"LOW-COST"

El castellonenc Miquel Torres acaba de publicar en la col·lecció Jàssena de l’editorial de la ciutat de València Llibres de la Drassana el que és el seu tercer llibre de relats: Low-cost.

Low-cost, un terme al qual ens hem acostumat les darreres dècades, que ve lligat a un tipus concret d’ofertes de cost baix, preus reduïts i assequibles, aplicar-lo a la literatura la veritat és que fa una mica de por, ja que són massa els títols amb els quals ens trobem en les prestatgeries de les llibreries on el cost i la qualitat de la producció literària són baixos per no dir minsos. No és el cas d’aquest llibre, un volum amb el qual l’autor s’ha emprat a fons en inventiva i imaginació.

Miquel Torres, com una part important dels narradors valencians de les darreres generacions, s’ha deixat seduir per allò que anomenem el conte breu i el microconte, un subgènere aquest darrer transversal on l’extensió, la condensació narrativa i l’estalvi de recursos s’han de saber gestionar per tal d’impactar el lector amb força i intel·ligència.

Conscient que un llibre d’aquestes característiques es pot convertir en un cul de sac, Miquel Torres ha organitzat i dividit els trenta-sis relats que el conformen en quatre apartats, Promiscuïtat, Dejà Vu, Cròniques i Visitants. Apartats que podrien haver acabat creant quatre llibres diferents, ja que en cadascun d’ells ha aplegat els contes per temàtiques. Així, trobem textos que ens parlen d’un realisme brut, canalla, en els quals la nit, l’alcohol i el desig són protagonistes, com ara en Promiscuïtat, textos que enquadraríem dins del gènere fantàstic, com ara en Visitants, o relats que tenen en la recuperació de la memòria el seu eix i motiu, com ara en Cròniques.

Miquel Torres es mostra com un narrador versàtil, agosarat, obert, amb ganes d’explorar i que domina la forma i el contingut. El seu és un constant exercici d’estil, un exercici del qual se n’ix amb bona nota.

En Low-cost el lector trobarà textos realment brillants i un autor que pretén sorprendre’l i atrapar-lo en cada relat. Deixar-lo indiferent seria per a Torres un fracàs.

SEGONA MÀ

L’any 2011 Tomàs de los Santos, aleshores un cantautor desconegut de la ciutat de València, obtingué el IV Premi Miquel Martí i Pol a la Millor Musicació d’un Poema, Homenatge anònim XV, de Vicent Andrés Estellés. Des d’aleshores, tant dins de l’estudi de gravació com als escenaris i des de la generositat i la solidaritat, ha anat consolidant un projecte musical amb una personalitat forta i ben definida.

L’any 2014, formant equip amb Borja Penalba, edita el seu primer llarga durada, Dones i dons (Mésdemil), amb el qual obté el Premi Ovidi Montllor al Millor Disc de Cançó. En aquest primer treball trobem ja el seu gust per la musicació de poemes d’altres i la seua enorme sensibilitat per qüestions vinculades a la lluita per la llibertat, per la igualtat de gèneres i d’oportunitats i la justícia social. També la constant reivindicació de la figura de la dona forta que s’enfronta amb valentia a una situació vital extrema, no puc ara deixar de pensar en eixa magnífica cançó que és Leire Llei.

En aquest darrer tram de l’any torna Tomàs de los Santos amb un nou treball discogràfic, Segona mà (Mésdemil, 2016). Un treball enregistrat als estudis BeatGarden de Barcelona i en el qual ha comptat amb la col·laboració de Pau Romero i Maestre, que s’ha encarregat dels arranjaments musicals, la producció, les mescles i la masterització del disc, a banda de posar veus i tocar les guitarres acústiques i elèctriques, així com els teclats, les percussions, etc.

Segona mà recull tretze cançons, quatre de les quals tenen les lletres de poemes de Miquel Martí i Pol, Rosa Leveroni, Omar Khayyan i Manel Alonso i Català, als quals cal sumar el poema L’altre país, escrit a quatre mans, les pròpies i les del periodista i escriptor Francesc Viadel.

En aquest nou enregistrament ens retrobem amb la veu dolça i càlida de Tomàs de los Santos i la seua sensibilitat social. Un cantant molt ben acompanyat per les veus de l’actriu Silvia Bel i de la cantant Maria Amparo Hurtado, i per tot un seguit de músics. Un Tomàs de los Santos musicalment sense dèries, amb una gran capacitat per a comunicar, per a crear complicitat, per a esbossar i evocar espais i situacions com ara en Camí de Farinós o Balconades, alhora que ens invita a la reflexió, a dubtar dels discursos oficials i mantindre sempre una mirada crítica i compromesa amb el món que ens envolta des de la nostra pròpia quotidianitat.

Tomàs de los Santos torna a oferir-nos cançons sobre dones, dones compromeses com ara Matilde Landa, una històrica de la lluita feminista. Tinc la sensació que li agrada conrear el seu costat femení, oblidar-se de la testosterona, tindre una actitud antipatriarcal i intentar posar-se en la pell d’elles sense semblar un impostor, un ninot transvestit. Li interessen també les diverses mirades femenines sobre els milers d’universos quotidians existents. Així com també la mirada de l’altre, ja siga la de l’emigrant que viu a l’altra banda del replà de l’escala, ja siga la d’aquell que té una idea diferent del país o de la societat.

Segona mà és un disc que no deixa indiferent qui l’escolta. Un disc musicalment atractiu, amb grans cançons, un treball que ens obliga a oblidar-nos de ser espectadors en el gran teatre del món i que ens demana amb calidesa que siguem actors actius.

"SALIVA CANALLA"

Manuel Garrido, sota el pseudònim de Garri Campanillo, acaba de publicar en Comboi records el que és el seu primer treball discogràfic en solitari, Saliva canalla. Aquest treball ha aparegut al mercat en dos formats, el de cedé i el vinil.

Garri Campanillo és un músic amb una llarga trajectòria, amb un fum de concerts, en xicotets i grans escenaris. Començà a fer els seus primers passos en la dècada dels setanta, tot formant part de Pep Laguarda i Tapineria, amb els quals l’any 1977 publica el mític àlbum Brossa d’ahir. Posteriorment, junt amb Samuel Iborra i Josep Vicent Tallada, crea el grup Tapera.

Cantant i compositor, amic dels seus amics, home obert, músic honest i bona persona, Garri Campanillo ha rebut un gran nombre d’influències musicals al llarg de la seua vida, des del folk nord-americà fins el bolero, que ha sabut digerir i fer seues per acabar creant un estil propi amb una gran personalitat.

En Saliva canalla ha musicat dotze poemes de l’actor i poeta Ismael Carretero. Dotze lletres escrites sobre la barra d’un bar després de passar-se hores i hores servint copes i observant la fauna humana que entra i ix del local. Dotze lletres tocades per l’encant i el desencant, d’un individu amb una mirada escèptica i alhora sentimental.

La direcció artística de Saliva canalla ha estat a càrrec de Pau Garrido, mentre que la producció, enregistrament i mescles són de Manuel Vargas.

Garri Campanillo s’ha fet acompanyar pels seus bons amics Josep Vicent Tallada a la guitarra i Samuel Iborra a les percussions, acordió i harmònica.

El so resultant és eminentment acústic. La veu càlida de Garri Campanillo va desgranant amb la seua manera personal d’entendre les cançons les diverses històries de Carretero, i ho fa com un trobador savi a la porta d’un bar. Als poemes d’Ismael Carretero els put l’alé a carajillo, ginebra de garrafó i el fum dels desitjos inconfessables.

Al llarg de les dotze cançons, Garri fa diverses clucades d’ull a diversos músics que com ell s’han deixat seduir pels racons foscos de la nit entre llums de neó. Llocs on, per damunt del volum de la música, els individus aconseguixen comunicar-se a través de la mirada. Espais perillosos on fins i tot un colp de timó inesperat et pot canviar la vida o el color de la nit.

El resultat, un treball honest, digne, ple de color i el tast d’aquells que han passejat pel costat perillós de la vida i han sabut passar inadvertits.

ARA VE NADAL

L’especialista en cultura popular, manegador de realitats com ara el cant al ras i crític literari i musical Josep Vicent Frechina ha estat l’encarregat de seleccionar i compilar dotze nadales tradicionals valencianes, com també de seleccionar els diversos solistes i grups que han assumit la responsabilitat d’arranjar-les i interpretar-les amb un so actual, per acabar conformant un disc col·lectiu, Ara ve Nadal, marcadament eclèctic.

Josep Vicent Frechina no ho ha tingut fàcil, no per escassetat de cançons i d’intèrprets (tenim una tradició rica i estem en un dels millors moments de la música cantada en valencià), sinó perquè en el disc, a banda dels millors, aparegueren també representats els diversos estils musicals que es conreen en l’actualitat al País Valencià.

Podíem esmenar-li la plana afirmant que ha deixat fora gent com Òscar Briz, Joan Amèric, Tomàs de los Santos, Eva Dénia, Eva Gómez, Clara Andrés, Rafa Arnal, Carraixet, Verdcel, Sis veus per al poeta, Senior i el cor brutal, Deliri o els Acid Cookies, que junts donarien per a un nou enregistrament, però no ho farem.

La seua selecció ha estat acurada i el resultat, en línies generals, molt positiu.

En Ara ve Nadal trobem una reinterpretació personal d’una música popular que cadascú ha intentat fer seua amb més o menys èxit.

Així, hi trobem una lluita creativa que va entre la possibilitat d’adaptar al fet d’adaptar-se, entre aconseguir un so més acústic o més elèctric, sense perdre l’ADN de cadascú.

Les bandes Tardor o Arthur Caravan han convertit les seues respectives nadales en delicioses cançons pop-rock, altres han sonat més folk, com ara Feliu Ventura, Herba negra, a pesar de la base rítmica rapera, Mireia Vives i Borja Penalba o Lilith i Dionís acompanyats de Mark Dassousa.

Hi ha qui ha volgut dur totalment cap al seu terreny la nadala, potser perquè el mestissatge que practica habitualment li ho ha fet més fàcil, com és el cas de Mox, Gent del desert, El Diluvi o Sva-ters.

Andreu Valor, per la seua banda, ha aconseguit que sone com si fóra un tema totalment seu.

Hi ha qui se n’ha eixit una mica de la línia general, com ara Pau Alabajos.

El resultat final d’aquest disc editat per Mésdemil i llançat des de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València és atractiu, transmet tendresa, alegria, força i bon rotllo.