Per a Manel Alonso i la seua família, de tot
cor.
Ara, més que mai,
els punys contra la paret,
el cap contra la paret,
el gos rabiós dins l’home
que no vol viure.
Ara, més que mai,
la porta oberta al carrer,
als vents que han de venir demà
amb la veu distinta de la paraula.
Ara, més que mai, la poesia.
Francesc
Pastor i Verdú
Arnau, el fill de dos
dels meus amics més estimats, Manel Alonso
Català i Pilar Santos
Peñalver, va morir
divendres a migdia. La notícia em va glaçar la sang i em va esquerdar el cor.
La tristesa no em deixa anar des d’aleshores... Arnau va néixer el 1995, el
mateix any en què Albert Calls i jo vam obrir la llibreria Proa Premià, i ja coneixíem
al seu germà gran, en Bernat, perquè havíem visitat diverses vegades els seus
pares a casa seva, a Puçol. Ens va costar ben poc fer amistat amb en Manel, a qui vam conèixer a través de l’AJELC (Associació de
Joves Escriptors en Llengua Catalana) i el mateix ens va passar amb Pili, la
seva dona. En Bernat, amb només tres anys, també es va guanyar de seguida els
nostres cors, tan divertit i espontani però, sobretot, tan afectuós amb
nosaltres. Quan Arnau va néixer ja feia anys que manteníem amistat amb els seus
pares, per això a ell el vam conèixer de nadó i en les nostres visites a casa
seva el vam poder veure créixer. Algun cop vaig portar-li contes de la
llibreria, com a Bernat, i els havíem llegit plegats. També alguna vegada havia
sortit amb els dos germans a passejar, mentre en Manel ens feia de guia pels
voltants de Puçol. Jo no sóc mare i no tinc gaire relació amb nens, però tan
Bernat com Arnau em feien sentir com una tieta, sens dubte per l’afecte que
sempre ens ha lligat als seus pares. Han passat moltes coses des de llavors,
Arnau va deixar de ser un nen eixerit i es va convertir en un noi intel·ligent,
va anar a la Universitat i va impulsar iniciatives com la de tirar endavant
Ràdio Puçol, també es va implicar en l’esport i el periodisme. Llibertat era el
cognom que va triar, i ara s’ha alliberat de lligams terrenals per emprendre un
camí sideral. Massa aviat per als que seguim aquí, perquè l’hem estimat i ens
dol el buit que deixa. Manel i Pili són de les persones més generoses que he
conegut i han donat al món un fill que ha despertat afectes i ha aportat a
aquesta realitat decebedora una espurna d’esperança. Gràcies Arnau per haver
existit. Ens deixes trencats, però ens consola saber que ja formes part
d’aquest tot que per a tu era la llibertat. Ens veiem allà, estimat
Silvia Tarragó
A Manel, Pilar i
Bernat (en una nit difícil)
Les vaques de l'avi peixen en la llengua de la
mort.
Ma mare m'agrunsa en últim batec, en l'èxode.
El dolor s'arremolina als buits que no es veuen,
colgar la carassa i plorar despullat en la partida.
Oir el cor que batega dempeus, la dansa més crua.
Creuar la vida per a un comiat.
Carles
Moya 2020
