MEMÒRIES D'UN RODER

Sempre he pensat que aquella frase que Plutarc atribuïx al general Pompeu que deia: «Navegar és necessari, viure no» és una sentència a la qual, des de la meua humil modèstia (qui sóc jo per a esmenar Plutarc), no li trobe la gràcia, ja que per a mi viure és el més important, i viure no és sinó anar navegant. Viure, aprofitar el moment, i després, seguint el consell de García Marquez, «vivir para contarla», que no és una altra cosa que compartir amb els altres la nostra experiència, les nostres emocions, sensacions, sentiments, la nostra mirada.

Ernest Nabàs (la Vall d’Uixó, 1941), que fou en un temps capellà, periodista i polític, i ara un jubilat, ha sentit que li ha arribat el moment de contar-nos la seua vida i ho ha fet amb el llibre Memòries d’un roder, que ha publicat enguany Vincle editorial.

De família conservadora i catòlica, Ernest Nabàs estudià al seminari de Tortosa i després fou vicari a Vilafranca del Maestrat i rector a Xodos, on va exercir un sacerdoci obert, rebel i compromés socialment. A finals de la dècada dels seixanta del segle passat es traslladà a la ciutat de Concepción a Xile, on va estudiar ciències de la informació mentre exercia de capellà i de periodista. Allí visqué l’arribada de Salvador Allende a la presidència de la República i el colp d’estat del general Augusto Pinochet. A Xile abandonà el sacerdoci i es va casar.

Expulsat del país sud-americà, tornà al País Valencià, on exercí de periodista i s’afilià al PSPV, i amb la fusió entrà al PSPV-PSOE.

Nabàs fou un dels homes de confiança del secretari general dels socialistes valencians i president de la Generalitat Valenciana Joan Lerma, el qual el va nomenar cap de premsa de la institució autonòmica. També va ser secretari de comunicació de la comissió executiva del partit i diputat a les Corts Valencianes durant tres legislatures.

Més endavant mantingué una postura molt crítica, desencantat com estava per les posicions polítiques del PSOE.

En Memòries d’un roder, Nabàs agafa la figura llegendària del roder el Gatet d’Otos per a construir el quadern de bitàcola de la seua navegació vital que l’ha fet rodar pel món amb set vides com un gat.

Les memòries d’Ernest Nabàs tenen una prosa senzilla, àgil, que fa que el volum es llija com una crònica periodística. L’únic defecte que li podria retraure és eixa necessitat que se li veu de deixar constància del nom i del cognom de la gent que en un moment o altre el va acompanyar. El que li agraïsc és la seua valentia per a contar-nos els secrets de la política i del periodisme valencians. Trobe que les memòries d’Ernest Nabàs podien haver donat per a diversos volums, de vegades l’he vist massa concís.

És un llibre interessant i amé. A través del relat accedim a un lloc privilegiat des d’on podem veure l’escenari i l’actuació dels diversos personatges que van ser protagonistes de moments històrics de Xile i del País Valencià durant una època il·lusionant en què estàvem construint el nostre autogovern. Però la mirada de l’autor va més enllà i ens oferix les bambolines de la política vistes des de dins i des de la llotja reservada als periodistes, que en un país petit com el nostre també juguen d’alguna manera a fer-ne quan no a ser meres corretges de transmissió de grups de pressió.

Ernest Nabàs, a més, ha estat llibreter, agitador cultural, fotògraf i viatger, d’aquestes experiències també ens parla, algunes de les quals són necessàries en el relat ja que conformen una baula entre un període i un altre de la seua vida, i altres podrien haver donat per a un o diversos llibres de viatges.

Un llibre necessari i interessant, que en pocs mesos ha arribat a la segona edició, i això al país i en la llengua dels valencians no passa cada dia.

EL PARADIS A LES FOSQUES

Viure en el sistema capitalista fa que, de tant en tant, es troba una mina d’or i la riquesa que abans es resistia i costava tant d’aconseguir de colp es posa a l’abast de qualsevol que siga una mica espavilat i el paradís somniat que semblava inabastable només uns anys enrere esdevé una realitat tangible. Es trenquen les cadenes que et lligaven a una classe social i es comença a grimpar cap al cim oblidant que només s’han canviat les cadenes de ferro per unes d’or.

Al País Valencià hem tingut mines d’aquesta mena, com ara el comerç de la taronja, el turisme, la bombolla immobiliària i, a la comarca de la Plana Baixa i també en bona part de l’Alcalatén, la indústria de la ceràmica.

L’escriptor Vicent Usó, en la seua darrera novel·la El paradís a les fosques (Bromera, 2018), escriu un relat intens, cru, sensual, violent i cruel que ens parla de l’èxit i de l’ambició dels nous rics de la indústria ceràmica a la capital de la Plana Baixa, Vila-real. Una classe social majoritàriament formada per nous rics on el joc de les aparences és fonamental per a mantindre l’estatus. D’això s’aprofiten artistes extravagants com ara Serpentina, darrere del qual el lector perspicaç endevinarà el nom de cert artista plàstic castellonenc, les botigues de roba i les joieries de luxe, les immobiliàries, però també la màfia de la prostitució, de la droga i d’allò que calga i que es pague a preu d’or.

Vicent Usó, un dels narradors valencians nascuts en la dècada dels seixanta del segle passat amb més ofici i amb una obra sòlida que ho ratifica, ha sabut construir un personatge protagonista, Maties Passera, versemblant i amb una vida plena de zones d’ombra. Un comercial de gran èxit, agressiu, astut, sense escrúpols al qual en alguns moments el perd la boca i que guanya diners a cabassos. Amb el compte corrent a vessar, es compra una dona guapa, sexi, capritxosa, una posició social, nous amics, casa i automòbil de luxe i prostitutes d’alt estànding.

Al seu voltant, Vicent Usó crea una llarga galeria de personatges bona part dels quals són suposats triomfadors, i una altra de fracassats i perdedors.

En esclatar la crisi econòmica del 2008, la vida se li comença a tórcer a Maties Passera. Ho fa de tal manera que en relativament poc de temps caurà des del cim del seu èxit a l’infern del fracàs.

La novel·la és la història d’un individu en el laberint tortuós del poder econòmic. Però també de la seua família marcada per un passat fosc, sinuós, una història que parla de l’origen i de la vertadera identitat de Maties i que se li ha ocultat, una història que descobrirà en el pitjor moment i que serà com una llosa que ajudarà a enfonsar-lo encara més en la misèria i l’autodestrucció.

El paradís a les fosques és el retrat d’una societat hipòcrita, superficial, que ha trobat una mina d’or la qual balafia en estupideses que alimenten només la vanitat, l’egocentrisme i els apetits més  baixos.

En les seues pàgines trobem les clavegueres del poder econòmic, on aconseguir sadollar el plaer individual està per damunt la llei. Un espai per a pederastes, drogoaddictes, sàdics que gaudixen amb l’espectacle cruel del suïcidi, depravats amb la cartera farcida de bitllets, empresaris, polítics, jutges..., individus honorables en públic i terriblement viciosos en privat.

La novel·la d’Usó fa reflexionar sobre la condició humana, el sistema, les relacions socials i el que realment passa al nostre voltant.

EL REBOST PERFECTE

Al llarg de la seua vida, ma mare ha estat una dona sense les qualitats més bàsiques per a ser una bona cuinera, el meu pare no s’acostava als fogons ni portant-lo lligat amb una corda, però sort que teníem la meua àvia. Jo, com a comensal, sóc el que es diu un perepunyetes. No saben vostés la quantitat de sopars i dinars socials en què he acabat matant la gana amb un tros de pa amb oli. Em vaig veure forçat a aprendre a cuinar per a poder menjar al meu gust. Sóc un cuiner discret i irregular a qui li agrada estar sol a la cuina i sense pressions de cap tipus.

L’escriptor de Borriana Joan Garí ha tingut més sort que no jo, la seua mare fou una magnífica cuinera que no sols el va alimentar i li va educar el gust, sinó que també va acabar inspirant-li el llibre La memòria del sabor. Joan Garí és un home a qui li agrada gaudir del millor que ens pot oferir la vida, un bon plat, un bon vi, un bon licor, un bon cigar, un bon viatge, un bon llibre...

En La memòria del sabor hi ha el capítol Menjar fora de casa, on, no sé si d’una manera conscient o inconscient, Garí ens informa que tard o d’hora escriurà un llibre com El rebost imperfecte. La cuina de Miquel Barrera (Onada edicions, 2018).

Però qui és Miquel Barrera? Barrera, junt amb Ricard Camarena i Quique Dacosta (als quals dedica un apartat del llibre), és un dels millors cuiners del País Valencià. Un home de la Vall d’Alba (Plana Alta), profundament arrelat a les comarques del nord del País Valencià i coneixedor dels productes de qualitat que oferixen el mar, el camp i el bosc de l’espai on habita i que ha acabat convertint en el rebost de la seua cuina. Una rebost per a una cuina saborosa, diversa, pròxima, saludable i amb arrels en la tradició local.

Joan Garí no ha volgut només oferir al lector un retrat del cuiner en el seu lloc de treball, ha volgut anar més enllà, situant-lo com una de les darreres baules de la llarga tradició culinària valenciana. Després el col·loca en un espai, en un temps, en una família, ens explica com s’interessa per la cuina i els productes amb els quals acabarà treballant, productes de qualitat i de proximitat, a través dels quals coneixerem el territori, un espai geogràfic amb una gran varietat d’ecosistemes on un individu sensible i creatiu, amb les idees clares com Barrera, ha treballat fins aconseguir uns plats magnífics. Del rebost passarem a la cuina per a tot seguit regalar-nos divuit receptes suculentes.

Onada edicions és una de les poques editorials valencianes que compta en el seu catàleg amb diverses col·leccions dedicades a la cuina. Es tracta de volums ben editats que recullen la varietat de la cuina de les comarques del nord del País Valencià i del sud de Catalunya. El rebost imperfecte, que obri la col·lecció La Teca Maior, està excel·lentment editat. Els textos de Joan Garí a més van acompanyats per les fotografies a color de Ramon Usó.

La prosa de Joan Garí és ací més suggerent i sensual que mai, bascula entre la crònica periodística i l’assaig. Garí no és un escriptor a qui li agrade quedar-se en la superfície, és un radical, un individu que busca l’origen de les coses, saber la seua evolució al llarg del temps, contrastar la seua visió amb la d’altres autors que l’han precedit, citar-los si cal, assaborir-ho tot, prendre’s el temps necessari per a la reflexió i després contar-ho, d’una manera intel·ligent i brillant.

Bona lectura, bona cuina.