dilluns, 7 de maig de 2018

"L'ESTUPOR"




Set anys després del traspàs de Josep Iborra, l’editorial Afers ens oferix un recull de petits assajos d’aquest autor amb una nota introductòria del seu fill, el també crític literari Enric Iborra, sota el títol de L'estupor.
Fa un grapat d’anys vaig coincidir amb Josep Iborra en un ascensor d’un edifici de l’avinguda Baró de Càrcer de la ciutat de València, els dos ens adreçàvem al mateix lloc, la redacció de la revista El Temps, on aleshores col·laboràvem escrivint ressenyes literàries. El vaig reconéixer de seguida, havia llegit el seu llibre Fuster portàtil (1982) i un gran nombre d’articles seus publicats en revistes com ara Serra d’OrSaóCaràcters i, com no, El Temps. Iborra tenia una prosa cuidada, reflexiva, incisiva, es notava i es nota en cada frase dels seus escrits una formació sòlida i hores de lectura i de relectura. Durant el curt trajecte en ascensor vam parlar de coses intranscendents i en arribar a la redacció ens vam acomiadar amb un somriure.
Josep Iborra, que inicià la seua carrera com a escriptor amb un llibre de narracions, Paràboles i prou (1955), li va dedicar uns quants llibres a l’obra de Joan Fuster, al ja citat Fuster portàtil se sumaren Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (2012) i Fuster, una declinació personal (2014), tots dos editats pòstumament, ja que Iborra va faltar en febrer del 2011 a la ciutat de València. Aquest interés per l’obra del savi de Sueca ha jugat una mica a la seua contra, ja que alguns l’han acabat considerant un epígon de Joan Fuster. Potser que al País Valencià hi ha ombres com la d’Estellés i la del mateix Fuster que oculten l’obra de bons poetes i assagistes. Sense anar més lluny, només cal llegir Breviari d’un bizantí (2007) o L’estupor (2018) per adonar-se que estem davant d’un assagista brillant, intel·ligent, amb una veu pròpia hereua d’una tradició que enfonsa les seues arrels en Montaigne i que en el nostre país ha continuat en escriptors com ara Josep Pla o el mateix Fuster.


L’estupor recull petits assajos de diferent extensió. Hi ha, per una banda, aquells en què Iborra fa una reflexió moral i filosòfica, res no li és alié a aquest observador que des del seu seient mira atent la realitat que l’envolta, fins i tot arriba a reflexionar sobre les diverses formes de mirar-se la vida. I, per l’altra banda, la literatura. Josep Iborra, abans que escriptor és lector, un lector amb les seues dèries i passions, Valéry, Montaigne, Pla, Fuster, Dant, Txèkhov. La passió per la lectura el porta a la reflexió i després a l’escriptura.
La literatura no com un simple divertiment, sinó com una aventura intel·lectual. Iborra, des d’un profund coneixement de la tradició occidental, s’endinsa per camins i senderes i amb una exposició diàfana i àgil oferix respostes als interrogants que li han eixit al pas.
L’estupor m’ha fet pensar en aquell dia en l’ascensor i com ara em penedisc de no haver-lo invitat a un café per a parlar amb ell d’aquest petit vici compartit que és la lectura. Llàstima i sort perquè encara resten més textos inèdits que faran possible retrobar-nos de nou.