divendres, 13 de febrer del 2009

NO EM MORIRÉ D'AMOR D'ALEXANDRE NAVARRO


La revista L’Aljamia, a la qual d’una manera o altra he estat sempre vinculat, durant la dècada dels noranta del segle passat va tindre la brillant idea de publicar una col·lecció de plaquets de poesia que portava el nom de Quaderns de Rafalell. Hi van eixir publicats més d’una desena de títols, una part dels quals corresponents a obres que havien obtingut el Premi de Poesia Les Nits Màgiques del Django’s i altres d’autors pròxims a la tertúlia que se celebrava a la cafeteria Django’s de la carretera de Barcelona de Puçol. D’alguna manera aquesta col·lecció fou el precedent de la que actualment manté la revista sota el títols de Llibres de l’Aljamia i on s’han publicat ja més dèsset títols.
L’any 1995 un autor a qui sempre li he tingut molta estima, Alexandre Navarro, va obtindre aquest premi de poesia i poc temps després li vam publicar l’obra en els Quaderns de Rafalell.
Es tractava de dos poemes llargs, Inèdita i Bucòlica, acompanyats d’un pròleg de Josep Ballester, embolcallats sota l’estellesià títol de No em moriré d’amor.
Fins aleshores Alexandre Navarro només havia publicat en Germania Serveis Gràfics el llibre Desgracià la pluja les banderes, havia obtingut diversos guardons literaris i participat en algun que altre llibre col·lectiu. La seua veu poètica s’alletava del millor Vicent Andrés Estellés. Alguns addictes a la poesia del de Burjassot vam rebre amb una alegria inusitada el jove poeta de Nàquera. Alexandre Navarro tenia la formació suficient, el talent, la personalitat per a bastir la seua pròpia veu i construir amb ella una obra sòlida, com al llarg d’aquesta dècada ens ha demostrat amb la publicació de llibres com ara Ex-vot (1995), Criatura del demà (1998), Antara (1999), A l’entrada del temps fosc (1999), Opus incertorum (2000), Genet del vell país (2002) i La part del centaure (2003).
Ara, per a mi aquell No em moriré d’amor, que per desgràcia no ha comptat amb una nova edició i que per tant passat el temps resta, com tant altres llibres, en el calaix de l’oblit, era una petita joia, que com a lector incombustible de poesia em va enamorar i em continua enamorant. Era aquella una poesia en la qual Navarro, carregat de lirisme, ens contava coses. Eren artefactes poètics que sense perdre l’essència conformaven una narració en forma de riu i que com una bona novel·la ho exposaven tot amb la primera frase, la primera estrofa: «He cregut que valdria la pena descriure’t, a tu», deia en Inèdita, mentre que en Bucòlica escoltàvem: «Es penjà a les oliveres perquè n’estava fart de tot, absolutament». Inèdita és un llarg monòleg on el poeta exposa amb tristesa i un punt d’enyorança l’amor i el desig que li ha provocat l’ésser estimat al qual li ha “de dir Adéu, com a quasi tot en aquesta vida”.
En Bucòlica ens parla d’un paisatge i del drama quotidià de les figures que el poblen. No és un paisatge hortolà o ciutadà, com solen ser els d’Estellés, sinó rural i de secà, un retrat magnífic, viu i sobretot viscut, bé d’una manera directa o bé a través de la memòria dels altres.
Dos poemes que es mereixen retornar dels calaixos de l’oblit a les mans dels lectors.


(A la foto Manel Alonso i Alexandre Navarro amb posat dalinià)