LA VIDA SENSE ELL

L’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó va publicar el 2013, en Bromera Edicions, la reescriptura d’una de les seues novel·les més llegides: La vida sense ell. Es tracta d’un relat on compartixen protagonisme una mare, Mercè, i el seu fill, Mateu, al llarg de dos períodes temporals, els primers setanta i la fi del segle xx. Trenta anys de diferència i dues maneres d’entendre la relació de parella contraposades, on el rol d’home i dona han anat evolucionant amb el pas del temps d’una manera lenta però constant, fins aconseguir canvis notables i positius envers la igualtat entre els dos sexes.

En morir Mercè, el seu fill, Mateu, es veu obligat a posar ordre en els papers de la mare i buidar el pis per a posteriorment vendre’l. Mercè es va quedar viuda de molt jove i va criar el seu fill sola, un fill que aconseguí estudiar una carrera universitària i entrar a treballar com a executiu en una empresa multinacional. Entre els papers de Mercè, Mateu trobarà un dietari on la mare explica la seua tortuosa relació amb el marit, un individu autoritari, pinxo, dominant, fracassat i borratxo, un home que la maltractà d’una manera psicològica, que la menyspreà com a ésser humà i retallà la seua llibertat. Una relació sentimental que nasqué de l’amor i acabà en l’odi.

Mateu descobrix vessants de la personalitat de la seua mare que desconeixia, com ara la seua intel·ligència i astúcia. Durant la lectura li dol el retrat parcial i punyent que fa del seu pare, a qui amb prou faenes va conéixer, aquest dolor el reclou en si mateix i arriba a afectar la seua relació de parella amb l’Agnès, una professora universitària amb la qual té un fill.

Isabel-Clara Simó aprofita les dues parelles per a comparar diferents experiències de vida en comú, i dues societats, la del tardofranquisme amb les seues lleis on es considerava la dona com un ésser menor sota l’autoritat del seu pare o marit, i on els metges eren capaços de trair la confiança de les seues pacients contant certes coses als seus marits, i una societat democràtica que intenta crear una posició igualitària entre els dos sexes.

Personalment, considere Isabel-Clara Simó una de les narradores valencianes més experimentades, sòlides i brillants, un narradora que amb el seu ofici és capaç de trencar la parcialitat del retrat que fa la Mercè del seu marit per a oferir-nos una altra lectura que cal llegir lligant-la al seu temps. Una lectura que dota d’humanitat l’antagonista al qual arribem a percebre com una víctima d’una educació i d’un sistema de valors. Aquesta lectura ens l’oferix a través d’algun personatge secundari, com ara un advocat, o del mateix fill, que es nega a creure en la maldat innata del seu pare. Sense aquestes segones lectures, La vida sense ell podia fàcilment haver caigut en el relat pamfletari que no és.

Els personatges no són titelles al servei d’una trama, sinó víctimes i beneficiaris d’aquesta. Tenen un passat i un present i estan dotats d’una personalitat versemblant.

La temàtica de la novel·la és encara, per desgràcia, molt actual. Isabel-Clara Simó l’ha escrita com un relat psicològic, amb tocs de novel·la negra,  la seua força en alguns moments pot arribar fins i tot a coure la pell sensible del lector.

A pesar de l’aire de tragèdia del relat, Simó sap oferir al lector alguns espais on l’odi deixa lloc a l’amor, la tendresa, l’amor i el foc del desig.

SOM DE PONENT

Ali Farnat és una banda de Quart de Poblet (l’Horta Sud) que amb les seues cançons unixen dos mars, el Carib i el Mediterrani, el primer a través de ritmes jamaicans, especialment el ska, i el segon amb ritmes provinents dels Balcans, del Magrib o de la península ibèrica.

La barreja i la fusió són les seues principals senyes d’identitat. Conscients com són que la música és un llenguatge universal, reivindiquen i fan seus ritmes de procedència diversa. De fet, el nom del grup és una expressió que ve a significar «fer barreja».

Som de ponent és el seu segon treball discogràfic, un títol que no és casual ja que és un atac al tòpic absurd que se’ns imposa als valencians des de l’altiplà que diu que nosaltres som el llevant. Per a Ali Farnat, els valencians som el ponent del Mediterrani.

La cançó que obri i dóna nom al cedé fa un recorregut per tota la Mediterrània a través dels seus ritmes, és una declaració d’intencions però també d’amor a la música com una expressió lliure i creativa de l’ésser humà.

Trobem temes instrumentals com ara Mambalcànic, amb un ritme trepidant, o El deu; ritmes jamaicans: Qui guanya o El menjar local i cançons amb fusions de temes tradicionals valencians: La cercavila de Bocairent. M’encanta l’inici de Juanita la Llagrimosa, amb una trompeta que em recorda alguns temes de l’Ennio Morricone.

En les seues cançons hi ha una invitació a ballar alhora que ens conten coses, de vegades denuncien la terrible situació en la qual la crisi ha posat moltes famílies humils els membres de les quals s’han quedat a l’atur o han perdut la vivenda, El que està passant..., o qui recull beneficis davant de tanta injustícia, Qui guanya, i fan una crida a actuar, perquè si no ens agrada el món alguna cosa hi haurem de fer. També ens inviten a consumir d’una manera més responsable, fent una aposta pel comerç de proximitat, pels productes ecològics: El menjar local.

Els components d’Ali Farnat ens proposen tornar a les arrels i reinventar-nos, tindre una relació saludable, sostenible i creativa amb els nostres costums i tradicions, amb el territori, i per a fer tot això possible ens és necessari perdre l’autoodi que tant ens ha perjudicat, recuperar l’autoestima i tindre una mirada neta, oberta i descomplexada, sense dogmatismes, pors ni dèries, l’important és poder treballar per un món més lliure, més just i més feliç, on les músiques continuen sent un canal per expressar les emocions i els sentiments individuals i col·lectius. La seua, com la d’altres grups valencians, és una revolució tranquil·la, pacífica, que lliga la nostra tradició musical a la del món des d’una òptica actual, una revolució amb la qual s’intenta enderrocar un sistema d’imposicions que ens estan obligant a ser esclaus de la moda que ens imposa la indústria de la música, un sistema que penalitza tot allò que no és un producte per a grans masses.

Ali Farnat aporta una visió atrevida, sense complexos i divertida dels ritmes de dues mars que s’agermanen a través de la connexió i barreja de les seues músiques.

EL METGE DEL REI

Lluís Alcanyís fou un metge de reconegut prestigi nascut a Xàtiva al voltant del 1440 i mort a València ciutat el 1506. Examinador de metges, escriptor, metge del rei Ferran el Catòlic i una persona respectada i de gran influència fins que el 1504 cau en desgràcia i és acusat per la Inquisició de judaïtzant i condemnat a morir en la foguera. Alcanyís va ser un intel·lectual brillant, integrat en la vida social i cultural de la València de l’època, on arribà fins i tot a participar en el que va ser el primer llibre literari imprés a les Espanyes, les Trobes en lahors de la Verge Maria. Un personatge referencial en la nostra història amb un talent el qual el poder d’aquells anys pagà tancant-lo a la presó durant tres anys i destruint-lo físicament i moralment com a ésser humà mitjançant la tortura, de tal manera que fins i tot va arribar a delatar la seua pròpia muller.

Lluís Alcanyís és també, però, el personatge que l’escriptor d’Otos Joan Olivares utilitza per a narrar en primera persona, a través d’una falsa biografia (falsa perquè Olivares ha manipulat alguns noms, algunes dates i ha posat molta ficció, bona ficció), la vida d’Alcanyís en una novel·la amb la qual va obtindre el Premi Enric Valor, El metge del rei (Bromera edicions, 2014), recreant al mateix temps una ciutat rica, populosa, capital d’un regne petit però motor econòmic i capdavanter dins de la Corona aragonesa, al qual sagnava constantment la monarquia i on encara convivien les tres grans religions, la judaica, la cristiana i la musulmana.

Encara que, a causa dels orígens dels personatge, descendent de jueus batejats a la força i per tant cristians nous, Olivares dedica bona part de les pàgines de la novel·la a parlar-nos d’aquest sector social, de les seues relacions amb els jueus i amb els cristians vells, i la lluita interior que mantenen entre retornar a la religió primera o mantindre’s en la catòlica; l’autor també aprofita per a retratar les que aleshores eren les dues ciutats més importants del Regne, el cap i casal i Xàtiva, també el moment històric, cabal per a entendre l’evolució històrica del país, la pujada al poder de la dinastia Trastàmara, les relacions de les corones amb els seus regnes i principats i amb els diversos estaments, l’ús de la religió com una eina de poder per aconseguir mantindre’l i augmentar-lo.

La implicació d’Alcanyís en la societat d’aleshores (no era un savi solitari) va aconseguir que l’ajuntament de València fundara l’Escola de Cirurgians, així com l’atorgament del privilegi reial per a treballar amb cadàvers humans; i féu també possible que en fundar-se la Universitat de València s’hi incorporara l’ensenyança de la cirurgia. Totes aquestes dades i moltes més li servixen a Joan Olivares per a parlar-nos del gran moment cultural i econòmic que vivia el nostre regne, que el situava entre els més avançats d’Europa i que només, l’egoisme, les ànsies de poder i el fanatisme religiós foren capaços de capgirar, posant a un mateix temps les bases per a la seua anihilació política.

Joan Olivares no se centra només en el període de maduresa del protagonista i en les seues relacions socials, ja que comença a narrar-nos la seua història fins i tot abans d’haver nascut, aportant des d’un principi les dades necessàries perquè el lector puga tindre els elements suficients per a reconstruir una societat i situar-la en un context històric. Olivares, és un narrador que està en plena etapa de maduresa, coneix l’ofici i es mou com peix en l’aigua dins del gènere.

La seua prosa és àgil, directa, aparentment senzilla, i fa que el lector s’oblide del narrador i es deixe dur pel personatge a través d’una vida de grans èxits, com també de grans fracassos.

"ALLÒ QUE SOM", METEOR

Des de la comarca de La Marina Alta ens arriba una nova proposta musical, la que ens fa el quartet Meteor a través del seu primer treball discogràfic Allò que som.

Hard rock en valencià amb clares influències del rock nord-americà, una música que va més enllà de la denominació d’origen i que a finals dels seixanta i primers setanta del segle passat va ser fonamental per al desenvolupament de tot un seguit de fusions que donaren peu al country-rock o al rock sureny i fins i tot al jazz-rock.

Meteor ha comptat per a gravar aquest primer cd amb la producció de Mark Dasousa que ha treballat anteriorment amb altres bandes valencianes com ara Aspencat, la qual cosa li ha donat una qualitat i una solidesa notable al so resultant. Els arranjaments musicals han anat a càrrec de Joel Gilabert, i ha comptat amb la col·laboració de Carles Casselles del grup Smokin’g Soul’s.

Meteor practiquen un hard-rock que de vegades es troba molt pròxim a un pop-rock canyero ho podem veure en temes com ara “La batalla”, “La dansa de les ànimes” o “Somiar”. Per cert, molt popera també els ha quedat la balada “Tard o prompte”.

Les seues lletres a diferència d’altres bandes valencianes no tenen un marcat caràcter de reivindicació social, encara que en aquest sentit “La dansa de les ànimes” se’ns apareix com una excepció, aquella que sempre acaba confirmant la regla, ja que fan un retret contundent als governants que ens han enfonsat en la misèria econòmica i ens han retallat drets tan bàsics com el d’una educació pública i de qualitat.

Els components de Meteor son conscients que en un país com el nostre optar per fer cançons en valencià ja és de per si una presa de posició política. A quins extrems ens han fet arribar la carronya de politicastres i saltamarges que dirigix el país!!! Meteor són allò que són, una banda de músics valencians que fan rock dur i el canten en la seua llengua, ara, hi haurà qui sempre els demane raons, i la primera és molt simple, perquè els dona la gana, la segona no menys decisiva perquè pretenen aportar el seu gra d’arena al hard-rock valencià que en l’actualitat compta amb unes quantes bandes notables i amb personalitat pròpia.

Allò que som, és un disc amb un so atractiu, amb unes guitarres agressives en alguns moments, trepidants en altres i melodioses i tendres quans ens les ofereixen acústiques.

A la darrera cançó són els teclats i els sintetitzadors qui prenen el protagonisme per a oferir-nos un tema que pel ritme i el tractament destaca d’entre la resta, un tema que s’escura cap a la psicodèlia i l’onirisme, una cançó en el que Meteor no tan sols va a la recerca de la bellesa sinó que també a la d’un estat d’ànim que els acosta a la felicita, una felicitat producte en part d’un cert equilibri emocional que només la consumació de l’amor i el desig produix, com ells mateixos afirmen a un altre tema “Somiar”. Meteor a les seues lletres ens preguen que sigam els guionistes de la nostra pròpia vida, que no ens deixem vèncer i arrossegar per les circumstàncies ni pel sistema heretat, lamentar-se servix per a poca cosa “les llàgrimes no apaguen el foc” cal ser valents i lluitar per allò que volem. Meteor són partidaris de no perdre el temps en el passat, cal encarar el futur amb valentia i esperança allò que no té solució no mereix que balafiem energies.

Allò que som, és un disc amb un ritme decidit, atractiu, amb temes cuidats al detall però no per això pretensiós, rock amb trempera escrit sobre el pentagrama amb una gran sensibilitat.

ESTELLÉS, DE MÀ EN MÀ

Tancat l’Any Estellés, un any que ens ha oferit un bon grapat d’activitats al voltant de l’obra i figura de Vicent Andrés Estellés, així com la relectura que han fet un grapat de músics i rapsodes d’alguns dels seus poemes; tancat, dic, i encara en plena ressaca, l’editorial benicarlanda Onada edicions, dins de la col·lecció Imprescindibles, que va encetar el 2013 amb Antologia de Joan Fuster, ens oferix una mostra poètica d’Estellés, que coincidix, i no és cap casualitat, amb l’espectacle Estellés, de mà en mà, que el rapsode Francesc Anyó i el músic Borja Penalba van dur pels escenaris de tot el país. El títol és el mateix i el signen tots dos.

El llibre ve acompanyat d’un cedé amb vint-i-set poemes, la majoria dels quals recitats i alguns, pocs, cantats.

L’antologia, formada per vuitanta-sis poemes, està organitzada d’una manera bastant atípica, ja que l’excusa no és una altra sinó la pròpia arma d’Anyó i Penalba, el so, en forma de veu i en forma de música. Han dividit i han agrupat la selecció dels poemes a través de sis expressions sonores: silencis, sospirs, gemecs, sorolls, crits i cantats. Així, hi podem trobar versos que parlen de la mort i la repressió, altres que evoquen records i imatges, uns tercers que ens parlen dels plaers, també els que ho fan sobre la quotidianitat i sobre el combat i l’esperança, i l’antologia es tanca amb els poemes que es conceberen com a o es convertiren en cançons.

Com a lector he trobat en l’antologia aquells poemes que són imprescindibles, referents indiscutibles en l’obra estellesiana, com ara Propietats de la pena, Cançó de bressol, Cançó de la rosa de paper... I altres menys coneguts però que ens ajuden a entendre d’una manera més clara les obsessions, la manera de fer i d’entendre el fet poètic d’Estellés, com ara L’ofici, Era el dia, Escolte amb aquells amors, i he trobat també algun poema que se’l podien haver estalviat com ara Jo defensava l’allioli (no tot anaven a ser lloances en aquest escrit).

El retrat que l’antologia fa del poeta és el d’un home senzill, humil, que es definix com un entre tants. Un individu enamorat dels petits plaers que ens atorga la vida, un ésser vital que no s’oblida mai de la mort, la seua presència fa que tot tinga més valor. Un cronista del seu temps, un temps que no és més que una llarga quaresma. Un narrador d’històries en forma de vers que acaba dibuixant-nos en els llavis un somriure agredolç.

Els he de confessar que sovint, quan em dispose a escoltar un cedé com el que acompanya aquesta antologia, no puc evitar tindre present el Coral romput del tàndem Ovidi Montllor/Toti Soler. Les comparacions poden resultar odioses i, en aquest cas, no tindre raó de ser. Anyó té un timbre i una manera de dir el poema diferents a l’Ovidi, i diferent no vol dir ni millor ni pitjor, sinó personal, intensa. Penalba i Soler, encara que són dos grans músics i magnífics guitarristes, tenen una personalitat molt marcada i un segell propi a l’hora de tocar i fer arranjaments musicals. Les seues maneres de fer mai no passen desapercebudes, encara que dalt de l’escenari ells estiguen en en segon pla.

A més, en aquest treball podem escoltar donant l’entrada a alguns poemes cançons la lletra de les quals no és d’Estellés, com ara Què volen aquesta gent que truca de matinada?, que com altres d’Estellés ens canta Borja amb la seua veu fosca i càlida. Borja Penalba no es limita a l’apartat musical, sinó que intervé en moments puntuals en la recitació d’alguns dels poemes, subratllant o donant un toc d’humor.

En resum, un treball agosarat, interessant i, com no, que els recomane.

ELS PARANYS DE TONI CUCARELLA

El xativí Lluís Antoni Navarro, més conegut com a Toni Cucarella, és una de les veus narratives més interessants de la seua generació, i ho és per la capacitat que ha demostrat al llarg del temps per a construir un llenguatge propi producte de la fusió d’un registre culte i un registre que ve directament de la cultura popular.

El seu treball, exceptuant un poemari en els seus inicis i alguna incursió en el teatre, s’ha centrat en la prosa i en especial en la narrativa de ficció, encara que mai no ha deixat de publicar articles d’opinió o d’investigar i promoure la cultura popular. Ha escrit literatura juvenil, novel·la i narrativa breu.

La seua obra ha estat reconeguda pel públic lector i per la crítica especialitzada. Personalment, el considere un gran treballador, un home amb objectius clars i que lluita amb totes les seues forces per aconseguir-los, un escriptor valent, agosarat, amb una veu personal, original, que carrega cap a l’esquerra, un punt irònic, amic de la sàtira i de l’humor, capaç de bastir tota una galeria de personatges perdedors en el combat de la vida i unes històries a les quals dóna un tomb quan menys s’ho espera el lector. Un home humil del carrer Blanc (què deu tindre eixe carrer xativí que ha donat tants il·lustres personatges?), que ha convertit Xàtiva i la comarca de la Costera en un espai literari universal.

El darrer trimestre del 2014 l’editorial Bromera ha pres una de les decisions més encertades dels darrers anys: publicar en la col·lecció Els nostres autors una selecció dels millors relats de Toni Cucarella amb un estudi introductori que ha estat a càrrec de Maria Josep Joan i Josep Martínez i que porta com a títol Paranys. La selecció de textos s’ha fet sobre dos llibres, La lluna vista des de la terra a través de la tele, publicat l’any 1991, del qual han triat set relats, i Llet agra i altres històries com sagrades, publicat l’any 2002 i d’on s’han triat quatre relats. Després s’hi han afegit quatres relats més escrits entre el 2007 i el 2012 que havien estat publicats en diversos mitjans, alguns dels quals digitals. Així doncs, podem dir que Paranys ens oferix una mirada panoràmica al llarg de quasi tres dècades d’un home que ha dedicat la seua vida a la literatura.

En les set primeres narracions trobem el jove narrador que la crítica d’aleshores situava dins de la narrativa urbana, enlluernats com es trobaven per les primeres novel·les de Cucarella: El Poeta i Cool: fresc, encara que des del meu punt de vista ja estava sembrada allí la llavor del fruit que més endavant germinaria i que l’acabaria situant en un altre marc narratiu. Aquesta llavor era la passió per la recerca d’un llenguatge personal que sense abandonar l’estàndard fóra el més genuí possible, recuperant contalles, refranys, frases fetes, sentències populars, sense que per això la seua prosa es ressentira i perdera alguns dels trets més característics, com ara l’agilitat, l’amenitat i l’eficàcia resolutiva.

Els temes que tracta Toni Cucarella són d’allò més universals, però extrets de la seua realitat més pròxima, la soledat, la crueltat dels éssers humans, el desamor, l’egoisme, les baixes passions...

En Llet agra i altres històries com sagrades cada relat arranca d’un text de la tradició catòlica o de la Bíblia i, a diferència dels anteriors que transcorrien entre la dècada dels huitanta i noranta del segle xx, aquests ho fan durant el franquisme a la comarca de la Costera.

Toni Cucarella al llarg del període en què va escriure aquests relats (1991-2002) va anar evolucionant cap a una narrativa menys urbana, encara que mai no ha deixat de parlar de la ciutat de Xàtiva, una narrativa més arrelada en la geografia humana d’un espai físic concret, recuperant i posant al dia una llengua que a cada instant se’ns mostra més empobrida.

Els personatges tornen a ser perdedors, pobres desgraciats, víctimes de la història o del seu entorn familiar. Hi ha en Toni Cucarella una certa debilitat per aquest tipus de personatges, també per l’ús de l’humor, potser en alguna ocasió d’allò més negre.

Cucarella aconseguix, partint de vegades d’una anècdota, construir un relat sòlid, amb gran textura i memòria de sabors.

Els darrers quatre relats són més lineals, curts en l’espai temporal on transcorren, sense a penes acció, però on veiem els personatges carregats amb un bagatge vital que afecta d’una manera insidiosa el seu comportament.

Paranys és un llibre ideal per a aquells que mai no s’han acostat a l’obra de l’autor, però també per als que sí que ho han fet, a través de la seua lectura descobriran l’evolució com a escriptor i com a ésser humà d’un dels millors i més atrevits narradors valencians al qual encara li resta molt de camí per fer.

ALÇA'T I ENTONA'T

Si jo ara i ací escriguera que el raper Blüe ens parla en el seu darrer disc de la dependència exponencial de les condicions inicials en la teoria del caos, molts dels qui setmana rere setmana guaiteu aquesta columna no sabríeu exactament de què dimonis vos parle, encara que després afegira que les petites variacions inicials en les condicions d’un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini. Encara que la cosa podria canviar quan vos diguera que aquest concepte es coneix popularment com a efecte papallona, nom popularitzat a través del cinema i que, aplicat a la vida d’un ésser humà, ens parla de les conseqüències dels petits canvis que poden produir en aquesta persona, com ara el canvi d’actitud individual dels valencians davant la seua llengua, la qual cosa podria fer possible la seua recuperació i definitiva normalització, i, com preconitzen certes teories, no seria cert que està condemnada a desaparéixer en menys d’un segle.

Blüe, un raper de la comarca de la Plana, és conscient de la força d’aquests petits canvis i n’és partidari, per això en parla en les lletres del seu nou treball discogràfic que porta, i no és cap casualitat, com a títol Efecte papallona.

Blüe és un rebel més que un revolucionari, un inconformista a qui li desagrada profundament l’ordre establert, el qual considera injust; un individualista que sap de la força i de les grans possibilitats dels petits canvis personals que poden transformar el nostre destí i el de la comunitat humana de la qual formem part.

Efecte papallona és un disc de hip-hop i de tech electronic dubstep, que conté tretze temes i en el qual Blüe ha comptat amb un gran nombre de col·laboracions, on cal destacar Ivan Gosp, del grup Aspencat, el cantautor Pau Alabajos o Manu Cabrera, del grup Malnom.

La base musical electrònica ha estat a càrrec de Fulls Basstards, que han fet també la producció de quasi tots els temes a excepció d’Essere forte i Hui és el meu dia, produït per Pacifiko. A la base electrònica en Efecte papallona i en Atlantis se li ha afegit la guitarra elèctrica d’Adrian Tomás i a Eixa part del món la guitarra d’Andreu Mariner.

Considere que les lletres de Blüe estan més a prop de la prosa que de la poesia, una prosa amb un llenguatge clarament col·loquial i, al meu parèixer, amb un excés de dialectalismes. Són lletres que inclouria dins del gènere de literatura del jo, la seua mirada directa sobre el món que l’envolta marca no sols el missatge, sinó fins i tot el ritme de les cançons. Blüe és un raper amb una sensibilitat a flor de pell que és capaç de transmetre amb solidesa tot allò que li cou o l’emociona.

El disc sonorament és contundent i ple de textures, que han estat possibles gràcies a les gotes d’altres gèneres musicals que ha afegit, als efectes sonors amb els quals, en alguns moments, es retraten escenes i paisatges humans, com ara en En aquell qui comença a enviar et vull, i també gràcies a l’aportació creativa i brillant d’aquesta galeria de col·laboradors que Blüe ha sabut triar.

Efecte papallona és el primer cedé de Blüe després de dues maquetes i en ell demostra ofici, qualitat i un resultat final notable que el situa de ple en el panorama hip-hop valencià.

TOTES LES CANÇONS PARLEN DE TU

Xavi Sarrià, guitarra, lletrista i veu del grup Obrint Pas, inaugura amb la seua primera novel·la, Totes les cançons parlen de tu, un nou projecte editorial valencià, Sembra, al capdavant del qual se situa el veterà Joan Carles Girbés.

Aquesta és la segona incursió de Sarrià en el món de la literatura, la primera fou el recull de contes Històries del paradís, que va obtindre una bona rebuda per part del públic i de la crítica.

Sarrià, en Totes les cançons parlen de tu, ens oferix un relat urbà sobre la generació del desencant. Una història de frontera entre l’espai rural en retrocés i l’urbà que el va envaint i fa desaparéixer una manera d’entendre la vida, una cultura i fins i tot una llengua. Una història de fronteres intergeneracionals. Un relat iniciàtic, narrat en forma de flashback i en primera persona pel personatge protagonista, un adolescent al bell mig del buit, de l’apatia, de la frustració que fou capaç de generar un règim al qual se li acabava de caure la disfressa per a deixar veure’ns les seues mòrbides carns de democràcia aparent i on les classes dirigents continuaven sent conformades pels hereus del franquisme.

Sarrià se’ns mostra com un bon dibuixant de personatges, en aquest cas individus maltractats per la vida, amb l’ànima plena de cicatrius, capaços de fer qualsevol cosa per sobreviure, adolescents alguns d’ells marcats pel desemparament i el desamor que sostenen un difícil equilibri entre l’amor i l’odi.

L’autor també se’ns apareix com un escriptor amb capacitat per a l’evocació, per a la construcció d’atmosferes, d’escenes i d’escenaris, i ho fa amb un llenguatge sense floritures, àgil i directe.

Totes les cançons parlen de tu és un recorregut per l’escena undengroud musical espanyola i internacional de la dècada dels noranta. Les lletres d’alguns temes apareixen d’una manera intertextual i oferixen al lector la possibilitat de llegir l’obra amb una banda sonora de fons.

La novel·la és un relat de suburbi, de barri popular, de tribus urbanes, on Sarrià, entre altres coses, ens fa compte de l’aparició del neofeixisme entre els fills de la classe obrera. Un relat de frustracions, d’odi, de ferides obertes que esclaten en una violència ferotge, però també és un relat d’amor i d’amistat.

D’amor hi trobem de diferents tipus, el paterno-filial, sovint frustrat, i que en el cas del protagonista acabarà marcat per l’absència, i l’amor entre adolescents, on Sarrià juga amb un triangle que a la fi es desfà.

Xavi Sarrià dividix la novel·la en una introducció, tres parts i un epíleg. En la primera part ens presenta els personatges, el seu entorn i la complicada relació que mantenen entre ells, una relació que acaba per un malentés en un esclat terrible de violència. En la segona part, més tranquil·la, més reflexiva, els protagonistes es refugien en una casa on acaben trobant una certa pau espiritual i, sobretot, aconseguixen refer els vincles amb la generació anterior, aquella que va lluitar durant la transició per un país més lliure, just i solidari. El personatge protagonista sent que recupera la seua mare, alhora que se li obri el camí de l’amor i comença a descobrir l’ofici d’escriure cançons. En la tercera part, quan tot pareixia que ingressava en una certa normalitat, torna a esclatar la violència entre tribus urbanes, i només la sort i la casualitat faran que no acabe en drama.

Hi ha dos elements fonamentals en el llibre que fan que no naufraguen els personatges en la tragèdia, la força de l’amistat i la música, la música que els servix per a canalitzar tota la ràbia que tenen dins.

La novel·la és entretinguda, de lectura àgil i dinàmica, està plena de denúncies socials però també d’homenatges i alguna que altra picada d’ull. És una mirada lúcida, sense falses nostàlgies, a un passat recent que encara ens cou.

"EL DOLÇ ATAC" DELS AUXILI

Dolç atac és el segon disc de la banda valenciana Auxili. Un treball discogràfic més madur, sòlid, ric, i amb un so més consistent que el del seu anterior Existirem...?

En Dolç atac trobem una banda renovada, amb més experiència en la composició, els arranjaments musicals, la interpretació i la gravació.

Auxili fa una aposta clara pel reggae, però un reggae obert, dúctil, que es deixa influenciar per altres gèneres com ara el ska o el rap i posar sense que hi grinyolen algunes gotes de pop o fins i tot traços de flamenc, com en Passa el temps.

El cedé recull onze cançons, nou de les quals cantades en valencià i dues en castellà: Clax-sound, on es fa una crítica demolidora a un sistema que només veu en l’ésser humà una força productiva i al qual li exigix que no pare de treballar i competir, i Rude Girl, un cançó d’amor i homenatge a les xiques antisistema. Als Auxili, com a altres bandes que practiquen el reggae, els agrada afegir versos també en anglés.

En els onze temes trobem cants a l’amistat, al desig i a l’amor, a la llibertat i a la unitat en la revolta i la resistència contra un sistema que pretén subjugar-nos, a la fugida d’un món artificial i artificiós. Un crit contra el feixisme, contra l’autoritarisme, una veu que demana respecte per una llengua i una cultura perseguides durant segles. Una constant reivindicació del reggae no sols com a gènere musical, sinó com una manera d’entendre la vida en què l’amor al proïsme i a la natura, així com la diversió i la llibertat no sols de moviment sinó de pensament, són eixos fonamentals.

Les cançons transmeten també alegria, volen arraconar la tristesa i la malenconia, la desesperació d’un món mediatitzat pels mitjans de comunicació que no són sinó la corretja de transmissió d’un poder econòmic, egoista, avariciós que ens vol submisos i acovardits.

La música ens fa sentir lliures, alegres, plens d’energia per tal de sobreviure a l’infern que no és una altra cosa sinó els barrots i les cadenes. Dolç atac és una invitació al ball, a l’amor, a assaborir les dolces textures de la llibertat, a viure, a no deixar que passe el temps sense sentir el fluir de l’amor en les venes.

La d’Auxili és una proposta musical a tindre molt en compte. Amb només dos treballs s’han situat al capdavant del reggae que es fa en l’actualitat en llengua catalana. La seua posició a favor de la lliure difusió de la música fa que siga molt fàcil i barat accedir als seus discos.

El seu és un atac sense estridències, sense violència a les bases d’un sistema polític, econòmic i social decadent, anomenat Babilònia. Auxili se sap i es diu antibabilònic, però també és conscient que està atrapat involuntàriament pel sistema que rebutja i les seues cançons no són més que una demanda d’auxili per a ells i per a la resta de la gent que cada dia se sent més esclavitzada.

FUSTER EN TEMPS DE CRISI

L’any 2012 es complien noranta anys del naixement de l’assagista de Sueca Joan Fuster i Ortells, també cinquanta anys de la publicació d’un dels seus llibres més emblemàtics, Nosaltres els valencians, i vint anys de la seua mort. Aquest triple aniversari ha passat desapercebut per a les institucions públiques valencianes. Fuster, malgrat que és un dels personatges que van fer possible modernitzar i actualitzar la cultura valenciana i el pensament valencianista, continua sent una figura incòmoda. De fet, els discurs dominant en la societat valenciana, un discurs populista, conservador, regionalista i marcadament anticatalà, convertí Joan Fuster en el dimoni, en el paradigma de la figura que els ha donat molt de rèdit electoral, l’enemic interior, «el catalanista».

La política valenciana dels darrers trenta anys ha estat dirigida o bé per una socialdemocràcia tímida o bé per una dreta on es barreja el nacionalisme espanyolista i el regionalisme «bien entendido». Tots dos moviments compten i han comptat amb uns dirigents que han tingut sempre molt clar que calia ser valencià per a oferir noves glòries a Espanya. L’alternativa, en paraules de Fuster, era retrobar-se en la unitat amb els altres pobles de llengua catalana. Hi ha potser una altra via, que anomenen la tercera via, però que hauria de ser la quarta, que en part naix com una revisió i una reinterpretació del pensament fusterià i en la que ha participat, entre altres intel·lectuals, Joan Francesc Mira. Un valencianisme al que se li suma l’anomenat ecosocialisme.

El fracàs econòmic valencià, però també el de la vertebració territorial, política, comunicativa i social del país, de les polítiques de normalització lingüística, de l’enfonsament de la radiotelevisió pública valenciana i amb aquesta de la indústria audiovisual, i el fet d’haver-nos convertit en l’epicentre de la corrupció política espanyola, té un culpable ideològic, i és el discurs polític dominant, que va véncer i va eixir reforçat en l’anomenada Batalla de València, un discurs que tornant a Fuster diríem que serví «per a continuar sent la genuflexió provinciana i fiscalment colonial». I un còmplice, la tímida i complexada oposició de la sucursal socialdemòcrata espanyola.

La dreta valenciana, que no valencianista, és conscient de la gran penetració entre àmplies capes socials del seu discurs agressiu i populista, i de tant en tant enlaira l’espectre del catalanisme que pretén convertir-nos en una mansa província de la pèrfida Barcelona i així tanca files i cobrix les seues vergonyes, cada vegada més grans i esperpèntiques, o potser no és esperpèntic mantindre obert un aeroport sense avions, o un presumpte depredador sexual al capdavant d’una de les grans institucions públiques valencianes?

Aquest triple aniversari fusterià hauria d’haver servit a la societat valenciana com una oportunitat per a la higiene mental, per a repensar-se com a poble. Joan Fuster, amb la prosa que el caracteritzava, ja ens va anunciar en papers com ara Destinat (sobretot) a valencians que el camí que anàvem a prendre era el de la «levantinización» de la societat valenciana, que la nostra llengua i cultura patirien un procés d’arraconament.

Fa uns dies el carter em va portar a casa un nou llibre, Antologia de Joan Fuster, editat per l’editorial binicarlanda Onada edicions. Es tracta d’una selecció de textos fusterians preparada pel professor Vicent Terol i Calabuig i destinada a joves d’entre quinze i dèsset anys. Amb una barreja de curiositat i golafreria intel·lectual, em vaig posar a llegir-lo. Hi vaig trobar textos de llibres com ara Sagitari, Figures de temps, Indagacions i propostes, Diccionari per a ociosos, Poetes, moriscos i capellans, entre altres; en fi, una barreja d’articles, entrades de dietaris, miniassajos i aforismes. Trobe que la selecció que ha fet Terol és intel·ligent i per moments agosarada, ja que també ha inclòs assajos que reflectixen la idea de país que tenia Fuster.

Mentre el llegia no vaig deixar de pensar en com els alumnes actuals del segon cicle de secundària i de batxiller rebrien les paraules del pensador de Sueca, què els passaria pel cap?, com reaccionarien?, a quines conclusions arribarien?, serien capaços de lligar el pensament de Fuster amb la realitat valenciana actual? Tot un enigma el qual conté la resposta al futur que ens espera als valencians com a poble.

"SILENCIS" DE TIRANT LO ROCK

La banda de Vila-real Tirant lo rock ens oferix en el seu segon treball, Silencis (l’any 2012 vam publicar Socarrats) una clara aposta per un rock elèctric, dur, contundent, hereu dels ritmes del punk, un rock de guitarres bronques a les quals agrada de tant en tant singularitzar-se a través de solos que obrin temes, monologuen o dialoguen amb la veu femenina d’Ainoa Ferrer.

Dotze temes en els quals des d’una actitud crítica, combativa i rupturista ens parlen de temes de gran actualitat com ara el maltractament de les dones, l’urbanicidi, la hipocresia social davant dels afers que fraccionen la societat i causen un dolor immens a les famílies i els individus, qüestions candents de la crua i feridora realitat.

En Silencis, a més dels cinc components de la banda, han col·laborat Zuriñe Hidalgo, del grup basc de punk i hardcore Hesian; Sam Ferrer, guitarra del grup de punk-rock de Borriana EUKZ; el Pinya, Vicent Blasco i Guillem Beltran, del grup de ska-punk de la comarca de la Plana Almorranes Garrapinyades; Óscar García, Frank Valle i el cantautor de Torrent Pau Alabajos, que en la cançó Somnis ens brinda una versió del seu tema Utòpics, idealistes, ingenus, a un ritme al qual no ens té gens acostumats Pau, el ritme accelerat del punk-rock. Tota una galeria de músics que tenen en comú amb els Tirant lo rock el seu gust per un rock rebel, independent, antisistema, així com una ràbia que els naix de molt endins contra una societat hipòcrita, injusta i una classe dirigent (polítics, financers, mitjans de comunicació) que ens vol fer creure que vivim en el millor dels mons possibles. Pel que fa a Alabajos, allò que tenen en comú és el seu compromís amb la llengua i el país, i amb la necessitat d’un canvi radical, però, també, el gust per les lletres amb un cert to líric i amb missatge.

Silencis està conformat per dotze temes d’una durada entre 2,40 i 4,21 minuts, temps en el que la banda és capaç d’alçar un mur de so elèctric sobre el qual s’erigix la veu d’Ainoa Ferrer amb seguretat, força, amb tocs de ràbia, també d’elegància, sense deixar-se dur pel crit primitiu ni desafinar en cap moment, i una certa tendresa, que el grup no ha sabut o no ha volgut explotar incloent una bona balada.

Obrint i tancant el disc dos temes: Silencis i Outro, que no arriben a dos minuts de durada. El primer compta amb un seguit d’efectes especials a través dels quals ens posen en antecedents sobre el que ens trobarem tot seguit. Un pòrtic ben dissenyat, ben treballat, amb uns teclats suggeridors. I per a tancar, Outro, una peça instrumental més a prop del hard-rock que del punk, les guitarres lluïxen les seues virtuts interpretatives.

Als Tirant lo rock els agrada allò que en literatura es diu intertextualitat, afegint a les seues lletres versos d’altres cançons o d’altres poemes, com ara en La veu d’un poble, on demanen en préstec al poeta Vicent Andrés Estellés algunes estrofes del poema Propietats de la pena, i en Somnis versos de la cançó Utòpics, idealistes, ingenus de Pau Alabajos.

Dotze cançons amb un ritme tan intens que deixen sense alé el més pintat. Rock sense concessions a la galeria, amb pocs adornaments, però ben fets i ben col·locats en cada tema, com ara l’inici d’Al país de meravelles, amb un toc de música de fira que obri i tanca el cercle de la cançó i que és reiterat en alguns passatges rítmics.

Silencis és un crit de denúncia d’una banda a la qual li queden moltes coses a dir, un clam contra la indiferència, la manipulació, les cortines de fum, contra els silencis imposats.