Fa uns pocs mesos
el poeta d’Algemesí (Ribera Alta) Vicent Nàcher Ferrero ens presentava el que
és el seu dotzé llibre de poesia: La
solitud del trapezista (El Petit Editor, 2025), un llibre on el poeta, com
un trapezista, es balanceja en l’altura guardant l’equilibri sobre el buit. És
sol, alguna cosa impedix que no caiga, potser l’amor, potser un somni o una
utopia o aquella energia que amb paciència i gran voluntat extrau de la pedrera
dels mots. Uns mots amb els quals construïx cadascun dels seus poemes.
La poesia de
Vicent Nàcher Ferrero és cant, és confessió, és crit en el combat individual,
però també en el col·lectiu. La seua és una poesia transparent, oberta,
allunyada de l’artificiositat verbal de l’hermetisme hermenèutic.
Vicent Nàcher
Ferrero és un supervivent de moltes batalles contra si mateix, per dir-ho amb
les seues pròpies paraules, però també de les batalles lingüístiques i
culturals del seu país. Un individu que patix i ha patit i es pensa i es
repensa en el seu dia a dia, un dia a dia que encara amb humilitat i
senzillesa. Una vida que es passa així: «Buscant el vers més insurrecte i
bellíssim». L’amor el cura de tot mal. L’estima a la llengua i al seu ofici de
poeta el manté viu: «El temps que dedique a fer poemes / és el més ben
aprofitat...».
Per a Vicent
Nàcher Ferrero: «La vida és un exercici de voluntat de viure». Ell és conscient
de totes les derrotes que ha patit i de les quals ha anat aprenent, superades
amb unes immenses dosis d’esperança. És un perdedor, però té un somni i aquest
somni, fet de mots, li dona bona part de l’energia per a sobreviure.
L’amor el fa
afirmar: «La vida no paga la pena si no es perd per amor». L’amor més
desinteressat que va més enllà del desig.
Vicent Nàcher
Ferrero, mentre les grades del circ resten buides, es mou en l’altura i en la
foscor. És sol, encara que el circ ara podria estar ple, i en la seua soledat
pensa la vida i els tombs que aquesta dona. Observa la geografia del seu poble,
els vaivens ideològics d’una societat covarda que es deixa manotejar per
xarraires pocavergonyes sense ni un gram d’ètica.
Escriu en una
llengua que sap minoritzada, acorralada, afeblida, i es posa al costat
d’aquells que l’ensenyen. La llengua és molt més que la matèria primera per als
seus poemes, és l’alé vital del seu univers.
El poeta escriu,
també, sobre el procés creatiu, sobre la literatura, reivindicant la figura de
l’escriptor valencià: «Els escriptors d’aquest país són uns herois, escriuen en
una llengua menyspreada, odiada...». Reivindica aquell poeta que més l’ha
influenciat, Vicent Andrés Estellés: «Tu, la font enmig del camí de la qual
tots hem begut».
La literatura com
un refugi, però també la música, la pintura.
Vicent Nàcher
Ferrero es posiciona políticament més enllà dels partits, és un demòcrata, un
antifeixista, un partidari ferotge de la llibertat i la justícia social, un
resistent d’una nació ocupada.
La solitud del trapezista és un llibre molt personal, escrit per
un individu ferit per la vida i per les lletres. Un creient de la paraula i de
la seua capacitat per a guarir-nos. Un trapezista per al qual cada poema és un
salt en el buit. Les seues mans, quan salta, esperen trobar la intensitat de la
llum i la força de la bellesa que l’acabaran subjectant i posant-lo a estalvi
una vegada més.
