"L'INTERÉS PER LA LLENGUA DELS VALENCIANS"

El segle xx ha estat una centúria marcada per les profundes transformacions de tota mena, socials, econòmiques, culturals, etc. A l’Estat Espanyol, més de la meitat d’aquest segle ha estat governat per dictadures militars, la de Miguel Primo de Rivera i la del general Francisco Franco, sense oblidar la breu dictablanda de Dámaso Berenguer, i l’altra meitat per democràcies tutelades per l’exèrcit i/o sustentades sobre un sistema d’interessos econòmics anomenat caciquisme.

Mals anys per a la llibertat i per a la pluralitat ideològica, lingüística i cultural. Mal temps per a sembrar amb la mirada posada a curt o mitjà termini. Així i tot, al llarg del segle xx va haver-hi gent que no sols es va interessar per la llengua dels valencians, sinó que fou capaç d’acabar, per una banda, amb l’anarquia gramatical existent i des d’ací desenvolupar tot un seguit de projectes que venien a omplir buits importants sense els quals no es podia garantir el futur de la llengua. I ho feren aprofitant per una banda l’impuls de la Renaixença i per una altra el camí obert en aquest sentit des d’altres territoris amb els quals compartim llengua.

El doctor en filologia Josep Daniel Climent acaba de publicar un llibre, L'interés per la llengua dels valencians, en la col·lecció Odissea de l’editorial Llibres de la Drassana on reivindica els personatges que ho feren possible, ens parla d’algunes de les obres més importants i ens detalla alguns dels fets més significatius d’un valencianisme subterrani i tolerat només com una nota folklòrica i regional.

Josep Daniel Climent, amb un llenguatge volgudament àgil, intencionadament divulgatiu, sense emborratxar-nos amb dades, ens dóna notícia d’una gent que per damunt d’ideologies i d’interessos de classe compartix una gran estima pel país i un objectiu: recuperar i dignificar l’idioma, així com preparar el terreny perquè arribat un temps més propici les noves generacions de valencians no partisquen del no-res per a normalitzar les seues llengua i cultura. Un treball anònim fet de vegades al mig de la foscor i amb un escàs ressò social. Així i tot, aquestes persones foren capaces de consensuar una normativa, les Normes del 32, que debilitaren les vel·leïtats secessionistes i que significaren un sòlid punt de partida. De crear gramàtiques, vocabularis i diccionaris de tota mena, de formar mestres, etc.

Josep Daniel Climent ha compartimentat el llibre, un ampli ventall d’articles, en tres grans blocs: Personatges, Llibres i Fets, i amb pinzellades precises ens fa un retrat de l’univers valencianista i de la seua evolució al llarg d’un segle complicat, la qual cosa el convertix en una obra d’obligada lectura per als valencians del segle XXI.

Un llibre que valora i alhora honora unes generacions de valencians que des de la foscor i el silenci foren capaces de no defallir i de traçar un rumb que nosaltres només hem hagut de seguir i aprofundir, que no és qualsevol cosa.

EPÍLEG

Mangi il pane in solitudine per far merenda.

Un'anarchia di libri,

di polvere e di fogli accartocciati

ti circonda senza annegarti,

l’ordine del disordine, lo sai già.

All’improvvisso ti prende il desiderio

di versare qualcosa che porti dentro

e con l’argilla della memoria

e il tornio della fantasia

cominci ad alzare

l’anfora che tratterrà

il liquore in agrodolce

di ciò che dici la tua letteratura.

Come in un incantesimo

appare uno specchio nel mezzo della stanza.

La gatta, che dorme vicino a te, si sveglia

e dopo il rituale noioso

di sbadigliare e sgranchirsi con eleganza

si avvicina curiosa, sente l’odore e struscia il suo manto,

dopo lo attraversa come uno spettro.

Ti alzi spaventato e vai a cercare il felino,

sono troppi anni che condividi solitudini

per poter perdere un compagno di viaggio.

Attraversi il vetro liquido

e ti trovi all’altra parte

con una geografia che ti è familiare:

un paese, un mondo che hai costruito

reinventando, ricreando la verità.

Cammini per le strade, la realtà si disegna

tra i selciati immaginari

e vedi come la gatta entra in una casa.

La segui, attraversi la soglia,

nel mezzo della stanza c’è una tavola apparecchiata,

ti siedi, la gatta ti tocca

le gambe dei pantaloni, miagola,

qualcuno dalla cucina ti chiede: sei già tornato?

e non stai dando alcuna risposta.

Suonano le campane della chiesa.

La casa era piena di gente

che si siede attorno a te e ti dice:

-Ben tornato, di nuovo, Pouet.

****

Traduzione di Josep Dionís Martínez

QUÈ SAPS DE VIDAL PALAU?

Eduard Penadés és l’únic membre del consell de redacció d’un diari digital valencià si no hi comptem el director. Els canvis tecnològics han afectat d’allò més els darrers anys el funcionament dels mitjans de comunicació, sobretot la premsa en paper, i encara a hores d’ara no sabem quins camins prendran en el futur. A pesar de tot, Eduard és un periodista de la vella escola, amb un aire de detectiu privat. Un dia rep una telefonada del director del diari i, a boca de canó, li pregunta: «Què saps de Vidal Palau?», i tot seguit li encomana que faça la crònica del funeral d’aquest personatge que tindrà lloc en una localitat turística valenciana. El problema rau en el fet que Vidal fa trenta anys que és mort i soterrat. Només assistint al sepeli i parlant amb els amics del difunt Eduard traurà l’aigua clara.

El novel·lista d’Algemesí (Ribera Baixa) Vicent Borràs, en Què saps de Vidal Palau? construïx un relat àgil, dinàmic, amb una tensió narrativa que no decreix en cap moment, i on ha estat capaç de modelar personatges ben definits i amb un passat que els dota d’una gran força i versemblança. També ha sabut adoptar altres personatges de la realitat, tot encaixant-los perfectament en la narració. Estem davant d’un autor en plena etapa de maduresa, un escriptor que coneix el seu ofici, que té una trajectòria important i reconeguda i que ha anat creixent i millorant com a escriptor amb cada nou lliurament de la seua obra.

Què saps de Vidal Palau? és per a mi el seu millor llibre. Una novel·la on trobem un autor amb una gran seguretat, amb una veu pròpia i amb una gran capacitat de seduir el lector des de la primera frase.

Eduard Penadés sap que Vidal Palau Gilabert fou un professor i poeta valencià que emigrà a Barcelona i acabà sent un membre destacat de la generació poètica dels cinquanta. Fou amic dels germans Ferrater i íntim de Manuel Vázquez Montalbán, aquest darrer amb un paper fonamental en bona part dels fets que ens narra l’escriptor d’Algemesí.

Vicent Borràs reflexiona sobre la relació de l’autor amb la seua obra, però també amb la crítica i el públic, sobre l’ensenyament, les relacions d’amor, de pares i fills i de parella, de l’amistat, també ho fa sobre la culpa, i d’una manera destacada sobre la identitat personal. I ho emmarca tot en el període gris d’una Barcelona provinciana sota la bota de la dictadura franquista, on, a pesar de tot, hi ha qui estima, viu i escriu amb plena llibertat.

El llibre no conté només l’explicació sobre qui fou Vidal Palau i sobre què el va portar a prendre la decisió de desaparéixer del mapa trenta anys abans de la seua mort. Vicent trau de la seua palestra altres personatges sobre la vida dels quals reflexiona com ara la dona francesa de Palau, que en realitat és jueva i nascuda a Polònia, o potser no, i el seu sogre, un republicà valencià exiliat que deixa de ser-ho per a convertir-se en un ciutadà de la República francesa.

Vicent Borràs reconstruïx el passat de Vidal Palau, ens posa dins del seu cap, alhora que ens parla del present dels membres de la seua família, que deixà enrere, una filla que no acaba de saber qui és, una esposa entrada en anys i a les portes d’una demència senil que farà que siga impossible reconstruir la seua pròpia identitat.

Borràs ha escrit un llibre d’aquells que eixe dos per cent de lectors que llegim habitualment en valencià no podem deixar passar de llarg.

ICH ERINNERE

Ich erinnere die Lieder
die die langen Karawanenzüge begleiteten
bei der Eroberung eines weissen Raumes,
und erneut lastest auf mir die Schwere jeden Wortes.

Ich wandere Tag und Nacht durch eine erdachte Landschaft
dabei denke ich an die zerknüllten und in den Müll geworfenen Stunden,
auch an jene in denen Wesen Leib und Seele annahmen
mit deren ich das schmieden wahrtaft wirkender Scheinwelten spielte.

Ich erinnere und lecke meine Wunden wie eine alte Katze
die sich hochnässig und überheblich weigert, Niederlagen einzugestehen.

Ich erinnere und schreibe rachsüchtig mit Katzenklauen.

***

Traducció de Mar Monsonís i Michael Platz

BARBARITATS

Barbaritats, sextet musical de la comarca valenciana de la Costera, després d’uns anys de funcionament ha decidit donar un nou pas i acaba de publicar el seu primer treball discogràfic sota el mateix nom del grup. Com moltes de les bandes que comencen, s’han autoeditat el disc i l’han finançat a través d’un micromecenatge.

Fa uns quants anys vaig tindre la sort d’escoltar Barbaritats en directe i en format acústic en diverses ocasions, i fins i tot interpretant els seus temes sense micròfons ni aparells elèctrics durant la presentació d’un llibre de poesia, i ja aleshores la seua qualitat em va sobtar d’una manera positiva. Des d’aleshores la banda ha madurat i crescut, consolidant un repertori propi del qual ens oferixen ara set cançons d’autoria pròpia, exceptuant la lletra de la que obri el disc, Pluja, un poema intens i descriptiu d’un moment de soledat del qual és autor l’escriptor de l’Alcúdia de Crespins Josep Manel Vidal.

Barbaritats, en aquest primer treball, ens brinda ritmes que van des del rock and roll clàssic a l’estil de Chuck Berry fins al funky a l’estil de James Brown, passant pel pop-rock i fins i tot pel metal. La banda fa de l’eclecticisme el seu segell personal. Posseïx un estil fresc, dinàmic, descomplexat, així com una gran capacitat per adaptar les seues cançons a diferents formats a l’hora de tocar en directe. Els he vist com a duet, com a trio i com a quartet en acústic, i a través de les xarxes socials amb els sis membres de la formació en elèctric.

La veu la posen Àngels Vidal, rica en matisos, potent, ben educada i capaç d’adaptar-se a estils diversos, i Ramon Rodenas, més diàfana, popera i càlida, capaç d’acomodar-se sense massa esforç al funky, al hardcore o al rock and roll.

El disc ha estat enregistrat i masteritzat a LR Estudis de Manises i del disseny de la carpeta s’ha encarregat Cesc Roca. Només he d’assenyalar d’una manera negativa que he trobat a faltar una mínima fitxa tècnica en la carpeta que em donara més informació sobre els components de la banda i sobre quin ha estat el seu paper en l’enregistrament de cada tema. Obviant aquest petit però important detall, trobe que el disc és una bona targeta de presentació d’una banda jove, creativa i amb una gran personalitat, que si són perseverants acabaran oferint-nos grans moments musicals.

EVOCO

Evoco las canciones

que acompañaron las largas hileras de caravanas

a la conquista de un espacio en blanco,

y de nuevo vuelvo a sopesar la intensidad de cada palabra.

Camino día y noche por un paisaje inventado

mientras pienso en las horas estrujadas y lanzadas a la papelera,

también en las otras donde tomaban cuerpo y alma

seres con los que jugué a forjar ficciones verosímiles.

Evoco y me lamo las heridas como un gato viejo

que, soberbio y altivo, se niega a asumir las derrotas.

Evoco y escribo con ánimo de revancha con las garras de un gato.

"L'ESTUPOR"

Set anys després del traspàs de Josep Iborra, l’editorial Afers ens oferix un recull de petits assajos d’aquest autor amb una nota introductòria del seu fill, el també crític literari Enric Iborra, sota el títol de L'estupor.

Fa un grapat d’anys vaig coincidir amb Josep Iborra en un ascensor d’un edifici de l’avinguda Baró de Càrcer de la ciutat de València, els dos ens adreçàvem al mateix lloc, la redacció de la revista El Temps, on aleshores col·laboràvem escrivint ressenyes literàries. El vaig reconéixer de seguida, havia llegit el seu llibre Fuster portàtil (1982) i un gran nombre d’articles seus publicats en revistes com ara Serra d’Or, Saó, Caràcters i, com no, El Temps. Iborra tenia una prosa cuidada, reflexiva, incisiva, es notava i es nota en cada frase dels seus escrits una formació sòlida i hores de lectura i de relectura. Durant el curt trajecte en ascensor vam parlar de coses intranscendents i en arribar a la redacció ens vam acomiadar amb un somriure.

Josep Iborra, que inicià la seua carrera com a escriptor amb un llibre de narracions, Paràboles i prou (1955), li va dedicar uns quants llibres a l’obra de Joan Fuster, al ja citat Fuster portàtil se sumaren Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (2012) i Fuster, una declinació personal (2014), tots dos editats pòstumament, ja que Iborra va faltar en febrer del 2011 a la ciutat de València. Aquest interés per l’obra del savi de Sueca ha jugat una mica a la seua contra, ja que alguns l’han acabat considerant un epígon de Joan Fuster. Potser que al País Valencià hi ha ombres com la d’Estellés i la del mateix Fuster que oculten l’obra de bons poetes i assagistes. Sense anar més lluny, només cal llegir Breviari d’un bizantí (2007) o L’estupor (2018) per adonar-se que estem davant d’un assagista brillant, intel·ligent, amb una veu pròpia hereua d’una tradició que enfonsa les seues arrels en Montaigne i que en el nostre país ha continuat en escriptors com ara Josep Pla o el mateix Fuster.

L’estupor recull petits assajos de diferent extensió. Hi ha, per una banda, aquells en què Iborra fa una reflexió moral i filosòfica, res no li és alié a aquest observador que des del seu seient mira atent la realitat que l’envolta, fins i tot arriba a reflexionar sobre les diverses formes de mirar-se la vida. I, per l’altra banda, la literatura. Josep Iborra, abans que escriptor és lector, un lector amb les seues dèries i passions, Valéry, Montaigne, Pla, Fuster, Dant, Txèkhov. La passió per la lectura el porta a la reflexió i després a l’escriptura.

La literatura no com un simple divertiment, sinó com una aventura intel·lectual. Iborra, des d’un profund coneixement de la tradició occidental, s’endinsa per camins i senderes i amb una exposició diàfana i àgil oferix respostes als interrogants que li han eixit al pas.

L’estupor m’ha fet pensar en aquell dia en l’ascensor i com ara em penedisc de no haver-lo invitat a un café per a parlar amb ell d’aquest petit vici compartit que és la lectura. Llàstima i sort perquè encara resten més textos inèdits que faran possible retrobar-nos de nou.

EBOCO

Eboco as cantas

que acompañoron as largas ringleras de carabanas

á ra conquiesta d’un espazio en blanco,

e de nuebo torno a sospesar a intensidá de cada parabra.

Camino nuei e día por un paisache imbentato

entre que pienso en as oras esclafatas e chitatas á ra papelera,

tamién en as atras en do preneban cuerpo e alma

sers con os que chugué á forchar ficzions berosímils.

Eboco e lamino as mías feritas como un gato biello

que, suyo e soberbio, se niega a asumir as redotas.

Eboco e escribo con animo de rebancha con as zarpas d’un gato.

***

Traducció de Josep Carles Laínez