LA CONFESSIÓ

La confessió fou el primer llibre de narrativa que va publicar Pasqual Mas i Usó. Amb anterioritat havien aparegut diversos volums d’investigació sobre el barroc espanyol i un llibre de poemes, Bitàcola (Sant Feliu, 1986). Setze anys més tard Tabarca reedita el llibre de narrativa amb a penes un grapat de correccions. El relat, he de dir-ho, ha aguantat bé el pas del temps i això és degut al fet que és una història ben travada i sòlida i que l’autor, a pesar de quasi estrenar-se amb ella, demostra ja una bona qualitat com a prosista i com a narrador d’històries. En les pàgines de La confessió he trobat temes en els quals posteriorment ha reincidit, com ara el viatge, una passió que l’inspira i li agrada compartir amb el lector. També la seua afició a la frase afilada, irònica, fins i tot sarcàstica, i la referència a l’univers de la cultura, en aquest llibre majoritàriament a la literatura, encara que en posteriors també a la música, la pintura o l’arquitectura.
La confessió és un relat extens en el qual l’autor ha emprat la tècnica de l’epístola, construint una narració psicològica que acabarà convertint-se en la història d’un engany criminal.
El llibre l’obri una nota introductòria d’un personatge que després d’haver trobat un paquet de cartes en la seua nova casa n’investiga l’origen. I acaba amb un epíleg del mateix individu. Entremig, les divuit cartes d’una dona i d’un home.
La dona se’ns presenta sota pseudònim, però lluint una gran determinació i franquesa. L’home des del principi manté una posició si no submisa sí clarament com disposat a seguir les directrius d’ella. Els dos són persones d’una posició social i d’un nivell cultural mitjà amb una gran necessitat de comunicació. Individus que se senten diferents entre els altres i per això mateix sols. La seua relació, guardant les distàncies, és com la que en el món sadomasoquista mantenen ama i criat.
Des d’un principi ella comença jugant amb avantatge, marcant la direcció i els límits de la relació. Fins i tot en un parell de cartes arriba a perfilar amb l’excusa d’un conte l’estat de la relació. Ell confessa que no li importa si mentix sobre la seua identitat, des d’eixe moment o potser fins i tot des de l’instant que respon a la primera carta està atrapat en la xarxa que ella li ha llançat. El lector també estarà atrapat per l’engany de la protagonista, encara que a aquest, com a la seua víctima, li anirà fent saber quin és el seu objectiu, el qual no es desvelarà amb tota la seua força fins la darrera pàgina. Mentrestant Pasqual Mas ens entreté i desvia la nostra atenció parlant de literatura, d’Istanbul, del Grau de Castelló, deixant-nos entreveure que d’aquesta relació pot nàixer una història d’amor, i el lector caurà de quatre potes en el seu parany per a descobrir massa tard que en la literatura, com en la vida, no ens podem fiar de ningú.

CONTES INVERSOS: CONVERSOS I DIVERSOS

(Albert Garcia Pascual i Manel Alonso a l'Aplec d'El Puig)

L’any 2005 un autor desconegut més enllà de Castelló, Albert Garcia Pascual, va obtindre el VI Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado amb el seu primer recull de relats, Contes inversos: conversos i diversos (Brosquil edicions, 2006). Fins aleshores Albert Garcia havia publicat una novel·la escrita a quatres mans amb el també castellonenc Rubén Montañés, Una Magdalena moguda (Publicacions de l'Ajuntament de Castelló, 2000), la novel·la històrica La revolta ignorada (Brosquil edicions, 2002), amb la qual havia obtingut l’any 2001 el Premi de Narrativa Vila d’Almassora, i la novel·la de ciència ficció amb tocs d’humor Aquell matí era perfecte (Tabarca, 2002).
Contes inversos: conversos i diversos recull un total de trenta-dos relats que tenen en comú la seua brevetat i bones dosis d’humor, ironia i sarcasme, uns trets que de vegades per extensió i pel tractament els poden fer acostar-se a les fronteres de l’acudit i de l’esperpent. També contenen algunes gotes de surrealisme i mala bava.
Bona part dels contes els inicia descrivint una situació, un estat d’ànim, un paisatge amb la minuciositat d’un rellotger, com si esperara que el brau lector se li tire a la capa, però quan aquest ho fa amb un ràpid moviment capgira la narració i aconseguix un colp d’efecte que el sorprén i el desarma. A Albert li agrada jugar amb els malentesos i els dobles i triples sentits.
La temàtica del llibre, citant el mateix títol, és diversa: la guerra, la civil i la mundial, els records d’infantesa, la gastronomia, la quotidianitat... I tots els temes són tractats com una moneda amb cara i creu.
En el llibre hi ha moments, també, per a la venjança: Aquell meravellosos anys, per a una certa enyorança: El poble, per a la denúncia (la denúncia d'una renúncia): Llibertat i vida, per als homenatges: Gossos de gossera, en el qual ret un divertit i cinematogràfic tribut a Josep Pascual Tirado i el seu inoblidable i llegendari personatge Tombatossals.
En les seues pàgines he vist, d’una manera diguem-ne que paraliterària, vull dir a través de les citacions constants, la reivindicació que Albert es fa com a narrador castellonenc d’una generació en concret, la d’autors com ara Vicent Usó, Vicent Pallarés, Pep Castellano, Carles Bellver, Vicent Marçà, Rubén Montañés, la millor generació de narradors castellonencs en llengua catalana, cosa que no li fa falta ja que les narracions són suficient aval.
Contes inversos: conversos i diversos és un llibre que es llig d’una tirada, té un llenguatge clar, concís i directe i conté algunes narracions d’antologia.

CONTRACONTES

(Pasqual Mas i Usó. Foto: Lola Torres)

Pasqual Mas i Usó és un escriptor d’aquells que toca tots els pals de la creació literària, un treballador infatigable, d’una constància ferma que s’assaja en una àmplia gamma de gèneres: novel·la, teatre, poesia, articles, periodisme cultural, llibres d’estudi i crítica literària, reculls de relats... Com a conreador de la narrativa curta té publicat el llibre La confessió (Editorial Camacuc, 1993 i enguany reeditat a Tabarca), que comprén un relat extens, quasi emparentat amb la novel·la curta, i els reculls Històries de la frontera (Brosquil edicions, 2000) i Contracontes (Brosquil edicions, 2003), amb el qual va obtindre el IV Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado.
Contracontes el componen deu relats i un microconte. En primer lloc, tots tenen en comú un fet extraliterari que no és massa habitual, els encapçala una dedicatòria, una dedicatòria que de vegades ens pot oferir una lleu pista sobre allò que trobarem en el seu interior, com ara en el relat La taca, dedicat a un artista plàstic, on amb tot luxe de detalls se’ns narra com una jove va a l’encontre d’un amic virtual que és dibuixant i només el sorprenent final ens descobrirà el perquè del títol.
Les narracions de Pasqual Mas partixen d’un fet quotidià, que per les circumstàncies es convertix en un fet sorprenent. La prosa de Mas recull amb pulcritud, riquesa lèxica i una minuciositat de càmera cinematogràfica l’escena o escenes que ens descriu, creant una atmosfera i un clímax en el lector que trencarà amb la darrera frase.
En algun relat, com ara el cas d’A l’hora assenyalada, és el llenguatge emprat el vertader protagonista, hi és ple de frases fetes, algunes de la nostra tradició però altres de creació pròpia construïdes pel Mas poeta.
Pasqual Mas, això ja ho he observat en altres llibres, com ara en la novel·la Diva (Tàndem edicions), entén la literatura com un joc, com un deliciós divertimento, i li agrada que els seus personatges el citen i que fins i tot se’n riguen una mica, com ara en De poc no ho conte, una narració carregada d’una fina ironia que té l’estructura d’una caixa xinesa. O fa un homenatge a un col·lega de gremi, en aquest cas a Vicent Marçà en El col·laborador habitual, posant de cognom a un dels personatges el títol d’un dels llibres més coneguts del desaparegut escriptor castellonenc Tourmalet. Aquest conte en concret té tot el sabor d’alguns clàssics del cinema de periodistes nord-americà. De fet, he trobat en altres narracions, com ara en La visita, el sabor de la comèdia anomenada d’embolic, en L’amo del desert el de les rondalles àrabs, per la qual cosa he deduït que el llibre no és sols un homenatge a un grapat d’amics, sinó al llenguatge de les diverses maneres que l’ésser humà utilitza per a narrar d’una manera creativa.
Per a tancar aquest article cite unes frases del llibre que parlen de com entén l’autor el que és un conte i com s’han d’escriure: «Però els contes, ja se sap, són una anècdota mínima i el que interessa és folrar-la bé, embolcallar-la de vegades, arrebossar-la d’altres i servir-la paraula a paraula com si descobrírem el món en cada mot».

CANÇÓ DE BRESSOL

Bernat d’on vens?,
que no m’entens?
Saps d’on vindrà
Ningú no ho sap.

Bernat, Bernat
va viatjant
sobre el clatell
d’un gran ocell.

I va mirant
i explorant
tots els estels
de caramel.

Bernat, Bernat
dis-me on vas?
Dis-me d’on véns
tan xicotet?

Bernat, Bernat,
el sol se’n va,
es fa de nit
vés a dormir.

Dorm tranquil·let
el meu xiquet
amb un estel
de caramel.



(Música tradicional valenciana, adaptació musical,veu i guitarra Vicent Penya, lletra de Manel Alonso i Català, vídeo de Ximo Gimeno. Publicat el poema al llibre col·lectiu Racó de poesia. Brosquil edicions, 2003)

HISTÒRIES DEL PARADÍS

Vint-i-dos són els relats que conformen la primera obra de ficció del músic i també escriptor Xavi Sarrià, que porta com a títol Històries del paradís (Bromera, 2008) Aquest títol, a tots aquells que combinen l’estima per la literatura amb la passió per la música popular, els recordarà el del darrer treball discogràfic del grup Obrint pas: Benvingut al paradís, i alguns fins i tot arribaran a pensar que els dos treballs estan connectats d’una manera o altra. No s’equivoquen. El mateix Sarrià (que no oblidem és el cantant, guitarrista i lletrista del grup), en la revista L’Illa, ho reconeix: “El disc volia representar les contradiccions del món actual, on la societat ideal que ens venen sembla el paradís, el paradigma de les llibertats, els drets i la justícia, i, en canvi, amaga realitats ben amagades. El llibre beu del mateix concepte, (encara que tot seguit afirme:) però no tenen més relació que aquesta voluntat de reflectir el món d’avui”. Jo he trobat algun que altre punt més de connexió, per exemple en Oblit, un relat escrit sota la forma d’una carta i que ens narra en primera persona l’aventura d’un africà menor d’edat que amb una patera travessa la mar fins acabar en un centre de reclusió de Barcelona. El seu prec “No m’oblides” és el mateix que el de la tornada de la cançó Dakar.
Les narracions són breus, algunes molt més que altres, escrites amb un llenguatge directe, hi predomina la frase curta, on l’autor s’assaja utilitzant per una banda diverses tècniques narratives i per una altra emprant diversos gèneres i subgèneres literaris.
Llàgrimes per exemple és una narració en forma de diàleg on la veu narrativa apareix estrictament per a marcar el paisatge amb figures convertit en un escenari, o assenyalar algun gest important dels protagonistes.
Calfred està escrit quasi sense puntuació, amb la intenció de provocar en el lector una sensació de velocitat com la de la música punk. Ací les conjuncions copulatives ajuden a agafar una mica d’aire.
Silenci, narrat a l’igual que Por en primera persona, però així com en Por Sarrià tirà mà de petits flash-backs per acabar de donar la informació necessària i explicar-nos la situació d’un jove que s’amaga en un armari mentre un company dispara a tort i a dret en un institut, en Silenci utilitza la reiteració d’aquest mateix mot per a transmetre al lector l’atmosfera asfixiant que una persona aïllada i retinguda per la força, víctima d’una tortura psicològica, està patint.
Pel que fa als gèneres literaris, Oasi, per exemple, que ens parla de la solidaritat i la resistència contra l’adversitat provocada per una catàstrofe climàtica, està escrit en forma de rondalla infantil. O en Ambició utilitza la faula per a detallar el funcionament de les classes socials i narrar-nos la insolidaritat d’alguns que aboquen les seues energies per tal de grimpar en l’escala social.
A Xavi Sarrià li agrada jugar amb el lector, crea escenes i situacions amb una gran facilitat que resol d’igual manera, però una vegada resoltes amb una sola frase li dóna una nova lectura o un gir inesperat. Al llarg de tot el llibre ens oferix una mirada crítica de fulgors vermelles, unes instantànies sense concessions.
Les vint-i-dues narracions d’Històries del paradís conformen un viatge geogràfic, ja que els diversos escenaris i situacions recorren tots els continents, però també és un viatge a l’infern que és entre i en nosaltres.

HISTÒRIES URBANES

( D'esquerra a dreta Maria Carme Arnau, Berna Blanch, Maria Carme Saez, Rafael Escobar i Manel Alonso)

Començant pel principi, he de dir que el que menys m’agrada del recull de narracions breus que signa Rafael Escobar és el seu títol: Històries urbanes (Perifèric edicions, 2003). El trobe massa genèric i poc adient per a les cinc narracions que pretén aixoplugar, a mi aquest títol em féu pensar que m’hi trobaria alguna cosa diferent a la que m’hi he trobat. Ara, feta aquesta crítica inicial, afegiré que es tracta de cinc narracions ben estructurades, iròniques, algunes fins a ratllar en el cinisme, amb una prosa eficaç en la qual Escobar, que és un home amb ofici, es permet de vegades algunes pinzellades poètiques. Cinc narracions on el personatge protagonista té un pes primordial, els seus pensaments i els flash-backs, les seues emocions són factors importants si no decisius dins del relat. Com a lector, he tingut la sensació que Rafael Escobar els ha escrit amb un tornavís amb el qual ha anat donant una o diverses voltes a la trama segons ha cregut convenient. Les històries transcorren en un termini curt de temps, unes hores com a molt, sempre de la mà d’una situació delicada, si no límit, per al protagonista, una situació que ens portarà a un escenari concret, i des d’ací al present i al passat del protagonista al mateix temps que a conéixer una petita galeria de personatges que acabaran adornant i conformant l’univers del relat.
Rafael Escobar és un gat vell i savi, murri també, i conduïx amb destresa narrativa el lector deixant-li caure pistes bones i pistes falses per una banda, per a mantindre el seu interés, i per una altra per tal d’evitar la previsibilitat, temuda per tot contista, i sorprendre’l al final.
Si n’haguera de destacar un d’entre els cinc, destacaria Perversa oronella tardana (Premi de Narrativa Felip Ramis de la Vila Joiosa 1994), on Escobar juga amb precisió, sensualitat i fatalisme amb el mite d’Electra.
Quatre dels cinc relats van obtindre en el seu moment un premi literari, una qüestió que em fa pensar que el recull va nàixer a posteriori, sense haver estat prèviament planificat. Al seu favor diré que té una unitat que altres reculls pensats com a tals des del principi no tenen.

CONSTANTS VITALS

Aquells que hem conegut en vida Manuel Garcia i Grau, que hem tingut la sort de compartir conversa i gaudir de la seua bonhomia, tendim a fer una primera lectura equivocada del que fou el seu darrer llibre de poesia, Constants vitals (Premi de Poesia Ciutat de València, Bromera, 2006), potser perquè el títol té ecos d’hospital, i això sumat a la greu malaltia que se’l va endur ens ho fa pensar. Però no. Constants vitals no és cap testament literari, sinó un llibre on l’autor fa palesa la seua passió pels mots i la creació poètica, on reivindica la rebel·lia, la lluita contra un sistema que pretén callar-nos i conformar-nos perquè la història ha arribat a la seua fi. «Ens han dit que callàrem / que el món és perfecte, que la pluja cau per tots...». Garcia i Grau alça la veu exigint el dret que tenim a l’esperança i a la utopia.
Constants vitals és una col·lecció de poemes on l’honestedat i una estranya clarividència són palpables en cada vers. El volum està dividit en dues parts, Les gleves i les petjades, que recull quinze poemes (en realitat en són dèsset ja que hi ha un Testimoni sota paraula que n’està format per tres) i L’esguard i l’escorça, que recull catorze poemes. Majoritàriament, es tracta de poemes extensos (vull dir superiors a catorze estrofes) de vers lliure, en els quals apareixen constantment referències a personatges i a obres dels clàssics grecs i llatins, així com de clàssics moderns.
De vegades ens oferix alguns poemes escrits amb la tècnica narrativa de la faula o del relat, com és el cas de L’escrivent assegut o Jardí Desolat, i en algun cas la tècnica de l’oració, com en Pregària subtil, ei si potser, d’un migagnòstic.
Ja des dels primers poemes Garcia i Grau ens avisa que el poeta l’hem de buscar en la seu obra, que escriure, per a ell, és tornar a donar-li vida a les coses, per a més endavant afirmar que els mots són la clau que obren tota veritat. «El poema és un lladre que sap obrir tota presó». També Garcia i Grau ens parla dels seus records, alguns són imatges d’espais de la infantesa arrabassats o perduts, la memòria dels quals el lliga als seus ancestres i aquests al país que tant estima.
Hi ha també la denúncia, seguint la línia del seu llibre La ciutat de la ira (7 i mig editorial de poesia), de les injustícies i de la violència que patix alguna comunitat humana com ara el poble palestí.
Manuel Garcia i Grau fou un home que en paraules pròpies «sols ha volgut oferir les constants vitals dels seus versos / entre els ulls del món i la ràbia delerosa de la vida».
Amics, busquem el poeta en la seua obra, allí continua viu i disposat a mussitar-nos amb la serietat que el caracteritzava els seus mots.

AQUESTA ESTRANYA QUIETUD, UNA LECTURA

Si d’alguna manera he de qualificar la poesia del castellonenc Joan Baptista Campos Cruañes, seria com a poesia de l’experiència, de l’experiència en alguns casos del viatge (Quadern de l’Índia o Istanbul, per exemple). Campos és un gran viatger, i en altres ocasions treballa la seua experiència més quotidiana. En Aquesta estranya quietud (Premi Antoni Matutano d’Almasora 2004, Brosquil edicions, 2005) és el seu ofici de metge d’urgències i com viu la persona que hi ha sota la bata el dolor i l’angoixa de la mort el que marca els seus versos.
Aquesta estranya quietud és un llibre dividit en tres parts: Perquè no s’allarga la vida, A peu d’obra i Aquesta estranya quietud, on combina el vers lliure amb la prosa poètica. En les seues pàgines la presència de la mort és latent, vull dir com l’individu s’hi enfronta, com aquell que queda reacciona davant del dolor que provoquen la pèrdua i l’absència.
Campos, en la primera part, declara el seu odi a la mort, emprén una lluita contra el pas veloç del temps i les hores balafiades i desitja allargar la vida (ell és un gran vitalista), encara que siga a través de l’esperança en una altra vida després de la mort.
A peu d’obra s’inicia amb un poema on ens declara que lluita per l’esperança i ens alerta dels perills que oculta el camí, entre els quals està el de perdre la memòria del dolor, no podem ocultar el dolor sota el mant d’una dedicació exclusiva a la faena, el sexe o la poesia fidel companya.
En la tercera part del llibre els poemes són més breus i m’atreviria a dir que el to és un altre, el paisatge pren protagonisme. Un paisatge en calma on des de la quietud de finals d’un estiu el poeta és pres per la necessitat de restituir la voluntat de viure, de refer el passat, d’inventar un àmbit nou on arrecerar-se de l’estranya quietud que ens nega els dies després de consumat el drama de la mort, de l’absència i del buit definitiu.
Tinc la sensació que bona part d’aquest llibre Joan Baptista el va escriure tenint en el cap els darrers dies i la mort del malaurat escriptor Vicent Marçà, a qui li dedica un bellíssim poema, Per què ens has desterrat la paraula, el qual transmet un dolor tan sincer que deixa com un vulgar mentider el Fernando Pessoa que afirma que el poeta és un fingidor.

UN COMENTARI SOBRE ALGUNS POEMES D'ESTELLÉS

Llegint el llibre Mort i pam (Carena editor, València, 2004), una antologia poètica de Vicent Andrés Estellés compilada per la seua filla Carmina Andrés Lorente amb la intenció de fer una mena de biografia narrada pel mateix poeta, he tornat a trobar un seguit de sonets sense rima però amb un gran ritme interior, la qual cosa va fer en el seu moment que cantautors com ara Paco Muñoz els musicaren amb un bon resultat. Aquests sonets, nus d’imagineria poètica, són vertaders microcontes que narren amb l’estructura d’un relat, però amb la forma externa d’un poema, un fet concret, un retall de la realitat de vegades sorprenent, de vegades suggerent, de vegades merament anecdòtic.
Els estudiosos de l’obra del poeta de Burjassot ens han avisat reiteradament de la narrativitat de la seua poesia, i alguns d’ells han arribat a afirmar que hem perdut un bon narrador potser per les circumstàncies històriques adverses que tant ell com la nostra literatura van passar, que a ell l’empenyien només a la poesia. Però quan el lector ha tingut entre mans algun dels seus escassos llibres de narrativa, El coixinet (1998), Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988), el desencís ha estat notable. Ara, llegint aquest sonets, em referisc al poema 7 (El mort, que no s’havia mort en casa, / el dugueren a casa a grapats, tots, / i es despenjava un braç del mort, i el cap / se’l ficava dins la butxaca a l’altre. / Tots el duien, sol·lícits, raonant-li / com si li hagués sentat mal el conyac...) i el 61 (Es va morir a la primera, i tots / deien si hauria mort altres vegades, / de tan rebé com va morir, com si / ho tingués assajat, cara a l’espill,/ com els actors i els oradors, / que verifiquen o constaten certes / actituds...), que pertanyen al llibre El gran foc dels garbons, el lector es pregunta per què cap estudiós, cap editor no ha pensat en oferir una antologia de poemes-conte (permeteu-me aquesta llicència) de Vicent Andrés Estellés on puguem assaborir la capacitat narrativa dels seus poemes, eixa nuesa poètica, eixe immens ritme interior, així com l’univers quotidià que amb ells ens retrata.

L'HEREU DELS TRETZE

Els Tretze és el malnom que reben els membres d’una família de Xàtiva que conserven bona part de la tradició, de la saviesa i de la cultura popular de la comarca de la Costera, tot aplicant-la en el seu dia a dia.
Els anomenen els Tretze perquè tretze foren els fills d’un matrimoni xativí avantpassat seu; però el temps, els accidents i alguns esdeveniments històrics han fet minvar la família fins quedar-ne quatre membres, una tia àvia, dos oncles avis i el fill orfe d’una neboda.
La trobada de la colla A colp de pedal que és de visita cultural a Xàtiva amb els tres membres de major edat de la família i la posterior recerca del més menut per diversos indrets servixen a Toni Cucarella per a fer als lectors de guia en un veloç i interessant recorregut per bona part de la seua comarca, la Costera.
Àngel, el tretze més jove, va deixant per cada lloc que passa un doble enigma amagat que cal resoldre per a poder trobar el lloc on s’oculta el següent. El joc és una cursa trepidant en què amb enginy i intel·ligència cal aconseguir atrapar-lo. Encisat com està per la dinàmica del joc, Àngel no és conscient que es juga part del seu futur en l’aventura, ja que hi ha uns parents llunyans que se’l volen endur lluny de Xàtiva. Si ell se’n va, tots els seus vells parents no li podran transmetre la saviesa que han heretat dels seus avantpassats i l’hereu dels tretze deixarà de ser-ho.
Aquesta és una nova aventura de la colla A colp de pedal creada pel mestre i escriptor Alfred Ramos i que comarca a comarca valenciana diversos escriptors han anat fent seua. Cucarella, amb una prosa destra, àgil, plena en els diàlegs de frases fetes amb pedigrí i agafant-se alguna que altra confiança amb els membres de la colla, a través d’una petita aventura ens mostra una comarca rica, carregada d’història i on es conserva encara bona part del patrimoni de la cultura popular del nostre país.
En acabar de llegir el llibre he tingut la sensació que el missatge de Cucarella es troba en el fet que els més menuts han de ser conscients que són hereus d’una llengua, d’una cultura que durant generacions ha subsistit a través de la transmissió oral de pares a fills, i que no es pot trencar la cadena que ens fa ser qui som.
Com en tota la resta d’aventures de la colla A colp de pedal, L’hereu dels tretze (Abril-Prodidacta) compta amb les excel·lents il·lustracions de Robert Amoraga.

BAIXANT DE LA CALDERONA

BENVINGUT AL PARADÍS

(Actuació d'Obrint Pas a Taradell)

Hi ha qui diu que les persones evolucionem des de la bèstia que fórem fins esdevindre un nou element anomenat ésser humà. Un element caracteritzat i mogut per allò a què li hem donat el nom de valors positius: tolerància, solidaritat, compromís social...
Per a recórrer aquest complicat i tortuós camí les persones ens hem valgut de la intel·ligència, del coneixement. Aquest camí d’anada ens ha de portar a una nova arcàdia, a un retorn al paradís. La qualitat de vida, els alts nivells de benestar i de justícia social, de llibertat i drets aconseguits els darrers cent cinquanta anys en el món occidental ens situen, segons ens informen des de qualsevol tribuna els predicadors laics, a les portes d’aquest paradís somniat i venerat durant generacions, en un paradís en el qual només ens separa de la felicitat absoluta l’adquisició d’un nou producte en el mercat. Però la veritat és que estem encara lluny del cartell de Benvingut al paradís! Som en un món contradictori, on la violència, la pobresa extrema, l’odi, la xenofòbia, l’explotació infantil, la situació de la dona, la crueltat, la manipulació informativa, la desesperança, apareixen i desapareixen (aparentment) entre mostres d’amor i de solidaritat. El poder ja no ens esclavitza amb grosses cadenes de ferro, sinó amb préstecs, hipoteques i la creació constant de la necessitat d’alguna cosa que cobrisca les nostres mancances, tot aprofitant-se dels nostres complexos i debilitats.
En Benvinguts al paradís!, el darrer disc d’Obrint Pas, es denuncia el gran circ de la mentida que se’ns ha instal·lat en forma de finestra electrònica en el món en les nostres llars. Les seues lletres ens parlen d’un fals paradís per on pul·lulen aturats de llarga durada, joves sense esperances, emigrants sense papers que fugen de la fam o la tirania, dones maltractades, llibertats individuals i col·lectives arrabassades... Però també invoquen la rebel·lia, la lluita i una ànsia ferotge per canviar la situació. Les cançons d’aquest disc estan brodades amb fils rojos que en l’aire flamegen com l’estendard del seu (el nostre) poble.

UNA LECTURA DEL NOU RAPTE D'EUROPA

El nou rapte d’Europa (Brosquil Edicions, 2008) és un llibre de poesia d’un autor, Lluís Alpera, amb una llarga i extensa trajectòria que es troba en un dels punts més àlgids de la seua maduresa creativa, un home conscient que és a l’hivern de la seua vida, un individu que abans de tancar la seua obra es fa un seguit de preguntes relacionades amb allò que l’ha mogut a estudiar, a escriure i a mantindre una posició activa i militant a favor d’una idea de país, a favor de la llengua, la llibertat i la mateixa creació literària.
El poeta sap d’on ve, coneix cada molló del camí recorregut i davant de la seua fi l’intranquil·litza la por que amb ell desaparega la memòria de la seua gent, del seu poble. La pàtria de Lluís Alpera «que alena encara vora al mar / a l’empara dels ametlers florits i antigues oliveres / carregades d’una perdurable història» és ignorada per una «Europa, capgirada pels raptors» i que «obnubila l’esperança dels pobles menuts», «però nosaltres no podem oblidar el poble / ni la gent cansada de cadenes que aguaita / trobar-se amb un cel pletòric de xicarandes en flor».
Europa és desitjada pel poeta «des dels escassos mugrons en què la República em va alletar» com un espai on retrobar la llibertat col·lectiva, però l’Europa «de falses diplomàcies i nous encanteris» ens encadena per sempre «al patiment i la vergonya» i ens transformarà «en animals sense destí ni pàtria» perquè «a qui li interessarà la història / i el pa d’or dels mots d’aquells / pobles sotmesos i desfigurats».
Així i tot, el poeta demana: «Deixeu-me somniar també en absurds viatges / i impossibles veritats» i es pregunta de nou: «Sobreviuran els meus a la plaga / de la globalització?».
El nou rapte d’Europa, amb el qual Lluís Alpera va obtindre el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt Jaume Bru i Vidal 2008, és un recull de poemes amb un llenguatge ric i ple d’imatges on el poeta denuncia el segrest que els poderosos han fet de la construcció de l’Europa dels pobles, de l’Europa dels drets, de l’Europa de les llibertats, per acabar construint un ens on els mercaders i els estats ens ignoren i coarten la llibertat.

OBRINT PAS

(Obrint pas en directe a Manlleu)

Des de fa poc més d’una dècada que estem vivint en el nostre país una eclosió de grups i cantants de música en valencià. Una onada que té la diversitat de gèneres i estils com a segell propi i que ha vingut amb força i intel·ligència a ocupar un espai (un espai que li és natural) i a enllaçar amb una tradició encetada fa cinquanta anys, amb l’aparició de Raimon i els 4 zeta, que durant la dècada dels vuitanta s’havia anat apagant.
Una de les bandes capdavanteres d’aquesta nova generació ha estat Obrint Pas, un grup nascut a l’Institut Benlliure de València (el cap i casal encara és capaç de donar-nos aquestes grates sorpreses) i que és el primer en fusionar un instrument com ara la dolçaina amb el ska, el reggae o el hardcore.
Durant la dècada dels noranta Obrint Pas gravaren tres maquetes, però no fou fins a iniciar-se el nou mil·lenni que publiquen el seu primer àlbum, amb el mateix nom del grup com a títol. A aquest àlbum el seguiren Terra (2002), La Flama (2004), la gravació en directe En moviment, acompanyat d’un devedé del concert (2006), i Benvingut al paradís (2007).
El so dels Obrint Pas està marcat, com ja hem dit, per la fusió de la dolçaina amb el ska, el reggae i el hardcore, però també amb gèneres provinents del folk autòcton i internacional com ara la cúmbia o les melodies balcàniques, que han aprofundit i consolidat en els seus darrers treballs i en especial en el seu darrer àlbum, el qual compta amb una major producció i una quantitat important de col·laboradors provinents de diversos racons del món.
Una altra característica dels Obrint Pas són les seues lletres, que contenen grans dosis de crítica social i solen tocar qüestions com ara l’antiracisme, l’antifeixisme, la situació de la dona, la llengua i la identitat nacional.
Sóc de l'opinió que el grup inicià la seua etapa de major maduresa creativa amb l’aparició de La Flama, un àlbum amb magnífiques cançons bona part de les quals tornades a enregistrar en el disc en directe En moviment.
Obrint Pas, com el seu nom ens indica, s’ha convertit en una eina que ha obert pas a noves fornades de músics que tenen en ells i en la seua música tot un referent.

CAMÍ D'AMOR

(D'esquerra a dreta Albert Forment, Manel Alonso i Francesc Mompó al Port de Catarroja durant L'anguila literària)

Sovint les histories més belles són les més senzilles. No fa falta ni laberints ocults on habiten monstres impossibles, ni universos paral·lels, només calen dues persones i els sentiments que fluïxen entre elles per atrapar el lector. Així ho ha entés Francesc Mompó i el resultat és una novel·la, Camí d’amor (Premi de Narrativa Juvenil Benvingut Oliver 2008, Perifèric edicions), on totes les sensacions i sentiments que apareixen giren al voltant del gran astre lluminós de l’amor.
El camí d’aquest amor s’inicia amb l’entrada a la guarderia dels seus protagonistes, Màrius i Talia, i ho fa amb un tal magnetisme que els unirà tots dos al llarg dels anys. La seua amistat, a mesura que van creixent, es convertirà d’una manera natural en amor i desig.
El seu és un amor tendre, però capaç de saltar per damunt de les barreres i de les convencions dels adults, alguns dels quals intentaran sense èxit posar-hi impediments, contraposant l’amor filial a l’amor de parella.
L’amor no és cec, com s’ha dit tantes vegades, sinó que no diversifica la mirada, la centra en l’ésser estimat i al seu voltant fa girar totes les coses.
Al llarg de la narració Mompó va deixant caure, com molletes de pa, els senyals de la tragèdia, la qual prendrà cos i marcarà el final de l’obra. De vegades l’ésser humà, per adonar-se del que realment és important en la vida, necessita que el drama li done un colp baix.
Aquest Camí d’amor també és un cant a l’amistat, la del seu amic comú Fèlix, a la lleialtat, a la fidelitat.
No hi ha amor sense erotisme i Francesc Mompó resol els afers més tòrrids, que alguns autors que adrecen els seus textos al públic juvenil decideixen ocultar, amb lirisme, un lirisme que remarca la tendresa i la bellesa d’aquesta bella història.

SOTA L'ATENTA MIRADA DE JOSEP IGUAL

Retrats de butxaca (Onada edicions, 2006) és un llibre que recull un total de trenta-nou articles en els quals Josep Igual, amb brevetat, eficàcia i creativitat esbossa la instantània de diversos personatges de la política, l’esport, la societat i la cultura.
Fa anys que vinc seguint la trajectòria de Josep Igual, un home armari (i no ho dic només per la seua grandària) amb uns quants calaixos en el seu interior destinats a cadascun dels gèneres que conrea. Poesia, articulisme, novel·la, contes, dietarisme... Aquest home armari, que compta amb una gran capacitat d’observació i de treball, he comprovat com s’ha sabut aliar amb el pas del temps i com en cada nova collita ens ha oferit als lectors uns textos literaris més madurs, més incisius i amb una prosa rica, flexible, suggerent.

En aquests Retrats de butxaca, hereus d’alguna manera dels Retrats de passaport de Josep Pla, trobem un escriptor amb un gran bagatge, que gaudix amb un escriptura transversal, transfronterera pel que fa als gèneres establits, que té cura i mima la seua matèria primera, la llengua, tot modelant-la i dotant-la d’una gran plasticitat.
La majoria dels individus retratats (Joan F. Mira, Carles Santos, Pau Riba, Joan Brossa, Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor...), ja siga per la seua trajectòria vital o per la importància de la seua obra, tenen per si sols un gran interés, un interés que es veu incrementat per la mirada i la capacitat de convertir-la en literatura de Josep Igual.
Aquest no és un llibre per a lectors de titulars i d’anuncis per paraules, és un llibre per a aquells a qui agrada l’arquitectura de les frases, la pinzellada justa d’un adjectiu.