HITCHCOCK AL SOFÀ

De l’escriptor de Benigànim (la Vall d’Albaida) Pep Calero Martí fins ara només coneixíem la seua vessant com a poeta a través de tres llibres difícils de trobar en les prestatgeries de qualsevol llibreria: Camins de ferro (2014), Pa de dolor (2015) i Haikus d’aquell estiu (2016).

Enguany, i després d’haver obtingut el 34 Premi de Narrativa Vila de Puçol, ha publicat en Onada edicions el recull de contes Hitchcock al sofà, amb el qual aquest professor de valencià aconseguix eixir de la penombra i visualitzar-se en la mesura que el fràgil teixit editorial valencià és capaç de fer-ho amb els seus escriptors.

El director de cinema anglés Alfred Hitchcock (1899-1980) és sense cap mena de dubte un dels personatges més coneguts de la indústria cinematogràfica. Un home que per la seua manera d’entendre el cinema, la seua personalitat i la seua fisonomia s’ha convertit des de fa dècades en una icona de la cultura popular.

Pep Calero Martí, en Hitchcock al sofà, ens proposa un joc literari amb alguns dels títols més destacats de la seua extensa filmografia, onze en concret, La finestra indiscreta, Frenesí, Nàufrags... Un joc que alhora és un homenatge a l’obra i la figura del cineasta.

Onze relats narrats la majoria en primera persona pel protagonista, encara que n’hi trobem altres, els menys, on és una veu narrativa la relatora.

Com el mateix Hitchcock, Calero dota les seues narracions d’humor, un humor de vegades negre i en altres més mediterrani, així com una fina ironia.

Destaca d’aquesta col·lecció de relats la seua unitat i el gran coneixement que Pep Calero té de l’obra del director anglés. Una obra on la mirada, l’atmosfera creada i la insinuació són fonamentals. Calero ens oferix la seua mirada personal amb un punt de sornegueria, crea amb una certa mestria atmosferes i personatges amb una psicologia un tant complicada. Uns personatges que creen en el lector el dubte de si estan extrets de la realitat o han sigut capturats directament de la pantalla d’un cinema de poble.

Hi ha en cadascun dels onze relats una certa tensió narrativa dosificada pel suspens i pel misteri que, junt amb una prosa rica i àgil, dona a tot el conjunt una certa i inquietant amenitat.

SOLSTICIS

Amb Solsticis, Imma López Pavia (Llanera de Ranes, la Costera) consolida la seua incipient trajectòria poètica. Una trajectòria iniciada l’any 2015 amb la publicació del llibre Santuaris (Editorial Denes), amb el qual va obtindre el XXXII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi. L’any 2017 aconseguí el XXXVII Premi de Poesia Vila de Benissa amb Text-ures (Editorial Viena).

Imma López Pavia, amb Solsticis, ha obtingut enguany el Premi Teodor Llorente de La Pobla de Vallbona, i l’editorial valenciana Vincle inaugura amb ell la seua col·lecció de poesia.

López Pavia és una autora que arriba a la poesia, vull dir a l’edició de poesia, en plena maduresa vital d’una manera conscient, fins i tot m’atreviria a dir que estudiada, planificada. És filòloga, professora de llengua i literatura, i ha participat d’una manera activa en els tallers de creació poètica que la Universitat Politècnica de València organitza des de fa uns anys.

Solsticis és un recull de trenta-tres poemes d’extensió diversa, dividit en dos grans apartats quasi de la mateixa extensió, Solstici d’hivern, i Solstici d’estiu. Acompanyen els poemes les il·lustracions en blanc i negre de l’artista plàstica Rosella Reig Caldes.

Estem davant d’una poètica diàfana, on la llum és sinònim de vida i d’esperança. Una poètica íntima, personal. Imma López Pavia ens parla d’una manera concisa, de vegades amb un punt d’ironia i sense ocultar-se darrere de falsos i hermètics murs d’artifici verbal, de les relacions del poeta amb la seua obra. De la necessitat d’un espai de solitud i silenci on poder-se repensar. De la retrobada amb el paisatge de la infantesa i del fet de reconstruir-lo amb la sonoritat dels noms de les diverses partides del terme, o de les maneres de satisfer la set dels camps, construint una melodia plena d’enyorança i estima.

Vida, memòria, temps, i el jo poètic com un surfista que intenta domar les ones de les hores obscures.

Imma escriu sobre les línies, les fronteres que separen el tot del no-res. De la memòria, de l’evocació d’un amor, d’una mirada, d’un instant en què el desig li va omplir de mapes la seua pell. Del neguit que provoca l’accelerat pas del temps que convertix el futur en present i el present en passat, tot deixant un rastre lleu en la nostra mirada.

LA GEOMETRIA DE MIQUEL GIL

 

Des que vaig descobrir la seua veu trencada afegint-li força i profunditat a les cançons d’arrel tradicional del grup Al Tall, que m’he sentit seduït i atrapat per Miquel Gil. L’any 1986 abandonà el grup de Vicent Torrent i Manolo Miralles per a formar Terminal Sur, un projecte brillant però amb un ressò insuficient. En Terminal Sur ja trobem ben traçats els camins musicals per on pretén avançar en la seua carrera en solitari, i l’aparició el 2001 del disc Orgànic iniciaria una etapa creativa realment poderosa i respectable.

Poesia, replantejament i desconstrucció de la música popular valenciana i mediterrània en general i la seua barreja amb diversos ritmes provinents de la música llatina i anglosaxona. A Miquel Gil, i perdoneu-me pel tòpic, cap música no li és aliena.

Aquest 2019 ha publicat el disc Geometries, un treball amb deu cançons produïdes en bona part per Borja Penalba, qui també s’encarrega de la guitarra acústica, el llaüt i l’acordió en sis cançons. Tres han estat produïdes pel mateix Miquel Gil i una darrera per Ivan X.

Geometries compta amb col·laboracions de luxe, com ara les veus de Josep Gimeno el Botifarra, Rafa Arnal, Mireia Vives i Esteve Tortosa, de la banda de reggae Auxili, a més de la violinista Marta Margalls, o la seua pròpia banda, on destaquen noms com el d’Eduard Navarro o Abraham Rivas.

En aquest nou treball tornem a trobar poemes del seu autor fetitxe, Enric Cassasas, Llei horària, que obri el disc, i Canvi de clima, però també d’Anna Montero, Vicent Andrés Estellés, Imma Mànyez, Joanjo Garcia o Begonya Pozo, el poema de la qual li dona nom al disc i el tanca. A més, hi ha una lletra tradicional, La que diu, i una altra del mateix Miquel Gil, Copeo. La música de nou de les cançons ha estat composta per ell menys #Copla42, que és de Borja Penalba.

El disc és d’aquells que per la seua qualitat no haurien de passar desapercebuts. Un treball que fa del mestissatge bandera. Un viatge sonor que ens porta des de la ribera de la Mediterrània fins a la del Carib amb el segell personal d’aquest músic i cantant de Catarroja.

Ritme, passió per la música i la vida, sensibilitat, profunditat, intensitat musical i poètica, amb unes lletres que tenen una gran capacitat per a evocar, suggerir, invocar i descriure emocions, sensacions i sentiments.

M’agradaria destacar una cançó sobre les altres, però no puc, Geometries és un tot divers, precís, exquisit.