Apa és un cantaor
d’estil de primera línia, però també un heterodox valent i decidit que troba en
el mestissatge musical una energia que, com un tsunami, arrossega tot aquell
que l’escolta tot portant-lo a una nova dimensió.
En Sinergies ha treballat colze a colze amb
Ricardo Esteve per tal de recuperar amb una nova sonoritat cançons que van
marcar unes quantes generacions durant les dècades dels anys seixanta i setanta
del segle passat, el final de la quarantena casernària que ens va imposar un
règim de militars africanistes. Et
recorde Amanda, de Víctor Jara; A l’alba,
de Luis Eduardo Aute; No em moriré d’amor,
de Paco Muñoz; Paraules per a Júlia,
de Paco Ibáñez; Vora el barranc dels
Algadins, de Partaka; Plens de sol de
bon matí, de Remigi Palmero; M’aclame
a tu, d’Ovidi Montllor; L’Estela,
del cantaor Enrique Morente; o temes tradicionals desconstruïts com ara Sinergies, on reinventa les albaes
valencianes, i El mareny i sa Porxada,
una havanera que pren en un moment determinat el ritme de la guajira.
Cançons, himnes
diria jo, si se’m permet, amb lletres pròpies o de poetes com ara Teodor
Llorente, Vicent Andrés Estellés, José Agustín Goytisolo..., a les quals dota
de noves sonoritats producte d’un treball cooperatiu.
L’acompanyen en
les veus Miquel Gil, amb el seu cant
romput contra els esculls de la
vida, amb el seu crit agitanat; el dibuixant de còmic, il·lustrador i cantautor
Fernando Burgos Burguitos; la
cantaora flamenca Isabel Julve, ànima heterodoxa com el mateix Apa, que ha
barrejat en alguns dels seus treballs el flamenc a les músiques balcàniques; la
cantant de jazz, swing i bebop Arantxa Domínguez; i l’aparició brutal de la
rapera Tesa en la cançó A l’alba. De
tots ells i de les diverses maneres que tenen d’entendre la música té aquestes Sinergies.
A Josep Aparicio
Apa l’he pogut escoltar en directe en diferents formats al llarg dels anys, he
anat pels carrers d’un poble de la comarca de l’Horta darrere d’ell escoltant
com s’imposava sobre els sorolls de la nit i la festa amb el cant de les
albaes. L’he vist en un espectacle de Paco Muñoz acompanyant el veterà
cantautor, l’he escoltat en concert i sempre m’ha impressionat la seua altura
(com Ovidi Montllor, no arribe a l’u setanta), la seua fortalesa física i
vocal, acompanyada d’una gran sensibilitat i d’una gran estima per l’ofici de
insuflar vida a les cançons. Canta i ens emociona amb aquell donyet que li va
llegar la seua mare i que porta sempre en una butxaca a prop del cor.
Sinergies, melassa, cosa fina, amics i amigues. Com la mel,
aquestes sinergies no s’han fet per a la boca dels ases, ni per a aquells que
de gust musical van més justets que les calces d’un capellà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada