LA VIDA PRECÀRIA

 

L’editorial de Gandia Lletra Impresa i la Institució Alfons el Magnànim Centre d’Estudis i Investigació han coeditat el darrer trimestre del 2020 el llibre La vida precària. Cròniques d’un temps d’incertesa, d’Antoni Gómez. Un volum amb una nota preliminar de Julio Monreal i un pròleg a quatre mans signat per José María Bernardo i Nel·lo Pellisser.

Antoni Gómez, saguntí soca i arrel, criat davant de l’amfiteatre romà, compta amb una interessant trajectòria com a periodista, escriptor i agitador literari, amb una destacada obra poètica que li ha valgut el Premi Senyoriu Ausiàs March o el Marià Manent; amb una trajectòria periodística que l’ha portat a formar part de la redacció de diversos mitjans de comunicació com ara el diari Levante-EMV o de diversos programes de la desapareguda televisió autonòmica valenciana Canal 9. També ha dirigit la revista de literatura Abalorio i la col·lecció de poesia Ardeas de la Fundació Caixa de Sagunt.

Durant dècades, Antoni Gómez ha anat practicant el noble art de l’article, tant de crítica literària com de reflexió politicosocial. Una forma de periodisme subjectiu emparentat en primer grau amb la literatura, on el punt de partida sempre és un fet que naix de l’actualitat, l’ascens de l’extrema dreta al món, el terrorisme gihadista, el canvi climàtic, la corrupció a les institucions públiques valencianes, el tancament de Canal 9, etc., temes que per desgràcia reapareixen cíclicament en les portades dels nostres diaris.

La vida precària. Cròniques d’un temps d’incertesa recull setanta articles que han anat apareixent en les pàgines del diari Levante durant els darrers vint anys. Ens els presenta organitzats en sis apartats de desigual extensió. Encara que cada article és datat al final, no apareixen per ordre cronològic, una qüestió que el lector oblida en obrir el llibre i posar-se a llegir.

Hi trobem un escriptor amb una mirada lúcida, amb una gran capacitat d’anàlisi social i amb una important col·lecció de referents d’obres i autors sobre els quals recolza, crea o impulsa les seues opinions i la seua argumentació.

Un autor perspicaç que va teixint l’article amb fils rojos i verds, una persona conscient del món en què viu, al qual a les incerteses existents se li sumen les mentides creades en laboratoris d’idees promogudes pel poder i distribuïdes sibil·linament a través de les xarxes socials, un món que ja no és de veritats líquides, sinó gasoses.

Antoni Gómez és un home compromés amb la vida que, a pesar de tot, creu en la bondat de l’ésser humà, però alhora és crític i un tant escèptic, i es mostra sovint preocupat pel camí que estem agafant que ens porta cap al costat més fosc de la història, la qual cosa, cal dir-ho i no de passada, és una via transitada ja massa vegades.

El llibre té una lectura amena que invita constantment a la reflexió i el diàleg amb el seu autor.

V

 

Pequeño como un ruiseñor

y ya querías aprender a tocar el violín.

¡Imposible!

La maldición de amar la música

y no saber hacerla nacer y crecer de un instrumento

también, como yo mismo, la sufriste tú.

La música popular fue nuestra pasión.

Nuestra vida ha tenido

una ubérrima banda sonora.

Las melodías, que han amortiguado los golpes de la tristeza.

Las baladas que han ensalzado la esperanza del amor.

El rock, el reggae, el ska, el rap que nos han atrapado

y nos han hecho saltar, bailar, sudar, disfrutar.

 

Nunca me podré perdonar

que en la última despedida

me olvidará de ofrecerte,

como una rosa blanca, una canción,

y el templo lleno de músicos esperando

un gesto para ponerse a tocar.

PROSCENI BLAU

 

El teatre es representa en una caixa en què l’espectador, des del pati de butaques, veu tres parets aparentment físiques i una quarta invisible que el separa d’allò que està passant sobre l’escenari, una paret que s’inicia justament on cau el teló i acaba en la fossa de l’orquestra. Aquesta quarta paret, on hi ha l’espai de l’apuntador i les llums, és el prosceni.

Francesc Mompó construïx en la seua darrera novel·la un prosceni al seu gust i mesura, un pub, i des d’una taula discreta però amb una àmplia panoràmica visual s’asseu davant un got de bourbon, un gintònic o unes cerveses i comença un dels exercicis literaris per excel·lència, recordar.

Per la fossa de l’orquestra van passant un grapat de músics i cantants de blues, amb l’harmònica o la guitarra, amb què inicien el seu diàleg característic, Sony Boy Williamson, B.B. King, Janis Joplin, Joe Bonassa... I fins i tot de rock, com John Fogerty i els Credence, els quals van creant l’atmosfera que cada capítol reclama.

La llum que il·lumina el prosceni és blava, blue en anglés, blues que ve a prendre també la significació de tristesa.

Francesc Mompó s’erigix en narrador i s’adreça a un tu narrat que en part és ell. Narrativa del jo, convertida en narrativa del tu, i el tu no és més que el reflex del jo que Mompó s’ha construït en la seua justa mesura. Un jo amb el cos ple de blaus i d’ànima esguitada de tristesa.

El títol de la novel·la és Prosceni blau i ha estat editada en la col·lecció Narratives per Onada edicions. Compta amb un ben fonamentat i aclaridor pròleg de Josep Mir.

Si la meua opinió és necessària, els diré que és el millor llibre de narrativa que ha publicat en la seua extensa i variada trajectòria el de l’Olleria, resident a Burjassot i ciutadà declarat dels Països Catalans.

La prosa que empra és d’una gran riquesa lèxica i d’una notable potència lírica, hi ha alguns moments en què el lector es despista una miqueta i creu que és davant d’un llibre de poesia, pel ritme interior de cada frase, la presència de metàfores i imatges amb una gran càrrega de profunditat. I no per això la novel·la té una lectura complicada, ni carregosa, ni li falta frescor, tot el contrari, és àgil i amena.

El pensament, que sempre tendix a la dispersió, l’obliga a encadenar amb destresa els records, a oferir-nos-els amb reflexions punyents, sobre la vida, la literatura, la música, les relacions humanes, el pas del temps, l’amistat i la pròpia memòria, també sobre política i identitat nacional. I ho fa des d’una posició clara, nítida i radical a la qual mai no ha renunciat. En això, com en altres coses, Mompó sempre ha estat d’una coherència de pedra picada.

La novel·la és el repàs d’un temps que s’inicia a finals del franquisme i encara no està tancat, ambientada en una ciutat sensual, oberta i de vegades obscura i intolerant. Una ciutat que cal viure amb intensitat, com ho fa i ho ha fet sempre Francesc Mompó.

Hi ha en el llibre reflexions sobre la literatura, els seus poetes de capçalera, els simbolistes francesos, els seus poetes amics de la tertúlia La Forest d’Arana, la literatura nord-americana, he vist en algun capítol com s’asseia al seu costat Bukowski i es feia tres o quatre cerveses amb ell. La música, Brassens, i els que són en la fossa de l’orquestra.

Prosceni blau és el cant d’un home realista, que ha rebut un bon grapat de pals en les costelles, que ha lluït blaus en la cara, però que en cap moment s’ha desencantat i menys encara ha presentat la renúncia de les seues fermes i sòlides conviccions davant de ningú, ni tan sols de la Parca, que temps enrere li pegà un fort pessic en el pit.