MANEL GARCIA I GRAU. EL POETA DE LA DIGNITAT

El 20 de setembre de 2024 rebia una trucada telefònica en la qual Mercè Claramunt, amb veu trèmula, em deia «Ramon [Guillem] se n’ha anat». De sobte em vingué al cap una altra trucada, rebuda el 5 de juny de 2006, en què el mateix Ramon i amb les mateixes paraules em deia «Manel se n’ha anat». Es referia a Manel Garcia Grau, company generacional, amic i còmplice de tants combats en la defensa, promoció i difusió dels drets i les obres dels nostres escriptors i escriptores.

Nascut l’any 1962 a Benicarló, una ciutat que tants lletraferits ens ha donat, fill de família humil, havia aconseguit ser un dels poetes capdavanters del País Valencià. El 5 de juny del 2006 va faltar a Castelló de la Plana als quaranta-quatre anys, deixant dues filles i una obra important al seu darrere, a la qual s’hagueren sumat, sense cap mena de dubte, nous llibres que els lectors de poesia trobarem a faltar ja que era en un moment de maduresa creativa.

Manel Garcia Grau, filòleg, crític literari, agitador cultural, narrador, però sobretot poeta, fou un dels màxims exponents de la generació dels huitanta junt amb Lluís Roda, Anna Montero, Vicent Berenguer, Isidre Martínez Marzo, Marisol González, Teresa Pascual, Xulio Ricardo Trigo, o el mateix Ramon Guillem. Tenia els companys i companyes lletraferits com a membres d’una gran família.

Garcia Grau era un individu prim, aparentment tranquil, a qui res humà li era alié. Tenia en el cap una idea clara i un projecte de país literari i treballava apassionadament des de diversos àmbits per portar-lo a terme.

El seu amic i conveí benicarlando amb el qual compartí hores i projectes culturals, Josep Manel San Adbón, un dels millors artesans de les lletres que ha donat el País Valencià, ha escrit la primera biografia de Garcia Grau amb un títol que definix l’home i el poeta; Manel Garcia Grau. El poeta de la dignitat (Onada Edicions, 2025). Fou realment un home digne que va treballar per la dignitat de la literatura catalana, però també fou un individu generós, solidari, preocupat pel proïsme, treballador incansable, seriós i alhora amb un gran sentit de l’humor. No et deixava mai indiferent.

M’he llegit la biografia que ha teixit amb destresa San Abdón, i ho he fet com si fora una novel·la. San Abdón ha sabut organitzar tot el material que tenia al seua abast i l’ha estructurat dotant-lo d’una amenitat i d’una agilitat narrativa que atrapa el lector. No estem davant d’allò que alguns anomenen un totxo acadèmic, tot el contrari, sense perdre interés acadèmic, el llibre es fa de llegir i té a més la particularitat de donar-li vida de nou al personatge.

Una altra de les qüestions importants és aquella idea dels anells concèntrics, conformats per les diverses ciutats que el veren créixer i madurar com a ésser humà i com a escriptor, Benicarló, Castelló de la Plana, València, Alacant. Situa molt bé el personatge en un temps, un territori i una cultura i sap recolzar-se perfectament en el testimoni d’un bon nombre d’individus que el van conéixer i van compartir experiències amb ell. L’aparició en escena de tota aquesta llarga galeria de personatges, Pasqual Mas, Isabel Marín, Vicent Usó, Vicent Pallarés, Marisol González, Joan Garí... aporta una panoràmica generacional molt interessant, com afirmava John Donne en el seu famós poema Cap home no és una illa. Garcia Grau no fou una illa, sinó un escriptor entre escriptors, un home excepcional amb talent, intel·ligència i amb una estima immensa pel seu país, la seua llengua i la seua tradició literària.

Un llibre necessari per a començar a fer recompte de les aportacions que han fet les generacions dels setanta i dels huitanta a la nostra literatura.

SEMPRE HI HA QUI MIRA

 

Hi ha qui mira i no veu, diu la vox populi. Hi ha qui ho fa amb la morbositat d’un tafaner de llengua viperina. Hi ha qui en mirar es queda només en l’epidermis sense profunditzar. Però hi ha qui, pel contrari, mira cap enfora amb els ulls i la ment oberts, amb un cert esperit crític, però també ho fa cap endins on són els camps ubèrrims de la memòria, dels sentiments i de les emocions, i ho fa buscant respostes a velles preguntes o gaudint amb la presència de la bellesa o evocant-la i recreant-la.

No som una illa, no som sols i fins i tot en els moments de soledat, en les situacions més intranscendents i anònimes, hi ha sempre algú que mira.

L’escriptor Rafa Gomar és d’aquelles persones que miren amb atenció i curiositat cap al món que ens envolta i que alhora passeja la seua mirada pels viaranys de la memòria. Mira i pren nota en el seu dietari. Cada entrada és una reflexió, una ressenya, una posició de l’autor davant de la vida i de la societat de la qual forma part.

Sempre hi ha qui mira, el seu darrer llibre editat per Editorial Afers, recull textos suggerents, crítiques encertades i evocacions de Rafa Gomar durant un període de temps, que no assenyala però que podem endevinar.

Són textos d’un home madur que viu entre la ciutat de naixement, Gandia, la ciutat de València on viu i la comarca de la Marina on passa els períodes de vacances. És un home senzill que gaudix mirant la llarga galeria d’individus amb els quals es troba en la seua vida quotidiana. Un amant de les arts plàstiques, un lector intel·ligent i un escriptor experimentat en plena etapa de maduresa.

Rafa Gomar és un escriptor que ha destacat pel conreu del conte, la novel·la curta i allò que se’n diu la literatura fragmentada, entre la qual se situa el dietarisme.

En Sempre hi ha algú que mira reflexiona sobre arts plàstiques, fotografia i ens descriu paisatges urbans i la diversa fauna humana que els habiten, també els paisatges naturals en un intent de retornar a la terra i a l’origen. Evoca el passat personal, defugint un sentimentalisme enyoradís. Busca l’arrel dels conflictes intergeneracional que va patir. Ens descriu la seua evolució vital i ens oferix un autoretrat d’allò més honest. Encara que hem de ser conscients, com a lectors, que el dietari és un espill que només reflectix allò que interessadament vol el seu autor.

Rafa Gomar escriu sobre literatura, la seua passió és la narrativa curta, i es reivindica com a pioner del conte modern al País Valencià junt amb Tomàs Belaire i Josep Lozano, oblidant-se de Joan Francesc Mira, Josep Franco o Toni Cucarella. Aquest és un país de memòria tan prima com el paper de fumar i cal reivindicar-se. Els autors esmentats obriren un camí que han transitat amb més o menys encert escriptors com ara Vicent Borràs, Ramon Guillem, Vicent Penya, Antoni M. Bonet...

Sempre hi ha qui mira és un llibre dels que es fan de llegir. L’autor sap seduir el lector. Ens oferix un puzle que, en unir-lo, ens dibuixa l’autoretrat d’un individu situat en un temps i en un espai concrets. A Rafa Gomar, en els seus llargs passejos, res no li és alié i tot allò que troba la seua mirada el porta a dir la seua.