L'ÚNICA PASSIÓ NOBLE

Joan Garí, sense cap mena de dubte, és un dels assagistes valencians més interessants del moment. És un lletraferit a qui no el tenalla ni afeblix cap inseguretat. La seua seguretat descansa sobre una gran formació, sobre les seues lectures (ofici de lector és el nom del seu blog), una gran curiositat intel·lectual, una mirada escèptica sobre la realitat que l’envolta, i una personalitat molt marcada.

Des del meu punt de vista, hi ha una línia fina, feta de paraules, que unix a través del temps i dues (potser tres) llengües l’autor dels Essais, el gascó Michel Eyquen Montaigne primer amb l’escriptor empordanés Josep Pla i després amb els valencians Joan Fuster, Josep Iborra, Joan Francesc Mira, Vicent Alonso, Enric Sòria, Josep Igual, Alfred Mondria, Francesc Viadel, Manel Rodríguez-Castelló, Ramon Ramon o el mateix Joan Garí. El nostre autor és conscient d’aquesta tradició literària i recrea un punt de connexió entre una literatura i l’altra en forma de llibre.

L’any 2016 Garí va obtindre el Primer Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló, que el mateix any publicà Onada edicions, amb el llibre L’única passió noble. Converses amb Madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. La primera pregunta que em vingué al cap en tindre el volum en les mans fou: qui és aquesta senyora a la qual s’adreça Garí? Doncs era, fins l’any 2012, la propietària de la torre on Montaigne va escriure els seus famosos Essais. Un encontre fortuït porta el nostre autor a escriure unes converses amb ella sobre l’única passió noble, la qual cosa em dóna pas a una segona pregunta: i quina és aquesta passió? La pregunta la respon una confessió de Joan Fuster: «No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat, fins a l’obsessió, per la vida i el destí del meu poble. Potser és l’única passió noble que reconec en mi».

Joan Garí, des del Perigord, reflexiona sobre literatura, l’obra i la figura de Montaigne i de Fuster, la relació que mantingueren cadascú amb la seua llengua materna i amb la societat de la qual formaren part, i ho fa d’una manera incisiva i intel·ligent, sempre pendent del detall que li acaba donant la pinzellada humana i definitiva al retrat de cadascun dels personatges que apareixen en l’obra. Ens parla del projecte polític de Joan Fuster, de la seua recepció per part de la societat valenciana del postfranquisme, dels seus darrers anys a la universitat, de l’evolució del valencianisme polític en les darreres dècades, de la importància de les tertúlies de l’Hotel Inglés a la ciutat de València, de la gestació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la relació entre Catalunya i el País Valencià...

Garí, amb una prosa rica i àgil, amb concessions al sarcasme i a la ironia, es mostra preocupat pel futur de la llengua dels valencians, el terroritza la galleguització del valencià, així com la mediocritat imperant en la política, en la literatura, en la societat. Encara que, com a bon escèptic, arriba a afirmar que a l’ombra també es pot estar bé.

L’única passió noble és un llibre d’una gran amenitat, escrit amb intel·ligència i des d’una òptica no-nacionalista a través de la qual fa balanç del país i de la seua cultura, així com de les relacions de l’intel·lectual amb la societat i el poder. L’única passió noble per a Joan Garí és el pensament lliure, la literatura i la llengua que li són matèria primera.

VINDRÀ LA MORT I TINDRÀ ELS TEUS ULLS

L’escriptor d’Alginet (la Ribera Alta) Urbà Lozano acaba de publicar l’obra amb la qual va obtindre el Premi Enric Valor de Novel·la que organitza i patrocina la Diputació d’Alacant, Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (Bromera Edicions).

Urbà Lozano va irrompre en el panorama literari valencià l’any 2006 amb la novel·la La màquina ronca (Brosquil edicions), a la qual li va seguir, amb pocs mesos de diferència, el recull de relats Femení singular (Bromera, 2007), dues magnífiques targetes de presentació que ens mostraven un narrador amb una gran capacitat fabuladora i una prosa àgil i rica. Després publicaria, també en Bromera, Plagis i La trampa del desig, amb les quals va obtindre els premis literaris Ciutat d’Alzira i el Constantí Llombart-Ciutat de València. Lozano (no confondre mai amb el seu paisà i també narrador Josep Lozano) és un escriptor a tindre molt en compte pel rigor i la seriositat del seu treball i per qualitats com ara l’amenitat i la capacitat de seducció de la seua prosa.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, títol manllevat d’un vers de Cesare Pavese, Verrà la morte e avrà i tuoi occhi, és una novel·la construïda al voltant d’un gran personatge, un home solitari, esquerp, amb una infantesa marcada per l’absència de la figura paterna i amb una mare amb un ofici especial. Ell també ho és, d’especial, de diferent respecte als altres xiquets del seu poble, i aquesta diferència fa que no acabe, com la resta, treballant com a mà d’obra al camp. El protagonista se n’anirà del poble, on no acaba d’encaixar, i amb l’excusa de l’estudi farà cap a la ciutat de València i més endavant pel treball s’instal·larà durant dècades a l’illa de Sicília.

De tornada al seu poble, ja jubilat, mentre espera l’arribada de la seua dona, escriu un dietari on narra amb una gran fluïdesa i honestedat el que ha estat la seua vida fins aleshores.

La prosa, aparentment senzilla (com de difícil resulta aconseguir-la!), és d’una gran amenitat, a la qual cosa s’unixen uns capítols curts però colpidors que donen una gran agilitat i comoditat a la lectura.

La història que ens relata el protagonista és la d’un home sabedor que per a sobreviure cal prendre partit, i que no fer-ho suposa rebre de tots els costats. La seua és una actitud cínica i acomodatícia que el porta a travessar la línia roja que separa la legalitat de la il·legalitat.

També és el relat d’una història d’amor on no falta ni tan sols la figura geomètrica i tortuosa del triangle. Al protagonista li ha costat trobar l’amor, o millor dit, la persona en qui vessar la seua ànsia d’estimar, i es lliura a ella com mai no havia tingut l’oportunitat de fer-ho.

La veu narrativa és en tot moment la del protagonista. L’autor resta ocult darrere, encara que de tant en tant aquells que hem seguit amb atenció el seu treball aconseguim veure’l en petits detalls que no relataré per a no trencar la màgia de l’obra, un relat que ens parla de la vida, de l’amor, de la mort i del grapat de secrets que tots guardem en una butxaca o altra del nostre passat.

UN EQUIPATGE FET DE CANÇONS

Capacitat creativa, un cert eclecticisme a l’hora de compondre, perseverança, curiositat intel·lectual i sobretot generositat són algunes de les qualitats d’un dels cantautors valencians més prolífic i per desgràcia menys conegut fora de les comarques de Castelló, els parle d’Artur Àlvarez.

La manca d’un circuït d’actuacions com cal, d’espais en la ràdio i la televisió que aposten per la difusió de la música en valencià dificulta encara a hores d’ara la vertebració cultural del País Valencià i condemna a l’ostracisme els músics i les seues cançons. Si a més sumem les dificultoses connexions amb els diversos territoris que conformen allò que hauria de ser el seu mercat natural tot plegat és convertix en un escull insalvable. En el cas d’Artur Àlvarez en una enorme paret invisible que dificulta la difusió d’una obra sòlida, amb una gran personalitat, que beu de fonts diverses que van del blues i el rock fins la cançó d’autor i que, a més és totalment independent dins de la fràgil indústria musical autòctona.

Després d’haver publicat els últims anys dos magnífics treballs, A ritme de blues, on va musicar poemes de Bernat Artola i Miquel Peris i Segarra i el doble cedé Tribut, en el qual va retre un sentit homenatge als músics i les cançons que més l’han colpit al llarg de la seua carrera, ara Artur Àlvarez, ens oferix un disc on recopila algunes de les seues millors cançons sota el títol de Bagatge.

Un interessant treball que el cantautor d’una manera altruista oferix al públic per a ser descarregat gratuïtament a través d’una plataforma digital: https://arturalvarez.bandcamp.com/releases.

Bagatge recull setze cançons a través de les quals podem fer un recorregut per la trajectòria del veterà cantautor castellonenc. És, per a aquells que ja coneixen la seua existència, l’ocasió de gaudir de nou d’unes cançons magnífiques, i per a aquells que no sabien de la seua trajectòria una excel·lent oportunitat de descobrir un cantautor d’una gran talla.

La veu càlida i vellutada d’Artur Àlvarez els seduirà des de la primera estrofa. Coneixeran un gran amant dels poetes i de la poesia, als quals ha donat sovint veu i música, se’ls revelarà una persona sensible que invita l’oient a tindre una relació intensa amb la cançó, un músic capaç de construir sons que ens ajuden a evocar espais i escenes, a despertar sentiments i emocions realment intenses.

Gràcies, Artur, pel teu treball i per la teua immensa generositat, que els déus t’ho compensen.

"ELS INCENDIS DE L'ÀNIMA"

L’editorial Neopàtria d’Alzira (la Ribera Alta) acaba de publicar en la col·lecció Mare Nostrum el que és el huité llibre de poesia del poeta d’Algemesí Vicent Nàcher Ferrero, Els incendis de l’ànima.

Vicent Nàcher, que va formar part del grup de poetes de la revista L’Horabaixa junt amb Francesc Viadel o Josep Manel Esteve, va iniciar la seua carrera literària l’any 1994 amb la publicació del llibre Primavera de cartrons, i al llarg d’aquests més de vint anys de trajectòria ha anat construint una veu poètica personal que emana d’una certa narrativitat amb la qual, «amb els meus versos depilats de floritures», evoca, suggerix, reflexiona sobre la condició humana i l’individu dins de la societat.

Nàcher és un dels autors valencians que més clarament practica la poesia de l’experiència i el realisme intimista, un realisme que de tant en tant salta la frontera i es convertix en realisme social, i ho fa per a denunciar la injustícia i els atacs a la dignitat de les persones i dels pobles.

Els incendis de l’ànima és un llibre amb el qual l’autor, d’una manera honesta, sincera i directa, es despulla emocionalment i es mostra com un ésser humà fràgil i sensible. Un home ferit pels colps que li ha propinat la vida, però que té la gran sort de comptar amb gent que està per ell i li fa més fàcil i amable l’existència. Un individu, també, que des de ben menut s’ha sentit atret per la lletra impresa, primer com a lector i després com a poeta i crític, una persona seduïda per les paraules convertides en poesia i fins i tot per la poesia convertida en cançó.

La passió per escriure, per inventariar personatges i també el paisatge urbà i rural que l’envolta l’ajuda a ordenar el seu món, que tendix de vegades al caos, un món on la nit pot aparéixer a deshora absorbint-lo en un remolí de dolor.

Els poemes d’Els incendis de l’ànima són llargs i marcadament discursius, amb alguna petita excepció on el poeta assaja ritmes musicals. És un llibre extens, supera les cent pàgines, dividit en tres parts encapçalades només per un número romà, però és la tercera part la que realment conforma el cos de l’obra, amb poemes d’estructura quasi idèntica.

Vicent Nàcher d’una manera pausada, va confeccionant entre versos el seu propi autoretrat com a ésser humà, però també el retrat del poeta que és. Un home, un poeta, amb una mirada atenta i reflexiva, amb una gran vida interior, que ens va descrivint el petit univers del qual forma part, un home que sent i denuncia amb ironia la part més amarga i dolorosa de la societat en què viu i que agraïx amb sentits homenatges l’amor i l’amistat, la creativitat dels músics i escriptors que acompanyen les seues hores, així com l’immens regal que és la vida, una vida que exigix digna i solidària.

RITMES SUGGERENTS

Besarabia és una regió del sud-est de l’Europa oriental la major part de la qual pertany actualment a l’Estat de Moldàvia i una part a Ucraïna. Però Besarabia també és el nom d’una banda que des de València ens invita a fer un viatge musical des de les costes orientals de la Mediterrània fins a les occidentals, des dels Carpats i els Balcans fins a les ribes dels rius Xúquer i Ebre.

Ritmes, trenes i gats és el primer llarga durada que han enregistrat després d’haver participat en desenes de festivals on se’ls ha reconegut per la intensitat evocativa i suggerent dels seus directes.

El trio està format per dos valencians, Jaume Pallardó i Eva Maria Domingo, i per la londinenca Heidi Erbrich, cadascun dels quals prové d’experiències musicals diverses que van des del folk-funk, el rock, el jazz fins els ritmes jamaicans, i a més a més Eva Maria Domingo combina la seua vessant musical amb la d’actriu.

Ritmes, trenes i gats ha estat enregistrat a Loopers estudis de Totana i mesclat a Primavera a l’Atlas de Múrcia. La producció ha estat a càrrec de la mateixa banda, però de les mescles s’ha encarregat Constantino López, un músic murcià que ha format part de bandes com ara els prestigiosos L’Ham de Foc.

Aquest primer treball discogràfic de Besarabia conté tretze temes, quatre dels quals de composició pròpia i la resta balls tradicionals dels Balcans, concretament de Bulgària i de Sèrbia, així com melodies Klezmer (per als no iniciats, la música dels jueus asquenasites de l’Europa oriental) i tonades otomanes del Caucàs.

El disc és intens i divers, i fa de la multiculturalitat i del multilingüisme bandera, com a mostra el títol, dissenyat de tal manera que es pot llegir en tres idiomes diferents: valencià, castellà i anglés, així com les lletres, que hi apareixen reproduïdes en aquestes tres llengües.

D’entre les quatre composicions pròpies destaca Cau la mà, la lletra de la qual és d’Eva Maria Domingo i la música del grup. Es tracta d’una cançó amb una gran càrrega lírica, escrita i interpretada amb una gran sensibilitat. Cau la mà la dediquen a les persones refugiades amb l’esperança d’un futur en pau, llibertat i prosperitat. Un clam contra la insolidaritat, un plany de dolor davant de tanta ignomínia, “Tots som refugiats/ veles esteses front del mar/ vaixells errants a la deriva,/ ofegats de mesquinesa”.

Ritmes, trenes i gats és un d’aquests treballs que no ens deixarà indiferents, ric en sonoritats, amb cançons magníficament interpretades, que ens transporten a l’altra riba de la Mediterrània i més enllà. Una invitació suggerent al ball, però també al somni.