LA DONA DEL BOSC

Quan u ha escrit el pròleg a un llibre i li toca presentar-lo, té almenys dues opcions. La primera, llegir el pròleg conscient que hi ha lectors que en passaran de llarg; la segona, escriure un segon text, amb el perill de contradir algunes afirmacions que ha fet en el pròleg o d’assenyalar aspectes del llibre que no havia tingut en compte. Jo he decidit arriscar-me. Ja em perdonaran. Ara, seré breu. La dona del bosc és bàsicament un recull de trenta-nou poemes, dividit en tres apartats de desigual extensió. El primer, Poemes escolats, compila dèsset poemes; el segon, Llibre de viatges, catorze; i el tercer, Malgrat tot, huit. Trobem poemes de vers lliure i poemes en prosa, i també algun que altre joc de rimes que l’acosta al redolí. Poesia diàfana, realisme sovint de caràcter intimista, reflexiu, confessional, i altres vegades de caràcter social.

Els títols de cadascuna de les parts han estat ben trobats, ja que amb una gran concisió Miquel informa el lectorat de la temàtica dels poemes que llegirà a continuació.

Escolar és un verb que té diversos significats. Seguint alguns d’ells, podem arribar a diverses conclusions sobre el perquè del títol del primer apartat. Potser són poemes que per una raó o altra s’han escolat d’altres llibres i que l’autor ha continuat treballant i col·leccionant. La segona, que són poemes d’un home ferit per la vida i que es dessagna sobre el paper. Un individu que busca la veritat i assumir qui és realment. El mouen a escriure l’amor, l’ànsia de llibertat, la joia de viure i l’atracció que sent per la bellesa.

Llibre de viatges és com un petit quadern de bitàcola dels seus desplaçaments, ja siga a llocs pròxims com ara Carrícola, com més allunyats com ara Àfrica. En aquest grup de catorze poemes ens oferix una llarga llista d’allò que s’ha anat trobant en els seus viatges i que emocionalment l’ha colpit. Com en quasi tota la poesia de Miquel, hi apareixen la força cromàtica de la natura i l’encant de la sensualitat femenina. Però també trobem poemes en què, davant de la injustícia, de la violència gratuïta, del menyspreu per la vida humana i animal, esgrimix l’arma de la paraula feta art i alça la seua veu indignada per tal de denuncia-ho.

Malgrat tot, a pesar de la mort, de la por, del desencontre, del pas dràstic i irremeiable del temps, del poder i la seua avarícia, a pesar de la vida, de la joia, de l’encontre, de les noves primaveres i amb aquestes de l’arribada de noves collites, a pesar d’u mateix, dels seus errors, la vida continua, el poeta continua escrivint versos en soledat, buscant desesperadament la mirada de la dona del bosc que faça moure els seu petit univers.

Aquest text va ser llegit el dia  10 d'abril durant la presentació a Alzira del llibre La dona del bosc de Miquel Català.

EVOCANT UNA AMISTAT

Vaig conèixer Joan Baptista Campos Cruañes l’any 2001, quan encara jo dirigia les col·leccions literàries de 7 i mig editorial de poesia.  Joan, aleshores,  acabava d’obtindre el Premi de Poesia de Vila-real amb el llibre Istanbul, on recollia les emocions, els sentiments i les evocacions literàries que li va provocar la seua estança en la ciutat de l’estret del Bòsfor.

Feia uns mesos que, junt amb un trio de vertaders impresentables, jo havia ajudat a crear una petita editorial, en la qual em vaig encarregar de la direcció literària, Brosquil Edicions, i quasi al mateix temps  li editàrem Quadern de l’Índia (Premi de Poesia Jordi de sant Jordi de la Vall d’Uixó). El 2005, en la mateixa col·lecció, publicà Aquesta estranya quietud (Premi de Poesia Antoni Matutano) i el 2010, en la col·lecció de narrativa, el recull de relats Històries naturals (Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado).

Una dècada en què Joan es va trobar en un període intens d’una gran maduresa creativa. Prop deuinze anys en els quals el que era en un principi una relació professional va quallar en una bona amistat.

Joan fou un home de tracte amable, educat, culte, sensible, bon conversador, i a més tenia el do de saber seduir el seu interlocutor quan narrava alguna de les seues experiències com a metge del SAMU o com a viatjant.

Amb ell vaig compartir lectures de poemes, decisions en jurats de premis literaris, presentacions de llibres i converses.

La nostra amistat es va acabar de forjar en la carretera. El gestor cultural de Pedreguer (la Marina Alta) va proposar a l’editorial de fer un seguit de taules redones a la Casa de Cultura. A mi em va tocar fer de xofer. Una de les taules redones estava formada per Pasqual Mas, Joan i jo mateix. Els cent vint quilòmetres que hi ha entre Puçol i Pedreguer d’anada, més els de després de tornada, Joan els passà parlant-nos dels seus viatges. Ho feia amb tanta passió que era impossible no sentir-se partícips de la seua aventura.

A finals de la tardor del 2010, un col·lectiu del meu poble organitzà un recital de poesia on Joan havia de participar, però a darrera hora va informar l’organització que estava malalt i que no vindria.

A l’endemà li vaig telefonar i em va dir el que li passava. Encara que ell era una persona amb un tarannà positiu, jo vaig sentir com si algú em pegara una puntada de peu en el fetge.

Durant el temps de la seua malaltia vam parlar per telèfon, ens vam trobar a la llibreria Babel, però sobretot sabia d’ell a través del seu blog, La garfa dels dies, on vaig començar a contestar alguns dels seus posts en forma de poemes amb poemes meus amb la clara voluntat de reconfortar-lo i de fer-li una mica de companyia.

Joan és el gran poeta valencià del viatge, però també el poeta que per raons professionals més s’ha trobat cara a cara amb la mort, amb les febleses del cos i de l’ànima humana.

Joan fou un gran apassionat de la literatura. Un home que estimava profundament la seua família, les seues ciutats, Castelló, Benicàssim, el seu país. Un home amb una gran curiositat intel·lectual, que en els diversos paisatges que va recórrer buscava l’ànima dels éssers humans que l’habitaven.

Text llegit a l'homenatge a Joan Baptista Campos que es va realitzar el dia 11 d'abril de 2019 a L'Espai Cultural Vil·la Ana de la platja de Benicàssim.

SECUNDARIS

L’editorial Camanegra ens oferix un projecte literari amb la participació de set autors: Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Mar Bosch, Miquel de Palol i Núria Cadenes amb una novel·la cadascun. Llibres que tenen una lectura individual i una altra col·lectiva. La col·lecció porta per títol Matar el Monstre i és una idea d’Alba Cayón i Jordi Puig. Cada narració està ambientada en una any en concret, la primera el 1918 i la darrera el 2018, l’escenari la ciutat de Barcelona, a més totes inclouen en un moment donat l’aparició d’un mateix personatge secundari que viu una situació concreta i que acabarà construint el huité relat.

Abans de continuar, però, he de deixar clar que no he tingut l’oportunitat de llegir les set novel·les, només ha caigut en les meues mans la corresponent a l’any 1992, escrita per la periodista, agitadora cultural i política, llibretera i escriptora resident a la ciutat de València Núria Cadenes, titulada Secundaris.

Cadenes situa el seu relat al turó de la Peira, just després d’haver-se celebrat les Olimpíades. Els seus protagonistes són una llarga galeria de perdedors, de marginats, d’homes i dones que treballen, lluiten i patixen els colps baixos d’un sistema inhumà, i que es troben atrapats en un barri on l’aluminosi amenaça les seues vides i vivendes. La droga, el fracàs i l’abandonament escolar, així com la falta de perspectives, llastren la vida i les esperances dels habitants del barri.

Cadenes dibuixa una postal en gris d’un paisatge de l’extraradi on trobem individus que en el fons només demanen algú que els estime, algú que els respecte, algú que els tinga en consideració. Hi ha qui estima i és rebutjat, hi ha qui estima i paga els delictes de l’ésser estimat. Hi ha qui no vol sentir cap mena d’emoció per un altre, ni que la senten per ell.

Es tracta d’un relat dur, amb escenes intenses i crues, en escenaris com ara la presó de dones o un pont qualsevol sota una autopista on es van a punxar els drogoaddictes.

Secundaris és una novel·la que a Cadenes li servix per a oferir-nos una altra cara de la ciutat, una ciutat que s’ha convertit en un gran aparador, i a la qual li han fet una gran rentada de cara però sota el brillant maquillatge oculta realitats dramàtiques.

Núria Cadenes escriu amb solvència amb una prosa descarnada i directa. Situa els personatges al bell mig d’una cruïlla que pot canviar la direcció de les seues vides, encara que alguns d’ells pareix que no tinguen ni temps ni ganes per a prendre una decisió.