"EL TEMPS DELS POBLES"

El temps dels pobles (Mésdemil, 2016) és el nou treball discogràfic de la banda de Pego (la Marina Alta) Lilit i Dionís, un treball amb el qual, després de cinc anys de silenci, tornen amb més força al panorama musical valencià. Durant aquest temps la banda ha anat per tot el món a la recerca de noves sonoritats. Els dotze components de Lilit i Dionís han construït al llarg del temps un so molt personal on el mestissatge musical és el seu segell. Són una gent sense manies i barregen el rock, el ska i el reggae amb ritmes i melodies provinents d’Àfrica, el Carib, la Mediterrània i Llatinoamèrica, amb un resultat com a mínim interessant, amb moments d’una intensitat impressionant que els han permés de crear una atmosfera ubèrrima en matisos.

El temps dels pobles s’ha enregistrat a Atomic Studio amb Mark Dassousa al capdavant de la producció.

Aquest és un disc en què la banda pren partit pels pobles indígenes d’arreu del món, pobles sacrificats pel capital en l’altar d’un fals progrés. Un crit contra les greus seqüeles del vell colonialisme i les noves formes en què s’ha reencarnat.

Un cant no sols a la seua lluita per ser, sinó per recuperar el millor de la seua cultura a la vegada que inicien una relació més intensa i agermanada amb el medi, a través d’una agricultura respectuosa amb la terra i els seus cicles naturals. Lilit i Dionís estan per un comerç just i de proximitat, per una relació solidària entre els pobles, estan contra l’avarícia dels mercats...

El disc el conformen tretze temes on trobem, intercalats, passatges en què la banda dóna la veu a representants d’aquests pobles perquè expressen quina és la seua lluita i les seues esperances. Trobem temes amb to exòtic, com ara Tunkasila, una cançó d’invocació als ancestres guardians de la tribu Lakota Oglala, o Pastor de llamas, una cançó andina, com d’estètica andina és la caràtula del disc. Tretze temes amb una gran varietat de matisos sonors i de ritmes, una varietat que ens acostarà a diverses realitats socials d’arreu del món, amb moments per a la denúncia, per a la reivindicació, per a la festa, per a l’esperança. Una barreja sonora ben amasada amb el rock i que cal escoltar atentament, ja que cada vegada que ho fem trobarem un eco nou.

Moments pausats, moments carregats d’un ritme trepidant, com ara en Camps de delícia, on hi ha gotes i passatges de música celta i de psicodèlica. O el ska personal de Montgolia.

Un treball on la llibertat creativa i l’obertura de mires dels components de Lilit i Dionís ens oferixen un so ric, divers i alternatiu, així com un missatge contundent i imaginatiu contra la uniformització cultural i econòmica a què ens porta la globalització que els mercats imposen com a discurs i realitat dominants.

"LA PASSEJADORA DE GOSSOS"

Manela, una jove estudianta de filosofia a la Universitat de València que per a guanyar-se la vida es dedica a passejar gossos, és la singular protagonista, la veu narrativa i el vincle d’enllaç entre tots els personatges de la darrera novel·la de Francesc Bodí, La passejadora de gossos. Un llibre amb el qual l’escriptor d’Agres va obtindre el Premi de Narrativa en Valencià Constantí Llombart Ciutat de València 2015, que ara publica en la col·lecció L’Eclèctica l’editorial Bromera.

Francesc Bodí és un narrador de raça, un escriptor amb una trajectòria en línia ascendent que l’ha convertit en una de les veus narratives valencianes més sòlides junt amb Cucarella, Baixauli, Usó, Moner...

Manela és una persona vital, sensible, somniadora i que es deixa dur sovint pels seus sentiments. A través de la seua mirada subjectiva i apassionada entrarem en la seua vida, la relació de parella que manté amb Ferran, una persona estricta i corrector lingüístic de professió. Resulta d’allò més interessant com d’una manera intel·ligent la veu narrativa empra diferents aspectes de la professió del personatge, Ferran, per a definir els trets més característics de la seua personalitat. També ho fa amb altres, però en aquest, Bodí, està realment genial. Després veurem l’aparició de Manel, escriptor, pel qual sentirà la nostra protagonista una gran atracció. També coneixerem la veïna de Manela, una dona divorciada amb un fill dependent i que està a punt de perdre el pis on viu.

Mentrestant, se’ns aniran presentant els gossos que Manela passeja i els seus amos. Un director de banc, una notària soltera, una intèrpret maca i ben plantada, un carter vidu, jubilat i amb problemes de mobilitat, un professor d’institut deprimit i amb agorafòbia i una dona amb Alzheimer. També hi són els gossos, amb una personalitat ben definida cadascun d’ells. Veurem com la Manela, en un moment determinat, decidix intervindre en la vida dels personatges per tal de canviar el seu destí. Però les coses no són tan fàcils com aparenten ser i les mentides, com les cireres, mai no van soles. Sort acaba tenint que algú des de l’ombra li dóna un colp de mà.

Estem davant d’una novel·la on el seu autor prompte ens fa oblidar la seua presència. Ha construït un alter ego perfecte, la Manela, amb el qual té diversos interessos en comú: Francesc Bodí és professor de filosofia i d’una manera intel·ligent utilitza Manela però també el professor per a fer tot un seguit de reflexions sobre l’educació, el futur de la filosofia en el sistema educatiu, les diverses reformes educatives, entre altres coses, però ho fa sense que se senta en cap moment el timbre de la seua veu.

La Manela, que és una dona alegre, enamoradissa, sentimental, ben intencionada, és també una dona desperta, observadora, intel·ligent, capaç d’oferir-nos al llarg del relat (un relat sense capítols però escrit amb una prosa amena i àgil) moment brillants per a dir la seua sobre el sistema econòmic, les relacions de parella, la vida.

La passejadora de gossos és una novel·la atractiva, d’aquelles que sorprenen i enganxen el lector des de la primera pàgina. Divertida en alguns moments i on Francesc Bodí ha estat capaç de crear uns personatges de carn i ossos amb tots els defectes i virtuts de qualsevol ésser humà. Personatges que han tingut la sort de trobar en un moment determinat de les seues vides la passejadora de gossos.

‘SEXE, CASSALLA I PUNK FOLK’

Sota l’etiqueta de punk folk, el grup de la comarca de l’Horta nord X Fanekaes ens presenta un nou treball discogràfic, Sexe, cassalla i punk folk (Mésdemil, 2016). Es tracta d’un disc amb nou temes més una intro enregistrats a Illogical Estudi de Tavernes Blanques, amb Andrés Galván, i masteritzat a València per Enrique Soriano.

Amb anterioritat la banda havia gravat temes en diverses ocasions, els primers els publicaren en descàrrega lliure en internet i més endavant ens oferirien cinc cançons en format d’elapé, X Versionades, on la part instrumental eren versions de temes de bandes que han estat referències per a ells, però amb lletres pròpies.

X Fanekaes està format en l’actualitat per nou membres, quasi una orquestra. En Sexe, cassalla i punk folk la banda recupera dues cançons anteriors que han tornat a enregistrar, Morralla i Innocència morta, dos temes amb una gran càrrega de crítica sociopolítica, després trobem set cançons noves més una intro de 47 segons.

El punk folk és un gènere musical que barreja música d’arrel popular i tradicional amb punk rock. Uns dels primers pioners a l’Estat Espanyol en practicar punk folk foren La Polla Records, Kortatu, Javier Muguruza..., X Fanekaes el combina amb altres ritmes, com ara l’anomenada música balkan, música tradicional de diversos grups ètnics del sud-est europeu.

El so del grup és festiu, carregat d’energia i caracteritzat per l’ús d’instruments com ara el violí, l’acordió, la tuba, la gaita o el whistle.

Per a l’enregistrament de Sexe, cassalla i punkfolk, la banda ha comptat amb un bon grapat de col·laboracions, tant de músics com de cantants, entre els quals destaquen les d’Adrià, del grup Atupa, Àngel, del grup Atzembla, o Margaix, del grup Besugo.

A la vitalitat de la seua música, amb la qual pretenen contagiar el públic amb bon rotllo i energia positiva, el grup li afegix unes lletres que parlen del seu dia a dia amb tocs d’humor i sàtira.

Cançons que ens narren la intensitat de la seua creativitat, que fins i tot els impedix dormir; la reivindicació no sols del paisatge de l’Horta que va desapareixent d’una manera ràpida i inexorable, sinó fins i tot de les anècdotes i les contalles que aquest territori produí i que ens parlen d’una manera de viure i d’entendre el món lligades als cicles productius de la terra. També fan una crítica despietada a la classe política, que acaben qualificant de morralla, una classe política allunyada del poble i que només compta amb aquest a l’hora de demanar-li el vot. La solidaritat ben entesa entre els membres del grup, de la tribu, per tal de defendre’s dels rapinyaires socials. Una crítica ferotge contra tots aquells que condemnen a la mort i la pobresa extrema milers d’éssers humans arreu del món.

En totes les lletres, que són directes i diàfanes, hi ha una crítica al sistema econòmic en què estem immersos que ens deshumanitza, un clam a plantar-se i gaudir de la vida i de la llibertat, i fer-ho amb alegria i optimisme. X Fanekaes estan contents de ser gent de classe treballadora, conscients de tots els seus drets, i el primer que tenen en la seua llista és el dret a somniar.

"ÜTER"

Després de la publicació dels llibres de poesia Gradual, amb el qual va obtindre el Premi Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi, i que després li va valdre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2009, i La llum garbellada, que obtingué el Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva 2011, torna Josep Maria Balbastre (Ròtova, 1962) a oferir-nos un nou poemari amb un títol breu i suggeridor: Úter (Premi Josep Maria Ribelles Vila de Puçol 2015), publicat en aquesta ocasió per Onada edicions.

En Úter trobem un autor madur, que domina el llenguatge i amb una gran riquesa lèxica que empra amb naturalitat. Un individu amb grans dots per a la observació i detallista, que pren anotacions sobre tot el que l’envolta i l’ha commogut i/o provocat i ho convertix en una gran al·legoria que li servix per a reflexionar sobre els cicles de la natura, uns cicles que ens parlen de la vida, de la mort i del renaixement.

Úter està conformat per seixanta-dos poemes organitzats en quatre col·leccions. La més extensa és la primera, Quadern de camp, formada per vint poemes de vers lliure, uns artefactes lírics escrits com si foren unes anotacions preses durant unes suposades eixides al bosc, un bosc que no és verge ja que s’hi troba la petjada de l’ésser humà. Són anotacions provocades per imatges, sensacions, emocions, que conviden l’autor a reflexionar. Una íntima iconografia, per dir-ho amb les paraules de Balbastre, sobre la pèrdua, l’abandonament, la destrucció, la desaparició i com després tot és capaç de renàixer.

En aquest apartat, com en el tercer, Les fulles mortes, els poemes són més llargs, el poeta es deixa dur per la paraula en un discurs que necessita per a ser expressat una construcció més complexa que en els apartats segon i quart.

En el segon apartat, El lament de la terra, format per dotze poemes que se’ns oferixen nus, sense títol ni numeració (com en els apartats tercer i quart), Balbastre traça uns poemes brevíssims: «Batré / les meues / ales / a la teua / era», és capaç d’esbossar amb gran estalvi de recursos imatges, sensacions i emocions després de l’aparent mort de la natura, on comença a patir els dolors del gran part que és la primavera.

En Les fulles mortes (tercera col·lecció), Balbastre torna a oferir-nos uns poemes més extensos i discursius. Tretze en aquesta ocasió. S’inicia com una continuació de Quadern de camp, no debades el primer mot que apareix és «Anotaré», però de seguida pren un altre rumb. En bona part dels poemes l’autor demana una cosa o altra: «Mira’m», «Escriu-me», «Gargoteja’m», és una necessitat quasi vital, sap que és viu si s’atén la seua demanda. També li trobem la necessitat de definir-se, de retratar-se amb l’entorn: «I em descric».

És aquest un apartat on el jo és més present, un jo que necessita d’un espai i d’un tu per a projectar-se, per a renàixer després de l’autodestrucció quotidiana.

Tanca el llibre amb Úter, format per dèsset poemes amb els quals retorna al vers breu, concís on la imatge és fonamental. L’úter és l’espai on es produïx el miracle de la vida. Són aquests poemes versos d’amor impregnats per l’estima del viure, per la saviesa que dóna el fet d’haver assistit a la mort i al renaixement cíclic de la natura, de la qual l’ésser humà, tancat en el seu eixam i absorbit per les banalitats de la tribu, se n’havia allunyat.

Josep Maria Balbastre és un home sensible i metòdic, amb una poètica elegant i amb una gran càrrega ètica i estètica.

UN EMPELT MUSICAL

Inserir en una branca o en el tronc d’un arbre una part d’un altre arbre, proveïda d’una o més gemmes de tal manera que entre tots dos es cree una unió permanent, és allò que diem empeltar. L’empelt és la part que es trau d’una planta per a inserir-la en l’altra.

El sextet musical Xaluq juga amb la idea d’inserir en un organisme viu com és la música tradicional valenciana (cançons de bressol, malaguenyes, cants de batre...) altres branques, altres estils musicals com ara el flamenc, el jazz, la música afrocubana, etc., i el resultat és un disc, Empelt (Mésdemil), amb una sonoritat que transmet una gran sensibilitat i en el que els diferents components de la banda han estat capaços de crear una atmosfera netament mediterrània amb un so mestís, ubèrrim i elegant.

En cada tema són capaços de recrear carrers estrets, parets pintades de calç, assossec, camps oberts on els homes i dones sota un sol vertical doblen les cintures per a recollir el fruit de la terra, paisatges on l’oient es deixa dur per una narrativitat sonora que els convertix en escenaris de la quotidianitat.

Xaluq es mou dins del que els especialistes en diuen word music, una etiqueta en què també trobem gent com ara Carles Dénia, Miquel Gil, Mara Aranda, Eliseo Parra o Coebus, una etiqueta sota la qual s’agrupen sons que sovint tenen poques coses en comú.

Empelt ha estat gravat a Badalona amb Guillem Aguilar i als Estudis Jara propietat d’Eliseo Parra, el qual col·labora en el disc posant veus a temes com ara Tan alta como va la luna i Esqueix 2. Xaluq, a més, ha comptat amb la col·laboració del músic Xavi Lozano, que ha tocat el kaval i la xirimia.

Les veu càlides i suggeridores de les cantants Cristina López i Sandra Monfort no s’imposen ni sobreïxen en cap moment sobre la base instrumental creada, una base on la guitarra dialoga amb els instruments de vent, les seues veus s’acoblen a ells afegint notes de sensualitat, de tendresa i fins i tot, arribat el moment, de rauxa racial.

Empelt és un projecte que ha anat creixent i consolidant-se des de fa dos anys i que ara ja és una realitat que obri tot un ventall creatiu a una banda capaç de canalitzar la saba de vells i arrelats sons per les branques d’estil i gèneres més moderns.