dimecres, 19 de desembre de 2018

MEMÒRIES D'UN RODER



Sempre he pensat que aquella frase que Plutarc atribuïx al general Pompeu que deia: «Navegar és necessari, viure no» és una sentència a la qual, des de la meua humil modèstia (qui sóc jo per a esmenar Plutarc), no li trobe la gràcia, ja que per a mi viure és el més important, i viure no és sinó anar navegant. Viure, aprofitar el moment, i després, seguint el consell de García Marquez, «vivir para contarla», que no és una altra cosa que compartir amb els altres la nostra experiència, les nostres emocions, sensacions, sentiments, la nostra mirada.
Ernest Nabàs (la Vall d’Uixó, 1941), que fou en un temps capellà, periodista i polític, i ara un jubilat, ha sentit que li ha arribat el moment de contar-nos la seua vida i ho ha fet amb el llibre Memòries d’un roder, que ha publicat enguany Vincle editorial.
De família conservadora i catòlica, Ernest Nabàs estudià al seminari de Tortosa i després fou vicari a Vilafranca del Maestrat i rector a Xodos, on va exercir un sacerdoci obert, rebel i compromés socialment. A finals de la dècada dels seixanta del segle passat es traslladà a la ciutat de Concepción a Xile, on va estudiar ciències de la informació mentre exercia de capellà i de periodista. Allí visqué l’arribada de Salvador Allende a la presidència de la República i el colp d’estat del general Augusto Pinochet. A Xile abandonà el sacerdoci i es va casar.
Expulsat del país sud-americà, tornà al País Valencià, on exercí de periodista i s’afilià al PSPV, i amb la fusió entrà al PSPV-PSOE.
Nabàs fou un dels homes de confiança del secretari general dels socialistes valencians i president de la Generalitat Valenciana Joan Lerma, el qual el va nomenar cap de premsa de la institució autonòmica. També va ser secretari de comunicació de la comissió executiva del partit i diputat a les Corts Valencianes durant tres legislatures.
Més endavant mantingué una postura molt crítica, desencantat com estava per les posicions polítiques del PSOE.
En Memòries d’un roder, Nabàs agafa la figura llegendària del roder el Gatet d’Otos per a construir el quadern de bitàcola de la seua navegació vital que l’ha fet rodar pel món amb set vides com un gat.
Les memòries d’Ernest Nabàs tenen una prosa senzilla, àgil, que fa que el volum es llija com una crònica periodística. L’únic defecte que li podria retraure és eixa necessitat que se li veu de deixar constància del nom i del cognom de la gent que en un moment o altre el va acompanyar. El que li agraïsc és la seua valentia per a contar-nos els secrets de la política i del periodisme valencians. Trobe que les memòries d’Ernest Nabàs podien haver donat per a diversos volums, de vegades l’he vist massa concís.
És un llibre interessant i amé. A través del relat accedim a un lloc privilegiat des d’on podem veure l’escenari i l’actuació dels diversos personatges que van ser protagonistes de moments històrics de Xile i del País Valencià durant una època il·lusionant en què estàvem construint el nostre autogovern. Però la mirada de l’autor va més enllà i ens oferix les bambolines de la política vistes des de dins i des de la llotja reservada als periodistes, que en un país petit com el nostre també juguen d’alguna manera a fer-ne quan no a ser meres corretges de transmissió de grups de pressió.
Ernest Nabàs, a més, ha estat llibreter, agitador cultural, fotògraf i viatger, d’aquestes experiències també ens parla, algunes de les quals són necessàries en el relat ja que conformen una baula entre un període i un altre de la seua vida, i altres podrien haver donat per a un o diversos llibres de viatges.
Un llibre necessari i interessant, que en pocs mesos ha arribat a la segona edició, i això al país i en la llengua dels valencians no passa cada dia.

Cap comentari: