AMIC PACO MUÑOZ

Si poguérem adaptar el terme crooner, és a dir, eixa veu masculina que interpreta pop standards, a la tradició musical valenciana en particular i a la mediterrània en general, estic convençut que cap altre cantant valencià s’ajustaria més a la nova definició que el veterà Paco Muñoz.

Darrere d’un crooner hi ha una orquestra, músics amb els quals l’intèrpret treballa colze a colze no sols dalt de l’escenari sinó també a la taula, a la guitarra o al piano, component i arranjant cadascuna de les cançons i enregistrant-les a l’estudi. L’orquestra de Paco Muñoz la dirigix Enric Murillo, que junt amb els seus germans, José Ángel i César, s’encarreguen de la composició musical, arranjaments, del so i la masterització dels treball discogràfics, així com de tocar els teclats, les percussions, el baix i les guitarres.

La paraula crooner té connotacions semblants a les de trobador. Paco Muñoz ha estat i és reconegut més pel seu paper de joglar, vull dir com a intèrpret de textos escrits pels nostres poetes, en especial versos de Vicent Andrés Estellés i de Miquel Martí i Pol, als que ha dedicat dos cedes Amor i amor al primer i Collarets de llum al segon, però també de Toni Mestre, Lluís Guarner i Teodor Llorente. És impressionant la gran difusió que ha fet durant dècades de la nostra poesia, una difusió que ha sabut combinar a la perfecció amb obra pròpia i els deu treballs de cançons que té editats per al públic infantil.

Els darrers mesos, Paco Muñoz ha tornat als escenaris (diuen que s’havia retirat el 2008). Ho ha fet amb una banda dirigida de nou per Enric Murillo per tal d’interpretar alguns dels seus grans clàssics i les deu cançons que conformen el seu darrer disc, Amics poetes. La banda compta amb un cor de luxe on destaquen les veus de Josep Aparicio, «Apa», i d’Ina Martí.

Amics poetes (Factory Music) és un treball amb una sonoritat que ens fa navegar per la Mediterrània oriental, en especial per Grècia, i, també, per l’occidental, Itàlia, Catalunya, Andalusia i el País Valencià. Es tracta d’una antologia de deu poemes musicats per Enric i César Murillo. Poemes d’autors com ara Miquel Martí i Pol, Sé que em faig vell i Pledejo amb mi mateix; Vicent Andrés Estellés, No em moriré d’amor; el poeta andalusí Ibn Jafaya, La bellesa del riu Xúquer; Maria Ibarz, Tendror; Enric Navarro i Borràs, En el fosc espill del port; Jacint Maria Mustieles, On són les oronetes; Vicent Salvador, I vindrà l’amor; i Antoni Prats, Amb una altra claror i Anomenant els noms. Un treball amb una sonoritat càlida, lluminosa, arrelada en l’atzur més calmat i brillant de la Mediterrània. La veu de Paco Muñoz interpreta amb sensibilitat uns poemes que sap fer-se seus i transmetre’ls amb una honestedat i una calidesa aclaparadores. En dues cançons es fa acompanyar per dos magnífics cantants, Andreu Valor en I vindrà la mort, i Aitana Ferrer en Tendror.

Amics poetes és un disc suggeridor, evocador, càlid, un excel·lent vaixell de so per a navegar serenament per l’ampla mar, un passaport de luxe per a entrar en els universos personals d’un grapat de poetes notables.

SOBRE EL NAIXEMENT DE LA IDENTITAT VALENCIANA

 

Des de quan fa que existix la nació espanyola? Des de fa milers d’anys, com afirmen alguns dirigents del Partit Popular? Els termes Espanya i espanyol van nàixer en un sentit geogràfic o polític? La identitat espanyola de base castellana es va superposar a altres ja existents forjades durant l’Edat Mitjana? Perduren aquestes identitats més enllà de la simple pinzellada folklòrica o tenen un projecte polític alternatiu al del nacionalisme espanyol? Naix la identitat valenciana el 1238 amb la creació del Regne de València? Com es forja la identitat valenciana entre uns pobladors provinents d’Aragó i de Catalunya? A totes aquestes preguntes i a unes quantes més respon amb dades i arguments fonamentats i ben construïts l’escriptor i doctor en història Vicent Baydal en el llibre Els valencians, des de quan són valencians?, publicat en la col·lecció Recerca i Pensament de la prestigiosa editorial Afers.

Es tracta d’un treball que ha despertat interés en una part de la societat valenciana sempre atenta als discursos identitaris. Baydal es mostra en aquesta obra com un escriptor polièdric, ja que a mesura que llegim ens trobem amb l’assagista, el divulgador i l’investigador. Tres vessants, amb què pretén construir un llenguatge diàfan, àgil i atractiu, que han requerit de Vicent Baydal un immens esforç. Un contingent d’energia per tal de fer-nos de guia durant un intens recorregut pels entramats polítics i socials del Regne de València des de la seua creació en la primera meitat del segle xiii fins a la consolidació de la identitat valenciana entre els seus habitants ben avançat el segle xiv.

Una de les qüestions que Baydal intenta deixar clara des d’un principi és que el concepte de nació que tenim en l’actualitat naix en el segle xix, i per tant no és la mateixa que tenien a Europa en l’Edat Mitjana, més lligada a trets ètnics i culturals.

Un ciutadà valencià nascut en el darrer terç del segle xx potser pense que la identitat valenciana es va acabar forjant en contraposició a la identitat catalana, testimoni o coprotagonista com ha estat de la mal anomenada de batalla de València de i les diverses escaramusses que posteriorment s’han anat produint. Baydal ens diu que no, que la identitat valenciana es forja al voltant de la defensa dels Furs de València i en contra de l’aplicació en el nou regne dels Furs d’Aragó. La noblesa aragonesa era de l’opinió que les terres conquistades al sud del riu Sénia havien de ser una prolongació del seu regne. El rei Jaume I, des de la seua entrada triomfal a la ciutat de València, crea un nou regne al qual dota d’uns usos i costums propis amb la idea d’acotar el poder de la noblesa. Aquest fet crea un conflicte d’interessos entre estaments que perdurarà al llarg de més de cent anys i que acabarà forjant una nova identitat, la valenciana.

Vicent Baydal deixa ben clars alguns conceptes i situacions, desmunta alguns mites i denuncia les mentides que tenien com a objectiu afavorir els interessos del poder reial.

El volum l’ha dividit en diversos apartats. Una introducció, encapçalada per una pregunta: Espanyols des de temps immemorials?; una base central, on l’historiador pren les regnes del relat i ens narra amb gran quantitat de dades la creació del regne, el naixement de la nova identitat i l’extensió d’aquesta a tots els estaments; finalment torna a fer aparéixer l’assagista, per a oferir-nos una conclusió aclaridora sobre la identitat valenciana, que definix com un fenomen inclusiu que no entra en contradicció total i directa amb la catalana i aragonesa dels pobladors cristians del nou regne, i que respon a un procés d’identificació amb els Furs de València primer i després amb el regiment del comú del regne a través de les Corts. En aquesta nova identitat predominaven molts elements comuns amb els catalans, atesa la majoria demogràfica provinent de Catalunya i d’altres zones geogràfiques catalanòfobes.

Un llibre intens, aclaridor i amb un plantejament estructural emparentat amb el periodisme.

MUDANT LA PELL

KKB és el segon treball discogràfic de la banda de Gandia King Kong Boy. Un disc amb el qual, com una colobra musical, han mudat la pell, obrint una nova etapa en què han eliminat la secció de vent i es presenten com una formació clàssica del pop-rock, baix, guitarres, veu i bateria. King Kong Boy ara té un so més roquer, sense abandonar el pop, un pop divers i magnètic com el que ens oferixen a De dalt a baix, amb un sonoritat que podien haver signat alguns dels millors grups espanyols dels seixanta i primers setanta, L’incendi o Seràs gran. En aquests dos darrers temes han afegit sintetitzadors i elements electrònics. El quintet flirteja també en algun moment amb la música disco, com en A través de l’espill, i fins i tot amb la d’arrel africana en Visions de foc; la qual cosa ens parla del seu gust per utilitzar i conciliar gèneres i estils diversos.

La producció, a diferència de l’anterior treball, Alcem el vol, que va signar Mark Dassousa, ha estat a càrrec de la pròpia banda, que ha treballat junt amb Tono Hurtado, qui també ha participat en els arranjaments musicals, la mescla i l’enregistrament.

En KKB la banda ens oferix onze cançons originals més un bonus track, Plena de vida, que aparegué com a senzill el 2016 i que fou enregistrat amb els components de la formació anterior, però que assenyalava els nous camins sonors que prendria el grup.

Tots els temes han estat compostos pel tàndem format pel cantant Eduard Banyuls i el guitarra Rubén Martín. Temes amb una base rítmica que invita al ball. Hi trobem lletres personals escrites des de la primera persona (del singular o del plural): “Hem mudat...” “Hem arribat...” “Vaig dir d’anar al nord...” que ens parlen de l’impuls de viure la vida amb intensitat, com el James Dean de la seua cançó, que fou capaç de tocar el cel amb la punta dels dits; del desig: “Sílvia, distinta Sílvia / eterna escala del desig...”, sense oblidar la crítica social com en Filles de la tragèdia, o aquelles que ens parlen de personatges que van i vénen, que es creuen en la vida de l’autor, individus que es neguen a renunciar a la seua llibertat individual, que estimen apassionadament i que actuen com a funambulismes fent equilibris sobre la corda fluixa del drama de la vida.

El so de la banda, creat des del pop-rock, és ric en matisos, compta amb textures diverses i suggerents, té personalitat, caràcter, força i en moments, com les mateixes lletres, capacitat evocativa.