El poeta i narrador alcoià
Silvestre Vilaplana ens demostra, en la novel·la El quadern de les vides perdudes (Premi Alfons el Magnànim,
València 2011, Bromera) com mantindre una tensió narrativa que va in crescendo, i alhora com construir i
donar-li vida a un personatge sobre el qual s’aguanta tot el relat.
El protagonista és un vell
bibliotecari a qui un fet dramàtic li capgira la vida, tot perdent les persones
que més estimava i fins i tot el seu lloc de treball. Però com la dissort, que
és una bèstia que mai no assacia la seua voracitat, fa que, per a poder menjar,
s’haja d’anar desfent dels millors exemplars de la seua biblioteca personal,
aquelles obres que apaivaguen la cruesa de la seua solitud, aquelles a través
de les quals viu i vivia intensament altres vides, altres emocions. A més, la
seua salut mental es va deteriorant ràpidament i això li provoca buits de
memòria i una doble personalitat a la qual ell anomena «l’hoste» i sobre la qual
té seriosos dubtes i que el lector acabarà convertint en l’antagonista de la
novel·la.
La relació en un principi
impossible amb «l’hoste» a través d’un quadern, i el diàleg que s’inicia entre
tots dos i entre el narrador i el lector amb l’ús de diferents fragments de
diversos llibres, servirà per a donar les claus per a resoldre una trama que al
final només el lector i el vell bibliotecari sabran resoldre i no la policia, o
potser m'equivoque.
Silvestre Vilaplana enllaça amb
subtilesa el present miserable, cru i dur del protagonista amb el seu passat
més o menys feliç però d’on naix un feixuc sentiment de culpa que el perseguix, així com el possible inici de tota la intriga generada. Lliga,
també, amb eficàcia la vida d’un ancià assejat que sobreviu sobre les runes del
passat en un ambient hostil, brut, monòton i cruel amb la investigació sobre la
desaparició d’una xiqueta que acaba de convertir-lo als ulls de la policia i
als seus propis ulls en el principal sospitós del fet.
L’estructura de la novel·la,
formada per capítols curts, monòlegs, que fugen del pensament erràtic i laberíntic,
escrits amb una prosa àgil però cuidada i amb referències constants a grans
obres i autors de la literatura universal, la converteix en un plat suculent i abellidor
per a lectors àvids i alhora exigents que vulguen anar més enllà de la sovint
fàcil intriga i barata psicologia d’algunes novel·les de lladres i serenos.
El quadern de les vides perdudes és un cant d’estima als llibres, un homenatge a la
literatura, la qual per a l’autor és, i ho dic citant un text de Proust que el
protagonista escriu en la darrera pàgina del seu quadern: «La vertadera vida,
la vida finalment descoberta i dilucidada, l’única vida per tant, realment
viscuda és la literatura».
