Per molt que ens agrade la soledat, cap ésser humà no es
pot transformar en una illa. És més, m’atreviria a dir que aïllar-se de la
resta del món és impossible sense acabar inventant-se algú amb qui compartir
les hores. Som part de i en part som la societat que ens envolta. La nostra
vida s’entrecreua amb la vida d’altres persones amb les quals, d’una manera o
altra, ens relacionem. Som actors i espectadors.
El pas del temps fa aparéixer i desaparéixer personatges
de l’escenari del nostre món i anem acumulant absències, tantes que amb elles
podríem reconstruir etapes senceres del nostre passat.
La memòria és una admirable i emocionant màquina del
temps, en tirar del cap d’un fil s’encén una espurna i de colp i volta torna el
passat amb el paisatge i el paisanatge que el va habitar.
És sabut que l’escriptor d’Otos (la Vall d’Albaida) Joan
Olivares té una esplèndida màquina del temps. És un home preocupat per la
condició humana. Sap escoltar i quan escolta està pendent d’allò que li diuen,
com li ho diuen i quines paraules i expressions són emprades. Olivares té una
fabulosa capacitat per a narrar, per a capturar l’atenció d’aquell que el llig,
però també d’aquell que l’escolta. En ell saps que, per simple que siga la
història que et conta, el seu estil té l’essència de l’antiga màgia dels
rondallaires.
Bromera, en la seua col·lecció L’Eclèctica, ha editat el
llibre de Joan Olivares Els morts de la
nostra vida. No estem davant d’un llibre de relats ni d’una novel·la, sinó
d’una llarga galeria de personatges que en un moment o altre formaren part de
la vida de l’autor. Uns personatges singulars amb una petita o gran història
darrere, de vegades quasi anecdòtica, d’altres còmica, sovint dura i tràgica.
La vida d’un s’entrecreua amb la d’un altre, dins del petit món rural que
habiten, i es crea una xarxa amb què l’autor pesca una monumental fotografia en
color sépia d’un poble i d’un temps que foren en part els seus. En tots els
relats hi ha, com no, una certa ironia marca de la casa, però també amor i
tendresa.
En Els morts de la
nostra vida trobem el desig de recuperar el passat, que no sempre va ser
millor, així com un magnífic exercici d’estil gràcies al qual Joan Olivares
recupera la llengua oral de la Vall d’Albaida, la transforma en llengua escrita
i, sense perdre pel camí el sabor alegre i col·loquial que la caracteritza,
crea un model versemblant, ric i viu.
