Durant la segona
meitat de la dècada dels noranta del segle passat el panorama de la música en
valencià passava per una etapa obscura, plena de silencis, quasi subterrània.
Entre aquells que mantenien viva a contracorrent la flama hi havia una banda de
rock de la ciutat de València, Dropo. Sens dubte un dels grups de rock més
consistents del moment i amb uns interessos eclèctics que els feien musicar a
ritme de pop-rock poemes d’autors de diverses generacions com ara Miquel Duran de
València o Vicent Andrés Estellés. Dropo fou fundat pels guitarristes Joan
Blasco i Francesc Pedroche, als quals més endavant se’ls sumaren el bateria
Diego López i el guitarra Borja Penalba.
En acabar-se el
segle es desfeu el grup i cadascú continuà el seu propi camí. Francesc Pedroche
inicià carrera en solitari, signant els seus primers treballs amb el seu primer
cognom i més endavant amb el sobrenom de Doctor Dropo.
L’escriptor,
traductor, crític i cantautor Miquel Pujadó fa uns anys definí en un article
d’una manera molt encertada el Doctor Dropo: «És un dels cantautors més
curiosos que s’han donat a conéixer darrerament» i afegia: «Imaginatiu i
eclèctic, amant de les guitarres elèctriques i els jocs rítmics», en Pedroche (
i aquesta és una afirmació de la meua collita), confluïxen diverses influències
que van des del blues i el jazz fins a la cançó d’autor.
Enguany Doctor
Dropo ens oferix el seu cinqué treball discogràfic en solitari, Sempre que estaves sola (Microscopi). Un
EP amb cinc cançons produït, mesclat i masteritzat per Vicent Tormo a l’estudi
PepeGas record de Rafelbunyol i en el qual han col·laborat Pedro Alarcón al
contrabaix, Jorge Medina a la bateria i Vicent Tormo a les programacions i els
òrgans Hammon. La veu i les guitarres les ha posades Francesc Pedroche.
Estem davant d’un
dels discos més personals i més cuidats en tots els sentits de Doctor Dropo.
Les lletres, que en cert moment arriben a tindre una gran càrrega lírica, i la
música són de la seua autoria.
Doctor Dropo
partix de la cançó d’autor per acostar-se amb seguretat i ofici als diversos
sons del pop-rock, del jazz i fins i tot del blues.
Francesc Pedroche
és un gran instrumentista, un guitarrista excepcional que deixa una petjada
brillant en cada tema.
És un lletrista
capaç de crear cançons amb una gran sensibilitat lírica i emocional, però també
de dotar-ne altres d’humor i d’una ironia afilada.
En aquest nou disc
trobem cançons de ritme trepidant com ara Veig
totes les flors i altres que ens inviten a entrar a l’univers personal de
l’autor com ara la magnifica Sempre
estaves sola, sense menysprear altres com Ara que, en aquests dos temes he trobat més madur i més segur el
vocalista, i més intens i viu, més lluminós el guitarra.
