Abans de començar, he de reconéixer que de la meua
ignorància, seguint l’aforisme de Joan Fuster, no faré mai un argument.
Ignorava que hi haguera una Lapònia del sud, allunyada de la península
escandinava, una Lapònia espanyola, fins i tot la viquipèdia en parla. Es
tracta d’un territori peninsular amb una baixa densitat de població i una manca
d’infrastructures notable. Un territori que dobla en extensió el Regne de
Bèlgica i que és situat a la regió muntanyenca Celtibèrica, és a dir, part
d’allò que darrerament des dels mitjans de comunicació i la política els ha
donat per anomenar l’España vaciada.
L’escriptor de la ciutat de Sagunt Sergi Durbà,
acompanyat de la seua família, va decidir agafar-se un any sabàtic, deixar la
llum, el color, la densitat demogràfica, el soroll i la contaminació de la
costa mediterrània i anar-se’n a viure a un llogaret de l’Alto Tajo, del qual,
com Cervantes en El Quixot, es nega a
dir-nos el nom.
Durant l’any que passa en aquelles terres, Sergi Durbà
anirà escrivint el dietari que ara tenim en les mans, El cant de les granotes (Onada edicions, Benicarló, 2022), amb el
qual va obtindre el XVII Premi de Narrativa Vila d’Almassora.
Durbà és un narrador de raça, un prosista de realitats,
que partix sovint de la seua experiència. La seua prosa se situa a cavall de la
novel·la, el dietarisme i l’assaig. Trobe que des del seu primer llibre, Camins al sud (2012), en el qual amb
acidesa ens parlava de la seua experiència com a professor de valencià a la
comarca del Baix Segura amb alumnes que havien demanat l’excepció de la
llengua, fins al seu penúltim llibre, Amanda
(2020), una novel·la l’argument de la qual situa a prop de la mar, Durbà ha
guanyat un major domini de les tècniques narratives i exhibix maduresa personal
i creativa. La seua mirada és més reflexiva i menys temperamental.
El cant de les
granotes
recull les reflexions d’una persona que en plena pandèmia provocada per la
covid busca refugi, pau i llibertat en un espai bellíssim i escassament poblat,
on l’ésser humà encara té contacte viu i intens amb la natura.
El dietari s’inicia durant la segona quinzena de setembre
del 2020 i finalitza ja de nou a casa el 23 d’agost del 2021. Durbà l’ha
dividit seguint les estacions de l’any, i no és aquest un gest gratuït, de
tornada a la natura és aquesta, amb els seus ritmes i el seu pas cíclic, qui li
marca la vida.
En El cant de les
granotes trobem l’home urbà que amb un cert temor, provocat per la
incertesa i en part pel desconeixement, es va adaptant al món rural a mesura
que es relaciona amb el seu entorn, tant el físic com l’humà, aquest darrer
escàs i marcat per la despoblació endèmica que patix la regió. Així com per un
passat potser sobrevalorat pels mateixos habitants.
A Sergi Durbà res li és alié, ell observa, calla i
escolta. Tot li provoca emocions que va recollint amb paciència artesanal,
diversos aspectes de la cultura popular així com del parlar propi de la zona,
les relacions socials, el descobriment d’un paisatge ubèrrim agrest i habitat
per animals de grandàries que no es veuen des de fa temps al bosc del litoral
mediterrani, el clima i en especial el cru i hostil hivern.
El nostre autor, que en un principi escriu mantenint una
distància prudent amb el seu entorn, acaba pres per la latent seducció que el
territori exercix sobre ell. El dietari és l’autoretrat d’un home ferit per les
lletres en comunió amb la vida i la natura.
