INVENTARI MÍNIM

Hi ha un tipus de gènere narratiu que convida l’autor a enderrocar fronteres, tot oferint-nos un espai on la prosa passa del dietari personal al relat breu, travessant el camp del pensament, del retrat de personatges i de l’esbós d’escenes i escenaris. Dins d’aquest gènere de prosa breu, continguda, on la ficció i la no ficció s’endevinen quan la veu narrativa parla en primera persona (el jo) o ho fa d’una tercera persona (ell), l’escriptor es pot moure amb una gran llibertat creativa tot oferint vertaderes peces d’orfebreria literària. Ara bé: com un rellotger, cal que estiga molt atent a cada peça perquè el funcionament de la maquinària siga perfecte. Un grinyol convertiria el recull en un simple calaix de sastre.

El valencià Miquel Nadal (res a veure amb la nissaga d’esportistes mallorquins i amb la de polítics i periodistes gironins) s’atrevix a oferir-nos un recull de proses breus situades en aquests paràmetres, Inventari mínim (Llibres de la Drassana, València, 2016). Proses escrites sobre la fina línia que separa la ficció de la no ficció, la memòria viscuda del joc especulatiu, de la reinvenció del passat del jo personal íntim a un ell situat sota l’atenta mirada de l’autor.

En aquest inventari hi ha diverses constants, la primera l’escenari, València, una ciutat que estima, un organisme viu del qual se sent part, un escenari que de vegades també és personatge. La ciutat, l’autor la passeja en el present i el passat recent, ens l’explica per a comprendre-la i comprendre’s com a ciutadà, ens parla de la seua evolució no sols urbanística sinó també social, cultural.

Una altra constant és la llengua, algunes de les entrades d’aquest inventari són autèntics estudis literaturitzats de sociolingüística.

I una altra seria la literatura i la cultura del llibre en general.

Aquest inventari mínim de Miquel Nadal també és una compilació de personatges, alguns de reals als quals, en un joc d’imaginació, els pot arribar a canviar el destí, altres provenen de l’observació i de la fascinació que a l’autor li provoca la fauna humana.

Inventari mínim és un llibre breu però intens. Un passeig de funambulista per al lector a qui li agrade situar-se per damunt dels gèneres literaris. Un lector a qui li agrade que el sorprenguen, fins i tot que el provoquen, que el seduïsquen intel·lectualment.

Un llibre personal, íntim, imaginatiu i amb una prosa contundent.

"UN GAT I L'HOME AL SEU COSTAT"

Ona nua és un projecte personal del músic de la ciutat d’Alzira (Ribera Alta) Josep Pérez. Un músic de llarga trajectòria que des de fa més de dues dècades ha tocat amb diversos grups i ha produït discos de gent com Òscar Briz o Nèstor Mont, entre altres.

Aquest mes d’abril ha publicat el que és el seu primer treball discogràfic en solitari, Un gat i l’home al seu costat (Mésdemil), produït pel seu soci i amic Tony García, el treball del qual ha estat fonamental per a donar-li al disc un so determinat, una atmosfera intensa i càlida.

Estem davant d’un treball que es mou entre el pop anglosaxó i el folk d’arrel nord-americana, amb gotes de sons mediterranis i africans aportades, aquestes darreres, per Moumouni Diarra amb el seu instrument, la kora.

La lletra i la música de la majoria de les cançons han estat a càrrec de Josep Pérez, interessat en oferir un so senzill i homogeni tot reduint al màxim els artificis, però també trobem adaptacions en el disc, com ara Between the bars (Entre barrots), d’Elliott Smith, la cançó Cant a un mateix, de Marcel·la Payà o un parell de composicions sobre els poemes  D’un any  i Collita, els dos del poemari Llibre de Meravelles de Vicent Andrés Estellés. El poema Collita, Ona nua el titula com a cançó Llàgrimes, un tema amb un ritme trepidant que invita a eixir a la pista de ball i que a mi personalment m’ha recordat bandes com el trio britànic Bronsky beat.

El disc ha comptat amb nombroses col·laboracions, com ara les de Mara Aranda, Josep Maravilla o Abraham Rivas, al pandero, a la guitarra o als teclats, respectivament.

Hi ha en aquest treball una certa nostàlgia per un temps que en poc més d’una generació ens ha allunyat a la majoria del camp, de la natura, d’un temps en què vivíem lligats als cicles de la terra. Són cançons escrites en primera persona del singular (“He baixat al poble...”, “Camine perdut..., “Entra l’hivern i al meu costat...”, “Deixes petjades amb compte...”) i en les quals l’autor intenta recuperar sensacions que creu perdudes (“L’olor de les tomaques...), són cançons sensorials, algunes de les quals són un cant a la terra, a una manera d’entendre la vida que considera més natural, menys artificiosa i agressiva i a la que ell ha retornat, “però m’agrada més el fet poc trivial de viure en el camp”. També hi trobem un cant crític al seu poble, Alzira,  “El meu poble ha estat governat/ per intrusos que mai l’han estimat”.

En les lletres s’escolta un to íntim i confessional que ens parla de les pors que el tenallen, pors a les quals intenta enfrontar-se tot buscant el costat positiu de la vida i un espai on desenvolupar-se com a ésser humà i com a creador, “perdona, estima, no mires al costat./ La vida s’envola si t’alces sempre fart.”

Un gat i l’home al seu costat és un disc amb una atmosfera càlida, amb un so evocador, sensual, que busca l’atenció i la complicitat de l’oient.

Les cançons tenen uns arranjaments senzills, però no estan nues, qui ho està és el seu autor, que se’ns apareix sense disfresses, sense personatges interposats, encara que adopte un pseudònim, Ona nua. Estem davant d’un lletrista honest, d’un bon professional de la música que ha aprés el seu ofici dalt de l’escenari acompanyant uns i altres, i a l’estudi de gravació. Aquest ofici el dota de seguretat i coherència a l’hora de compondre i a l’hora de configurar un treball amb una personalitat tan definida com és aquest Un gat i l’home al seu costat.

"VALÈNCIA SIC TRANSIT"

El periodista i escriptor d’Almàssera (l’Horta Nord) Francesc Bayarri, en la seua darrera novel·la, València sic transit (Companyia Austrohungaresa de Vapors SL, 2016), ens proposa un viatge en el temps, que no en l’espai, a través de quatre dècades. L’escenari elegit per l’autor és la ciutat de València, capital de província i després capital autonòmica. Situar l’acció en aquest espai concret fa possible que Bayarri ens oferisca a peu de carrer i de despatx la seua visió no sols del que ha passat allí durant els darrers quaranta anys, sinó la seua influència en la resta del País Valencià.

Són aquests quaranta anys un llarg període en què hem passat d’una dictadura a una democràcia aparent, i dic aparent perquè en realitat és una partitocràcia per a un estat clienteral. Quaranta anys en què hem passat de l’encant al desencant, de l’ànsia de llibertat a l’autodestrucció. Hi ha moltes maneres d’autodestruir-nos com a individus i com a societat, i Bayarri ens narra amb un nombre important amb cruesa.

Com si estiguera davant d’un jutge, Francesc Bayarri va narrant les peripècies vitals del seu alter ego en el llibre, de nom també Francesc, la qual cosa convertix el relat en quasi unes memòries on trobem records d’infantesa i d’adolescència, amb el cinema i la música com a peces fonamentals; la vida familiar amb eixa presència poderosa del pare, de qui assistirem a la seua terrible decadència; el descobriment del món que l’envolta i després dels paradisos artificials que l’alcohol i les drogues oferixen.

En la novel·la hi ha una interessant barreja de realitat i ficció, d’acció i de reflexió. Les seues són reflexions crues, àcides per moments, sobre la realitat social, política, periodística, empresarial i cultural del país, però també sobre les relacions d’amor i d’amistat.

Apareixen personatges reals, com ara Vicent Ventura, Joan Monleón, Juli Esteve o J.J. Pérez Benlloch. Aquest darrer és el que més pes de tots té i ens aporta a través de la veu del protagonista una mirada lúcida i agra del periodisme valencià d’aleshores.

València sic transit és una novel·la polièdrica, per una banda conté literatura de la memòria, per una altra ens narra dues històries d’amors molt diferents i una de desamor, és un relat amb tints de denúncia política, un passeig personal per la història, un cant perplex del desencant, amb punts d’assaig, i és un retrat, que no una caricatura, d’una generació, la del baby boom, que per cert també és la meua.

Francesc Bayarri ha construït amb ofici una novel·la valenta que no deixarà cap lector indiferent i que sense cap mena de dubte l’ajudarà a entendre què dimonis ha passat en aquest país no en els darrers vint anys de govern de la dreta, sinó en els darrers quaranta anys, i com tota una generació ha anat surant i de vegades naufragant a través d’un temps força complicat que ha estat en mans de tafurs mediocres i cínics de les finances i de la política.

HAHATAY

Nius de Nit és una banda formada per deu músics provinents de les comarques de la Safor (Xeraco) i la Ribera Alta (Algemesí). Una banda que es mou amb gran naturalitat entre ritmes de pop, rock, reggae, ska i rumba.

Aquest segon trimestre de l’any publiquen el que serà el seu primer treball d’estudi, Hahatay (Mésdemil).

Hahatay és una paraula wòlof, llengua que es parla al Senegal i a Gàmbia, que en la traducció ve a significar somriure alegrement i de manera enèrgica, o dit d’una altra manera: a les penes punyalades de somriures.

Amb ritmes alegres i grans dosis de bon rotllo, els components de Nius de Nit ens oferixen en Hahatay dotze cançons farcides d’energia positiva i alegria, cosa que no és sinònim de patxanga i de lletres superficials, tot el contrari, la seua postura vital davant de les qüestions tractades, com ara l’amor, la crítica social, la terrible realitat laboral amb què es troben els nostres joves quan ixen de l’institut o de la universitat, la nostàlgia del passat, etc., és ben profunda.

Hahatay és un disc que desprén bones vibracions. Un viatge sonor des del País Valencià, la seua realitat sociopolítica, la seua tradició musical i reivindicativa, cap a ritmes i melodies d’origen llatí, jamaicà, anglosaxó i amb ecos de música mediterrània i de l’Àfrica equatorial.

Cançons que són una invitació al ball, a la diversió, al somriure, i citant el cantautor de Verges, i amb el somriure la revolta. Una revolta pacífica, Nius de Nit posa els punts sobre les is a la realitat social actual, com ara en el tema Canal 9.

Melodies que s’enganxen a l’oïda i als peus, melodies que no ens deixen indiferents, artefactes sonors que en directe deuen funcionar d’allò més.

Impressionant la secció de vent i les percussions.

A Nius de Nit els agrada introduir ecos en les seues cançons, melodies i ritmes coneguts per tal de despertar en l’oient la memòria, la memòria que en aquest país hem tingut una mica intoxicada i adormida, per a obligar-lo a alçar-se, moure’s i actuar per tal de defendre’s de tanta i tanta agressió.

Amb Hahatay Nius de Nit pretén fer-nos despertar, obligar-nos a buscar la part alegre, lluminosa, positiva de les coses, que carreguem les bateries per a continuar vivint sense deixar-nos arrossegar per les circumstàncies que uns pocs ens imposen.

Hahatay, enfronta’t i venç les penes amb un somriure.

"FRAGMENTS"

Les alegries i les penes d’amor han estat al llarg de la història de la literatura universal un dels temes més recurrents. El trasbals que en l’equilibri emocional suposa passar d’una etapa d’enamorament en què la felicitat es mostra tangible i inesgotable a una altra de refredament que portarà al trencament, encega la nostra capacitat crítica a l’hora d’escriure uns versos tocats per l’egocentrisme i una immensa tristesa. Sota la pols del temps, acabarem ocultant-la i només la memòria serà capaç de fer-nos sentir-la de nou. Maleïda memòria que nodrix la nostra literatura!

Hi ha autors que estan com subscrits a aquesta temàtica i inunden l’oceà digital amb aquesta mena d’artefactes sovint d’escàs valor literari.

El poeta il·licità Gaspar Jaén, empés per una necessitat vital de guarir el dolor, la malenconia, el desencant que li provoca el record d’una relació amorosa, ens oferix trenta poemes en els quals, fotograma a fotograma, ens relata la història d’un amor de joventut entre dos iguals i ho fa sota el títol explícit de Fragments. Aquest poemari no és cap novetat, ja que fou editat per l’editorial valenciana Tres i Quatre durant la dècada dels noranta del segle passat després d’obtindre el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia. Escric sobre aquest llibre per diverses raons, la primera perquè l’acabe de llegir per primera vegada i la seua lectura m’ha tornat a descobrir el gran poeta que és aquest arquitecte, aquest urbanista de la paraula. La segona raó és per la valentia i l’honestedat intel·lectual i humana que demostra l’autor en recrear, amb uns poemes, molt ben construïts, plens de narrativitat i lirisme, una història d’amor entre dos homes joves plens de passió i de desig en un temps en què l’homofòbia, eixe mal que mai no acaba, tenia una força social més forta i contundent.

Gaspar Jaén en aquest poemari, que permet llegir-se com si fóra un únic poema, ens acaba confessant (el to confessional nega tots i cadascun dels versos) que l’ha escrit amb la voluntat que perdurara perquè generacions més lliures i amb la ment més oberta saberen del gran amor del qual fou coprotagonista.

Estem davant d’un gran llibre de poesia amorosa, que deixa testimoni d’un temps i d’uns fets particulars que gràcies a l’enfocament i les reflexions que en fa l’autor supera les barreres temporals i individuals per a convertir-se en una història universal.

Encara que Gaspar Jaén, en obrir el llibre, faça un magnífic exercici de penediment, jo, com a lector, no puc més que agrair-li aquests fragments de vida.

CANÇONS DE DONA

La cantautora d’Almenara (la Plana Baixa) Eva Gómez publica un nou treball discogràfic de marcat caràcter feminista, Cançons de dona, un disc que ha anat madurant durant més de cinc anys.

Dotze cançons, dues de les quals són instrumentals, la que obri i la que tanca el disc. Dotze cançons la lletra i la música de les quals han estat al seu càrrec, exceptuant Tanca els ullets, inspirada en un poema d’Isaah Shpigl, escriptor deportat al camp d’extermini d’Auschwitz. Eva Gómez s’ha encarregat a més de posar la veu,  també de tocar la guitarra, el bouzouki, el rabad, la baglama i la mandolina. I ha comptat en el procés d’enregistrament amb la col·laboració i complicitat de Laura Miñarro, que a més de tocar el violí, la viola de roda, el darbuka, el djembé, el caixó, l’ibo i el ric i posar veus, ha participat amb Eva en la producció musical i artística del disc.

Musicalment, Eva Gómez partix de ritmes pop-folk per acostar-se a altres ritmes i sonoritats d’arreu del món, començant per les mediterrànies més pròximes, les del Magrib, i viatjar després cap a Àsia a través de l’antiga ruta de la seda, Pèrsia, Afganistan, Pakistan, però també per a endinsar-se a l’Àfrica, un continent que la fascina, possiblement origen de la nostra espècie, un continent al qual dedica una cançó, Dona de roig i negre, en la qual tracta el continent com si fóra una dona més, una dona fecunda, bellíssima i maltractada.

A Eva Gómez l’han inspirada les dones que, a pesar de tots els esculls i silencis que posa i imposa arreu del món la “internacional del patriarcat”, han estat capaces de deixar la seua empremta en la història, dones com ara la filòsofa, matemàtica i astrònoma de l’antiguitat Hipàtia d’Alexandria, la zoòloga Dian Fossey, o la premi Nobel de la Pau Malala Yousafzai, però també dones anònimes que patixen noves formes d’esclavatge, dones mares, dones ancianes guardianes de la memòria de la lluita per la llibertat, dones més ancianes encara, com Bihihat Uzheki, refugiada afganesa de cent cinc anys que manté encara l’esperança d’una vida millor mentre travessa fronteres pujada a l’esquena del seu nét. Eva, que és una dona creativa i amb una gran sensibilitat, també ha estat capaç d’escriure una cançó a un somriure, el somriure d’una xiqueta que la impressionar durant uns segons, potser un minut.

Les cançons d’Eva Gómez tenen un segell personal, producte per una banda de la seua veu i de les diverses influències de músiques d’arreu del món, i d’una altra de la seua sensibilitat social, cap injustícia, per mínima que siga, la deixa freda, Eva és una lluitadora que combat a favor d’un món més just i més igualitari, i ho fa amb la contundència i la força d’una cançó ben escrita i magníficament interpretada.

Eva no és el crit, ni el clam, ni la denúncia crua encastada entre acords d’una guitarra de cordes gratades amb urpes d’acer. Ella és la melodia, ella és la lírica en uns temps dolents per a l’esperit, per al combat, per a la poesia.

‘EL TREN I LA TORRE’

La línia de ferrocarril de la Generalitat Valenciana que va del cap i casal fins a Bétera, en deixar enrere la ciutat i la seua àrea metropolitana i endinsar-se a la comarca del Camp de Túria, ensopega de colp i volta amb el barranc del Carraixet i a uns centenars de metres amb la torre Bofília, únic edifici en peu d’un antic poblat morisc. És, aquest, un paisatge on l’horta de Burjassot s’agermana amb els regadius de Bétera per a donar pas lentament al secà de vinyes, garroferes, ametlers i oliveres de Nàquera, les pinades de Serra i Portaceli.

És, aquest, un trajecte en el qual el viatger solitari transita amb la mirada, assegut potser amb un llibre en les mans, per les sendes i camins d’un paisatge creat per la mà de centenars de generacions. Un paisatge que invita a la reflexió sobre la vida i la intensitat de les passions.

Per a mi, personalment, aquest trajecte de ferrocarril en el qual retrobem empremtes del nostre passat és un viatge que va dels versos del poeta de Burjassot als del poeta de Nàquera, un dels seus deixebles més sòlids i brillants.

El tren i la torre són els dos referents d’un viatge poètic que Alexandre Navarro empra com a excusa per a compondre un cant a l’amor i a la seua estimada.

El llibre ha estat publicat per l’editorial benicarlanda Onada edicions. Alexandre Navarro l’ha dividit en dues parts, El tren i la torre, formada per trenta-cinc poemes, i Quadern dispers, format per vint-i-set poemes. Cap d’ells no porta un títol, sinó que van encapçalats per un número romà, la qual cosa ens anuncia la senzillesa amb què l’autor presenta un treball aparentment d’una gran sobrietat estètica, encara que en Navarro res no és sobrer. Fill de constructor i nét de mestre d’obra, és conscient que en la construcció d’un poema la solidesa és tan important com els remats finals que doten de personalitat l’edifici poètic.

Alexandre Navarro, en El tren i la torre, es mostra mesurat en la forma. Ha esporgat de retòriques vàcues i pirotècnia el vers. Els poemes són concisos, aparentment senzills i diàfans, breus com l’esclafit d’una idea brillant, pastats amb elements d’aquest paisatge de què els parlava al principi, que acaben dotant el poema del color de les fulles dels arbres del secà, de la flaire de plantes com ara l’alfàbega. També contenen ecos dels poetes llatins i dels nostres clàssics.

El tren i la torre és un llibre escrit per un home madur, amb un gran bagatge de lectures. Un home reflexiu, que atén al detall, però també un home ferit per l’amor, un individu que ha trobat l’ésser estimat i el pensa, l’escriu i li escriu conscient que totes les emocions, que tots els sentiments que li desperta, li estan donant sentit als seus dies. I Navarro ho fa bé, què dic, ho fa molt bé, construïx uns magnífics i breus poemes d’amor sense caure en cap moment en la cursileria.

Alexandre Navarro, després d’aquest viatge, és conscient que l’important és viure i no escriure, que viure sempre és navegar amb una bona tripulació buscant els vents favorables i que els versos..., els versos que es facen fotre!

VIUS PER CONTAR-HO

Deliri és el nou projecte musical d’un dels joves músics valencians més prolífics i actius, Eduard Banyuls. Un quartet clàssic format per baix, guitarra elèctrica, guitarra acústica i bateria, amb un so fresc i carregat de bones vibracions.

Ara acaben d’enregistrar a Atomic Studio el seu primer treball discogràfic, Vius per contar-ho (Mésdemil, 2016), produït pel grup i per Mark Dasousa, qui s’ha encarregat també de la mescla i masterització.

La música és del mateix Banyuls, que ha comptat amb la col·laboració de la resta d’integrants del grup i les lletres les signa també ell, excepte Contra les cordes i Pacte contra el silenci, que són de Voro Golfe, i La nit sencera, en la qual Banyuls ha compartit autoria amb Vanessa Navarrete.

En la part central del disc trobem una versió bastant fidel del clàssic dels Manel Ai, Dolors.

Vius per contar-ho, un títol molt garciamarquià, ha comptat amb un bon grapat de col·laboradors, el mateix Dasousa que junt amb Joan Marc Pellicer s’han encarregat dels teclats; Àlex Martínez, del grup Tardor, que ha posat veus al tema Pacte de silenci; Jordi Silvestre, del grup Kaoba, però també acompanyant habitual de cantautors com ara Carles Pastor i Òscar Briz, que s’ha encarregat del violí en Acabaràs podrint-te, tema on també ha col·laborat tocant el banjo Mauricio, del grup Sonlosgrillos.

Deliri, d’una manera fresca i descarada, practica una barreja sonora de country, folk nord-americà, rock and roll i pop. Tenen un so diàfan, directe, amb influències diverses, mitjançant el qual aconseguixen fer-nos viatjar a través de la història de la música popular. Deu cançons pròpies ben construïdes i atractives que podrien funcionar totes com la cara A d’un single.

Eduard Banyuls, que en certs temes ens ha fet pensar en Buddy Hollie, té un do a l’hora d’escriure cançons aparentment senzilles però que tenen la gràcia d’atrapar a la primera aquell que les escolta, siga de la generació que siga. Cançons que ens parlen d’amor, algunes amb una forta càrrega emotiva i fins i tot enyoradissa, com ara Fa dos anys, i altres més alegres que ens conviden al ball i a la diversió. La majoria recullen l’experiència vital de l’autor, d’ací el títol triat per al treball, com ara Ens fem grans, un cant per a una generació de joves que han viscut amb normalitat allò de viure en valencià.

Vius per contar-ho és un treball que en qualsevol altre indret podria encapçalar les llistes d’èxit i ser programat constantment en els programes de ràdio i televisió. Per desgràcia, som al País Valencià i no tindrà eixa sort.