció L’Eclèctica l’editorial Bromera.

Francesc Bodí és un narrador de raça, un escriptor amb una trajectòria en línia ascendent que l’ha convertit en una de les veus narratives valencianes més sòlides junt amb Cucarella, Baixauli, Usó, Moner...

Manela és una persona vital, sensible, somniadora i que es deixa dur sovint pels seus sentiments. A través de la seua mirada subjectiva i apassionada entrarem en la seua vida, la relació de parella que manté amb Ferran, una persona estricta i corrector lingüístic de professió. Resulta d’allò més interessant com d’una manera intel·ligent la veu narrativa empra diferents aspectes de la professió del personatge, Ferran, per a definir els trets més característics de la seua personalitat. També ho fa amb altres, però en aquest, Bodí, està realment genial. Després veurem l’aparició de Manel, escriptor, pel qual sentirà la nostra protagonista una gran atracció. També coneixerem la veïna de Manela, una dona divorciada amb un fill dependent i que està a punt de perdre el pis on viu.

Mentrestant, se’ns aniran presentant els gossos que Manela passeja i els seus amos. Un director de banc, una notària soltera, una intèrpret maca i ben plantada, un carter vidu, jubilat i amb problemes de mobilitat, un professor d’institut deprimit i amb agorafòbia i una dona amb Alzheimer. També hi són els gossos, amb una personalitat ben definida cadascun d’ells. Veurem com la Manela, en un moment determinat, decidix intervindre en la vida dels personatges per tal de canviar el seu destí. Però les coses no són tan fàcils com aparenten ser i les mentides, com les cireres, mai no van soles. Sort acaba tenint que algú des de l’ombra li dóna un colp de mà.

Estem davant d’una novel·la on el seu autor prompte ens fa oblidar la seua presència. Ha construït un alter ego perfecte, la Manela, amb el qual té diversos interessos en comú: Francesc Bodí és professor de filosofia i d’una manera intel·ligent utilitza Manela però també el professor per a fer tot un seguit de reflexions sobre l’educació, el futur de la filosofia en el sistema educatiu, les diverses reformes educatives, entre altres coses, però ho fa sense que se senta en cap moment el timbre de la seua veu.

La Manela, que és una dona alegre, enamoradissa, sentimental, ben intencionada, és també una dona desperta, observadora, intel·ligent, capaç d’oferir-nos al llarg del relat (un relat sense capítols però escrit amb una prosa amena i àgil) moment brillants per a dir la seua sobre el sistema econòmic, les relacions de parella, la vida.

La passejadora de gossos és una novel·la atractiva, d’aquelles que sorprenen i enganxen el lector des de la primera pàgina. Divertida en alguns moments i on Francesc Bodí ha estat capaç de crear uns personatges de carn i ossos amb tots els defectes i virtuts de qualsevol ésser humà. Personatges que han tingut la sort de trobar en un moment determinat de les seues vides la passejadora de gossos.

‘SEXE, CASSALLA I PUNK FOLK’

Sota l’etiqueta de punk folk, el grup de la comarca de l’Horta nord X Fanekaes ens presenta un nou treball discogràfic, Sexe, cassalla i punk folk (Mésdemil, 2016). Es tracta d’un disc amb nou temes més una intro enregistrats a Illogical Estudi de Tavernes Blanques, amb Andrés Galván, i masteritzat a València per Enrique Soriano.

Amb anterioritat la banda havia gravat temes en diverses ocasions, els primers els publicaren en descàrrega lliure en internet i més endavant ens oferirien cinc cançons en format d’elapé, X Versionades, on la part instrumental eren versions de temes de bandes que han estat referències per a ells, però amb lletres pròpies.

X Fanekaes està format en l’actualitat per nou membres, quasi una orquestra. En Sexe, cassalla i punk folk la banda recupera dues cançons anteriors que han tornat a enregistrar, Morralla i Innocència morta, dos temes amb una gran càrrega de crítica sociopolítica, després trobem set cançons noves més una intro de 47 segons.

El punk folk és un gènere musical que barreja música d’arrel popular i tradicional amb punk rock. Uns dels primers pioners a l’Estat Espanyol en practicar punk folk foren La Polla Records, Kortatu, Javier Muguruza..., X Fanekaes el combina amb altres ritmes, com ara l’anomenada música balkan, música tradicional de diversos grups ètnics del sud-est europeu.

El so del grup és festiu, carregat d’energia i caracteritzat per l’ús d’instruments com ara el violí, l’acordió, la tuba, la gaita o el whistle.

Per a l’enregistrament de Sexe, cassalla i punkfolk, la banda ha comptat amb un bon grapat de col·laboracions, tant de músics com de cantants, entre els quals destaquen les d’Adrià, del grup Atupa, Àngel, del grup Atzembla, o Margaix, del grup Besugo.

A la vitalitat de la seua música, amb la qual pretenen contagiar el públic amb bon rotllo i energia positiva, el grup li afegix unes lletres que parlen del seu dia a dia amb tocs d’humor i sàtira.

Cançons que ens narren la intensitat de la seua creativitat, que fins i tot els impedix dormir; la reivindicació no sols del paisatge de l’Horta que va desapareixent d’una manera ràpida i inexorable, sinó fins i tot de les anècdotes i les contalles que aquest territori produí i que ens parlen d’una manera de viure i d’entendre el món lligades als cicles productius de la terra. També fan una crítica despietada a la classe política, que acaben qualificant de morralla, una classe política allunyada del poble i que només compta amb aquest a l’hora de demanar-li el vot. La solidaritat ben entesa entre els membres del grup, de la tribu, per tal de defendre’s dels rapinyaires socials. Una crítica ferotge contra tots aquells que condemnen a la mort i la pobresa extrema milers d’éssers humans arreu del món.

En totes les lletres, que són directes i diàfanes, hi ha una crítica al sistema econòmic en què estem immersos que ens deshumanitza, un clam a plantar-se i gaudir de la vida i de la llibertat, i fer-ho amb alegria i optimisme. X Fanekaes estan contents de ser gent de classe treballadora, conscients de tots els seus drets, i el primer que tenen en la seua llista és el dret a somniar.