Maria Carme Arnau i Orts és,
sense cap mena de dubte, una de les poetes valencianes més constants i
perseverants de les darreres dècades. Una dona amb una gran capacitat de
treball i un fort compromís amb la paraula i amb l’ésser humà.
Des de l’aparició l’any 1996 del
llibre Bri de vols ha publicat en diverses
editorials nou poemaris, la majoria premiats en un certamen literari. L’últim
ha estat Aquest so entre el no-res i
l’infinit, editat en Periferics Edicions, amb el qual va obtindre el Premi
Francesc Badenes Dalmau 2014 que organitza i patrocina l’Ajuntament d’Alberic.
Es tracta d’un recull de trenta-huit poemes de vers lliure, on la poeta
d’Alfara del Patriarca ens oferix les seues reflexions, els seus dubtes sobre
la condició humana i la necessitat que tenim de creure en una força superior.
El llibre l’obri un magnífic i aclaridor pròleg del poeta Eduard Verger.
El títol, Aquest so entre el no-res i l’infinit, ens anuncia des de la
portada que estem davant d’un poemari que se situa a les portes de la filosofia
i dins de l’espiritualitat. Les darreres generacions de poetes valencians no
s’han destacat per haver creat una obra literària on Déu estiga present, tret
del cas d’Antoni Ferrer Perales, la qual cosa convertix el nou llibre d’Arnau en
una mena d’ave raris. La poeta mai no
ha amagat que és una persona creient, catòlica practicant i que participa fins
i tot en els afers de la parròquia. Una persona que des de la tolerància i la
intel·ligència viu amb intensitat i sense dogmatismes la seua fe. Una dona que
des del cristianisme ha tingut sempre present en els seus poemes la gent que
patix les injustícies provocades per l’egoisme d’un món on primen els beneficis
materials.
Mai com ara Arnau havia escrit un
llibre tan marcadament religiós en el qual, d’una manera diàfana, ha construït
uns artefactes poètics amb un gran ritme interior, on ha emprat elements del
paisatge per a crear una atmosfera i un estat d’ànim en el lector per a després
agafar-lo suaument de la mà, acompanyar-lo mentre li suggerix que mire més enllà
de la realitat quotidiana mentre li explica allò tan sabut però que sovint
oblidem que només som una filagarsa al bell mig de la immensitat de l’univers.
Que som un instant de temps, un no-res, i que davant nostre és l’infinit,
l’energia universal que si aprenem a escoltar-la també emana del nostre
interior.
És aquest un llibre espiritual,
que no místic, Eduard Verger ho explica molt bé en el pròleg, un text que de
cap manera no hem de permetre’ns el luxe de saltar-nos. Un llibre gens sectari,
en cap moment diu: «Heus ací la meua veritat, la veritat que esteu obligats a
seguir», no obliga a res sinó que ens convida a aturar-nos un moment per a
reflexionar i destriar allò que és realment important per al nostre benestar
personal i la nostra relació amb els altres d’allò que la dinàmica social
afirma que és necessari i urgent. Maria Carme Arnau ens parla d’un camí que
cadascú ha de buscar i seguir voluntàriament.
Aquest so entre el no-res i l’infinit és la nostra veu interior, una veu que tenim el mal
costum de no escoltar perquè hem perdut l’hàbit d’escoltar-nos.
