TRIBUT

Artur Àlvarez porta treballant en el fràgil món de la música en valencià des de l’any 1978. Primer, com a membre del grup de música popular valenciana Adesiara i, des del 2004, en publicar Deixa’m dibuixar-te un espai, com a cantautor. Al seu segon disc, Castelló, triangulada plana (2007), Àlvarez ens demostrà que es trobava d’allò més còmode convertint en cançó poemes de diversos escriptors del segle xx, un fet, aquest, que ha repetit amb èxit al llarg de la seua carrera, destacant la seua predilecció pels textos dels castellonencs Miquel Peris i Segarra i Bernat Artola. Justament a aquests dos autors el 2015 els dedica un disc, magnífic, que porta per títol A ritme de blues.

A un home de la trajectòria d’Artur Àlvarez, estic convençut que li ha estat complicat triar vint-i-quatre cançons de diferents autors amb l’objectiu de retre’ls un sentit homenatge en forma de disc, Tribut (Moluscodiscos, 2017). Complicat però no impossible. Entre els que a la fi han estat elegits trobem un representant de la chanson, George Moustaki; dos de la Nueva Troba Cubana, Pablo Milanés i Silvio Rodríguez; set de les diverses fornades de cantautors hispans, Patxi Andión, Luis Eduardo Aute, J.A. Labordeta, Hilario Camacho, Luis Pastor, Joaquin Sabina i Pedro Guerra; un de la nueva ola, Antonio Vega; també Antonio Flores, que ve del pop-rock i del flamenc-pop; un del pop-rock anglés, John Lennon; un del folk rock nord-americà, Bob Dylan; un de la cançó d’autor anglosaxona, Leonard Cohen; dos de la música sud-americana, Violeta Parra i Víctor Jara; sis de la nova cançó, Raimon, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Joan Isaac i Maria del Mar Bonet, i tanca el disc un tema del cantautor galàctic Jaume Sisa, provinent de l’efímer grup de folk.

A Tribut, sense cap mena de dubte, no hi són totes aquelles cançons que potser haurien de ser-hi. Tampoc no trobarem paritat sexual en la tria dels  noms dels compositors. Ara, no n’hi ha cap que sobre. Aquesta és una mostra representativa de les preferències d’un músic honest, infatigable i amb una gran passió pel seu ofici.

 Artur Àlvarez ha digerit pausadament cadascun dels temes, potser ho ha fet durant dècades, i tot seguit els ha dut amb sensibilitat, elegància i intel·ligència cap al seu terreny, un terreny pròxim al pop-rock, al country-rock i a la cançó d’autor, tot adaptant-les a la seua veu i a la seua manera personal d’interpretar.

El doble cedé ha estat enregistrat i mesclat a Home Studio, del qual és propietari. Ell mateix ha tingut cura de la producció, dels arranjaments, la instrumentació, la programació, la gravació, la mescla, la masterització i el disseny gràfic.

A Tribut, com en treballs anteriors, ha comptat amb la valuosa col·laboració de Carlos Àlvarez, músic i productor; el treball del qual és impossible que ens passe desapercebut per la seua qualitat com a instrumentista i pel bon feeling existent entre ell i Artur. En aquesta ocasió s’ha encarregat de tocar la guitarra elèctrica en bona part de les cançons i la guitarra espanyola en el clàssic de Serrat Paraules d’amor. Carlos aporta al disc un suplement sonor que enriquix i projecta cadascun dels temes cap a un espai on s’alcen els ecos de tradicions musicals properes al jazz, al rock o al country-rock. Hi ha moments, com ara a És tan difícil deixar de pensar o a Com un puny, que dialoga d’una manera pausada amb la veu d’Artur creant una atmosfera plena de suggeriments.

Tribut és un treball fet amb ofici i il·lusió, amb ganes d’aportar a una cançó coneguda nous matisos, noves textures sonores que ens la faça sentir no com un nou tema, això és impossible sense destruir-la, però sí amb un embolcall diferent. Encara que a la cançó Als companys si que pren una gran distancia de la versió que popularitzaren Ovidi Montllor i Toti Soler, i aconseguix, amb gran estalvi de recursos, reinventar-la.

"PARANOIA RAONABLE"

Raül Vidal i Huerta és un escriptor que es va donar a conéixer com a especialista en narrativa infantil i juvenil. És el creador de Les aventures de l’eriçó Costumeta, on a través de huit volums Vidal escriu sobre els costums valencians; Les encantades, sobre la llegenda de les fades en la nit de Sant Joan; i a més és coautor dels llibres Rondalles valencianes replegades a la Llosa de Ranes, Conte contat i Llegendes de la Costera.

En aquesta vessant i sota la influència d’escriptors com ara Enric Valor, Bernat Capó o Ximo G. Caturla, recull i barreja la tradició oral valenciana amb una prosa personal que les recrea i actualitza.

Per al públic adult ha publicat el llibre de relats El caçador de gats, on entre la realitat i la ficció, amb grans dosis d’ironia, critica la societat actual.

Raül Vidal és un escriptor que ha tingut una experiència dramàtica i negativa en la seua relació amb la indústria editorial. (Em pregunte quin autor no ha tingut alguna experiència frustrant amb els editors). La qual cosa l’ha portat, a diferència d’altres que han decidit obrir la seua pròpia editorial, a fer una aposta important, sempre arriscada, per l’autoedició.

El 2017 ha decidit autoeditar-se un llibre de poesia, Paranoia raonable. Els perills de l’autoedició són molts i tenen a veure amb dissenys i maquetacions dolentes, correccions de textos nefastes, enquadernacions dubtoses i distribució inexistent. Raül Vidal ha aconseguit eixir-se’n de l’experiència amb nota i ens oferix un llibre digne de competir en les prestatgeries amb els publicats per una editorial.

Vidal és un home valent, intel·ligent i amb criteri propi. Paranoia raonable és un llibre de poemes de vers lliure i discursiu, de línia clara, escrit amb ironia, una mica de mala llet i humor. Els poemes naixen d’una mirada, potser una mica paranoica però enraonada, perspicaç, inicisiva i crítica. El poeta agafa elements de la vida quotidiana per a convertir-los en bisturí que dissecciona la societat i el sistema polític i econòmic en el qual aquesta és immersa, «de bon matí / vosté acaba de començar / una guerra, / però no ho sap».

La poesia de Raül Vidal, encara que crítica no és pamfletària, sinó que naix de l’observació de la realitat quotidiana. És directa, àgil, transparent, amb imatges i recursos que no destaquen ni trenquen el discurs sinó que estan ben encaixades i doten el poema d’una senzillesa només aparent.

Trobem, com ja hem dit, humor i mala llet, tendresa, homenatges a altres autors com ara Vicent Andrés Estellés: «Jo també/ m’aclame a tu / mare de mans aspres», jocs poètics en els quals utilitza elements de la tradició popular que tant coneix com ara la forma de la cançó o de les endevinalles: «No hi ha cap poema / que no tinga /, part de joc, / de terrible / endevinalla, / com per no voler/ jugar-hi».

A la claredat expositiva contraposa enginy i una certa contundència, així com un missatge que no té gens ni mica de paranoia, encara que a aquestes altures tots siguem un poc paranoics.

ÉSSER VIU

L’any 2002 Salvador Jàfer i Sanxís, un dels poetes més originals i intensos de la generació dels setanta, publicava en Edicions 96 el llibre Desert, un poemari amb el qual poc després va obtindre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. El desert (Edicions 96) és un llibre on l’autor de Ràfol de Salem reflexiona sobre el concepte de desert alhora que ens parla de les seues diverses experiències en aquests espais.

Jàfer, a l’igual que el seu company de generació Joan Navarro, ha tingut, sense pretendre-ho, una certa ascendència sobre diversos grups de poetes valencians de diverses generacions. La seua influència la podem trobar en poetes que s’iniciaren al voltant de la revista L’Horabaixa d’Algemesí o en un grup d’escriptors i músics de la Vall d’Albaida. Així, el desert de Jàfer comença a ser visitat i interpretat per tot un seguit d’artistes que el 2006 es conformaren en un petit grup poètic musical anomenat Gent del desert. Aquest grup, al voltant de la figura de Jesús Barranco, evolucionà amb el temps fins a constituir una de les bandes més interessants del panorama musical valencià, una banda amb un so personal que se situa entre el folk d’arrel anglosaxona i el d’arrel tradicional valenciana, el rock i la cançó, i una presència dalt de l’escenari que no deixa indiferent ningú.

Des del 2006 han publicat diversos treballs discogràfics de llarga i curta durada, treballs on demostren una evolució ascendent i positiva fins a consolidar una personalitat molt sòlida. A l’igual que el seu so, en les lletres trobem versos de marcada arrel popular, entre el fandango i el romanç, la poesia (ja des del primer disc, El pèndol i la terra, han fet magnífiques cançons de poetes com ara David Mira, Salvador Jàfer, Sergi Torró, Lluís Roda, Manel Alonso, etc.) i les adaptacions de cantautors com ara Bob Dylan, Eric Bogle, Ovidi Montllor o el guitarrista Mark Knopfler.

Enguany ens han sorprés amb la publicació d’un nou treball, Ésser viu. Un llarga durada amb quinze cançons, que fou enregistrat en directe a la sala de cinema del Centre d’Interpretació de la Serra de Mariola de Bocairent. Enregistrat en directe però no en un concert amb públic.

Totes les cançons provenen dels seus discos anteriors, ja siguen individuals o col·lectius, com ara Montserrat, que va aparéixer en el disc homenatge A l’Ovidi i Ou, ou, del disc Ara ve Nadal.

Quinze cançons representatives del que han estat els deu anys de trajectòria de Gent del desert i una invitació honesta alhora que divertida i atractiva a conéixer el treball d’una banda a la qual encara li queda molta corda.

Trobe que la idea de seleccionar aquests quinze temes i enregistrar-los de nou en directe ha estat encertada. La banda està formada per músics solvents, multiinstrumentistes sòlids que aporten una gran riquesa sonora a les cançons, i la veritat és que han demostrat el que són capaços de fer.

Ésser viu és un animal que batega amb diferents ritmes provinents de diverses tradicions musicals, units per una veu i una personalitat ara més intensa i definida que mai. És un viatge musical apassionant a través del qual Jesús Barranco i els seus companys després de visitar el desert (el desert com un espai on un es troba un a si mateix, reflexiona i es reinventa),  reinterpreten, amb ofici, un pomell de bones cançons.

ROMANDRÀS

Romandràs és el tercer poemari que dóna a la impremta l’escriptor d’Antella (la Ribera Alta) Josep Micó Conejero. Es tracta d’un recull de poemes escrits des de l’experiència, des de la maduresa vital d’un autor que ha aprés a base de colps a ser fort i a guanyar la seua llibertat individual; ha estat publicat per Ianua editora, una editorial tot terreny que sol publicar en gallec i castellà; i prologat per la poeta de Nules (la Plana baixa) Marisol González Felip.

Ja en el primer poema, Estigmes, Josep Micó, amb una rotunditat diàfana, deixa clar el seu posicionament ètic davant de la vida, un posicionament que alça des del conegut poema de Maria Mercè Marçal: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel», en el qual, a més de definir-se com a rebel, gai, nét de leprós, fill d’una mare adoptada, de classe baixa i nació oprimida, ens informa que no suporta la hipocresia. No podia ser d’una altra manera per a aquell que al llarg de la vida n’ha hagut de suportar tanta que a la fi l’ha arribat quasi a ofegar.

Romandràs és un llibre valent, on l’autor fa una mirada al seu passat per a retrobar-se amb la gent que d’una manera o altra li va marcar la vida: l’avi leprós, el pare que se’n va i torna de l’exili amb el passaport dels desheretats, la societat franquista amb la impostura de banderes, la persecució de la llengua familiar, i una escola i un temple freds. Les relacions amb la mare i els altres membres de la família, l’opció sexual...

La memòria i les glopades d’imatges que transporta, imatges que sovint encara li couen a l’autor i que el pas del temps no ha sabut parar l’angúnia que li generen, així com el dolor de les absències marquen el batec d’aquest poemari.

Micó, deixant de banda la definició de poeta que fa Fernando Pessoa: «O poeta é um fingidor», fa un enorme exercici d’honestedat, i no el porta a terme per a llepar-se les ferides, bona part de les quals no han cicatritzat i resten obertes, sinó per a buscar la veritat, les veritats de la seua vida, enfrontar-se amb les maldats i els egoismes que li ha tocat patir. Per a recuperar, també, l’estima i l’afecte d’aquells que ja no són. Per a fer inventari dels espais compartits, crònica dels moments d’alegria, de pau, de malaltia, viscuts de vegades amb esperança, altres amb resignació. Perquè el passat ens pertany, ens conforma i en ell habiten per a sempre els nostres éssers estimats, espectres nodrits amb la llum de la memòria.

Josep Micó ha escrit un poemari intens, personal, amb uns versos lliures i unes imatges diàfanes capaces de recrear un espai i un temps amb els quals ha sabut convocar amb lucidesa el seu passat.